En les primeres setmanes que vaig passar a la
gran i grisa ciutat que era Barcelona l’any setanta-sis per estudiar a la
universitat em vaig dedicar a descobrir la xarxa metropolitana, el metro, vaja,
i a assistir a unes classes de matèries altament tècniques on no entenia gran
cosa de gairebé res.
Havia buscat estada en pisos d’estudiants a
Barcelona i havia trobat lloc en un pis que un meu amic deixaria en poc temps.
Mentre això succeïa, la meva vida d’estudiant solitari transcorria, perdut als
meus apunts, al pis dels meus parents, a la taula de la cuina on la meva iaia,
cada matí, començava a preparar el dinar de la família.
La meva iaia Pepeta, al cel sia, era una dona extraordinàriament decidida i
emprenedora a la qual la vida l’havia ensenyat a base d’hòsties que no hi ha
res decidit i que si bé sí que hi ha moltes coses, estan mal repartides, molt
mal repartides.
Supervivent de la Guerra Civil i vídua des de sempre,
la recordo vestida de negre etern, pel dol de les moltes morts de la família, doncs
ja havia arribat en aquella edat en que la gent se li moria abans de poder
deixar el dol del darrer difunt. Cuinera excel·lent, encara que precipitada,
tenia una visió una mica enciclopedista dels enginys moderns als quals es
mirava amb un cert respecte i un cert desafiament impetuós alhora.
Als meus matins a Barcelona, mentre la mandra em
podia i esperava que arribés la tarda per anar a la facultat a constatar que no
sabia res, la meva iaia Pepeta
era la meva companyia ideal. M’exhibia la saviesa que només l’edat atorga, la
comprensió que l’experiència fa florir i aquella mescla estranya d’enteniment
natural i déja vu d’una mica
tot que li permetia entendre les situacions amb una sola mirada, per complicada
que fos o per molt que jo provés de dissimular-la. Sempre acabava pensant jo que
m’entenia millor amb ella que amb la resta de la família. Segurament, era tan
sols una qüestió simple de diferència d’edat i experiència i també que la resta
de la meva família, atabalats en mil altres qüestions quotidianes no tenien ni
el temps ni les ganes de poder-se entendre millor amb mi.
A casa la meva tieta Montserrat, la Pepeta era el puntal de les feines
quotidianes i era capaç de coordinar i cuinar la intendència gastronòmica de la
família. Des de la remor de la meva ignorància, la veia trastejant per la cuina
amb paelles i olles, fent la compra o cuidant-se de la roba sense problemes.
Els meus dies a la universitat tan sols havien
començat però ja anava essent palès que els coneixements que ens havien
intentat inculcar al nostre benvolgut i ja llunyà institut Abat Oliva eren molt
lluny dels que ens calien per seguir les classes amb normalitat, dignitat i
enteniment.
A les primeres classes que vaig assistir, no
vaig entendre res de res i no parava de demanar si realment estava a la classe
de primer de càlcul o si en realitat m’havia equivocat i estava a la de cinquè
curs. Sempre acabava aclarint que no, que no m’havia equivocat de curs, i no
tenia més remei que prendre apunts sense parar de conceptes que algú deuria
entendre, però no jo. En fer una ullada, com distreta, al companys del meu
voltant, m’adonava que almenys no estava sol amb la meva descomunal ignorància
capital i les mirades d’astorament dels companys de classe em confirmaven el
que ja anava tement, que ningú no en tenia ni puta idea del que aquell home
afable que duia un entrepà de xoriç, una cervesa calenta i una regla de càlcul Aristo com a únic bagatge de la seva
maleta de pell amb tanca, explicava de manera tan convincent com incomprensible.
A les classes d’Àlgebra i Càlcul teníem per
company un noi ros que sempre entrava tard, acompanyat de la seva voluptuosa
nòvia, que ni tan sols estava matriculada a la nostra facultat, i s’asseien a
les darreres files, com al cinema, es petonejaven com al cinema i com si fos
l’única cosa que al món els importava (i, de fet, devia ser així). A tots ens
feia molta gràcia (i una mica d’enveja) la situació i ens el miràvem de reüll
amb un somrís sota el nas pensant que, com nosaltres, segur que no entenia res
de res i que repassar els llavis voluptuosos de la seva nòvia eren l’única cosa
que sabria fer, que ja s’ho trobaria, que tot el nostre esforç per entendre
alguna cosa, algun dia quedaria recompensat, i que en el seu cas no, no entendria
res de res i sentiria la mateixa impotència que nosaltres sentíem llavors i
allà i, a diferència d’ell, sense nòvia de cos present.
Tanmateix, un dimecres d’octubre a les cinc de
la tarda, a la mateixa hora en que maten els braus els diumenges a la plaça de
braus de Ronda, el nostre professor de Física ja feia una hora que ens estava
demostrant alguna collonada dels espais de Riemann davant la nostra més absoluta ignorància i estupor i, quan
va tenir la pissarra plena de demostracions incomprensibles i estava a punt
d’esborrar-la per continuar turmentant-nos amb espais d’ena dimensions i curvatures
espacio temporals que haurien fet tremolar les cames al mateix Einstein, el nostre amic ros amb
nòvia voluptuosa que es morrejaven obscenament en silenci i que tenia l’aspecte
del Cocodrilo Dundee del
cinema, es va aixecar (abandonant per un instant la seva carnalitat desenfrenada)
i li va dir al professor demostrador, com aquell qui res, que s’havia equivocat
en un dels primers passos de la demostració i que, és clar, tot plegat, la
demostració no valia una puta merda. El silenci es va tornar dens com l’osmi
(metall més dens que el plom de vint-i-dos mil sis-cents deu quilos per metre
cúbic) i tots esperàvem una rèplica del professor aclarint que no tenia raó el
nostre amic i que s’ho havia mirat malament, però, després d’uns moments, i
davant el nostre estupor, el professor instruït li va donar la raó al Cocodrilo Dundee, ens va demanar
disculpes a tots (no calia, de fet, perquè no vàrem entendre res) i va esmenar
la demostració seguint el criteri correcte del nostre amic ros que festejava.
El professor va continuar amb la demostració ara ben encaminada i el nostre
amic amb la seva nòvia, també ben encaminada.
Aquesta mena d’incidents no ajudaven gens a
veure el meu futur amb il·lusió i llavors tornava a casa dels meus parents deprimit
pels obscurs túnels del metro barceloní, entre cantants bruts, venedors de
collarets de noms de nòvia i arribava al carrer Urgell convençut que encara que
m’hi esforcés molt, mai no arribaria al nivell que m’exigien tenir, al nivell
que hauríem d’haver assolit al nostre benvolgut Institut Abat Oliba a les
assignatures optatives de matemàtiques, física i química i pensava que si un desconegut
ros festejador sense ni mirar la pissarra era capaç de detectar errors a les equacions
dels espais de Riemann, jo no
hi tenia res a fer per moltes hores que hi matés. Començava a entendre els
principis bàsics de la selecció natural Darwiniana.
Anys abans a l’escola dels Padres Salesianos ens havien repetit
mil vegades que si un s’hi esforça prou pot fer el que vulgui, però la realitat
ens deia ara justament tot el contrari i que hi havia gent, com el nostre amic
ros, que no li calia que s’esforcés massa en res perquè li sortissin bé les
coses i entengués a la primera (i esmenés) equacions inintel·ligibles per a
tots els que ens esforçàvem de valent.
Els apunts que prenia resultaven tan jeroglífics
a les tardes de classe com als matins a la cuina dels meus parents, entre
bròquils i pèsols, enciams i llomillo arrebossat, acompanyat de la iaia, mentre
jo intentava desxifrar les meves pròpies grafies incomprensibles del tot. Des
dels complexos teoremes bàsics amb els seus axiomes embolicadors, fins a les
demostracions per reducció a l’absurd, tot m’era completament nou, desconegut,
inabastable. Planava Aristòtil sobre el meu cap amb una lògica cruel i aclaparadora.
La meva iaia, immune a les meves mancances del
saber, seguia amb els seus afers quotidians com si res no l’hagués d’alterar i,
de fet, gairebé res no l’alterava.
Poc dies després de l’esmena de la demostració
duta a terme per en Cocodrilo Dundee,
un dimecres al matí, m’estava barallant amb problemes de períodes de
desintegració atòmica i mescles de gasos mentre intentava explicar perquè el
xampany té bombolles quan la meva iaia Pepeta
em va dir que volia descongelar la nevera. Li vaig demanar si necessitava ajut
però no em va contestar, capficada amb les seves coses. Mentre escoltava algun
programa a la ràdio de desgràcies conjugals, infidelitats de viatjants de
perfums o de màquines d’escriure, veia com la meva iaia feia bullir tot de pots
d’aigua, obria la nevera i treia els aliments, vaja, la preparació habitual
prèvia a la descongelació de neveres de tothom ben sabuda. Immers en la
contemplació del desplegament de rutines de cuina, fins i tot pensava quina
mena de problema ens podria proposar el nostre professor de Química per
turmentar-nos que tingués alguna relació amb la termodinàmica del vapor de la
meva iaia i els gels eterns tenyits de pèsols de la nevera que la meva iaia
estava a punt d’atacar. La Pepeta
va continuar amb el procés amb tota normalitat, com es fan els processos
repetits una i mil vegades i anava posant diaris a terra i, en poca estona, ho
va tenir tot apunt, nevera buida, aigua bullint, portes obertes i jo a la taula
del costat de la nevera a un metre i mig pensant en ena dimensions absort en
collonades del saber inabastable.
Sempre havia vist com la meva mare posava els
pots d’aigua calenta dins el congelador de la nevera i al cap d’una estona
eixugava l’aigua que fonia i, aquell matí, esperava que la meva iaia fes el
mateix. Però, de sobte, la Pepeta
se’m va acostar amb la galleda d’aigua calenta i mirant-me fixament i, com
aquell qui res, em va dir que m’apartés. Sorprès, no vaig entendre perquè,
estava a un metre i mig i no li feia nosa per a ben res, però, davant la seva
insistència em vaig aixecar i poc convençut em vaig apartar tal i com la Pepeta demanava. En un instant, vaig
veure com la Pepeta amb un
moviment àgil i precís, assajat ja mil vegades, agafava la galleda amb les dues
mans, es situava amb les cames obertes per tenir estabilitat a un metre davant
la nevera de portes obertes i amb un somrís decidit al rostre llençava l’aigua
calenta a galletades contra el gèlid interior de la nevera congelada.
L’esquitxada hidrotèrmica em va mullar tots els
apunts, va deixar xopa la taula, les cadires i tot el terra de la cuina anava
ple d’aigua calenta i gels que, com icebergs casolans, fugien cap al menjador
en un riu de vapor, pèsols i algun calamars a la romana congelat.
Esverat encara, li intentava demanar què estava
fent quan la segona i la tercera galletades es varen estampar contra l’interior
de la nevera. Aquella descongelació contundent devia seguir alguna llei
termodinàmica, suposo, però va ser instantània.
Junts vàrem eixugar el mullader i vàrem riure de
valent quan li vaig intentar explicar, sense que ho volgués entendre, que
aquella potser no era la millor manera de descongelar res en un pis, però a
ella li era igual i de fet va continuar fent-ho així sempre que va voler.
Quan a casa em diuen que ajudi a descongelar la
nevera, em ve al cap la termodinàmica de fluids i les galledes d’aigua calenta de
la meva iaia Pepeta d’aquell
dimecres al matí a la cuina dels meus parents de Barcelona i penso, com el meu
amic ros que corregia Riemann amb
un somrís als llavis, que tots els problemes d’aquesta vida tenen una solució,
per rara que sigui, i que en aquest món, com deia la Pepeta sovint, hi ha molt, però molt mal repartit.
0 comentarios:
Publica un comentari