La carretera de l’Arrabassada té unes vistes
magnifiques sobre Barcelona. A l’època en què estudiava a la Universitat Autònoma,
alguns dels que teníem cotxe solíem agafar aquesta carretera per fer drecera,
defugir les autopistes que sempre he odiat no sé ben bé perquè i poder recordar
els revolts de les carreterotes de casa, que en definitiva són les úniques que
t’ensenyen a conduir com cal.
Ens tornàvem per veure qui duia el cotxe cada
setmana. Al meu amic Patrick Harrington li tocava un cop de cada tres setmanes.
Era un panameny rialler mig americà (de pare), mig panameny (de mare), mig
lleidatà (de dona) que solia venir a la universitat amb un Citroën dos cavalls,
atrotinat, que difícilment passava de seixanta quilòmetres per hora en pla,
però que en baixada fàcilment passava de velocitats segures perquè, com ell
mateix deia amb aquell accent curiós, mig caribeny mig de la terra ferma, cara
avall fins i tot la merda corre. Tenia una mica l’aspecte d’en James Steward,
aquell americà malgirbat que ho sabia tot i que pensava que si parlava en
anglès prou a poc a poc tothom l’entendria.
Casat i assenyat, feia l’arrabassada cantant
cançons criolles, en tercera en retenció i negociant els revolts en segona. Era
un home de seny que sempre explicava anècdotes del canal (de Panamà) com sio
l’enyorés, conduïa amb cura i ens deixava sans i estalvis prop d’alguna estació
dels Ferrocarrils Catalans des d’on ens repartíem per tota la Barcelona de
Cerdà ara fa un munt d’anys.
Sortíem de l’Autònoma, que en aquells anys
semblava més un campament de hippies o de gitanos que no pas un centre educatiu
universitari seriós, després de passar el matí en una combinació de classes
rares, assistències al bar, preparacions de manifestacions, tancades a les
aules per qualsevol collonada i mirar d’imaginar com seria millor la vida que
ens esperava mentre miràvem com els grisos se’ns enduien algun professor per
alguna inconfessable inclinació política. A la tornada, l’Arrabassada i cap a casa
a estudiar i a planificar les nits de la Paloma del proper dijous.
Els que estàvem acostumats a conduir per revolts
traïdors a les carreteres del nostre Pirineu natal sabíem que beure no era (ni
és) un bon complement a la conducció de ginys mecànics autopropulsats.
L’alcohol altera la percepció de les distàncies de frenada, l’habilitat en les
traçades i potencia el convenciment que som millors conductors del que en
realitat som. Però, hi havia altres substàncies...
El matí del dimecres vuit d’octubre de mil
nou-cents vuitanta lluïa un sol tebi al campus de l’Autònoma i a cap de
nosaltres no ens preocupava una merda si Ronald Reagan guanyaria a Jimmy
Carter, el rei dels cacauets, o no a les properes eleccions als States. Aquell
matí, un amic nostre de León havia dut sense motiu aparent unes quantes
ampolles d’un vinet negre peleón que
ens va desbridar la llengua i ens va fer entrar gana. En aquells temps, els
bikinis, els de menjar, eren una novetat i al bar de la Facultat de lletres de
l’Autònoma, la Basilia, una cacerenya altiva, formosa i negríssima que s’havia
tatuat el nom del seu nòvio al braç esquerra amb un clip roent escalfat amb un
encenedor Bic, els feia de collons.
Tres o quatre bikinis més tard ja tots anàvem
per l’enèsima cervesa i saltàvem i corríem pel campus com cabirols descerebrats
empaitant noies, llençant-nos llaunes de cervesa buides i convencent al
professor d’italià que ens cantés alguna cançoneta napolitana clàssica com ara
el Torna a Surriento, Santa Lucia o alguna més moderna
(llavors) com ara Maruzella de Renato
Carossone, cosa que sempre acabava fent sota la influència etílica i insistent
de la nostra joventut desbocada.
El sol lluïa sobre un cel blavíssim i els Boeing
que anaven cap al Prat guixaven el cel amb alifats euclidians que ningú no
tenia collons de desxifrar. La vida reposava tranquil·la sobra la mal cuidada
gespa del campus mentre algú recitava Homer, altres calculaven azimuts celestials
o altres liaven maria de la bona amb paperets per al caldo robats a casa, més
llunyana que plutó.
Els anys seixanta havien arribat tard a la
nostra rara i estèril España Osborne
Domecq con dos cojones, The Beach
Boys fascinaven i tots cantàvem Lola
sense saber massa ben bé que era la història d’un tio i no d’una tia, però
tampoc no importava massa en aquells dies en què encara no sabíem ben bé si Jefferson Airplane eren els mateixos que
Jefferson Starship o no. Moustaki
arrassaba amb tot, Brassens era Déu, Paco Ibáñez cridava pels escenaris
consignes sobre qualsevol cosa consignable i, aquell vuit d’octubre, el nostre
amic Harrington estava decidit a fumar de valent, les herbes de colors que
havia dut en Recasens.
Del vi peleón i els bikinis, vàrem passar a les
cerveses, els crits i finalment, a l’hora de marxar en Patrick havia aconseguit
liar més o menys un petardo descomunal que ens vàrem anar passant en harmonia i
pau universal. Lovely Rita sonava estranyíssima amb aquell accent caribeny d’en
Patrick, però no ens va importar gens quan vàrem agafar el SEAT 127 d’en Recasens
qui, anys més tard, es dedicaria a la caça major i al negoci de les pells.
En Josep Recasens, en Patrick Harrington, jo
mateix, un canadenc errant, Pierre crec recordar que es deia, que ningú no
coneixia però que recitava els poemes de Cohen amb mestria, i el meu amic Xevi
López ens vàrem encabir, fumats, suats i alegres a l’estret i no massa potent
SEAT 127 del nostre amic futur traficant de pells.
Com era d’esperar, les costes per enfilar-nos a
l’arrabassada es varen fer lentament, els trenta-cinc cavalls de vapor del 127
no donaven per a massa alegries amb cinc passatgers cantadors, però tan bon
punt com vàrem veure Barcelona estendre’s cap a la mar mediterrània, oculta
encara en aquell llavors, en un quadriculat harmoniós se’ns varen començar a
aplicar les lleis de la mecànica de Newton, i la gravetat universal. Jo era
l’únic amb coneixements de física bàsica i entremig de la sinestèsia desbocada
de la nostra amiga maria vaig notar els primers símptomes d’acceleració que el
malmès motor del SEAT d’en Recasens aplicava amb ajut de la impressionant
gravetat de l’arrabassada i vaig ser l’únic conscient de l’escurçament de les
meves magnituds bàsiques per l’efecte de Lorentz. Patrick Harrington no parava
de cantar amb el seu peculiar català que cara avall fins i tot la merda corre.
I no anava errat.
Als primers revolts en Recasens controlava la situació
mínimament, però al poc, la situació era de desesperada caiguda lliure i
derrapada lliure a tomba oberta. Amb una penetrant olor de pneumàtics cremats que
se’ns colava per les finestres obertes, en Recasens va avançar ciclistes i
motoristes, va provar de redissenyar el traçat de l’Arrabassada i va comprovar
amb estupor el principi físic pel qual els frens transformen l’energia en calor
primer i en horror després. Vuit revolts més avall els frens ja ens eren
inútils i a la pudor de pneumàtic cremat se li sumava ara la de pastilles de
frens fregides.
El canadenc se les enginyava per anar canviant
de cançó al cartutx de la cinta de vuit pistes d’en Recasens mentre tots anàvem
d’una banda a l’altra al ritme de Boney M,
Elvis, o Elton John. L’habilitat d’en Recasens devia ser notable perquè
malgrat derrapar a tots i cada un dels revolts d’una Arrabassada lliure de
controls de tràfic en aquell llavors i perdre un altaveu i dos cartutxos de
vuits pistes en algun revolt va aconseguir arribar a baix de tot amb el cotxe i
nosaltres sans i estalvis i enfilar a tota hòstia i reduïnt marxes com un desesperat pel primer carrer amunt que va
trobar fins a aturar el cotxe enmig d’una descomunal polseguera en un descampat
lliure encara d’especulació després d’haver tallat l’encesa del motor.
No vàrem ser conscients de les seves habilitats
ni del perill fins passada una bona estona. El canadenc Pierre va desaparèixer al
poc per una de les finestrelles del darrera, en Patrick va marxar caminat tranquil·lament,
com si no hagués passast res fins la primera parada de taxis, que no quedava
massa lluny, mentre cantava cançons criolles, però el meu amic Xevi López i jo
ens vàrem quedar amb en Recasens per acabar de cantar totes les cançons del
cartutx de vuit pistes fins que la gana ens va vèncer, els pneumàtics i el
radiador del 127 varen deixar de fumejar, i quan els frens cristal·litzats
varen tornar actuar de manera més o menys normal en Recasens ens va poder dur al
nostre pis del carrer Còrsega havent dinat on, després de moltes rialles, en Recasens,
en Xevi López i jo mateix ens vàrem ventilar amb la resta de companys del pis
unes excel·lents ampolles de Moriles que algú havia oblidat a la nevera
estranyament atapeïda de canalons i plates d’ensaladilla russa.
No recordo com va acabar la nit, però al bar de
sota casa encara vàrem poder sentir als dos treballadors del metro clients
habituals del bar insultar-se decididament amb unitats de capacitància,
microfaradi i similars, com sempre feien a altes hores de la matinada.
0 comentarios:
Publica un comentari