El dia que la Roser Salomó i jo volíem vendre planes web als contraforts del pirineu

A les darreries del desembre de l’hivern hostil del mil nou-cents noranta-cinc, la meva amiga la Roser Salomó i jo estàvem convençuts i molt nerviosos perquè pensàvem que la incipient Internet era el puto futur i imaginàvem una empresa que mouria milions (llavors de pessetes) amb la simple, pura i dura publicitat per la xarxa de totes les xarxes.

Uns mesos abans d’intentar l’assalt als llunyans establiments de la remota i incomunicada Serra Cavallera, en un primer intent de fer sondeigs sobre el terreny i afectats d’una filantropia admirable havíem anat al Consell Comarcal del Ripollès a oferir-hi, presos dels nostres deliris futuristes, els nostres coneixements de manera gratuïta i altruista perquè crèiem que el futur de la humanitat passava pels bits, els bytes, en Negroponte i la nostra incipient revista digital, Revista0, amb la qual pensàvem propulsar El Ripollès al món de la navegació del bits, els bytes i els peta bytes.

Armats amb un ordinador portàtil Toshiba de pantalla color en aquells temps en què predominaven les pantalles de plasmes ataronjats i de catòdics fòsfors verds, i convençuts que érem els emissaris del futur en missió divina, vàrem demanar audiència (quasi papal) per explicar, transmetre i demostrar tot allò que sabíem i que suposàvem que no sabrien en aquell Consell Comarcal primigeni basat llavors en fotocòpies, pasta de paper de la xina i arxivadors metàl·lics tancats amb pany i forrellat.

La burocràcia sempre és la burocràcia i sempre és lenta i els del Consell Comarcal varen trigar uns dies en concedir-nos l’ansiada audiència i, quan va arribar el dia (bé, la tarda), ens varen fer esperar una bona estona a peu dret en una estança vidriada acarada a sud on el sol i la calefacció pública elevaven la temperatura a nivells tropicals. Amb la suor i la impaciència corrent-nos pel front i els polses tot i trobar-nos en un altre dels crus i eterns hiverns del Ripollès, ens va rebre finalment l’incrèdul funcionari de torn.

Cerimoniosament (com tots els funcionaris públics fan, perquè per a ells, el temps no compte ni l’espai), a grans i calmades passes va entrar a l’estança sauna, va vorejar la taula, va fer veure que canviava uns papers (suposadament importants) de lloc, va asseure’s, ens va mirar mentre creuava les mans sota la barbeta i mirant cap algun lloc indeterminat darrera nostra, com si no existíssim, ens va ordenar seure lacònicament amb un breu, seieu.

El funcionari tenia una taula enorme amb dues cadires davant per marcar categoria (més cadires davant, més categoria). La Roser i jo vàrem seure-hi, ja una mica mosques després del sobrer desplegament de poder altiu, amb rúbrica termodinàmica descontrolada inclosa.

Mentre la Roser li intentava començar a explicar els motius de la nostra visita, el funcionari, que no ens mirava, feia que repassava papers i paperets i generava sorollets rars mentre expulsava aire pel nas en breus eructes continguts. Per la meva banda, ignorant l’expulsió nasal de gasos gàstrics, estava enfeinat carregant el lentíssim sistema operatiu (una versió, ara primitiva, llavors espectacular, de Windows 95) i els programes que em servirien per fer entendre (esperava) a qualsevol que em volgués escoltar que el futur jeia arrapat als píxels tricolors de la pantalla TFT del meu ordinador. Quan ho vaig tenir tot a punt, i vaig veure que la web d’exemple que havíem dissenyat a mitges amb la Roser lluïa magnífica i refulgent com ous prehistòrics enmig de l’estepa mongol en aquell despatx calorós, satisfet, em vaig acabar de convèncer que el meu convenciment seria concloent i inevitable, encomanadís, i que d’allà sortiríem la Roser i jo amb un contracte milionari per parir webs a dojo que elevarien el Ripollès al primer lloc del rànking de la cibercivilització emergent i farien oblidar per sempre aquella descripció ben trobada i precisa, per la qual el ripollès tenia l’esperit d’una bombeta de quinze watts.

El funcionari acabava de dinar no feia massa i no havia escoltat un borrall de l’explicació eloqüent i persuasiva, com totes les que fa la Roser i, com sempre (la Roser) li havia acabat escampant, en el fragor de l’exposició, els papers més enllà dels límits euclidians de l’amplíssima taula bidimensional de fòrmica relluent escampant-los pel terra en aquella frenesia apassionada de la Roser amb la qual tant et podia vendre una anunci a la seva revista, el cotxe vell de sa mare o la compra del matí.

En veure la Roser que jo ja tenia l’ordinador en marxa i llest li va espetar, girant els ulls com fan els encisadors de serpents, un hàbil, miri com seria la web del Ripollès amb un to que hauria convençut al mateix Fidel Castro a la llunyana i aïllada Cuba plena, contradictòriament, de cigars caríssims, que havia de comprar-se un Cadillac Eldorado rosa o un cartró de Ducados. En aquell precís instant que ja havíem assajat uns quants cops, jo vaig girar l’ordinador i la pantalla amb un hàbil moviment per deixar la meravellosa exposició del futur davant dels ulls atònits del funcionari incrèdul.

Mesos més tard, la Roser i jo vàrem concloure que l’emmandrit funcionari no devia haver vist mai una web (ni saber què era), que no havia vist mai, ni imaginat, l’existència de pantalles en color, ordinadors portàtils i que amb tota probabilitat mai no havia sentit a parlar d’Internet, enllaços dinàmics, urls o banners i impactes.

Jo li vaig dir que ell mateix podia provar la nostra demo de la web navegant pel nostre conjunt de planes hàbilment enllaçades en aquella demo espectacular de ràpids GIFs i fulgurants JPGs progressius.

El funcionari se’ns va mirar, a nosaltres i a l’ordinador, de la mateixa manera que una gallina lloca es miraria els plànols en rus de l’estació espacial Soyuz, i ens va demanar, visiblement molest, que què collons havia de mirar. Perplèxos li vàrem dir que mirés la pantalla (òbviament) i que cliqués amb el cursor als enllaços que volgués. L’home, dubtant sobre què fer per no deixar en evidència la seva descomunal ignorància informàtica i exhibint una prepotència insultant va prémer aleatòriament i per desconeixença suprema el primer botó que va veure al seu abast, ignorant el trackpad i els seus botonets. El botó que decididament va prémer finalment va resultar ser el botó d’alimentació del nostre somni en forma d’ordinador portàtil i en uns rapidíssims segons l’ordinador va quedar mut i inert, com jo i la Roser.

L’home, intentant no perdre les maneres, es va aixecar lentament, alçant un braç i senyalant la direcció de la porta per on havíem entrat i ens va invitar, ara de manera imperativa i implacable, a fotre el camp del seu despatx tropical. Mentre arreplegàvem l’ordinador i els fullets que li havíem preparat, ens va acabar de rubricar la visita, ara visiblement molest encara de no sé què, que el Consell Comarcal estava adherit a un conveni de no sé què d’una xarxa europea, que seria la mare de totes les xarxes, i que era el resultat d’un conveni internacional Europeu que seria la puta polla i que Internet (ens va recalcar amb una visió de futur que encara ara l’honora) era i seria una puta merda seca amb patates sense cap mena de futur...

Sobre el nostre silenci d’estupefacció va ressonar el cop de porta del funcionari que es va aïllar al seu despatxet calorós on encara potser perviu intentant connectar amb aquella xarxa inexistent (es veu que més potent que Internet) o intentant oblidar la seva descomunal pífia. Potser la xarxa de què ens va parlar no va rebre les subvencions promeses, o potser no existia, o potser s’ho va inventar tot per treure-se’ns del davant. Per molt que ho intenti no recordo l’existència de cap xarxa alternativa a la totpoderosa Internet actual.

No ens hauria estranyat, a la Roser i a mi que el funcionari hagués patit un cop de calor o que possiblement no sabés res de res (en general), però alguna cosa li devia quedar ja que pocs mesos més tard, la idea de la nostra web per propulsar el Ripollès a l’univers va ser presentada, curiosament, amb els mateixos paràmetres que nosaltres li havíem exposat tan innocentment, tan vehementment, tan il·lusament al funcionari reticent.

Un cop al carrer, amb tots els nostres patracols i il·lusions trinxades magistralment pel funcionari venjatiu ens va agafar un rebot, com deia la Roser en aquell llavors, de quilòmetre i mig que encara ens dura quan sentim parlar del paper de les institucions al progrés comarcal. Però lluny de desanimar-nos vàrem seguir pensant que havíem de fer alguna cosa per començar a vendre webs i necessitàvem un client, el primer client, i no sé encara perquè, els dos vàrem pensar que la fonda de Can Costas a la mineral Ogassa, seria un candidat perfecte. Però aquesta, ja és una altra història.

Solsticis errats

Nadal de sol, Nadal de desconcert. Nadal de dissabte, Nadal de pas sucat amb oli. Nadal sense neu, Nadal descafeïnat. Els carrers sols, els bars tancats, la gent mudada i desconcertada passeja pels carrers en un trànsit estrany, anant i venint de dinar. Nadal sense ensurts, ni desastres naturals. Nadal a sis graus centígrads, desconec l’equivalent en la de Newton.

Remoreja el vuit cilindres per les eternes obres de la nacional 152, ara C-17, volant suau a 500 newtons sobre el mal traçat de la carretera nova. Estranya parada de tota activitat humana, llevat endrapar i beure.

Torrons massa dolços ara envasats al buit de Magdeburg empastifen dentats en una follia calòrica imparable. Al sofà repapats veiem imatges sense sentit de gent desconeguda.

Adéu Nadal dels collons

I ja hem passat el solstici d'hivern, amb el sol al zenit al migdia sobre el Tròpic de Capricorn, bye-bye Nadal (que no coincideix amb el solstici, però que hauria) i Sant Esteve, ja anem cara avall en caiguda lliure i desenfrenada cap a l’allargament del dia i acarats de nou a l’estiu, les platges tropicals i les calors extremes. Ara no ens ho sembla, immersos encara en la follia de cap d’any, les ressaques de tota mena i els tiberis descomunals.

El temps, que tot ho emmerda, no es detura. Anem, pas a pas, cap a un altre solstici, el d’estiu, que ens marcarà de nou el canvi en la durada del dia i de la nit.

A cinc sota zero avui, costa imaginar-se càlides platges tropicals. Amb torrons a taula, nadales cantades per un pastós Elvis i pel·lícules repetidíssimes per la televisió (qualsevol cadena) estem tant lluny de l’esperit de Nadal com jo d’Andròmeda.

De moment el nostre petit, trist, desolat país sense recursos naturals importants llevat de la muntanya de sal de Cardona, ja ha canviat de President i ens han omplert el cap amb noves il·lusions que tot anirà bé i millor. Ja fa anys que no em crec res. L’home menteix per natura, sembla que la mentida sigui una de les parts més importants de la humanitat. En definitiva, què canviarà amb el nou President? Serà millor la meva vida, la de la meva família, tindran més oportunitats els meus fills? Jo mateix? No. Estic convençut que no. Temps al temps, que el temps, tot ho emmerda.

Seguiré pagant impostos sobre, posem, els automòbils. Sí aquelles màquines infernals que es veu que ens foten el clima enlaire... o eren les centrals tèrmiques? I seguirem pagant impostos sobre la gasolina que mou aquests estris infernals perquè, es veu, que s’acaba, el petroli. No sé qui ho sap això, però la meva butxaca la tinc més fluixa cada vegada que vaig a la gasolinera o em posen gasoil per la calefacció o em diuen els incauts que varen posar gas natural creient que era un intent d’anar cap al futur (amb un derivat del petroli...?).

Seguiré, seguirem pagant cada vegada més impostos sobre tot, tabac (que no uso), alcohol (que sí), plusvàlues, manteniment de comptes, llibres i seguiré patint l’encariment del pa (avui dues baguettes, dos croissants de xocolata i un retall de coca de sucre, 9 euros, 1.500 pessetes... dos collons, vaja).

No m’agrada gens ni mica tot plegat. Això sí, ens diran que tot va bé, que tot anirà bé i, això sí, ens ho acabarem creient, de la mateixa manera que quan el polític de torn ens digui que ho hem fet molt malament tots plegats direm que sí, quan en realitat no fem més que el que ens deixen fer. Economia de subsistència disfressada de tecnologia, twitter, facebook i mòbils tàctils que ningú no sap usar.

Vaig a treballar una estona, a veure si aixeco el país i la meva economia malbaratada.

Rock me mama.

El Nadal dels collons

No m’agrada el Nadal, l’ús que se’n fa ni la tonteria irrellevant que comunica a tothom, fins i tot als que ens la porta fluixa. Para tota activitat humana i la sensació que tot és possible i que tothom és bo, s’apodera de tothom. Fins i tot els no cristians es veuen empesos cap alguna sensació incontenible de gastar i (no m’agrada aquesta paraula) germanor diabòlica.

No m’agrada el Nadal però seré respectuós i l’escriuré amb majúscula inicial. Si almenys nevés i ens visités a casa el pare nadal, noel, o santa claus (o com en volgueu dir) de color verd o vermell, ja no sé quin era l’original potser en l’aïllament de les condicions climàtiques adverses tindríem temps de pensar en alguna cosa, posem, interessant, allunyada de Nadal.

No m’agrada el Nadal ni el suporto, ni suporto haver d’escriure cada any que no m’agrada, però com que veig que tothom s’hi deixa anar, algú ha de ser la veu dissonant.

No m’agrada el Nadal, ni aquest ni cap, ni cap celebració religiosa, ni la religió en ella mateixa, que estic cansat de tanta falsedat, de tanta hipocresia, de tanta mentida.

No m’agrada el Nadal, gens ni mica. Apa, ja ho he dit.

Que els Déus i Dylan us siguin propicis, almenys, fins el proper dilluns.

El peakoil dels mitjons d'en Pau Riba

He crescut amb les cançons de Pau Riba. Fins i tot recordo un any que els de La 2 varen tenir l’encert d’emetre un programa de nadal en què Pau Riba, llavors immers en una magna obra, TransRiba, parlava de Nadal i ens cantava a algunes nadales ajagut en una banyera, entre altres curiositats.

La genialitat de Pau Riba es manifestava com gairebé sempre en totes les coses que ha fet, fa o farà. Tanmateix, la seva genialitat no sol ser apreciada en la seva justa mesura, potser per ser un antisistema declarat, potser per ferir les sensibilitats del personal en dir, simplement, el que pensa.

En el programa El convidat on un atabalat Albert Om provava d’acostar-se al món màgic, surrealista i irreal de Pau Riba vaig veure una de les millors facetes de Pau Riba, la més sincera.

Potser sí que té raó quan afirma que tots ens droguem i que tot plegat és una gran falsedat. Potser sí que ja som al peakoil i que tot se n’anirà a prendre pel cul ben ràpid en el temps en què es gira un mitjó.

Arriba un altre fals Nadal, com un sol de llauna, rovellat, inert, arrebossat de mentida i avarícia.

Sóc l'home estàtic, la tristesa em té corprès, les orenetes faran nius als meus cabells...

Gratituds reposades

L’odissea del llibre “El temps, que tot ho emmerda” va començar de manera totalment casual un dia a mig desembre del 2008. En un blog innocent, sense cap pretensió, recollia les històries de tot allò que havia viscut de petit, adolescent i gran, històries que sempre havia anat explicant i que compartia amb molta gent. Records, altres temps, altres persones, vivències, moltes. Matèria de records que es regenerava un cop i un altre. I ara crec que, posat que tot ha anat a bon port, és bo donar-li acabament de la mateixa manera, en forma pública i de blog.

Aquest dimecres 15 de desembre a les vuit del vespre s’ha tancat oficialment el cicle d’aquesta història i he tingut el IX Premi Literari Jaume Maspons i Safont a les meves mans (menys el 19% d’hisenda) en una sala plena de gent que m’ha dit que les històries els agradaven i que tenia qualitat d’escriptor. Gràcies a tots els membres de La Gralla, l’AC de Granollers, El 9 nou, als nombrosos membres de la família de Jaume Maspons i Safont així com als membres del jurat pel premi i per la publicació del llibre.

Aquest dimecres també he tingut entre les meves mans per primer cop el meu (primer) llibre publicat, amb olor de nou, a tinta i paper. Els records d’altres temps són poderosos (i olorosos).

Ara, passada l’eufòria dels primers moments de fa un parell de mesos després de l’anunci del veredicte a mig octubre he trobat a faltar gent, amics, persones i membres de la família per diferents motius. Però tan se val, perquè la família és sempre la família i agraeixo, sobretot a la més propera, el suport incondicional i constant que he rebut.

Aquest cap de setmana celebraré un parell d’actes més per presentar el llibre al poble on visc ara, Sant Joan de les Abadesses, i al poble que em va veure créixer, Ripoll. No tindré temps per escriure res aquests dies, els nervis i la il·lusió m’ho impediran. Per això, ara, que és la una de la nit del dijous 16 de desembre, i amb l’eufòria del premi encara els llavis, és el moment de ser agraït, feliç, i avançar-me cap a la cloenda de tot plegat, d’aquest llibre, que parla del temps, que tot ho emmerda.

Agraeixo al meu fill gran l’Aleix Caballeria Bosch, el suport incondicional que sempre m’ha donat, la llenguderia que té i amb la qual sempre m’esperona. I també li agraeixo enormement tots els nous punts de vista que m’aporta del món nou que ha anat sortit des que jo escric i que em fa arribar puntualment amb veu crítica i innovadora. Per cert, llegiu-li els interessantíssims articles que publica al blog finalista dels premis del blog català 2010, www.papasolgirona.com, del qual us en recomano encoratjadament la lectura habitual.

Agraeixo al meu fill petit, en Pau Caballeria Bosch, el seu suport també incondicional a les meves dèries de tota mena, el contacte físic en forma de bona harmonia i lluita constant, el seu interès i contrapunt a tot al que a mi també m’interessa, li agraeixo les seves opinions valuoses. Seguint la genètica familiar, com l’Aleix, és desimbolt en tota mena de tecnologia, solda bé i confio en ell perquè em filmi i documenti els actes de les presentacions que ara em resten. Us recomano que seguiu el seu blog http://www.ppsgav.blogspot.com, on hi trobareu les seves interessants dèries audiovisuals.

I agraeixo finalment a la meva dona, l’Anna Maria Bosch Rovira, que pateix la greu malaltia de la paciència, que hagi suportat i donat suport a totes les meves neures, una darrera l’altra, sense excepció durant molts i molts anys. Sense ella, res no hauria estat possible, sense ella res no seria possible tampoc. El temps i els records compartits amb ella són extensíssims i molt valuosos. N’anem creant de nous, ens recreem en els del passat i esperem els del futur però sovint, quan l’evoco, sempre acabo recordant-la en aquell primer instant comú del meu temps i del seu, fumant, bellíssima, a les envistes de Torelló al més pur estil de la Laurent Bacall, i li he d’agrair, simplement tot.

Espero que en aquest dilluns, en aquesta hora en què habitualment fem el cafè junts, puguis llegir amb mi i amb la resta del món, la meva enorme gratitud publicada automàticament en aquest blog de Google que sembla déu.

Gràcies Aleix Caballeria Bosch, gràcies Pau Caballeria Bosch, gràcies Anna Maria Bosch Rovira.

Hipertensió literària vs Jaume Maspons i Safont

He anat al farmacèutic perquè em donés alguna píndola per la hipertensió literària que m’afecta des d’aquest matí, des que he estat conscient que a la tarda rebré el premi pel recull d’històries del meu blog. L’home, molt amable, m’ha confessat que no sabia res d’adverbis, locucions, adjectius, subordinades, gramàtica generativa ni coneixia en Noam Chomsky tampoc.

Ha afirmat que si no em passava amb Ibuprofeno que ho tenia malament i que, a més, tampoc no compraria el meu llibre, perquè no em coneixia, ni em volia conèixer, ni llegia ni volia llegir i, a més, no es volia gastar calés amb un llibrot que ni tan sols tindria tapa dura per fer biblioteca al menjador.

M’ha acabat venent, o jo comprant (són hàbils aquesta gent) un parell de caixes de condoms, es veu, m’ha dit, que encara que no em curaran la hipertensió literària, si més no donen prestigi quan et treus la cartera per pagar al súper i te n’hi cau algun. No m’ho he cregut i en abandonar la farmàcia he hagut d’anar al vàter de cul, remei tradicional i infalible per als nervis de tota mena.

He convidat molta gent a assistir a l’acte, però en realitat en vindrà molt poca, la família (què collons, som mediterranis i la família encara pesa, i si s’hi ha d’anar si va, hòstia), algun amic perdut i incondicional i els de la organització, lògicament. Al final hi haurà trufes, es veu que és tradició. M’agraden les tradicions (i les trufes).

Si en algun moment m’he sentit especial d’alguna manera per tenir un llibre publicat, cada vegada que entro en una llibreria i veig els prestatges plens de llibres torno a tocar de peus a terra i veig que un llibre no fa biblioteca i que el meu, com la majoria, passarà desapercebut per a tothom per molt que m’hi esmerci en promocionar-lo, però, què collons, m’ho he passat molt bé en moltes etapes, a saber.

M’ho he passat bé pensant quins dels meus escrits recolliria per al premi, recopil·lant els textos i les històries, ordenant i esmenant, corregint, ampliant i reduint. La recerca de la concisió sempre és laboriosa. Sort que m’ajuda la ment, i la paraula.

M’ho he passat bé en saber que havia guanyat i m’ho passaré bé en la presentació i en veure el meu llibrot imprès.

Però també m’ho he passat bé recordant cada detall del que volia explicar en les meves històries i cada detall de la gent que hi surt, que són la gent que he conegut (i que m’han conegut). I sé que m’ho passaré bé veient-los de nou per recordar els bons vells temps i cagar-nos en la modernitat i el pas del temps a ritme de Gin & Tonic, perquè en realitat, el culpable que tot vagi malament, que tot acabi anant sempre malament és el mateix de sempre, el temps, que tot ho emmerda.

Senyores, senyors, Que els Déus us siguin propicis o, com diria Dylan Rock me mama

A la recerca de la cal·ligrafia perduda

Estic preocupat. Avui, després de molts anys de desús, he pres notes d’allò que algú em dictava per telèfon per un encàrrec de feina i dues hores més tard de penjar i intentar rellegir les notes, he constatat que era incapaç de saber què havia escrit jo mateix al puto full de paper (sí allò de la pasta, els xinesos, vaja, la collonada dels diaris). Alguna estranya malaltia m’ha fet oblidar l’escriptura manual, artesana, de ploma, bolígraf i llapis.

Acollonit, he buscat als calaixos de l’escriptori (no el de Windows, el físic, aquell que sembla una taula de menjador però més baixa) i he anat repassant les notes que havia fet antany però no he pogut identificar ni quina font era la que usava, no era ni Times Roman ni Arial cursiva, més aviat semblava una merda jeroglífica o un intent de cretenc lineal B (que ja no sé ni si l’han desxifrat...).

Acollonit he buscat pel Google els meus símptomes i he vist que el que tenia és una malaltia de nom rar, molt estesa abans, diu el Déu Google, i que rep el nom d’analfabetisme. El nom és rar, ja ho sé i sembla greu. Es veu que a l’Àfrica, a l’Àsia, a les Amèriques s’hi donen encara molts casos. El remei, deia Google, és simple. Anar a escola, llegir i escriure. No calen dietes ni fàrmacs, antibiòtics ni emètics, vermífugs ni xarops. Tot és a la ment i a la pràctica. La meva iaia Angeleta deia que fent i desfent es fa l’aprenent, deu ser això.

No he acabat d’entendre bé el tractament car jo ja vaig anar a l’escola, sé llegir i ara mateix estic escrivint. Deu ser una soca nova, una enèsima variació del virus o una mutació maligna encara no identificada. No sé què fer. Potser trucaré a l’OMS, o a l’Hospital General de Vic, que pel cas que em fotran, serà el mateix i em sortirà més barata la trucada.

He rellegit de dalt a baix la Wikipedia en diversos idiomes i formats, he mirat els grups del Facebook, del Messenger, he rellegit els enllaços del Twitter i un parell de dotzenes més de xarxes socials, però no hi he trobat cap remei alternatiu. Quan agafo el llapis, una tremolor estranya s’apodera de la meva mà i me la fa maldestra i barroera i només assoleixo traçar gargots sense sentit.

Ben pensat, sempre puc dir que escric en algun abecedari, alfabet o alifat rars o que el meu manuscrit és redacció en parsi, turc, zulú o una variant del mandarí, llengües que domino, per descomptat, però no m’agrada mentir (gaire).

Hauré d’acabar admetent que estic malalt i que sóc analfabet i que la meva cura no és descrita enlloc dels petabytes que suren per internet en caos quàntic impredictible. Potser afegiré a la meva targeta digital aquesta nova faceta de mi mateix, analfabet manual. Tanmateix, no m’acaba de quadrar del tot. Igual, si demà se’m para (o engega) el cap, creo un grup de suport al facebook per gent que pateixi la meva malaltia, que sempre té èxit, o proposo que els de TV3 en facin una marató l’any vinent, o escrit alguns emails massivament a la recerca de la intel·ligibilitat perduda.

Mentre m’acabo de decidir practico (jugo) amb un estri curiós que acabo de descobrir perdut al fons d’un calaix. Un estri que treu punxa al llapis i fa que guixi més fi, com de manera més precisa, sense que això ajudi massa, veig, a millorar la meva cal·ligrafia perduda, ni a tenir la lletra maca (de fet, ni lletja).

Potser sí que els Padres Salesianos que m’ensenyaven de petit el saber en quaderns pautats tenien raó quan em deien que no m’entenien ni una puta merda.

Que la mama em Rockmi una mica o que els Déus em siguin propíciament cal·ligràfics.

Postals de Barcelona

Quaranta persones per metre quadrat atapeeixen el Portal de l’Àngel amb un riu humà de mil races. A Barcelona costa trobar aparcament i algun català. Als de poble, acostumats als espais oberts i al vent sideral ens refot caminar envoltats de gent suada carregada de bosses que només compra i va amunt i avall mirant botigues.

La vida de la city deu ser això, immergir-se en un carrer a petar de gent robòtica, atabalada amb els seus petits assumptes irrellevants que et malmiren mentre es colen a la cua de tot arreu en un intent de ser més cosmopolites que els altres que els envolten.

Un travestí passeja amb una bossa descomunal, duu una faldilla cenyidíssima que li marca tot el paquet, el seu, el que encara té, i es vanta de la seva presència distorsionadora, provocadora, irreal.

Un pobre, barbut, amb deu gossos reclama calés amb un cartell sense normes mentre dorm els somni de la seva brutícia solitària, animal.

Un negre descomunal passeja la seva presència altíssima per davant dels aparadors de moda amb una blanca mínima pintada com una puta, colors lluents, peces de pell, anells i una cadena enorme li donen seguretat davant les mirades de tothom.

Una botiga de torrons del Portal de l’Àngel ja només ven torrons envasats al buit i, si ho demanes, te’ls desembolica del plàstic asfixiant i te’ls embolica en un A3 de 90 gr/m2 que ell en diu paper alimentari.

Les rondes col·lapsades de trànsit. D’on surten tants automòbils?

El mar llunyà té horitzons de vaixells de càrrega, bruts, llunyans, amb rastre de fum. Busco el McDonalds del Portal de l’Àngel però ha desaparegut (¿!), que potser el propietari era d’Olot? A Pans & Company els mossos reparteixen hòsties entre els que intenten fer cua per dinar a les quatre de la tarda, l’hora de sopar a Amsterdam. Desisteixo del dinar i menjo un croissant de fa dos segles amb un cafè amb regust de llautó i òxid secular a la darrera planta del Corte Inglès on la vista és magnífica però el servei horrorós.

Un marica a la subterrània Sephora m’aconsella esplèndidament una colònia per regalar i una noia de Lleida, atabalada i caravermella me l’embolica amb cura i sense Cel·lo sota l’esguard d’una supervisora de llarguíssimes cames, delicades mans i cara inexpressiva. Als soterranis viuen les paraules dels profetes i l’oblit.

Perfums de kebab em noquegen la consciència al ritme de nadales demodés on canta Sinatra més lànguidament que mai. Les escales mecàniques em retornen a una Plaça Catalunya immensament poblada de gent amunt i avall. Ja no hi veig els Indios Tabajaras davant l’FNAC cantant cançons d’altres segles.

La pudor de gasoil dels busos diesel i la mala combustió dels ecològics de gas em fa enyorar més les meves fredes solituds del Ripollès. El pàrquing de mil plantes vetlla el meu vehicle tan desplaçat com jo a les entranyes de la city sense ànima. Un dels sis caixers automàtics em fot la setmanada per unes poques hores d’immobilitat, foscor i calor.

Les llums de Nadal dels carrers cap a les rondes volen amagar sense èxit la follia direccional d’automòbils vuits conduïts per gent apressada, inexpressiva, excessivament abrigada per les estranyes calors del desembre barceloní.

El cel gris i llis acota el mar vora la voràgine de sortida de la Barcelona de paper esparracat per on m’escapo a cinc-cents newtons amb una quarta llarga i elàstica evitant radars, embussos, sortides col·lapsades buscant la llibertat de l’autopista buida.

El Montseny passa follat a la meva dreta mentre el món es fa fosc, sol, fred i trist, però més lliure que mai. Els llunyans cims fronterers anuncien ca meva i més sol que mai em sento més acompanyat que mai. Enrere queda l’estesa Barcelona plena de perfums de falsa moda, falses fembres esquàlides, falsos i irreals bars de moda on no es menja res, enrere queda la quadriculada Barcelona col·lapsada de tant llum, de tant fum, de tant automòbil, de tanta solitud malmesa entre nadales buides i passades de moda. Ara, el cinturó d’Orió contempla la meva solitud i el fred de la nit ja em parla de coses que entenc. Sóc a casa.

Rock me mama

El dia que la NASA ens els va posar per corbata

El vint de juliol del mil nou-cents seixanta-nou, quan jo tenia deu anys i anava pels onze, ho recordo perfectament, a un quart i dos minuts de les nou de la nit UTC el mòdul lunar va fe terra, bé, lluna, i unes hores després Neil Armstrong es disposava a fer història. Aquella matinada el meu pare m’havia despertat una estona abans, m’havia clavat un parell de plantofades perquè així me’n recordés de la fita històrica. I la recordo.

Ahir, a les onze i dotze minuts del matí del dos de desembre del dos mil deu, la NASA emetia un breu comunicat a la seva plana web pel qual donava a entendre que havia fet un descobriment important que canviaria la nostra percepció de la vida extraterrestre.

Em varen tenir embadalit tota la tarda mentre imaginava que ens destaparien els cadàvers de Roswell o alguna altra collonada que ni tan sols sabíem. Per unes hores, l’a sensació que havia experimentat ara fa una pila d’anys va tornar a prendre control de les meves sensacions i emocions i vaig creure que la humanitat hauria retrobat El Camí, el viarany de la ciència que ens hauria de dur a les estrelles de la mà d’algun ser viu palpable i espectacular que podria pul·lular per les profunditats gasoses de Júpiter (posem per cas) com una medusa gegant que digerís hidrogen metàl·lic o alguna cuc venusià que s’arrapés a la neu d’alumini que cobreix algun volcà del calentíssim planeta de l’amor. La NASA havia aconseguit posar-me’ls per corbata, això sí, amb fascinació i expectació infinites.

D’alguna manera, em va tornar al cap i vaig reviure de nou totes aquelles sensacions oblidades que creia que ja mai més no tornarien (i no parlo d’amor). Però no, la NASA havia perdut els papers i havia trobat un bacteri en un llac de Califòrnia amb ADN infiltrat d’arsènic.

Seriosament, m’agrada molt saber que hi ha possibilitats de vida no basada en els estàndards terrestres, però aquesta idea era tan evident i lògica que només en duu a pensar que a què collons han estat fent tots aquests científics de pa sucat amb oli tots aquests anys, o si més no, qui va redactar la notícia tan espectacular que va preocupar a mig món.

Sembla que els toms de l’enciclopèdia galàctica en facsímil Planck enviada per supercordes en espais supersimètrics encara no ens ha arribat. Possiblement no som a casa quan passa el missatger. Potser estem massa preocupats per si Alemanya surt de l’Euro o per si el Barça Madrid és millor que les formes de vida extraterrestre, entre altres coses.

Haurem d’esperar temps millors, troballes millors, altres moments en què la humanitat trobi útil unir-se per una altra empresa més digna que organitzar el mundial de futbol, mirar la Superbowl o pensar què farem al pont de la Constitució

Profundament decebut per la notícia de l’arsènic a l’ADN del puto bacteri, profundament emprenyat per l’expectativa de can pixa amb què la NASA ens va fer somniar unes hores, torno a la meva rutinària feina quotidiana que entre altres coses inclou cagar-me en tot, com va fer l’heròic Armstrong al mar de la Tranquil·litat ara fa quaranta-un anys i va petjar la lluna per primera vegada en la història de la humanitat.

Em vénen al cap els primers versos d’una traducció castellana de l’obra La guerra dels móns, de Herbert George Wells publicada al 1898...

En los últimos años del siglo diecinueve nadie habría creído que los asuntos humanos eran observados aguda y atentamente por inteligencias más desarrolladas que la del hombre y, sin embargo, tan mortales como él; que mientras los hombres se ocupaban de sus cosas eran estudiados quizá tan a fondo como el sabio estudia a través del microscopio las pasajeras criaturas que se agitan y multiplican en una gota de agua.

Con infinita complacencia, la raza humana continuaba sus ocupaciones sobre este globo, abrigando la ilusión de su superioridad sobre la materia. Es muy posible que los infusorios que se hallan bajo el microscopio hagan lo mismo.

No m’agrada pensar que la nostra intel·ligència és l’única de l’univers, seria molt trist, no tan sols per la immensa solitud en la que viuríem, sinó per la trista supèrbia de pensar que som únics quan en realitat segurament no som més que petites criatures irrellevants perdudes a l’extraradi d’una galàxia anodina entre milers de milions d’altres similars en un univers vastíssim que es rebrega sobre sí mateix en onze dimensions.

Rock me high

La nasa i la bèstia parda extraterrestre de tres-cents quilos

Aquest matí, la NASA anunciava amb brevetat científica que avui 2 de desembre de 2010 faria a les 2 pm de la costa est una revelació important sobre astrobiologia que tindria un gran impacte en la recerca de vida extraterrestre.

Com diu el meu fill gran, si no treuen una bèstia alienígena de dos metres i tres-cents quilos no m’impressionaran gens ni mica.

Unides ja les quatre forces fonamentals gràcies a la mecànica quàntica i en curs d’unificar totes les sis teories de cordes en una sola, gran i elegant Teoria M que ho expliqui tot, ara no poden sortir amb una collonada d’una estrella binària o la probabilitat de tenir un planeta a mil mil anys llum amb una possibilitat remota de tenir vida, no, han de posar els collons sobre la taula i treure els cadàvers de Roswell i la ubicació de la zona d’exclusió de què tant s’ha parlat.

He viscut la conquesta de la lluna de petit i ara voldria veure la revelació, que no estem sols al puto univers.

El sol fet de buscar vida extraterrestre ja prefigura que posem al centre la vida terrestre, cosa lògica d’una banda, però extraordinàriament egoista per una altra. Com deia Jodie Foster a la pel·lícula Contacte, si som els únics a l’univers, quin malbaratament d’espai...!

Va vinga, senyors de la NASA, tragueu els cadàvers o l’enciclopèdia galàctica que ens hagin enviat compactada a nivells de Planck per explicar-nos la nostra absoluta insignificança.

Espero no haver de rectificar aquestes paraules demà.

Rock me, mama, rock me high

 

Els quadrumans, en Borges, en Witten, la política i la mort

Els quadrumans evolucionats ens caracteritzem per la nostra immensa afecció de complicar-ho tot. Afirma Jorge Luís Borges en un dels seus contes tant breus com genials que hi havia un país els dirigents del qual estaven obsessionats a tenir un mapa minuciosament precís i exacte del país. Per reflectir tots els detalls de l’immens país varen enviar expedicions a tots els racons del territori amb la intenció de cartografiar fins el més mínim detall, de manera que cada turó, arbre, pedra, bri d’herba havia d’estar inclosa, cartografiada al mapa detallat. La feina immensa, afirma Borges va durar generacions. Els dirigents i el seu imperi va desaparèixer a les platges del temps i ara encara es poden veure les restes del descomunal mapa, que tenia la mateixa grandària del país, esquinçades pels racons que tan fidelment havien intentat detallar.

De forma similar, sempre que tenim eleccions al que sigui, municipi, autonomia o estat es poden veure escampades per carrers, cledes, tanques, pals del telègraf i fanals de l’enllumenat públic les restes de la cartografia política, esquinçades pel temps, el clima, els camions en vol rasant i els electors sempre imprevisibles. Polítics de tota mena es panseixen al sol i els vents siderals escampen les engrunes de les seves intencions que acaben fonent-se al fred amb les cagarades dels coloms i les garses alienes a tot.

Les lleis de la física tendeixen a l’elegància, a la simplificació, a la comprensió global i absoluta de tot. Cada nova aportació significativa al coneixement científic des de Tycho Brahe fins a Edward Witten, passant òbviament, per la lucidesa gravitacional de l’Albert Einstein han permès explicar més coses i més complexes de manera més simple que mai.

Incomprensiblement per a mi, la política tendeix a generar més i més lleis, normatives, regulacions, articles, decrets en un intent inútil de generar la cartografia absoluta del comportament humà al més pur estil del mapa descomunal, inútil i oblidat de Borges.

A cada pas, la meva fe en la raça humana minva de manera preocupant. Potser, tal com explica de vegades en Punset, al final tindrà més sentit del que ens pensem aquella frase que algú va escriure en un grafitti al metro de Nova York a la manera de reflexió fonamental, simple i elegant, Hi ha vida abans de la mort?

Rock me mama

Calderilla

Quan un motor no sona bé, el meu amic Quico Ausió, diu que fa fressa de calderilla. La imatge és explícita i entenedora. La meva moto no fa fressa de calderilla, de moment, i espero que pel preu que em fan pagar de les revisions periòdiques cada dotze mil quilòmetres, passin molts anys abans no en faci.

Calderilla, en català ortodoxe en diuen xavalla, però no queda tan bé (em sembla, o almenys no es diu) dir que la moto fa fressa de xavalla. El signifícat de xavalla és, segons el diec “Moneda fraccionària de poc valor”, però en realitat en té molt, de valor.

Aquest matí, sortint del pàrquing de l’HGV que ma mare visita amb preocupant freqüència darrerament, feia cua davant la màquina d’atracament organitzat més coneguda com la puta màquina del pàrquing.

Davant meu una dona intentava entrar el tiquet del pàrquing a l’esmentada màquina infernal. Les posicions possibles són 4, una cara pels dos extrems i l’altra cara també pels dos extrems. Curiosament, ha hagut d’entrar el tiquet primer per les tres posicions incorrectes. La cua darrera meu anava augmentant de manera preocupant, eren prop de la una i la gent anava per feina. Segons la polida pantalla LCD, a la dona del meu davant li tocava pagar 10,10 Euros i amb horror veig que treu un portamonedes ple de xavalla, de calderilla, vaja, i amb horror veig que comença a posar monedes de 5 cèntims, de 2 cèntims i colant-ne alguna d’1 (que li màquina li retornava, encertadament, jo hauria fet el mateix).

Quan ha arribat al deute de 6,85, sobtadament la màquina li ha escopit el bitllet, li ha tornat els calés que si li han vessat al terra i... tornem a començar...

Parsimoniosament, la incasable dona ha anat posant moneda rere moneda tot i el meu oferiment de pagar-li jo el pàrquing amb la meva ràpida visa, però no, honesta i calmada ha continuat com si res, posant monedes i augmentant la cua. La màquina infernal li ha escopit un parell de vegades més les monedes a mig fer. M’ha semblat veure caure a terra en un síncope de desesperació un dels que fèiem cua.

Dotze minuts i trenta-tres segons després d’haver començat l’operació de pagament, la màquina li ha acceptat tota la xavalla i li ha validat el puto tiquet. Els vint-i-dos que érem a la cua l’hem repassada de tort i de través tot educadament però malmirant-la intensament quan ha marxat endreçant el portamonedes, pausadament, quan, sense immutar-se, ha agafat el seu Ford Fiesta gris, ha arrancat col·lidint primer amb l’automòbil de davant, després amb el de darrera, endavant i enrere fins que ha tingut prou espai per escapar amb el seu automòbil abonyegat i lent el motor del qual, per cert, li feia una escandalosa fressa de calderilla.

Val a dir que el pagament amb visa es fa amb uns breus i distorsionats deu segons.

No entenc perquè totes les dones quan paguen ho fan amb calderilla com més petita millor. Un altre dels misteris insolubles del puto univers.

Rock me high, mama