A can pixa fan ball de nit

Tot i que la cromatografia de meva infantesa arranca d'un blanc i negre grisós, trist i una mica sèpia com els daguerreotips de la guerra de Secessió Americana que hauria fet en Louis Jacques Mandé Daguerre, m'agrada més considerar-me de l'època més vistosa del Kodachrome (de la Eastman Kodak) de colors pansits o passats de voltes, amb una perpètua remor d'estiu al cap i uns exuberants verds potentíssims tal i com cantava el meu amic Paul Simon a la cançó del mateix nom (Kodachrome), quan pregava que la seva mare no li prengués el Kodachrome, els colors i la vida de postal que devia malviure.

Inexplicablement, amb el pas del temps he assistit al fet sorprenent que els meus cabells, d'un color atzabeja potent de jove, hagin anat migrant cap a un gris llardós, indefinit, esclarissat i lleig fent-me uniforme amb altra gent de la meva edat i indistingible enmig de tots ells. Sovint, gent desconeguda em parava pel carrer per explicar-me banalitats que no entenia perquè m'havien confós per un altre amb el cabell gris, com jo. Aquesta cromatografia canviant, deu ser una mecànica similar al fet que aconsegueix homogeneïtzar les iaies i vídues d'aquest país de manera que sempre acaben amb el cabell crepat i del mateix color ros fals, fent-les indistingibles les unes de les altres quan caminen de bracet travessant perillosament i sense mirar, carrers i cruïlles mal il·luminades al capvespre. Incomprensible però cert.

Ja fa temps que he acceptat que pel fet de pertànyer a la llenguda raça mediterrània sóc de color de pell variable, és a dir lletissó a l'hivern i una mica menys la resta de l'any. Bé, per ser exactes a la veritat, de fet també sóc d'un color lletissó potent la major part de l'any, així que a l'estiu, posat enmig d'alguna platja brava sóc talment com un senyal lluminós que crida l'atenció poderosament, és a dir, faig llum, clara i potent, per vergonya de la meva família que em fa vores i m'engega al bar a beure cervesa per disparar-me l'àcid úric i fer-me perdre la noció de la realitat, trista i en crisi, de la meva luminescència penosa

La meva mare jura que de jo petit era ros i em mostra, per corroborar la seva afirmació, fotos esgrogueïdes en què se'm veu infantó, amb cara de fill de puta, amb el palmó i la meva cosina Isabel agafant-me pel coll, en calça curta i rínxols als cabells, posant tots dos per a la posteritat davant alguna església negra, fosca, humida, innecessària i irrellevant com solen ser totes les esglésies. La llàstima és que en la foto en blanc i negre, el ros no es demostrable i ja no sé si la meva mare menteix pels descosits, té mala memòria o si els meus primers anys varen ser nòrdics o, pitjor, holandesos.

A l'adolescència, el color del cabell em va anar canviant cap al color castany, potser per una variació de to del ros indemostrable, i llavors, oblidats els fogots enamoradissos i acarat ja cap a l'edat adulta, vaig passar finalment a l'atzabeja rotund i brillant com el que exhibeixen feliços i altius els muls i els cavalls perxerons rebufadors d'Espinavell.

En un intent de seguir la moda Beatle dels setanta, a l'adolescència vaig intentar deixar-me el cabell llarg per ser més modern, més hippy, més idiota, però el meu cabell potent i abundós em creixia en volum al més pur estil africà sense que mai no tingués collons de caure'm desmaiat com els passava i passa als anglesos, als nòrdics rossos en general i als bandarres que tenen èxit amb les femelles ganses. Per aquesta simple raó i perquè m'assemblava a una salvatge iaia sense tenyir, vaig abandonar la idea.

Llavors, de mica en mica, els tocs madurs em varen anar pansint els cabells i durant uns anys vaig ser, progressivament, més cabell blanc sense que això m'importés un rave, ni gens ni mica. Ara, fins i tot em feia il·lusió acabar amb una forra de cabells blanc puríssim perquè en el fons pensava que si era inevitable, almenys que passés ràpid aquest viratge cap a la puresa alba capil·lar.

Fa unes setmanes, però, alguna cosa ha revoltat la meva biologia i el meu metabolisme em regenera i em desfà la grisor pilosa fent-me la virar de nou cap a l'atzabeja intens. Àdhuc, com els cavalls sans i folls, em lluu el cabell a la llum de la lluna i les dents em birbillegen en un clar símptoma de salut de ferro. Fins i tot, la meva dona afirma que de matinada renillo feliç i somnio al galop.

No sé si la transformació que m'ha començat pel cap anirà a més i acabaré com aquell pobre home que es transformava en mosca en una pel·lícula de l'exuberant Geena Davis, o no, però de moment ja faig petites proves de força per veure si ha augmentat també la meva vigoria muscular i la meva potència sexual com li passava al malaurat Brandon mosca de mala fi.

Hi ha moments que m'aterra pensar que tot plegat només sigui una revifalla que precedeixi una fi ràpida, però, sigui el que sigui, no hi dono voltes i estic orgullós de la meva actual mata de pèl, negra, rebel, voluminosa i potent que llueixo amb orgull per places i carrers per enveja dels meus companys (d'edat) que ja passen del mig segle, perillosament, i no se'n saben avenir mentre pensen què beuran per enganyar als metges i als triglicèrids cabrons dels anàlisis de sang de tardor.

Demà tinc una entrevista amb els del National Geographic, el de la versió freaky, és a dir folla, Wild en diuen ells, perquè, si ens entenem, em faran sortir en una nova sèrie sobre inexplicables fenòmens de la natura, enmig de forçuts herculis, impensables dones lògiques, acollonidors éssers amb mànecs enormes i gent amb cabells desbocats de manera inesperada, com ara jo mateix. Tot dependrà de la morterada que em posin sobre la taula, ja us ho dic, no em tanco a res. Carpe Diem o, com diem per aquí, a can pixa, que fan ball de nit!

En fi, que els déus i el meu barber, em siguin propicis