En un passat remot em vaig veure forçat a fer la
comunió seguint el ritus cristià, apostòlic i romà perquè en aquell llavors
aquestes manifestacions religioses eren d’obligat compliment en una societat
més preocupada per l’ira divina que no pas pel tràfec diari de la supervivència
de la gent. Mai no vaig acabar d’entendre el significat de l’absurda cerimònia i
ara, a anys llum d’aquell fet, encara l’entenc menys des del meu ateisme
recalcitrant.
Malgrat tot, entre altres coses, em varen regalar
un rellotge, mecanisme pel qual ja sentia una intensa fascinació llavors, com per
tots els altres ginys mecànics que han anat apareixent a la meva vida de manera
més o menys esglaonada. El rellotge era daurat, lleig, ja llavors m’ho va semblar,
i inexacte, terriblement inexacte, però aquest petit detall no em preocupava un
rave. Tanmateix, recordo que estava molt intranquil per saber si era
submergible o no. Al final no va ser submergible, tal i com varen demostrar les
repetides proves d’immersió al lavabo de casa.
Llavors, no vaig parar d’emprenyar als de casa
perquè anéssim a Andorra a comprar-ne un de submergible fins a cent metres, deu
atmosferes deien llavors seguint la moda del moment. Finalment, un març també
remot a bord d’un SEAT sis-cents vaig poder anar a Andorra i comprar un
rellotge, la marca del qual no recordo, que fos submergible fins al pertorbat
regne humit de Posidó, de traïdores sirenes, d’enigmàtiques nereides, de belles
oceàniques i poderosos tritons. Posats a triar en vaig agafar un amb unes
quantes esferes per calcular minuts i segons amb precisió de dècimes. No em
varen servir de gran cosa les esferes i vaig acabar usant el cronògraf esforçat
per comptar els minuts de cocció dels macarrons de la mare.
A l’estiu següent vaig poder constatar que el
rellotge andorrà resistia les immersions tant al lavabo de casa com a la
salabror de les platges tarragonines on els de casa acostumaven a anar als
estius, fins a les espectaculars profunditats d’un o dos metres, el màxim que em
permetien els meus pulmons de nen i el meu cap verd.
Andorra va seguir essent molts anys per a mi el
paradís dels rellotges, entre altres coses, sobretot quan en plena
efervescència copiadora els japonesos fabricaven a tot drap rellotges (i altres
andròmines) a preus de pet en comparació amb els estirats rellotges suïssos
caríssims.
El meu pare, que no havia cregut mai en miracles
japonesos a bon preu, s’havia comprat un car rellotge Longines en la desencertada creença que comprava la precisió suïssa
en forma de temps. Lluïa orgullós al canell aquell rellotge que mai no va
funcionar correctament i que encara és per casa (el rellotge) marcant hores
desbaratades oblidat en algun calaix trabat.
Avui, un email matiner m’ha dut la propaganda
colorista de no sé quin collons de botiga irreal (perdó, virtual) on volien que
comprés un rellotge submergible fins a cent metres (com els de la meva
infantesa) perquè d’aquesta manera podria ser més feliç, es veu. Imagino que em
devien voler vendre una felicitat profunda a l’estil de Neptú.
L’email m’ha evocat els records de la comunió i
tots aquells temps anteriors als Smartphones
en què la tecnologia més avançada que podia comprar un humà normal era un rellotge
andorrà submergible a cent metres, més o menys. Ara, mentre el mòbil em diu la
latitud i la longitud on sóc en aquest planeta beneit on visc, m’identifica
constel·lacions als cels nocturns del meu oblit, em calcula altures estel·lars
i azimuts rebregats, ara que em comunica amb qui vull a l’instant, em trafica
amb emails, sms, bits, bytes i carda unes fotos xifrades que volen arreu del
món en codis que només pot rompre alguna iaia hacker, ara, precisament ara, penso que per què collons vull jo un
rellotge submergible a cent metres?
És clar que posats a pensar (acció que em costa
cada cop més), perquè el volia llavors? I, seguint, perquè collons vull l’Smartphone ara?
Rock me Posidó
0 comentarios:
Publica un comentari