(Aquest relat forma part del recull guanyador del IX Premi Jaume Maspons i Safont 2010)
El vint de juliol del mil nou-cents seixanta-nou, quan jo tenia deu anys
i anava pels onze, ho recordo perfectament, a un quart i dos minuts de les nou
de la nit UTC el mòdul lunar va fe terra, bé, lluna, i unes hores després Neil Armstrong
es disposava a fer història. Aquella matinada el meu pare m’havia despertat una
estona abans, m’havia clavat un parell de plantofades perquè així me’n recordés
de la fita històrica.
Cardava calor aquella nit i ja a penes si recordava l’enrenou del setze de
juny del mil nou-cents seixanta-nou quan el Saturn V es va enlairar de Florida cremant
quinze tones de combustible per segon en aquell vol que superava les soldadures
d’en Ramon Colomer
i les morts prematures de l’Enric Serra.
El meu cosí Josep Poblet llavors treballava a Houston, Texas, a la sala del control
de la missió i la meva emoció era incontenible, una part de la família
participava en una missió que s’assemblava a la de Colom en descobrir el nou món.
Havia llegit llibres d’astronomia a des que era petit i la sola possibilitat
que aquella missió tingués èxit no em deixava dormir en aquelles nits de calor i
Ironside, en aquelles nits de balcó obert i fressa de contínues Platt Saco-Lowell
més persistents que mai.
Aquell any havia acabat el curs que en deien Ingrés i que ens servia de preparació
per al Batxillerat (que ens semblava impossible d’assolir) i els estius tenien aquella
aroma indescriptible en què semblava que tot era possible, que la nostra vida seria
eterna i que podríem fer tot allò que volguéssim.
Potser la bonança tèrmica dels estius després dels hiverns sempre llargs
al Ripollès ens alterava les ments i les sensacions i potser per això el vol del
Saturn V ens propulsava cap a l’infinit, cap al futur on sens dubte volia pertànyer.
Jo no havia viscut la II Guerra Mundial, però el pare en tenia un munt de
llibres que parlaven tant de les glorioses campanyes d’Erwin Rommel al nord de l’Àfrica
com dels horrors dels camps de concentració nazis amb els seus pous de gasolina
i els presoners famèlics morint com mosques a les portes sempre closes d’Auschwitz
on el rètol de l’entrada resava que el treball els faria lliures.
El pare també creia que el treball ens faria lliures, però per altres motius,
potser per això es matava a treballar enmig de les sorolloses contínues Platt Saco-Lowell,
els imponents batans i les accelerades Schlafhorts Autoconer importades directament
de Suïssa en aquells viatges en què, quan en tornava, ens parlarva, a la mare i
a mi, de la fascinant Europa que hi havia més enllà de Franco.
No sabia jo llavors que el totpoderós Werner Von Braun havia estat un nazi
convençut, ni que els americans havien robat tots els tresor balístics nazis de
la moribunda Alemanya a la llunyana Peenemunde. Però potser tampoc no m’hauria importat
gens ni mica, doncs la gesta era tan colossal que potser tot quedava perdonat, morts
i presoners famèlics, robatoris de coneixements i científics, tot era irrellevant
si s’arribava a la lluna, si arribàvem a la lluna...
Aquella nit havíem mirat l’episodi corresponent d’Ironside, una sèrie americana
que causava furor. El pare, com tothom en aquells anys previs a l’aire
condicionat, suportava la xafogor nocturna en calçotets i samarreta (de paleta)
assegut al sofà mirant la tele, com gairebé totes les nits d’estiu. La mare traficava
amb mongetes tendres de l’hort i alguna peça de roba per planxar o sargir, les tórtores
que teníem a casa dormien la seva ignorància aerodinàmica en la seva gàbia feta
de retalls d’antenes de televisió que ens havia fet el meu oncle de Granollers (que
tenia una empresa de nom curiós on feia antenes per a televisors i
radioafeccionats, CAB Radar).
Tots estàvem nerviosos perquè a la televisió no es parlava d’altra cosa i
la magnitud de l’empresa era gegantina. Recordo que al pati de Los Padres Salesianos
fèiem grupets parlant de la gesta i fins i tot havíem fet alguna redacció per commemorar
l’esdeveniment. Després d’haver vist tantes pel·lícules en que gent de l’espai venien
a la nostra pobra, trista i dissortada Terra, ja era hora que els de la Terra anéssim
a l’espai i ens caguéssim al Mar de la Tranquil·litat, què collons. Aquell estiu,
m’envaïa una efervescència interior que em feia llegir tot el que tenia a l’abast
d’astronomia i de l’espai exterior (proper) i fins i tot vaig arribar a pensar que
un dia aniria a la lluna jo també, amb aquelles armadures espacials com els herois
de l’Apol·lo 11.
Quan el pare em va despertar, i abans de les dues plantofades, ja vaig percebre
que seria un dia, bé, una nit especial i espacial. A penes si havia dormit i quan
vàrem engegar la tele en blanc i negre vàrem veure pels pèls com l'Armstrong començava
a baixar les escales del mòdul lunar Eagle i plantava el peu la puta lluna, el molt
cabró.
No recordo què va dir el pare, però segurament alguna exclamació del tipus
“la mare que els va parir, aquest americans són la puta hòstia” (el meu pare sempre
els havia admirat, als americans, des que va conèixer en Larry Metayer, un enginyer
americà que havia vingut a muntar contínues Platt Saco-Lowell a l’estiu més calorós
de la meva vida). El meu pare sabia, des de la seva mentalitat de manyà de la postguerra,
que no es va a la llunya amb un peu de rei i quatre cargols Allen, sabia que la
magnitud de l’esforç era descomunal, que un aparell com aquell de dues mil set-centes
tones no s’enlaira amb facilitat i que encertar el tret a tres-cents mil quilòmetres
era tenir molt bona punteria. Crec que va ser aquell dia (bé, nit) que el meu pare
va decidir subscriure’s a les revistes Life i Mecánica Popular les quals jo hauria
de continuar llegint molts anys després que l'Armstrong fes història.
Vàrem badar fins que la son ens va vèncer. No recordo com hi vaig arribar
però em vaig despertar l’endemà al meu llit amb la sensació que tot era diferent,
que tot era possible i que l’Armstrong era el Déu de Déus i que no ens calia res
més que la puta ciència que ens portaria a les estrelles.
No sabia jo que, quaranta anys més tard, la gesta encara seria insuperable
i que aquell nen que mirava la tele a les quatre de la matinada per veure com es
conqueria la lluna somniaria encara que tot era possible i que l’esforç i l’empeny,
a vegades descomunals, és tot el que cal per anar endavant.
0 comentarios:
Publica un comentari