Carrer Sant Pere avall, es va deturar davant l'aparador de l'Art i temps,
com sempre solia fer, per mirar els anells i els rellotges que mai no s'acabava
de decidir a comprar. La mitja llum minvant d'aquella tarda de desembre
prematurament fosca li va fer calcular malament les distàncies, li va alterar
la percepció de la proximitat de l'aparador i, com aquell qui res, es va estampar
amb un cop de cap descomunal contra el vidre blindat amb aliatges de cobalt que
va espantar en Ricard Vilalta, el joier, que estava acabant de distribuir els
rellotges, amb inversemblants motius de Nadal, sota la intensa llum de l'aparador.
Per un instant tens, ella i el joier enfeinat es varen mirar sense saber què
fer fins que en Ricard va optar, amb un somrís, per fer veure que no havia
passat res. Alliberada de la tensió, es va poder eixugar el fil de sang tan
roja com l'esmalt de les seves ungles que li rajava del tall que s'havia acabat
de fet al bell mig del front.
S'havia llevat una mica intranquil·la i sola en aquell dimarts tretze
pensant que allò de les supersticions era una collonada que només duia mala
sort. Va intentar reprogramar la seva ment de manera que a la feina no obrís
cap email de desconeguts per moltes fotos, viatges fantàstics o herències de la
llunyana Àfrica que li oferissin. Tanmateix, sobre quarts d’onze del matí, a
punt de la pausa de l'esmorzar, va acabant obrint el Powerpoint d'un email que
li oferien una fortuna i, sense voler, va contaminar un any més tota la xarxa
de l'empresa amb un virus coreà que s’havia saltat el tallafocs com si fos de
pa sucat amb oli. A l'empresa es varen passar la resta del matí sense connexió
a Internet, sense poder consultar res a la base de dades i escoltant els renecs
del tècnic en informàtica de cabells bruts que no semblava entendre-hi massa
res, la veritat.
A l'hora de dinar, ja a casa, va decidir acabar-se els macarrons que
havia cuinat amb la carn picada d'un tupperware que li havia aparegut
misteriosament a la nevera mentre pensava que possiblement l'endemà tindria
cagarrines, però això no li va impedir fer una migdiada llarga i pastosa
farcida de malsons i records de Gin & Tònics. Després llevar-se, consultar
el Facebook, veure que no tenia cap invitació a res i que sorprenentment no era
l'aniversari de cap dels pocs centenars d'amics que hi tenia, va decidir que passava
de mirar fotos que fingien felicitats falses i que passejaria una mica per la
tarda freda amb olor de riu.
Sortint de casa, va evitar el pintor que, enfilat en una cistella penjada
de la grua articulada desgraciava amb un verd mosca l'arrebossat mineral de la
seva façana que havia resistit la Guerra Civil i dues crisis mundials. Com els
paletes, el pintor la va piropejar instintivament, impulsivament, a tot pulmó i
rient de les seves pròpies obscenitats incoherents. El va ignorar tot i que el
coneixia de tota la vida. Va arribar a la plaça de l'ajuntament amb les
darreres llums de la tarda per veure, a penes, que a les terrasses escombrades
pels vents siderals no hi havia cap de les seves amigues habituals i va decidir
tirar carrer Sant Pere avall.
Després d'estampar-se al vidre de l'Art i temps i obrir-se el front, va anar
a Can Sargatal on li varen aplicar una Tirita de color carn escandalós que
destacava obscenament sobre la seva pell que, curiosament, no era del color
carn del fabricant. Davant el local buit de Can Vilardell va pensar en el
pernil de casa que li havien regalat amb el lot de Nadal de l’empresa i que
havia de comprar un ganivet i encetar-lo aquell mateix vespre, li feia il·lusió.
El va comprar a Can Pau Barral i els va demanar que li esmolessin tan com
poguessin, com un bisturí, va precisar.
Va matar el temps i el fred abans de sopar a la terrassa del Sayol,
parlant de banalitats amb la Glori que li va servir un te adobat (i carregat) amb
ginebre G'vine al més pur estil alsacià que li va desfermar la loquacitat i, d’alguna
manera, va poder oblidar una mica aquella solitud extrema de vespre que se li
arrapava a la pell.
Mentre sopava, al telenotícies parlaven una altra vegada de les mateixes desgràcies
associades al dia tretze que havien parlat al matí, de la superstició i els
milions d'ordinadors inutilitzats, com el de la seva feina, pels virus coreans de
moda i per la bona fe tradicional dels usuaris incauts, com ella.
Sense gens ni mica de son, avorrida d'un altre dia igual a molts altres, decebuda
per la poca mala sort del dia, asseguda al sofà de pell gastada de la sala
d'estar, mirant absent a la televisió les imbecilitats d'algun presentador de
moda de nom irrellevant, va treure de la seva bossa negra el ganivet esmolat de
Can Barral i va decidir que encetaria el pernil per preparar-se l’entrepà amb
pa amb tomàquet per l’endemà a la feina a mig matí.
Amb mala traça, va engiponar com va poder el pernil al portapernils
d’oferta del Condis que havia comprat feia una setmana i, després de consultar al
Youtube uns quants vídeos sobre com tallar pernils amb art, va començar a pelar
la cotna dura de l’ibèric excel·lent. Al segon tall, forcejant amb decisió i mala
traça per llevar-li la cotna greixosa, se li va escapar lentament el ganivet
esmoladíssim i, calmadament, es va fer un tall prodigiosament profund al seu
canell esquerre que havia deixat desprotegit, incomplint les recomanacions bàsiques
del cordovès hàbil i inintel·ligible del segon vídeo del Youtube el qual havia
obert i tallat totalment el seu pernil en dos minuts escassos.
Tot i ser inexperta anatomista, va veure que s’havia tallat netament els
tendons dels abductors del canell esquerra amb el ganivet perniler nou de
trinca. Va poder contemplar perfectament exposat el túnel carpià i les rompudes
artèries radial i cubital abans que la sang vermella i densa com el seu esmalt d'ungles
li impedís la visió de les venes cubital i radial decididament també
seccionades.
L’abundosa sang vermella li va semblar harmoniosa, fascinant, hipnòtica i
no va tenir esma per fer res més que contemplar-la i esperar aquella son intensa
que la va envair als pocs segons de la vivisecció accidental. Llavors, va
somriure pensant per darrera vegada que després de tot, sí que havia estat un
mal dia i va lamentar que no podria tastar el puto pernil. Ajaguda al sofà amb
el bras esquerre penjant-li lànguid com un fuet de Can Mullol, va veure abans
d’aclucar els ulls que el rellotge del televisor marcava les onze i
quaranta-sis minuts de la nit d’aquell dimarts tretze.
El fil obstinat de l'abundosa sang de color vermell intens va anar
seguint els mínims pendents del pis i va sortir per sota la porta de casa seva,
va baixar les escales graó a graó, es va escolar per dessota la porta de
l'entrada evitant la grua del pintor mal arraconada a la paret, va passar per
davan del Canaules sense que cap dels fumadors externs se n’adonés en el fred
de la nit, va seguir Carrer Nou avall per les escletxes de l'empedrat recent fins
a la plaça Gran, va passar per davant de Can Vaqué abans de travessar el Macià
Bonaplata pel pas de zebra mal situat com si anés a entrar a l'inexistent River's
i, baixada avall, amb la lleu melodia de fons Long Way Home de Tom Waits com
acompanyament adient, va anar a diluir-se com si no hagués passat res, a les
fredes aigües del Freser revoltat d'aquell seu darrer desembre. L’endemà
mateix, l'Arnau Urgell va publicar la nota de la calmada mort líquida a la
secció marginal de successos de poques visites del Ripolles.info.
