La nena fa caca

Segons el DIEC, cagar equival a la segona accepció de defecar, és a dir expel·lir excrements (merda, vaja). Tot i que els saberuts del DIEC lamentablement no precisen per on s’han d’expel·lir els excrements, infereixo que amb tota seguretat volen dir per l’orifici final del tracte digestiu, és a dir, pel cul.

Periòdicament, m’entren urgències defecadores i he de buscar ràpidament un recés blanc i impol·lut on expel·lir els meus excrements amb calma, assegut i si pot ser amb un bon llibre millor. No concebo cagar sense llegir i sovint penso que defeco més del que és normal per la meva ànsia de lectura. Potser m’he autosuggestionat a l’estil de Pavlov de tal manera que cada cop que compro un llibre nou, digital o en paper, ja condiciono la meva natura i el meu organisme ja em demana anar de cambra i de cos. Confesso que, a voltes, en defecadors públics i sense cap llibre a l’abast m’he hagut de conformar amb la pobra lectura dels tiquets del pàrquing o de l’etiqueta de característiques tècniques de l’eixugamans, però són casos excepcionals, no tan plaents, certament, però de lectura en definitiva.

Tinc algun amic que sent la mateixa passió que jo per la lectura en defecació i que fins i tot ha instal·lat una minibiblioteca a la cambra d’expel·lir excrements per poder, no solament llegir amb calma mentre va de cos, sinó triar (i canviar) la lectura a mig fer la cosa si així li ve de gust. La idea és bona encara que limitada per les habituals i reduïdes dimensions d’aquestes estances tan poc valorades en general.

Es veu que les latrines dels meus amics i conciutadans romans eren públiques, obertes, i que s’hi celebraven uns debats i unes tertúlies d’allò més interessants. En la nostra societat moderna i tant de disseny (una mica a l’estil polles de Disney) això seria impossible perquè reneguem de la defecació, cosa que en definitiva és renegar de nosaltres mateixos. I així, mentre que curiosament, mirem amb detall tot allò que mengem (aliments sans, biològics, orgànics, etc) i ens preocupem de la manera com i amb què els mengem (és potser per això que proliferen tant els restaurants laboratori on no se sap si es menja o no), també és cert que un cop ingerits aquests aliments de manera tan pulcre, neta, elegant, i orgànica ens en desentenem del tot, com si mai no haguéssim d’anar a cagar.

Durant un temps de la meva vida em vaig dedicar a l’ensenyament del català i altres llengües en vies d’extinció i la primera oració que m’agradava escriure (amb guix blanc d’aquell que xericava tant a les pissarres verdes de les classes de l’ETP del Ripollès) als meus alumnes per analitzar en aquells dies ara tan llunyans, era La nena fa caca. M’agradava la frase per la seva simplicitat, perquè tenia pocs complements (un, de fet) i per la fluïda naturalitat amb què es pronuncia i amb la simplicitat amb la qual s’entén. No cal mirar si hi ha clàusules adversatives o com collons es diguin ara, no, la nena fa caca és simple, directa, entenedora com l’acció tan injuriada (injustament) d’expel·lir els propis excrements. La nena fa caca, vés per on.

Fa pocs dies, llegia la notícia que ara la gent que tenen tablets (iPads, eReaders, etc) l’usen per moltes coses i que un dels usos principals és endur-se’ls al lavabo per llegir mentre es fa caca, es defeca o s’expel·leixen excrements (o com es vulgui dir).

No estic pas gens en contra de la tecnologia, de fet em trobo molt desemparat sense ella (sense la tecnologia vull dir), però em sembla que hi ha usos en aquestes tecnologies que mai no podran bandejar als llibres de paper de tota la vida.

Segur que a tots ens ha passat alguna vegada que, després d’haver acabat d’expel·lir els nostres excrements sorollosament i amb satisfacció descobrim amb horror que no hi ha paper per procedir a la neteja del nostre darrera una mica emmerdat (o de vegades molt).

En aquesta situació sí que m’haureu d’admetre que no val l’iPad (ni similars) i que quan no hi ha paper de vàter no hi ha res com un bon llibre per esparracar-ne unes quantes pàgines (en general les menys interessants) i fregar-nos el cul tan panxos per poder sortir de la cambra defecadora amb un somrís als llavis i el cul net. Si en lloc d’un llibre només teniu a mà una revista de paper cuixé, és probable que sortiu amb el cul brut i sense cap somrís als llavis, però aquesta ja és una altra història.

Les altres accepcions de cagar indicades pel DIEC són variades i us convido a usar-les sense remordiments, tot sigui per la pervivència de l’idioma, per tant, no us cagueu de por ni us cagueu a les calces per cagar en català, no tingueu por de cagar-la, i cagueu-vos en els que no ho facin, que segur que són uns cagats.

No sé si els déus caguen, però, per no cagar-la, millor que també us siguin propicis.