Els gels eterns del Ripollès

A l’entrada del poble de Sant Joan de les Abadesses hi ha un taller mecànic on han habilitat una zona per rentar els cotxes amb mangueres d’aigua calenta a alta pressió amb sabó i abrillantador, una Kärcher, vaja. A l’entrada d’aquest taller, un cartell explica els horaris de les instal·lacions de forma simple i curiosa, Estiu de 7 a 24 i Hivern de 8 a 21.

No em sorprenen els amplis horaris ni les hores d’inici ni de final, no. I tampoc no és que es tracti d’un taller estacional i que tanqui a la primavera i a la tardor, no, el problema és que el clima de Sant Joan de les Abadesses ha portat al responsable a interpretar la realitat tal qual i definir les estacions en funció de la realitat.

Podem extreure molta informació dels horaris comercials de locals i empreses, per exemple que el microclima del Ripollès ha dut de maner espontània i inconscient a adaptar els horaris a la realitat de temperatures gèlides i llargues i les càlides i breus. Com que als documentals del National Geographic sempre parlen dels “breus estius àrtics” he arribat a pensar que en realitat parlen dels estius del Ripollès. Potser estem a zona àrtica i no ho sabem.

Els habitants del Ripollès i de moltes zones de muntanya en general sabem que les estacions climatològiques sempre han estat dues, una en què fa fred i una altra en què fa calor. L’estació en què fa fred, l’hivern, dura la major part de l’any. L’estació en què fa calor, l’estiu, dura un lapse brevíssim, de mitjans de juliol a inicis d’agost (això als anys de bonança). En aquesta breu etapa de benignitat les temperatures no són altes i les nits sempre són fredes.

Als habitants d’aquestes terres ens fa il·lusió parlar d’estiu, suposo perquè mai no en tenim. Imagino que a Écija o a Sevilla els deu fer il·lusió parlar d’hivern amb fred perquè, bàsicament, com nosaltres l’estiu, no en deuen tenir.

Fa uns anys, a Sevilla, al restaurant Casa Modesto, on es mengen els calamars millors de tota la mediterrània, tenien penjat un cartell amb els horaris. La seva divisió del dia i de la nit era radicalment diferent de la nostra i ja no hi havia distinció entre estacions climatològiques.

També he dinat a Écija a les dues del migdia a més de 48 graus centígrads en una terrassa d’un bar davant la cara d’estupor del cambrer que no va entendre mai perquè ens volíem exposar a un xoc tèrmic de tal magnitud. Imagino que encara deu explicar als seus fills aquell dia d’un estiu en que tres catalans desafiàvem la mort menjant croquetes i montaditos d’ibèric a la plaça major amb un sol de justícia. Al bar no hi havia horaris, no calien, era evident la realitat.

Quan viatgeu, encara que sigui per les terres properes a casa, o a casa mateix, fixeu-vos en els horaris. Sempre en podrem treure alguna conclusió interessant.

Que els Déus us siguin propicis.