A cent metres de profunditat

En un passat remot em vaig veure forçat a fer la comunió seguint el ritus cristià, apostòlic i romà perquè en aquell llavors aquestes manifestacions religioses eren d’obligat compliment en una societat més preocupada per l’ira divina que no pas pel tràfec diari de la supervivència de la gent. Mai no vaig acabar d’entendre el significat de l’absurda cerimònia i ara, a anys llum d’aquell fet, encara l’entenc menys des del meu ateisme recalcitrant.

Metecs i aigües de mars

Quan vaig anar per primera vegada a l’institut Abat Oliba de Ripoll per seguir el curs d’allò que abans se’n deia cinquè de batxillerat, el professor de francès que ens hauria de castigar amb conjugacions i Le Petit Bescherel poques setmanes més tard encara no havia arribat i la direcció del centre, per no deixar les classes penjades, va tenir l’encert d’assignar-nos una professora substituta, una tal Olga, de la qual mai no he sabut si li agradava la música francesa ni perquè ens va triar aquella cançó en particular per a la primera classe de francès de la meva vida que rebia fora del poderós influx d’en Ramon Alabau i els seus mètodes curiosos i a voltes gastronòmics.

La nena fa caca

Segons el DIEC, cagar equival a la segona accepció de defecar, és a dir expel·lir excrements (merda, vaja). Tot i que els saberuts del DIEC lamentablement no precisen per on s’han d’expel·lir els excrements, infereixo que amb tota seguretat volen dir per l’orifici final del tracte digestiu, és a dir, pel cul.

L'Íker Jiménez i la Girona independent

Confesso que, cada diumenge, quan la setmana fina, la nit ha caigut i ja només m’espera impacient la remor del que serà una nova setmana més amb un dilluns cruel de totes, totes, repapat nocturnament al sofà miro, complagut i satisfet, al meu amic Íker Jiménez explicar bajanades terrenals i còsmiques al seu quart mil·lenni irreal.

Lord Kelvin reposa al Ripollès

La meva mare afirma recordar que el cinquanta-sis va fer un fred de collons que els va desgavellar la vida a la gent de la plana (llavors de Vich), va rebentar canonades a tort i a dret i diu que encara quan hi pensa reviu aquella la sensació que tenia que allò no s’havia d’acabar ni mai ni bé i que la mort freda semblava molt propera.