Fins ara he intentat posar-vos al corrent del que em passava quan era petit, en aquella època prearistotèlica. Però com que els Nadals sempre els passava a casa, lluny de l'escola dels Padres Salesianos, deu ser per això que no recordo desastres especials, nens castigats, esbatussades generals, infinites voltes als patis o desafiaments al meu amic sord mentre esventrava impunement tant Bob Dylan com els nostres somnis més innocents amb una facilitat d’Albacete que encara em provoca malsons.
Ens acaba afectant aquesta puta tonteria de l’esperit de Nadal, les compres desmesurades i creure que tots serem millors d’una puta vegada. La realitat, tanmateix, sempre acaba imposant-se al gener de cada any i ningú ha estat millor, ni els desigs es compliran i, mentre escolto alguna nadala cantada per Elvis Presley (White Christmas), lenta, lenta, lenta i pastosa, com si la cantés des de la barra d’algun bar fosc i solitari en una nevada Minnesota, abaltit pel whisky i l’horror, mentre m’adono de la merda de Nadala dels de TV3 i el caganer dels collons, mentre sento com el temps passa inaturablement i l’univers s’expandeix imparable creant pur espai del no res per tot arreu donant la raó a la constant cosmològica d’Albert Einstein, mentre els de Copenhaguen quedant com els patètics que són en la seva merda de país de can pixa, mentre la meva mare cuina amb il·lusió boníssims canelons de Nadal, m’adono que tot fuig, que cada instant irrepetible es perdrà irremissiblement en un no res de constant (cosmològica) devenir, i que d’aquí a mil Nadals, o cent mil, o cent milions, res no quedarà de cap de les nostres bones intencions, que res no val res i que en l’escuma quàntica del replegament de totes les forces elementals en cordes d’onze dimensions per donar-nos aquesta realitat tan irreal, no paro d’escriure una frase llarguíssima (aquesta) per donar entrada a què, malgrat tot, us desitgi, lectors desconeguts
...
Que els Déus us siguin propicis (o que La força us acompanyi, que ve a ser el mateix, però més lleig)
Bon Nadal
