El primer americà viu que vaig veure a la meva
vida es deia Larry Metayer, era de North Carolina i havia vingut a Espanya des
dels Estats Units per muntar contínues Platt Saco Lowell a la Preparación
Textil SA l’estiu del mil nou-cents seixanta-quatre.
Recordo aquell estiu com un dels més fascinants
de la meva vida. La fàbrica tèxtil del Pla (La Preparación Textil SA) on
treballava el meu pare s’alçava a la riba dreta del Ter, just davant de la
imponent i altíssima l’estació de ferrocarril de Ripoll. Entre el riu i els
primers magatzems de bales de cotó de la fàbrica s’estenia una terra de ningú, unes
terres d’al·luvió del riu Ter parcel·lades fins a l’infinit per aprofitar-les
com a excel·lents horts on els obrers del Pla conreaven tota mena d’hortalisses
en una harmonia absoluta que Euclides hauria aprovat. Una munió de canals i
canalets distribuïen les aigües de regadiu (recollides del riu) on jo i els
meus amics pescàvem capgrossos, granotes i gripaus, hi netejàvem i ens cruspíem
los pastanagues i els àpids robats de l’hort d’algú mentre miràvem ajaguts a
l’herba, i en felicitat absoluta, les formes que els núvols dibuixaven als cels
perduts de la nostra infantesa. Les úniques remors que sentíem eren el vent, el
profund respir dels nostres pensaments i la llunyana i imparable maquinària de
la fàbrica.
Després dels horts, venien els magatzems on
s’apilaven, a tres pisos d’altura, milers de bales de cotó blanquíssim importades
d’Egipte, Estats Units, Brazil... i, al costat dels magatzems de les bales,
s’estenien, també paral·leles al riu, les naus productives de la fàbrica, com
una gegantina serp, farcides de maquinària heretada de la revolució industrial
que Newcomen i Watt havien propiciat ja feia algun segle (però no massa). Al
costat de la fàbrica, sempre en paral·lel al riu i mirant cap al Catllar, hi
havia una extensió de terra, buida, que jo anomenava el pati, on sortien els
obrers del Pla a esmorzar, dinar o sopar entre torn i torn o als descansos que
el reglament permetia. Periòdicament veia des de la glorieta de casa meva com
al ritme de les sirenes centenars de bates blaves, homes i dones, sortien en
desbandada ordenada i apressada i s’instal·laven als jardins del Pla, amb carmanyoles
i entrepans, llimonades Ibersol, cerveses i “gracioses” Chaparrita de litre i
endrapaven àvidament fins que una altra sirena marcava de nou el retorn a les
maquinàries sorolloses per completar el jornal.
A l’altre banda del pati, paral·lels de nou al
riu, als horts, a les bales, a la fàbrica i al pati, s’alçaven unes
edificacions annexes destinades a taller mecànic, fusteria, central elèctrica,
més magatzems de bales i, finalment, garatges. El pati sencer devia fer uns
cent cinquanta metres de llarg per uns vint-i-cinc d’ample i, al bell mig, un
lledoner enorme ombrejava tant els meus jocs, com a sentinella d’altres temps, com
la fabril solitud febril de la fàbrica en moviment perpetu. Més enllà
d’aquestes darreres instal·lacions, uns pocs horts, bardisses, altíssimes ortigues
salvatges i la llavors desèrtica i rectilínia carretera de Barcelona on
s’acabava Ripoll, el món i el meu univers.
De les entranyes de la fàbrica emanava sempre
una remor somorta i constant de maquinària en funcionament. El meu silenci era un
soroll tènue i constant de les contínues llarguíssimes, de les cardes imponents,
del batan esberlador, de les pentinadores subtils, de les complicades Schlafford,
de la remor de soldadures a la fornal del taller i de les sirenes
gastronòmiques que periòdicament, implacablement, marcaven el ritme de la vida,
del dia, de la vigília i de la nit de tots nosaltres. Vivíem en un pis de
l’edifici principal de la fàbrica, sobre les oficines i el consultori mèdic,
sota les golfes enormes de la casa gran, i sentia tant la pluja en adormir-me, com
el lent cant del generador de Manchester devorant l’aigua, que riu amunt
captava el canal, i anava a petar a la turbina Pelton del generador per marcar el
meu meridià electromagnètic en despertar-me cada dia abans d’anar al col·legi
dels Padres Salesianos.
A voltes, a la nit, el meu plàcid son d’infant
geòmetra es veia alterat per l’enervant silenci. Una avaria general en algun
dels conductors elèctrics principals, algun terrabastall d’engranatges a la
transmissió d’alguna carda o algun incident o accident en alguna de les altres màquines
obligava a una aturada d’emergència i llavors, la silenciosa remor tranquil·la
de la nit, el soroll omnipresent i barbitúric parava de cop i, com una bufetada,
el silenci ens despertava a tots. El pare es vestia amb una esgarrapada i anava
corrents a la fàbrica a esbrinar la causa del silenci eixordador. Alguna
vegada, no era cap avaria mecànica ni elèctrica l’origen del silenci clamorós i
l’endemà, a l’hora d’esmorzar, el pare ens explicava que algú s’havia enganxat
en una màquina i que havia perdut un braç o una mà als engranatges imparables
dels cruels fruits mecànics de la revolució industrial anglesa. Aquests dies,
quan arribava a l’escola de los Padres Salesianos, ho explicava als meus amics
i tots fèiem silenci pensant que potser aquell havia de ser el nostre destí
inevitable.
En aquests episodis escandalosament silenciosos
se sentia com el generador de Manchester, per compensar la pèrdua d’energia, adquiria
velocitat de manera ferotge i un gutural to greu, gravíssim, paorós, pujava de
les profunditats de la seva cova i gairebé es podia sentir com els electrons
pujaven desbocats pels cables elèctrics cap a casa meva recorrent tota la
instal·lació elèctrica de casa fins la meva cambra per excitar amb mala llet el
filament de tungstè de la meva petita làmpada de nit vomitant fotons cauts i
silenciosos en la meva nit petita.
...
A principis d’aquell Juliol, inexplicablement, varen
començar a arribar camions carregats d’enormes caixes de fusta que, de mica en
mica, varen anar entapissant tot el pati del Pla en una mena d’eixample primordial
de maquinaria i fusta. Es veu que algun dels amos de la fàbrica havia decidit
renovar maquinària i cada dia em llevava d’hora per veure com creixia aquell
enorme mar de caixes de fusta de totes mides i a penes si tenia el temps just
d’esmorzar i sortir escopetejat cap al pati a veure les caixes noves i a
enfilar-m’hi enfollit per saltar de l’una a l’altra tot el dia fins l’hora de
dinar, fins que a la nit, veus de lluna i cel obert em cridessin a sopar
patates rosses i bistec. Em vaig passar l’estiu amb les mans i els genolls
blaus de la tinta de les lletres grans de les caixes que explicaven en idiomes
rars, la tara i el contingut de cada caixa, incomprensibles per a mi. Em vaig
passar l’estiu amb les mans i el genolls plens d’estelles de fusta de roure de
Virgínia (qui sap si de les Blue Ridge Mountains) i de pi centenari d’Oregó,
però no m’importava gens, doncs saltant de contínua en contínua, de màquina en
màquina cada un dels dies d’aquell estiu, vaig percebre un fragment de
felicitat que mai més no se m’ha tornat a revelar amb tanta força.
No acabava d’entendre tot aquell tragí de caixes
a munt i avall ocupant tot el pati deixant només passadissos estrets per on es
movien homes enfeinats que tant desmuntaven màquines antigues com en muntaven
de noves. Tot el pati tenia l’aroma de la fusta i del metall calent i el flaire
d’olis lubricants vessats i els vapors del diesel per netejar superfícies
omplien l’aire rescalfat en una mescla irrespirable, densa com quitrà, que
m’entapissava els somnis. L’activitat era màxima i no parava ni dia ni nit. No
sóc conscient del moment exacte en que vaig veure per primera vegada aquella
figura alta, corpulenta, enmig del mar de caixes amb un munt de papers a les
mans. Entre salt i salt em va veure i se’m va quedar mirant un instant
interrogant-me amb la mirada i sorprès de veure una criatura saltant allà enmig
de la ferralla i la fusta ordenats en geometria ianqui.
El recordo com l’americà clàssic de les pel·lícules
dels anys cinquanta, a l’estil una mica pengim-penjam de James Steward, ben
clenxinat, el cabell lluent, sempre amb americana, camisa blanca i corbata
(encara que treballés embrutant-se en una fàbrica tèxtil, anava mudat), amb una
lleugera miopia que l’obligava a dur unes ulleres que li conferien un cert aire
d’analista de la NASA. Sempre duia els cabells arreglats (trobava que els preus
de la barberia a Espanya eren tan barats que valia la pena anar-hi cada setmana,
o més).
El meu pare, el seu enllaç al Pla per ajudar-lo a
muntar aquelles cares màquines de terres llunyanes, no acabava d’entendre aquella
afecció desmesurada a la perruqueria freqüent com tampoc no li acabava
d’entendre del tot aquell comportament tan “americà” que ens exhibia
constantment, inconscientment, malgrat que el meu pare ja s’havia subscrit feia
temps a la revista Time Life, llavors simplement Life, i rebíem a casa una
versió traduïda en un castellà de Mèxic que ens obria una mica els ulls als
fets rellevants del món i al mode de fer dels americans com en Larry Metayer. També
s’havia subscrit a Mecánica Popular (Popular Mechanics), una revista on es
descrivien les darreres collonades mecàniques que els ianquis de Minnesota i
Winsconsin havien posat al mercat. La lectura admirada d’aquelles lectures va
fer del meu pare, i de mi, uns admiradors incondicionals del american way of
life, malgrat tots els seus defectes. Devia ser l’afecció inqüestionable cap aquelles
lectures, llavors estranyes, la raó per la qual no ens va fer mal d’ulls del
tot aquell americà de metre noranta i més de cent quilos de pes que sabia
treure el revòlver (encara que fos de joguina) com un dels veritables
intocables d’Ellliot Ness.
Suposo que la tecnologia més avançada a
l’Espanya de finals dels seixanta devia ser una llima plana fina o un diesel
brut de ralentí inestable, però aquell home, en Larry Metayer, va venir armat amb
fulls de planificació de feina i peces intercanviables perfectament acabades i
polides que brillaven a la lluna del pati com ous prehistòrics, sabia què havia
de fer cada dia i que si una peça no encaixava la retornaria als Estats Units
sense cap remordiment. En aquells temps previs a la integració massiva de
circuïts electrònics, quan encara la paraula ordinador era només un terme que
sortia a les pel·lícules de ciència ficció (a les quals jo ja n’era afeccionat),
en Larry Metayer era un virtuós i hàbil operador de la regla de càlcul, cosa
que fascinava al meu pare (que també la usava amb mestria) i sempre anava
prenent mesures de tot el que li queia a les mans amb el seu peu de rei i el
seu Palmer calibrats a Wisconsin amb precisió inconcebible per aquests indrets.
També duia sempre a mà una descomunal i inèdita càmera instantània Polaroid
desplegable per fer fotos de tot allò que l’interessava. No cal dir aquell giny
em va fascinar de gran manera, i recordo amb claredat com les fotos anaven
apareixent en aquells papers quadrats en poc més d’un minut. El passat, el
present i el futur de la nostra ànima ens quedava atrapat un paper quadrat a
les ordres d’en Larry Metayer.
M’explicava el pare que la primera vegada que en
Larry Metayer es va trobar amb una peça rebel que no encaixava del tot en
alguna part d’una contínua, no s’ho va pensar dues vegades, es va emprenyar i
la va fer empaquetar de nou per retornar-la als States en un viatge d’anada i
tornada que hauria durat més de dos mesos. Però el meu pare, excel·lent manyà enginyós
de la postguerra civil espanyola, que havia après les lliçons de la salvatge supervivència
estricte, el va deturar i li va fer entendre que amb uns quants retocs, un
llimar aquí i perforar allà aquella peça inservible seria reutilitzable a
l’instant. Aquella mena de màgic domini de la supervivència improvisadora va
fascinar tant en Larry Metayer que des d’aquell dia amb el meu pare varen ser
amics sense compromisos. Un admirava de l’altre l’ordre i rigor que no
resultava possible aplicar aquí llavors i l’altre admirava del primer la
facilitat amb que es podien resoldre coses amb (molt) pocs recursos. Des
d’aquell dia, en Larry Metayer va començar a aparèixer per casa, primer per fer
el cafè havent dinat en una estranya tertúlia en cap idioma en concret i
després per degustar els plats exquisits i simples que la meva mare cuinava amb
facilitat, tal com li havien ensenyat a l’Erm quan encara era l’Erm, i amb una
olor que potser li recordaven els remots cuinats de sa mare ianqui a la seva llunyana
North Carolina natal.
El meu pare no parlava anglès i el castellà
diguem que no era el seu idioma principal, però la comunicació amb en Larry era
excel·lent. Suposo que la complicitat dels mecànics, com la de tots aquells que
comparteixen un mateix ofici, encara que d’escoles tan diferents com eren, va
ser essencial, l’entesa va arrelar amb facilitat i el muntatge de les màquines
es produïa amb agilitat i improvisació controlades amb rigor.
Vaig passar l’estiu sentint com en Larry s’esbroncava
a sí mateix, “soy un buro, soy un buro” en un castellà estranyíssim de North
Carolina, cada vegada que no encertava a comprendre la hispànica improvisació
mecànica. Fins i tot, fascinat per la meva fascinació, em va regalar una
pistola com les dels gàngsters de l’Elliot Ness i vaig tenir l’honor de rebre
classes particulars de com disparar posant cara de fill de puta, vaig aprendre
com malmirar com cal a l’estil de Detroit i em va quedar arrapat a l’ànima un
regust estrany que tot allò que venia d’Amèrica era millor.
Anys més tard vaig saber que en Larry Metayer,
potser impulsat per la misèria en què ens veia viure llavors (en comparació amb
la seva North Carolina natal) havia ofert als meus pares d’endur-se’m als
llunyans States per fer de mi un home com calia. L’oferta va ser sincera i
desinteressada però la meva família no estava preparada per una generositat tan
llunyana i, finalment, en Larry, en acabar de muntar les contínues Platt Saco
Lowell, va marxar sense mi.
Deu anys més tard, vaig aprendre anglès i li
vaig escriure (i enviar) una carta perquè sabés que encara el recordàvem medint
tota peça rara que trobava i procurant entendre’ns. Un mes més tard, correus me
la va retornar amb un mata-segells que deia que el destinatari ja no vivia
allà. El mar de caixes, que recordava associat a en Larry Metayer, era tan
enorme i vast com el convenciment de que era l’únic record que em quedava i em
quedaria mai més d’en Larry Metayer.
Si la meva família hagués acceptat la generosa oferta
d’educar-me als States, potser m’hauria graduat amb honors a Raleigh i mai més no
hauria tornat aquí, potser ara parlaria un anglès rar amb un perfecte accent
americà, potser menjaria xiclets i beuria ginebre amb gasoil, potser ara viuria
a Corpus Christi (Texas), a Tucson (Arizona), o prop de Cape Kennedy (Florida)
per veure enlairar-se els poderosos Saturns V que conqueririen la lluna, potser
ara tindria una dona bacona i rossa amb sis fills obesos, potser conduiria un descomunal
Ford Lincoln Continetal (sense blindar) com aquell en què varen matar en John
Fitgerald Kennedy a Dallas (Texas), potser seria analista de la NASA i
desxifraria enigmes còsmics i llunyans de forats negres i matèria fosca, i potser
al meu temps lliure escriuria la història estranya d’un nen desconegut que va
anar als States (sense recordar exactament quan) per a buscar una vida millor
sense saber que, en el fons, m’hauria perdut la millor de les vides i ara
escriuria un conte, que no seria aquest, amb un regust de Bourbon de Kentucky als
llavis.
Que els Déus us siguin propicis!
0 comentarios:
Publica un comentari