El dia que Don Felipe ens va fer menjar guixos

Per a nosaltres, la classe de “Formación del Espíritu Nacional” (FEN) no era més que una altra classe entre aquelles que no impartien els Padres Salesianos. No havíem de ser conscients, fins molts anys més tard, de tot allò que representaven aquelles classes de FEN i de com aquella repetició incessant dels símbols del moment ens marcaria per sempre, però... en el sentit contrari. El professor de l’assignatura de FEN era un homenet baixet amb molta mala llet i no enteníem perquè, essent català, sempre ens parlava en castellà tot i que la dualitat lingüística ja l’havíem mig assumida, les classes en castellà, al patí, amb els amics i a casa en català. Els professors que a les classes ens parlaven sempre en castellà, al pati ens solien parlar en català, tots llevat de Don Felipe, el nostre professor de FEN.

Patia alguna malaltia ocular que li alterava i limitava la visió i li impedia veure més enllà de dos pams del seu nas. Sense voler admetre mai la seva limitació visual, no portava cap mena de bastó com el cecs declarats i caminava pels carrers amb un zigzagueig etern com una tentina perpètua per trobar el recte camí cap enlloc. Malgrat tot, era capaç de dictar-nos les classes de memòria, cridant-nos com fan els militars i els exaltats, com si fóssim “Caballeros Legionarios” o alguna cosa similar (que no acabàvem d’entendre en absolut). Lamentablement, la seva minvada capacitat de visió anava parella amb la seva poca traça per fer classes. Solia dictar-nos interminables monòlegs que ens havíem d’aprendre de memòria primer, recitar després i apuntar a les nostres llibretes de ratlles tan bé com sabéssim finalment. Però no en sabíem gaire, ni tampoc no en volíem saber gaire més.

Ens va costar uns quants cursos descobrir que la seva mala llet amargant volia amagar la seva ceguesa, però quan en vàrem ser conscients, va aflorar tota la nostra rancúnia acumulada. A cada classe, abans de començar-nos a dictar en castellà la seva mala folla, ens recollia les llibretes en què havíem d’haver transcrit totes les seves consignes del “Régimen” de la classe anterior. La tasca era massa per al seu ego i les seves minvades facultats òptiques i, per facilitar-se la vida, se servia per recollir les llibretes d’algun pobre alumne, d’aquells voluntaris a la força, al qual recompensava amb petits privilegis, com anar a buscar coses a direcció i millors notes que la resta. Havíem descobert que a les llibretes no calia escriure res en concret, podíem escriure qualsevol collonada que ens vingués al cap per allunyada que estigués de la formació del nostre esperit nacional, només calia que hi hagués molta lletra, algun dibuix vistós i acolorit i ... apa, a córrer, a la recerca del “Sobresaliente”.

L’esforçat recollidor de llibretes es limitava a caminar darrera de Don Felipe, a aguantar les llibretes plenes de desesper i deixar-les després sobre la taula del professor, allà davant, sobre una altíssima tarima de fusta. Evidentment, era inevitable que hi hagués (molt) merder durant la recol·lecció de les llibretes, en alguna banda o altra de la classe. No eren estranys els jocs d’hòsties entre els d’una fila i els de la fila del costat, entre interns enfollits per alguna ofensa greu i externs llenguts, entre algun que li havien pres la llibreta, la bata o algun llibre i algun altre que realment li havia pres, i el soroll i l’enrenou, amb tot plegat, acabaven essent descomunals.

El nostre educador (per dir-ho d’alguna manera), per fer-se respectar i dissimular la seva incapacitat de percebre una bona part de l’espectre electromagnètic proper (la llum visible, vaja) repartia plantofades a tort i a dret, indiscriminadament, dient-nos que ens havia vist fer merder, amb l’esperança que, per pura probabilitat, en pesqués algun que sí que realment fes merder. Malauradament i habitual, la major part de les vegades, rebíem un parell d’hòsties sense solta ni volta ni culpa. El mètode, ho era tot menys educatiu i formatiu i, evidentment, molt poc estadístic.

El vint-i-dos de novembre de mil nou-cents setanta-u, Don Felipe estava immers en (i estava a punt de ser superat per) un batibull descomunal. El meu amic Carles Ros corria amb la boca plena de Pegamento Imedio que li havia enfortegat en Ramon Subirana (li havia buidat un d’aquells tubs gegants d’Imedio), en José Gil estomacava en Daniel Font de manera acarnissada sense saber ben bé perquè, algú havia obert la finestra i llençava papers i llibretes a la freda llibertat atmosfèrica de mitjan de Novembre, mentre en Górriz, foll intern natural de Prullans, buscava el seu lloc a la jerarquia d’hòsties fèrriament dominada per en Bonet.

La situació estava fora de control, a punt de fer esclatar el polvorí de les nostres emocions reprimides en una explosió similar a la d’Hiroshima. Calia fer alguna cosa i Don Felipe va reaccionar. Amb un crit sobtat i contundent va demanar “¿qué cojones pasa, quién ha tirado las maletas al suelo?” (es veu que suposava que el terrabastall eren las meletes caient, cosa que passava sovint, però en realitat eren en l’Eudald Mercader i en Josep Palmerola en dura pugna). Per tota la classe es va vessar un silenci líquid i dens, viscós com el plom, varen parar les baralles i tots ens vàrem mirar els uns als altres. Havíem arribat en aquell moment en que sabíem que hi havia d’haver un culpable confés que rebés tota la culpa i ningú no gosava moure’s. En el llarguíssim impàs de no res i mirades, algú, tres files enllà, va dir “¡Ha sido el Díaz, lo tiene detrás, Don Felipe!”.

La situació no deixava marge d’error i el nostre “Caballero Legionario”, el “Adalid del Régimen” va reaccionar girant-se de cop i, astorats, tots vàrem veure amb horror a Don Felipe agafant pel coll al pobre Quico Díaz. Mentre el sacsejava sense pietat demanant-li perquè havia fet allò (no importava què), volaven les llibretes que acabava de recollir, escampant-se pel terra de la classe com una pluja estèril de paraules absurdes i cromos de les xocolates plens de colors i desesper.

Sense parar de cridar, va arrossegar al pobre Díaz fins la pissarra i allà li va demanar (cridant) de nou perquè ho havia fet (no sabíem exactament què). L’horroritzat Díaz va improvisar que s’havia espantat perquè li havien tirat un “yeso” (als guixos de la pissarra en dèiem “yesos”) i sense pensar-s’ho dues vegades, l’heròic Don Felipe, enfollit per l’autoritat militar que la FEN li atorgava, en una exhibició de contundència jeràrquica i “savoir faire” educatiu, va agafar un puny de guixos, els va entaforar a la boca del pobre Díaz i li va obligar a menjar-se’ls.

Imagino que en Diaz, en realitat, no se’ls va pas menjar, però en el silenci absolut podíem sentir com les seves dents trencaven els guixos en un va esforç per engolir la mala llet d’aquell home tan marcial. A l’instant, Don Felipe va perdre l’interès per l’acció de la gastronomia del sulfat de calci hidratat (guix) i es va dedicar a escridassar-nos a tots en general refugiat darrera el seu impenetrable mur de ceguesa fotònica, darrera aquells ulls que miraven sense veure. No recordo com va acabar la classe, imagino que no massa bé, les llibretes escampades, l’esforçat recollidor de llibretes amb la boca blanca com el guix, i amb alguna estomacada general en sortir al pati.

Sempre havia odiat (i encara les odio) les llibretes plenes de collonades absurdes, les pàgines farcides de dibuixos de qualsevol cosa que algun professor ens feia dibuixar i pintar i, més encara odiava, i odio la implacable autoritat absurda aplicada amb crueltat, la prepotència inútil d’alguns professors i, des d’aquell dia, mai més no he pogut agafar un guix sense estremir-me una mica, posar cara de fàstic i impotència mentre recordo el soroll de les dents d’en Díaz mastegant els guixos amb què Don Felipe escrivia feixistes consignes ara ja feliçment oblidades.

PS Història del recull guanyador del IX Premi Literari Jaume Maspons i Safont 2010, recull altres moments en que fer política era una altra cosa.