¿Caballero, tiene usted activados los popups?

Avui, la línea ADSL presentava un rendiment més deplorable del que sol presentar de normal a les nostres tristes, llunyanes i remotes terres del Ripollès. Davant d’aquesta mena de problemes he seguit el procediment d’emergència habitual que consisteix en cagar-me ostentosament i cridanera en la mare que va parir els de Movistar (abans Telefónica) (no sol donar cap resultat), reiniciar el módem/router/hub tan maco que em va instal·lar en Vladimir, un hàbil operari rus incomprensible que treballa per la zona (tampoc sense resultat) i he acabat per sortir de l’oficina, anar a fer un carajillo carregat i tornar amb l’esperança que el temps ho hagués arreglat tot, però no, el temps tot ho emmerda i quan he tornat seguia tot a can pixa.

He decidit prendre la decisió que sempre vull evitar, trucar al telèfon d’assistència de Movistar. Armat de valor i temps, he trucat per sentir la màquina de sempre amb les seves opcions indesxifrables, que sí premi u si vol ser atès en català (sempre surt castellà), etc.

Trenta-dos minuts de rellotge, i sis intents després del primer, aconsegueixo parlar amb una operadora humana de la regió del Chimborazo, dedueixo pel seu accent sobrenatural. No ens entenem gens ni mica. Li explico què em passa, bé a mi no, al router, li dic el que vull però s’entossudeix a demanar-ne collonades, que si el NIF, el meu nom, el meu número de telèfon etc.

La paciència se’m comença a acabar quan em demana quin problema tècnic tinc. Li avanço que em donaré a la beguda per culpa seva, però satisfet, li reexplico (ja he explicat el problema a sis màquines abans) i per tota contesta em diu “¿Caballero, tiene usted activados los pop-ups?”.

Com he pogut li he explicat que tinc els popups plens de tanta collonada, però no capta la meva ironia subtil, coses dels altiplans adjudico, i insisteix amb el tema. Com que veu que un sóc cabra total i li exigeixo que em parli en català de la Franja, finalment em demana ¿Caballero, tiene usted activado el ordenador?

Llavors he començat a plorar, m’he acomiadat d’ella amb el que vaig aprendre als carrers del barri xinès de la Barcelona dels setanta i començo a buscar entre els papers i paperets que m’envaeixen la taula i la paciència, el mòbil d’en Vladimir.

Òbviament, no contesta, en Vladimir. Decideixo fer el darrer cafè de la tarda d’aquest divendres amb un bon raig absolut de vodka i sense cafè. Miraculosament, els popups s’han activat sols. Brindo a la salut del Chimborazo i d’en Vladimir. L’ADSL ja torna a funcionar, la malparida.

Bon cap de setmana.