Metecs i aigües de mars

Quan vaig anar per primera vegada a l’institut Abat Oliba de Ripoll per seguir el curs d’allò que abans se’n deia cinquè de batxillerat, el professor de francès que ens hauria de castigar amb conjugacions i Le Petit Bescherel poques setmanes més tard encara no havia arribat i la direcció del centre, per no deixar les classes penjades, va tenir l’encert d’assignar-nos una professora substituta, una tal Olga, de la qual mai no he sabut si li agradava la música francesa ni perquè ens va triar aquella cançó en particular per a la primera classe de francès de la meva vida que rebia fora del poderós influx d’en Ramon Alabau i els seus mètodes curiosos i a voltes gastronòmics.

Apressadament i intensa, la cançó ens va capturar amb la seva cadència estranya i aquell perfum malenconiós i abstret de Les eaux de Mars cantada per un Moustaki que escoltava per primera vegada a la vida amb consciència i plaer. Desconeixia les arrels brasileres de la cançó i cap dels que érem en aquella classe aquell dia perdut a les nostres memòries érem conscients de la bellesa pertorbadora de la Nouvelle Chanson ni de l’influx que Moustaki acabaria imprimint a molts de nosaltres en les nostres vides massa sovint monòtones, massa sovint irrellevants, normals, en una paraula.

Quan finalment el professor titular de francès va trobar el camí de les nostres contrades a les rodalies de l’imperi i va arribar unes setmanes més tard, ens va fer desaparèixer d’una revolada la música meteca del crioll Moustaki per endinsar-nos en les profunditats llòbregues, cansades i avorrides de la gramàtica recitativa, de les llistes de paraules inacabables, d’aquell francès medieval i obtús que ens va fer avorrir a gairebé tots. Les eaux de mars em varen acompanyar uns anys més com una tonada irreverent i obstinada que es negava a desaparèixer del tot i que es revifava cada dos per tres, poderosa, endolcida i genial fins que a les dues i sis minuts de la matinada del dissabte vint-i vuit d’octubre de mil nou-cents setanta vuit, vaig tornar a sentir Moustaki, em varen impregnar de nou les seves cadències d’Alexandria i d’Istanbul i, per primera vegada vaig escoltar Le Météque, mentre em morrejava la meva nòvia al seient del darrera del Seat 131 que el meu pare m’havia deixat a contracor aquell dissabte fred.

Ràpidament, Le Météque es va afegir a la llista de cançons insuperablement encisadores que liderava Les eaux de mars i una follia estranya em va dur a recórrer el cançoner de Moustaki i, de passada de Brassens, Brel, Ferrat i altres monstres de la cançó i la poesia que ara ja comencen a perdre’s per les remotes i poc transitades platges del temps.

Els geosinclinals de la meva vida han anat en imparable deriva contínua, com els continents, com les veritats, com les mentides i com les planetes encara no descobertes per les sondes de raigs X de la NASA als confins de l’univers, però sempre, en fer-se fosc en qualsevol de les freqüents nits d’hivern del gèlid Ripollès que m’acull, sento com una angúnia estranya emergeix de la terra inerta, se m’enfila per les cames, se m’arrapa al cos, se’m filtra pel cor i em revolta els sentiments que ja creia morts mentre revisc intensament aquells dos moments màgics i únics de la meva vida en què Moustaki em va convèncer per sempre més i, si no hi ha cap bandarra a prop, d’aquells que no saben pronunciar Moustaki com a paraula aguda i diuen dejà vu amb un rar accent malmès de castellà sobre la u errada, entono un cant metec en veu baixa, poc sorollós, com les pluges de març, i una estranya mescla de felicitat m’eriça la pell, m’arrenca alguna llàgrima fugissera que em rellisca per aquesta pell que tinc tan trista i gastada pel temps que tot ho emmerda i m’explota en una essència imparable de felicitat i oblit, una mica com de desig o amor impossible que a voltes acaben essent el mateix malson obstinat i necessari.

Rock me mama