A cent metres de profunditat

En un passat remot em vaig veure forçat a fer la comunió seguint el ritus cristià, apostòlic i romà perquè en aquell llavors aquestes manifestacions religioses eren d’obligat compliment en una societat més preocupada per l’ira divina que no pas pel tràfec diari de la supervivència de la gent. Mai no vaig acabar d’entendre el significat de l’absurda cerimònia i ara, a anys llum d’aquell fet, encara l’entenc menys des del meu ateisme recalcitrant.

Metecs i aigües de mars

Quan vaig anar per primera vegada a l’institut Abat Oliba de Ripoll per seguir el curs d’allò que abans se’n deia cinquè de batxillerat, el professor de francès que ens hauria de castigar amb conjugacions i Le Petit Bescherel poques setmanes més tard encara no havia arribat i la direcció del centre, per no deixar les classes penjades, va tenir l’encert d’assignar-nos una professora substituta, una tal Olga, de la qual mai no he sabut si li agradava la música francesa ni perquè ens va triar aquella cançó en particular per a la primera classe de francès de la meva vida que rebia fora del poderós influx d’en Ramon Alabau i els seus mètodes curiosos i a voltes gastronòmics.

La nena fa caca

Segons el DIEC, cagar equival a la segona accepció de defecar, és a dir expel·lir excrements (merda, vaja). Tot i que els saberuts del DIEC lamentablement no precisen per on s’han d’expel·lir els excrements, infereixo que amb tota seguretat volen dir per l’orifici final del tracte digestiu, és a dir, pel cul.

L'Íker Jiménez i la Girona independent

Confesso que, cada diumenge, quan la setmana fina, la nit ha caigut i ja només m’espera impacient la remor del que serà una nova setmana més amb un dilluns cruel de totes, totes, repapat nocturnament al sofà miro, complagut i satisfet, al meu amic Íker Jiménez explicar bajanades terrenals i còsmiques al seu quart mil·lenni irreal.

Lord Kelvin reposa al Ripollès

La meva mare afirma recordar que el cinquanta-sis va fer un fred de collons que els va desgavellar la vida a la gent de la plana (llavors de Vich), va rebentar canonades a tort i a dret i diu que encara quan hi pensa reviu aquella la sensació que tenia que allò no s’havia d’acabar ni mai ni bé i que la mort freda semblava molt propera.

Tinc les possibilitats descontrolades

Tinc les possibilitats descontrolades, almenys això és el que no para de dir-me el govern de la Generalitat, l’Estatal, l’Europeu i fins i tot l’Obama dels collons. Ara resulta que sense que jo me n’adonés he estat vivint per sobre les meves possibilitats, les quals val a dir que tampoc tenia no molt clares quines eren, la veritat.

1421

Sota la visió espectral que propiciaven les ulleres de sol Ray-Ban amb vidres polaritzats de l'alcalde, les llumenetes de Nadal lluïen llises i estranyament sense reflexos en aquell vespre de diumenge en què encara eren enceses, bàsicament per pura desídia, després de les ensopides festes de Nadal, Cap D'any i Reis. En Jordi Munell, l'alcalde, s'havia tret les polaritzades en arribar a casa i, en la seva nit, havia estat posant-se al dia al seu Facebook, que llavors contemplava com a alcalde, per conèixer de primera mà totes aquelles estranyes peticions que els seus covilatans li (pro)posaven en forma de missatges privats obscens o d'irreverents frases al seu mur públic, escrits amb poca gràcia alguns, amb mala llet altres i molts amb una ortografia africana que havien fet regirar en Pompeu Fabra a la seva tomba normativa i oblidada de Prada de Conflent.

Cotó i mentides

A l'estiu del setanta-tres, complerta ja l'edat legal mínima de catorze anys per poder treballar legalment, el meu pare va decidir que estaria bé posar-me a treballar en algun lloc de manera que pogués guanyar algun calé, aprendre alguna cosa útil a la vida i així evitar veure'm mandrejar tot el dia per casa. Com que el lloc de treball més proper era la fàbrica tèxtil on ell mateix treballava, dues plantes per sota casa, em va apuntar al torn de matins, que començava a les cinc de la matinada i s'allargava fins la una del migdia amb uns deu minuts escassos per esmorzar a corre-cuita.

De Consells Comarcals i altres ens irreals

Naciodigital.cat. Redacció. "El Govern planteja eliminar els consells comarcals". 2012.01.17 <http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/16855/govern/planteja/eliminar/consells/comarcals> (2012.01.17)

...

Se m'acudeixen algunes preguntes a partir d'aquesta notícia. La més evident és que si cal redimensionar tota l'estructura d'ens territorials que tenim és perquè, malgrat el que ens han estat venent fins avui, no deu estar ben feta i per tant, perquè no s'ha fet abans aquest (re)ajust?

Possiblement la nostra cultura mediterrània, tant lloada sovint, tant bandejada sovint, ens porta a dir que mentre tot funcioni, no hi ha cap problema i que si la cosa deixa de funcionar, doncs... tampoc no hi ha cap problema.

Ara resulta (vés per on...) que el finançament de totes aquestes entitats és inadequat i que les seves actuacions se solapen de manera absurda. Collons, no calia pas que ho digués la Joana Ortega, els ciutadans del carrer ja ho sabíem. Lamentablement, mai no s'acaba d'escoltar aquells a qui es governa.

I ja no parlem de les no nates Vegueries. La sort ha anat de la nostra banda i no en tenim cap, si no, ara encara s'haurien de desmantellar també (llençant per la borda tota la inversió pública que s'hi hagués fet), juntament amb tota aquesta altra parafernàlia d'entitats irrellevants de funció misteriosa i cost astronòmic.

A voltes, els déus ens miren. Deu ser que la falta de calés propicia el seny, la racionalitat, la mesura... és a dir tot allò que no teníem abans d'aquesta crisi (que no acabo d'entendre ben bé del tot) i que ara sembla que tampoc no acabem de tenir del tot, malgrat tot.

Ahir, Nicolas Sarkozy declarava (i en faig de les seves paraules una interpretació meva tot sui generis) que ens havíem de passar per la ratlla del cul les opinions de les agències de qualificació americanes. Finalment algú ha demostrat una mica de criteri i opinió diferent a la dels tot poderosos i estrafolaris amics americans que sempre acaben fent-nos combregar amb rodes de molins.

Doncs res, bye, bye, Consells Comarcals, m'hi apunto.

El temps ja no és el que era

Una de les meves obsessions és el temps i la seva alteració seguint les lleis inamovibles, tant de la relativitat general com de l'especial amb la ben trobada predicció de l'alteració de la longitud, tan magistralment descrita per Lorentz amb les seves elegants equacions que no he acabat de memoritzar mai del tot.

2154

Els resultats dels tests d’intel·ligència de l’eminent psicòleg Paciano Fermoso a què havia estat sotmès l'Andreu de petit als Salesians, li auguraven un futur intel·lectual entre extraordinari i prodigiós de manera que els seus pares havien quedat molt satisfets en saber que el nivell de cent seixanta-dos punts assolit pel seu fill a les escales Wechsler dels tests de Stanford-Binet i Chandrasekhar el situava molt per sobre la mitjana de la seva classe però després d'unes quantes dècades de vida a les seves espatlles, ja havia acabat per acceptar que els resultats d'aquells tests no havien servit de res o que en Paciano Fermoso era un pessetero de collons.

Com la majoria de gent de la seva generació, l'Andreu havia conduït la seva vida mediocre cap a feines de pa sucat amb oli sense acabar-ne de trobar cap d’interessant ni massa ben pagada. Tot i que la seva vida era avorrida amb ganes (o potser per això) sentia una estranya devoció per la classificació de tota mena d'objectes, de manera que sempre acabava als estius rellogat al videoclub Monza del Pla de Ginebret a Ripoll on podia desenvolupar les seves magnífiques arts classificatòries totes les tardes de tres a deu de la nit sense interrupcions. A l'estrany videoclub Monza, una mica influït pel Saló de regne proper dels Testimonis de Jehovà, va entrar en contacte amb la informàtica primitiva i de mica en mica es va convertir en un element rar ja que contràriament als seus companys de generació, dominava a la perfecció els diferents llenguatges informàtics i era capaç de fer, fins i tot, còpies de seguretat.

Va ser en aquestes tardes interminables de classificació meticulosa de vídeo prop de Caganell que també es va afeccionar a les pel·lícules gore dels vuitanta i al porno dur americà clàssic i al final va acabar descobrint que tenia un concepte estrany i revoltat de l'amor. Com tots els seus amics, s’havia enamorat unes quantes vegades, amb una intensitat, reconeixia ell mateix, una mica malaltissa. Sense que ho pogués evitar, cada nova femella que li queia entre els seus braços acabava elevant-la a la categoria de deessa olímpica i es desvivia per estar amb ella constantment amb un atabalament que acabava ofegant l’amor que podien haver sentit per ell en algun moment. Els seus amics sempre l'acabaven advertint que aquella ànsia de contacte constant que sentia, aquell atabalament que imprimia a totes les relacions amoroses que vivia, aquella recerca de la perfecció no el durien enlloc. Sovint pensava que potser era per això que havia acabat pagant pits nous a cada una de les seves nòvies. Tenia aquella debilitat fonamental, n'era conscient però no la podia ni la volia evitar i es convencia pensant que un senyal inequívoc del seu amor intens era pagar pits, nous, turgents, magnífics, llisos i depurats a totes aquelles que acabaven jaient amb ell.

Feia pocs dies que estava preocupat pel rebombori informatiu de les tetes de silicona de baixa qualitat que havien comercialitzat uns bandarres francesos durant anys i ara, milers de dones, haurien de canviar els seus pits enlluernadors pels molts problemes detectats en totes i cada una de les partides de tetes de silicona que el francès sense escrúpols havia gestionat als darrers vint anys. Temia per la salut de les seves nòvies de pits nous però també estava preocupat que no li toqués pagar de nou per aquelles tetes magnífiques que ja ara no tenia (les seves nòvies sempre acabaven deixant-lo malgrat el coeficient intel·lectual elevat que havia detectat en Paciano Fermoso feia dècades). La sola idea d'haver de pagar de nou les costoses operacions mamàries l’abocava directament als Gin & Tònic densos que preparava precipitadament en Fran, aquell estrany basc de La Taverneta, una mica calb, que no parava d'organitzar sessions DJ a les quals, fins i tot, hi havien assistit periodistes agosarats dels medis locals amb tendències poc compreses, parlamentàries nostàlgiques d'altres temps en plena eufòria de govern i escriptors amb afeccions estranyes a les bosses de paper que recitaven poemes i contes agosarats.

El dijous després de Nadal, com tots els dijous, va entrar al kebab del carrer Mossèn Cinto Verdaguer i com sempre es va apoderar d'ell aquella sensació estranya de ser estranger, a casa seva que aquell local li provocava. No havia acabat d'entendre mai els protocols hindús, o pakistanesos, o d'on collons fossin els que seguien aquella gent del kebab calorós. No els acabava d'assimilar. Va accedir al taulell (evitant la gentada que no se sabia si feien cua o no) on hi havia la mateixa exposició perpètua de menjar, una platada d'olives picades, una de tomates a talls fins, una d'enciam trinxat, una de blat de moro íntegre i grog com el rom, una de formatge suposadament de cabra, i dues plates més de salses estranyes, una picant i una altra que no. Darrera el taulell, cinc persones parlant entre elles en un idioma rar (Hindi o Bengalí, suposava per la cadència vocàlica característica) i rols no gaire clars, que mai no demanaven res i feinejaven absorts en la seva tasca calorosa desentenent-se dels clients, aparentment.

A les botigues autòctones, la gent hi entrava, demanava el torn i feia cua. El botiguer saludava amb falses salutacions habituals Bon dia!, Bona Tarda! o Bona nit, un somrís (també fals) que solia precedir al forçat Com va tot? o al llis i ras, Què, una altre vegada per aquí? Estava convençut que als botiguers no els importava un rave la vida dels altres, però malgrat tot hi havia un ordre establert, una estructura clara, una tècnica entenedora, uns acords que se seguien, uns protocols definits. Al kebab no existia res de tot això, hi imperava el caos i la situació de desemparament li generava un estrés irreprimible.

Aquell dijous tampoc no va saber qui era el darrer, encara que tampoc no importava gens ni mica perquè al jove morè que tallava la carn a màniga curta amb una màquina d'afaitar estranya li importaven tant poc els protocols comercials ripollesos com la suor que li rajava pel front i que s'eixugava amb les mans nues abans d'enrotllar amb el pa de pita prim i rodó com una hòstia santa la mescla d'espècies industrials i carn estranya sense identificar que, malgrat tot, resultava saborosa, i barata.

Va demanar el Dürum kebab con todo habitual però el pakistanès o hindú ja li tenia a punt. Era obvi que no eren endreçats, però sí que tenien memòria. Per menys de cinc euros es va endur un kebab de cinc-cents grams de carn embolicat amb paper de plata i suor, un platet de plàstic de patates rosses industrials, beguda gran, i tovallons. Ni els del McDonalds tenien collons de superar-ho.

El Nadal se li havia fet extraordinàriament feixuc, com sempre, i aquest any no havia felicitat ningú. Felicitar què, a qui i perquè? No hi havia motiu, mai no ni havia hagut cap, de fet. Era mitja setmana i li venia de gust una mica de tranquil·litat. S'asseuria a casa, davant el televisor de plasma i llogaria alguna pel·lícula de Vittorio Gasman, il Mattattore i es cardaria les cinc unces de kebab picant. A l'Apple TV sortien baratíssimes les pel·lícules antigues, es va lamentar i alegrar alhora que ningú ja no llogués res de qualitat. Va obrir la porta de casa i, com li havia estat passant als darrers dies, va veure com a la superfície de l'aquari, alterada per un raig d'aigua i bombolles, donava voltes el cadàver d'un altre peix. Desesperat, havia estat provant de tot per evitar el degoteig de morts líquides, posar-los més plantes perquè tinguessin recers acollidors, canviar-los la marca del menjar (fins i tot els dijous els donava les restes del seu kebab picant), parlar-los amablement en diferents tons i idiomes i desitjar-los Bon Nadal o alguna altra imbecil·litat similar, però lamentablement sense cap mena d'èxit. Era obvi que els peixos tropicals estaven en plena conjura per tocar-li els collons. Havia anat conservant els cadàvers al congelador. Pensava que potser en un futur proper els podria fer reviure com al glacial Walt Disney del seu somni terapèutic.

Ara, però, ja n'estava tip. Amb la mort d'un altre peix, va veure clar que la peixera, l'única teràpia simple per oblidar les seves nòvies de pits nous i llisos com espills, resultava perfectament inútil. Decebut per la comprensió de la seva realitat, va seure davant el sofà, va mirar Rufufú d'una tirada, sense ni anar a pixar¸ tal i com s'han de mirar les obres d'art, es va acabar el kebab gegantí, i llavors no gaire tip de tanta carn picant va treure del congelador els peixos de l'aquari que hi havia anat desant curosament i els va cuinar amb una salsa de promoció que li havia sortit en un paquet de croquetes de pollastre de la Sirena un mes enrere.

Al punt de la mitja nit, acabada la ingesta aquàtica va obrir el balcó del tercer pis que donava a la Plaça Gran. A l'instant va sentir l'aire gèlid del Ripollès i la cridòria a la plaça. Va veure clarament que un Mercedes Benz vell d'aquells que usen els moros nouvinguts acabava d'atropellar un periodista del 9 Nou, osonenc o ripollès, no ho va arribar a entendre bé amb tanta cridòria, que jeia a terra amb les cames en un angle decididament estrany, antinatural i òbviament dolorós. El Mercedes havia intentat rematar-lo sense èxit i s'havia donat a la fuga com un esperitat. Aliè a l'enrenou, sense immutar-se, va tornar enrere fins al moble de la peixera. Obrint les cames i plantant-se davant l'aquari dels putos peixos de morts programades, va agafar la peixera per banda i banda amb els braços oberts i com aquell qui res va alçar els dos-cents quaranta quilos de l'andròmina arrancant els cables de llum, la bomba d'aigua i el puto escalfador que sempre fallava. Va arribar al balcó i, com si no pesés res, la va alçar per sobre el seu cap per sobrepassar la barana de ferro forjat i, amb un àgil moviment del seu tors poderós com el del Minotaure, la va cardar daltabaix. L'aquari fosc va seguir una paràbola perfecte com les que hauria descrit Newton tres segles enrere. El soroll de la trencadissa dels vidres va activar les alarmes de sis automòbils negres aparcats uns carrers enllà. Els curiosos que estaven auxiliant al periodista de cames malmeses es varen sobresaltar per la fressa descomunal, pels vidres que havien sortit disparats cap a tot arreu com metralla transparent i per la mullena que els va deixar xops a l'instant. Abans que arribessin els Mossos ja havien fugit sense saber ben bé perquè ni cap a on abandonant el periodista obstinat que ara insistia en fotografiar-se les cames malmeses en un ímpetu professional lloable amb una atrotinada EOS.

Al poc d'arribar els Mossos, el caporal de guàrdia una mica desbordat per la situació estranya, va demanar a Campdevànol una ambulància per al periodista que havien arraconat davant el restaurant xines mentre observava les restes aquàtiques estavellades des dels cels. El caporal, pres d'una ànsia salvadora i mentre esperava l'ambulància de camí des de Campdevànol que ja estava trigant massa, va recollir dins la seva gorra reglamentària els peixos de colors que saltaven amb una agonia de saltimbanqui als bassals del seu món ja desaparegut.

L'Andreu es disposava a tancar el balcó com si no hagués passat res quan li va arribar al seu iPhone un missatge pel qual va saber que la seva darrera nòvia, aquella que l'havia abandonat feia un any escàs un dia que ell li havia anat a comprar els croissants de frankfurt per esmorzar a Ca l'Arimany, li exigia uns pits nous de trinca que no fossin francesos, en virtud i en record dels vells i bons temps. Sense res més a fer, va flexionar les cames, les va tensar, va adoptar la posició del Discòbol de Miró i amb un gir estudiat del seu tors poderós va engegar el seu iPhone i la seva vida a la merda nit enllà.

Els testimonis posteriors no es varen acabar de posar d'acord. Enmig de l'enrenou de curiosos i Mossos parlant tots alhora algú recordava una figura alta amb un pijama Clavin Klein a ratlles. Altres parlaven d'un beneït descalç, no massa alt, ben plantat i de tors poderós que caminava aliè al fred amb la mirada tranquil·la desapareixent a l'altura de la font antany plena de peixos del passeig Ragull. Altres recordaven només la sang viva corrent desbocada i vermella cap als pendents que la durien al Freser. Però en realitat, ningú no va veure qui va degollar, davant el restaurant xinès on mai ningú no entrava, amb un tall d'orella a orella aquell periodista atropellat en aquella nit de desembre mentre esperaven una ambulància que va fer tard i mentre el caporal del Mossos alliberava orgullós Freser avall els peixos de colors que havia recollit a la seva gorra reglamentària.