2011/12/21

1313


Carrer Sant Pere avall, es va deturar davant l'aparador de l'Art i temps, com sempre solia fer, per mirar els anells i els rellotges que mai no s'acabava de decidir a comprar. La mitja llum minvant d'aquella tarda de desembre prematurament fosca li va fer calcular malament les distàncies, li va alterar la percepció de la proximitat de l'aparador i, com aquell qui res, es va estampar amb un cop de cap descomunal contra el vidre blindat amb aliatges de cobalt que va espantar en Ricard Vilalta, el joier, que estava acabant de distribuir els rellotges, amb inversemblants motius de Nadal, sota la intensa llum de l'aparador. Per un instant tens, ella i el joier enfeinat es varen mirar sense saber què fer fins que en Ricard va optar, amb un somrís, per fer veure que no havia passat res. Alliberada de la tensió, es va poder eixugar el fil de sang tan roja com l'esmalt de les seves ungles que li rajava del tall que s'havia acabat de fet al bell mig del front.

S'havia llevat una mica intranquil·la i sola en aquell dimarts tretze pensant que allò de les supersticions era una collonada que només duia mala sort. Va intentar reprogramar la seva ment de manera que a la feina no obrís cap email de desconeguts per moltes fotos, viatges fantàstics o herències de la llunyana Àfrica que li oferissin. Tanmateix, sobre quarts d’onze del matí, a punt de la pausa de l'esmorzar, va acabant obrint el Powerpoint d'un email que li oferien una fortuna i, sense voler, va contaminar un any més tota la xarxa de l'empresa amb un virus coreà que s’havia saltat el tallafocs com si fos de pa sucat amb oli. A l'empresa es varen passar la resta del matí sense connexió a Internet, sense poder consultar res a la base de dades i escoltant els renecs del tècnic en informàtica de cabells bruts que no semblava entendre-hi massa res, la veritat.

A l'hora de dinar, ja a casa, va decidir acabar-se els macarrons que havia cuinat amb la carn picada d'un tupperware que li havia aparegut misteriosament a la nevera mentre pensava que possiblement l'endemà tindria cagarrines, però això no li va impedir fer una migdiada llarga i pastosa farcida de malsons i records de Gin & Tònics. Després llevar-se, consultar el Facebook, veure que no tenia cap invitació a res i que sorprenentment no era l'aniversari de cap dels pocs centenars d'amics que hi tenia, va decidir que passava de mirar fotos que fingien felicitats falses i que passejaria una mica per la tarda freda amb olor de riu.

Sortint de casa, va evitar el pintor que, enfilat en una cistella penjada de la grua articulada desgraciava amb un verd mosca l'arrebossat mineral de la seva façana que havia resistit la Guerra Civil i dues crisis mundials. Com els paletes, el pintor la va piropejar instintivament, impulsivament, a tot pulmó i rient de les seves pròpies obscenitats incoherents. El va ignorar tot i que el coneixia de tota la vida. Va arribar a la plaça de l'ajuntament amb les darreres llums de la tarda per veure, a penes, que a les terrasses escombrades pels vents siderals no hi havia cap de les seves amigues habituals i va decidir tirar carrer Sant Pere avall.

Després d'estampar-se al vidre de l'Art i temps i obrir-se el front, va anar a Can Sargatal on li varen aplicar una Tirita de color carn escandalós que destacava obscenament sobre la seva pell que, curiosament, no era del color carn del fabricant. Davant el local buit de Can Vilardell va pensar en el pernil de casa que li havien regalat amb el lot de Nadal de l’empresa i que havia de comprar un ganivet i encetar-lo aquell mateix vespre, li feia il·lusió. El va comprar a Can Pau Barral i els va demanar que li esmolessin tan com poguessin, com un bisturí, va precisar.

Va matar el temps i el fred abans de sopar a la terrassa del Sayol, parlant de banalitats amb la Glori que li va servir un te adobat (i carregat) amb ginebre G'vine al més pur estil alsacià que li va desfermar la loquacitat i, d’alguna manera, va poder oblidar una mica aquella solitud extrema de vespre que se li arrapava a la pell.

Mentre sopava, al telenotícies parlaven una altra vegada de les mateixes desgràcies associades al dia tretze que havien parlat al matí, de la superstició i els milions d'ordinadors inutilitzats, com el de la seva feina, pels virus coreans de moda i per la bona fe tradicional dels usuaris incauts, com ella.

Sense gens ni mica de son, avorrida d'un altre dia igual a molts altres, decebuda per la poca mala sort del dia, asseguda al sofà de pell gastada de la sala d'estar, mirant absent a la televisió les imbecilitats d'algun presentador de moda de nom irrellevant, va treure de la seva bossa negra el ganivet esmolat de Can Barral i va decidir que encetaria el pernil per preparar-se l’entrepà amb pa amb tomàquet per l’endemà a la feina a mig matí.

Amb mala traça, va engiponar com va poder el pernil al portapernils d’oferta del Condis que havia comprat feia una setmana i, després de consultar al Youtube uns quants vídeos sobre com tallar pernils amb art, va començar a pelar la cotna dura de l’ibèric excel·lent. Al segon tall, forcejant amb decisió i mala traça per llevar-li la cotna greixosa, se li va escapar lentament el ganivet esmoladíssim i, calmadament, es va fer un tall prodigiosament profund al seu canell esquerre que havia deixat desprotegit, incomplint les recomanacions bàsiques del cordovès hàbil i inintel·ligible del segon vídeo del Youtube el qual havia obert i tallat totalment el seu pernil en dos minuts escassos.

Tot i ser inexperta anatomista, va veure que s’havia tallat netament els tendons dels abductors del canell esquerra amb el ganivet perniler nou de trinca. Va poder contemplar perfectament exposat el túnel carpià i les rompudes artèries radial i cubital abans que la sang vermella i densa com el seu esmalt d'ungles li impedís la visió de les venes cubital i radial decididament també seccionades.

L’abundosa sang vermella li va semblar harmoniosa, fascinant, hipnòtica i no va tenir esma per fer res més que contemplar-la i esperar aquella son intensa que la va envair als pocs segons de la vivisecció accidental. Llavors, va somriure pensant per darrera vegada que després de tot, sí que havia estat un mal dia i va lamentar que no podria tastar el puto pernil. Ajaguda al sofà amb el bras esquerre penjant-li lànguid com un fuet de Can Mullol, va veure abans d’aclucar els ulls que el rellotge del televisor marcava les onze i quaranta-sis minuts de la nit d’aquell dimarts tretze.

El fil obstinat de l'abundosa sang de color vermell intens va anar seguint els mínims pendents del pis i va sortir per sota la porta de casa seva, va baixar les escales graó a graó, es va escolar per dessota la porta de l'entrada evitant la grua del pintor mal arraconada a la paret, va passar per davan del Canaules sense que cap dels fumadors externs se n’adonés en el fred de la nit, va seguir Carrer Nou avall per les escletxes de l'empedrat recent fins a la plaça Gran, va passar per davant de Can Vaqué abans de travessar el Macià Bonaplata pel pas de zebra mal situat com si anés a entrar a l'inexistent River's i, baixada avall, amb la lleu melodia de fons Long Way Home de Tom Waits com acompanyament adient, va anar a diluir-se com si no hagués passat res, a les fredes aigües del Freser revoltat d'aquell seu darrer desembre. L’endemà mateix, l'Arnau Urgell va publicar la nota de la calmada mort líquida a la secció marginal de successos de poques visites del Ripolles.info.


A Trot de Gin


Era dissabte, passaven de les dues de la matinada i la barra del Trot resplendia amb un groc calmat com de llautó vell que anava fonent-se lentament i imperceptible cap a un verd cobalt difícil de definir. Ella estava recolzada a la barra, amb el cap cot i el cabell en una mitja cabellera generosa li queia endavant abraçant l'ampla copa d'un Gin & Tònic que no era el primer ni seria el darrer de la nit. Tenia la vista clavada a la fusta de la barra i les mans pulcres delimitaven, precises i immòbils, el peu de la copa glaçada i els límits de la seva consciència, com en una mena de trànsit aliè a la música vomitiva que en aquell moment emetia sense èxit l'emissora del RAC 105 per les pantalles del Trot.

Els intents de conversa de la Montse no li havien efecte i seguia immersa en el seu món particular, possiblement trist, aliena als fascinants canvis cromàtics de la barra del Trot que l'havien atret a ell fins a l'interior després d'evitar als fumadors que barraven obstinats el pas de la porta al gèlid exterior. Com en una cacera, la va observar meticulosament i cauta, a distància, una bona estona abans d'apropar-se-li. Com sempre comencen aquestes coses, va seure al tamboret proper i va demanar a la Montse que li posés el mateix que prenia aquella desconeguda i que també li'n posés a ella un altre del que fos. Ella se'l va mirar sorpresa però complaguda, potser amb educació i curiositat, i li va acceptar la ronda. Amb un esquiu somrís li va deixar entreveure els ulls prodigiosament profunds, subtilment maquillats, decididament tristos amb què se'l va mirar amb desig evident.

Ambdós passaven dels quaranta. Tenien aquella edat en què ja no s'està per hòsties i es va directe al gra. Les insinuacions eren clares, lascives, evident, escandaloses, obscenes. Varen encetar aquelles converses banals, irrellevants, que només confirmen el desig i la lascívia. La Montse havia ensumat el que s'estava coent i els va deixar fer, intrigada, però amatent. No en coneixia a cap dels dos però ja havia vistes moltes escenes similars, i per això anava fent i desfent com fan els barmen (o les barwomen) quan volen saber què passa en aquelles converses a l'altra banda de la barra.

Sense acabar-se el Gin & Tònic, primer va marxar ella, lleugerament inestable, abrigada amb una jaqueta curta, fosca, lluent, ajustada a les seves formes i una bufanda al coll, d'aquelles llargues que queden bé en qualsevol femella. Abans d'obrir a poc a poc la pesant porta del Trot per apartar amb suavitat als fumadors obstinats, es va parar com si busqués alguna cosa a la butxaca i, lentament, se'l va mirar de reüll de dalt a baix. Ell també se la mirava. Varen anar examinant-se mútuament fins que els ulls varen coincidir en un somrís còmplice i mutu, carregat de desig. Ell va sortir dissimuladament dos minuts més tard sense acabar-se tampoc el Gin & Tónic. Va agafar la mateixa direcció carrer avall que ella havia agafat. Sonava un estrany Brassens reversionat per un francès jove i obtús.

...

Els emails que s'intercanviaven eren tòrrids i intensament obscens, un preludi dels dissabtes en què tot començava de nou, passades les dues de la nit, a la barra de colors canviants del Trot de Cavall. Sempre la mateixa rutina discreta, líquida, Gin & Tonic, els llargs cabells sobre la copa, les mans pulcres, la jaqueta lluent, les mirades còmplices, la sortida discreta, primer ella, després ell. Eren tan subtils que la Montse en realitat no sabia mai si els havia vist o no el dissabte anterior i sovint dubtava de si els havia servit un Gin, dos o si no els n'havia servit cap.

L'amor propicia la sinceritat però el desig revifa els delits líquids de la realitat mineral. El sisè dissabte, passades les dues, quan ell va entrar es va sorprendre veure-la rient amb un altre Gin & Tonic i un altre home. Precipitadament, sobtadament, va alterar el pla. De nou la cacera, els passos cauts i apropar-se lentament. La barra lluïa un fúcsia escandalós que es resistia a canviar. Ella el va veure de reüll i de reüll el va reptar. L'altre home era més fort que ell. Com tots els mascles fan en situacions similars, va calcular en un instant que en un combat a mort no el podria guanyar mai.

Va deixar-la que seguís el joc amb l'incaut. Els va seguir quan, ambdós, seguint les mateixes pautes que havia seguit amb ell, varen sortir discretament en pocs minuts de diferència sense que la Montse acabés de recordar del tot si ja li havien pagats els Gins o tan sols si se n'havien pres cap.

Els va seguir fins al portal ampli de l'escala on ella vivia i va entrar forçant el pany amb un rossinyol improvisat. Sense tocar res va pujar al pis on ella seduïa el seu contrincant. La nit havia estat carregada de Gin & Tonics i ella ràpidament va deixar-se anar en el son profund i etílic. Ell fumava tranquil·lament assegut nu davant la televisió mirant un combat de boxa antic, potser el d'en Firpo i en Dempsey. La mort el va sobtar fumant conill i suat i va caure sobre la catifa, davant en Dempsey. Expert espectador de films gore no va tenir gens de feina a especejar-lo com un porc a la banyera minúscula filetejant-lo en petits paquets com els de carn picada del Condis. Els ossos grans els va trencar com els voltors i els va repartir per les escombraries dels veïns en fragments petits en marxar en silenci cap al fred estel·lar. Amb la màquina manual de trinxar carn pels canalons va processar el contrincant sense esforç. Unes quantes unces de la carn picada les va posar al tupper que ella tenia a la nevera i amb la que havia d'acabar fent-ne gustosos macarrons el següent dimarts.

Els Gins dissolen fàcilment els records i el seny. Es van seguir veient un temps, cada dissabte, passades les dues de la matinada a la barra de colors del Trot. El seu amor de dissabtes es perdia pels carrers verticals del Ripoll antic com laberints absoluts, s'enfilava per escales estretes, planava per les olors de safareigs i els sorolls d'aigua com una còpia malmesa de la Còrdoba antiga de Julio Romero de Torres. Els sants il·luminats de les cantonades, acarats cap a estranyes llunes plenes i conjuncions planetàries inexplicables acotaven els rastres de l'amor insondable.

Un dissabte de cara al bon temps, va ser conscient que el seu amor existencial i dens com l'alumini primordial havia de passar per la confessió del seu crim. Sota l'hipnòtic blau de quarts de tres de la matinada li va confessar què havia fet, la carn picada de la trinxadora de carn i el tupper ple. Però ni ella ni la Montse del Trot, ostensiblement més prima després d'una dieta voluntariosa, no li varen fer ni puto cas i fins i tot es va veure convidat a una altra ronda.

Ja fa uns quants dissabtes que la cromatografia hipnòtica del Trot no contempla el ritual de caça que els precedia l'amor salvatge i ocult i ell, sol amb el Gin, proclama a tot qui el vulgui escoltar el relat del seu crim perfecte. Tothom riu i la majoria li paguen una altra ronda.



Foc Creuat, 2n relat

Idea original, la idea de partida
Un relat, Un dia de desgràcia, 1124
L'altre relat, Un dia de desgràcia, 1313

Esprem els vostres comentaris

Rock me Dylan

2011/12/14

Foc Creuat


Ja fa un any que vaig conèixer en Jordi Remolins. Sense haver-nos vist més que en alguna ocasió puntual per algun bar de Ripoll i en alguna reparació puntual de bicicletes, li vaig demanar si podia participar a la presentació del meu llibre El temps, que tot ho emmerda al palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, després d'haver guanyat el premi Jaume Maspons i Safont 2010 de narrativa.

Amb l'enveja insana que li va produir que la gent del seu entorn tingués reconeixements, no va tenir altra opció que acceptar, si més no per dissimular. La seva tasca era fer una mica de contrapès a l'erudició de Jordi Mascarella, que ens va il·lustrar amb els seus coneixements. Encara no sé si agraïr-li o emprenyar-m'hi.

En tot cas, des d'aquell moment vam iniciar una relació literària que ara fructifica amb els primers contes d'un blog conjunt. Es tracta d'un experiment literari on a partir d'una idea prèvia o microrelat, cadascú desenvolupa el seu propi conte o relat, ambientat als carrers, bars i locals comercials de pobles del Ripollès. 

http://focreuat.blogspot.com és l'adreça on si us ve de gust podeu constatar-ho.

Que els déus us siguin propicis.


 

PS I si per Nadal us deixeu de collonades i regaleu un parell de llibres interessants com aquests?
La 
vostra salut i la dels vostres parent i amics us ho agrairà.

2011/12/13

Malsons, en Welles i l'Iniesta


Les Gemínides són una pluja de meteors causades per l'asteroide 3200 Phaethon de la família Pallas, responsable també de les Quadràntides, l'única pluja de meteors major no originada per un cometa "clàssic". Genera meteors observables lents que es poden contemplar al desembre amb el pic entre el 13 i el 14 de desembre. La pluja, que s'anirà intensificant cada any, mostra entre 120 i 160 meteors per hora, sota condicions òptimes i entre les dues i les tres de la matinada. L'espai, l'última frontera. Els vents de l'espai pentinen la terra incessants.

Com deia Welles, ningú no hagués cregut en els últims anys del segle XX que aquest món estava sent vigilat intensament i molt de prop per intel·ligències més grans que la de l'home. Mentre la humanitat està ocupada en petites preocupacions irrellevants, potser estem essent examinats i estudiats, potser gairebé tan estretament com un home amb un microscopi pot escrutar les efímeres criatures que pul·lulen i es multipliquen en una gota d'aigua. Amb infinita complaença els homes anem i venim per aquest món immersos en els nostres petits assumptes, serens i confiats en la seguretat del nostre suposat control sobre la matèria. És possible que els infusoris sota el microscopi facin el mateix. Welles sempre genera malsons.

A la Xina contaminen que t'hi cagues, Canadà se'n surt del protocol de Kyoto, els Estats Units es fan l'orni, Europa trontolla, l'Euro a punt de fer fallida, Àfrica es mor de fam i set, els delirants de l'Iran tenen urani enriquit i l'ensenyen amenaçants als EE.UU com fan els nens quan roben el berenar, són altius i llenguts, Madrid roba els calés de les autonomies, la Casa del rey preocupada per un altre cas de corrupció al seu si que qüestiona (finalment) la seva existència i, mentre tot això passa, l'Iniesta es fa una foto en calçotets al vestidor després del partit amb el Madrid, la penja a Internet i té un èxit que t'hi cagues.

No anem bé, gens bé...


2011/12/09

En Yamamoto, en Lennon i en Harrison


Potser l'àlbum John Lennon/Plastic Ono Band del mil nou-cents setanta és, com diuen els entesos, el millor de John Lennon. Potser no cal recordar el nom de qui el va matar a traïció i a plom amb cinc trets ahir va fer trenta-un anys. Potser mai no sabrem perquè quan en John Lennon componia cançons amb Paul Mcartney (últimament sembla una iaia) sortien obres mestres, simples i directes, i en canvi, quan componien en solitari les cançons no valien un pet. Potser no sabrem mai perquè George Harrison escrivia cançons espirituals i genials fins i tot sense proposar-s'ho conscientment. Potser mai no sabrem perquè l'almirall Isoroku Yamamoto, amb dos collons, es va precipitar en l'atac a Pearl Harbor ara fa setanta anys i dos dies despertant sense voler, amb les seves paraules, al gegant americà adormit.


 

La mort de Lennon és irrellevant perquè la seva mort no va fer canviar res. L'atac d'en Yamamoto sí que és rellevant perquè el món ja no va ser mai més igual, perquè quatre dies més tard Alemanya va declarar la guerra als Estats Units i el sidral que es va muntar va acabar amb cinquanta-cinc milions de morts a tot el planeta.

Possiblement sí que Lennon es cregués tant o més important que Jesucrist. Possiblement a Yamamoto Crist li importava un rave i si l'hagués arribat a conèixer mai, crec que també li hauria importat un rave tot allò que fes o pensés en Lennon per molt bon cantant (discutible) que fos.

Magnifiquem les nimietats, obviem les raons magnífiques i importants, a voltes som tan humans que ens tornem... tan inhumans...

Rock me Harrison



2011/12/07

Els Papanoels electromagnètics


Cada any, quan els dies s'acurcen, la llum minva, els raigs solars s'estavellen al planeta més inclinats que mai, carda fred i correm desbocats cap al tristíssim solstici d'hivern, a les envistes de Nadal, m'entra una mala llet indefinible (però persistent) que m'altera els dies, les nits, els somnis i em fa renegar més del que ja ho faig habitualment i penso que possiblement no ajudin gaire les enganxoses nadales interminables amb què ens turmenten per carrers, places, botigues, centres comercials, gasolineres, televisions i ràdios de tot el país.

No suporto les llums ni les pastoses cançons de Nadal i no entenc com, amb tanta crisi i tanta polla (fa anys que dia rere dia ens atabalen a tots els informatius dient-nos que hem d'estalviar i que si no estem perduts) ara folren de llum, vats i megavats carrers i places, fanals i collonades amb l'excusa que així se'ns despertarà la follia consumista i gastarem més com idiotes de manera que ens puguem enfonsar més i més en la crisi que no hem provocat els ciutadans però la qual sí que l'haurem de pagar bitllo-bitllo i callar com uns putes, a més.

Ara sí que, de totes, totes, la cosa que no puc suportar són els papanoels electromagnètics que fan llum, fresses, canten en estranger, giren els ulls i s'enfilen pels balcons seguint les lleis de l'electromagnetisme que James Clerk Maxwell (que es deu regirar a sa tomba elèctrica) va formular prop de Cambridge fa uns cent trenta anys llargs. Explica la llegenda que, en una demostració de les virtuts de l'electromagnetisme acabat de descobrir que Maxwell feia als nobles anglesos, el rei li va demanar perquè serviria tot allò. Ell, humil com tots els homes de ciències solen ser, li va contestar al monarca que no en tenia ni idea de perquè podria servir en un futur, però que si d'alguna cosa n'estava segur era que si acabava servint per res, el govern hi aplicaria impostos.

El papanates papanoel, ni és de la nostra tradició ni té puta gràcia. A més, tots estan fets a la Xina amb productes tòxics (teixits folrats del mortífer amiant i tenyits amb toxines alemanyes de la BASF exportades sense sentiments de culpa al tercer molt pels cauts alemanys salvadors de la humanitat) i segur que tota la parafernàlia electromecànica o electromagnètica de pa sucat amb oli s'espatllarà en un tres i no res i segur també que tots els intents de reclamar al basar xinès que ens tornin els calés acabaran en pur i simple desesper i frustració davant del xinès impertorbable i inexpressiu que només sap sumar i tornar canvi en qualsevol moneda del món actual i possiblement passat.

No m'agrada el Nadal, ni el fred, ni el bombardeig consumista i segur que ni el nen nat déu, ni la Maria verge, ni el sant Josep idiota, ni Déu tot poderós escindit amb tres paranòiques personalitats com si l'hagués passat Freud pel gran esberlador d'hadrons del CERN, ni Mahoma, ni Al·là, ni Bishmila, ni Abraxas, ni cap dels déus moderns (ni tampoc dels passats) ens seran propicis, per burros.