Time Changes Everything

L'Íker Jiménez i la Girona independent

2012-02-06T11:02:00.000+01:00

Confesso que, cada diumenge, quan la setmana fina, la nit ha caigut i ja només m’espera impacient la remor del que serà una nova setmana més amb un dilluns cruel de totes, totes, repapat nocturnament al sofà miro, complagut i satisfet, al meu amic Íker Jiménez explicar bajanades terrenals i còsmiques al seu quart mil·lenni irreal.

L’Íker mai no aclareix cap dels temes que proposa, ni mai vol aparèixer com un salvador que tingui la veritat absoluta. Els temes que proposa, des d’apareguts de fa moltes dècades enrere a l’espanya profunda fins als darrers misteris dels neutrins del Gran Sasso, posem pel cas, sempre acaben essent una crònica curosa i respectuosa on mai no s’afirma res extraordinari i on, al contrari, gairebé sempre s’acaba admetent que no sap res i que tot és segurament fals i explicable.

Avui m’he llevat després del cap de setmana de funestes previsions a una temperatura tant extraordinàriament baixa com són dos graus sota zero, o tres, segons deia l’altre termòmetre acarat a nord que tinc a casa.

No acabo d’entendre aquesta ineptitud a l’hora de fer previsions meteorològiques que demostra la televisió catalana un cop i un altre com tampoc no acabo d’entendre aquesta ànsia que tenen de dir que no s’han equivocat explicant-nos una mentida rere l’altra.

És ben veritat, com deia Goebbels, que si es van repetint mentides un cop i un altre al final acaben semblant veritats. Aquest dies, ni ha fet tant(a) fred ni ha estat tan extraordinària la situació, tanmateix a cada telenotícies no s’ha repetit altra cosa que les temperatures havien baixat de vint graus sota zero (rarament deien que havia estat a cotes de 2800 metres...) o que eren les més baixes dels darrers ... cinc anys. Valga’m déu val...

Quan neva al nord de Catalunya no passa res, però si fa una mica de fred al sud del Ter sembla l’hecatombe climàtica que preveu Hollywood en alguna de les seves pel·lícules catastrofistes. La TV3 i la Barcelona egocentrista ens arrossega a una ja coneguda sensació de centralitat prepotent, ara fins i tot climàtica.

Proposo que les terres situades sobre o per sobre el Ter demanem la independència d’Europa, la independència d’Espanya i la independència de Barcelona. Ja em va bé el gentilici de Gironí per aquesta República Independent de Girona. Aquesta tarda aniré a IKEA a comprar-me la pertinent catifa per demostrar la meva independència, això sí, de moment hauré d’anar a la botiga d’IKEA de Barcelona, però tot se farà.

Girona? independent!

Lord Kelvin reposa al Ripollès

2012-02-01T13:49:00.001+01:00

La meva mare afirma recordar que el cinquanta-sis va fer un fred de collons que els va desgavellar la vida a la gent de la plana (llavors de Vich), va rebentar canonades a tort i a dret i diu que encara quan hi pensa reviu aquella la sensació que tenia que allò no s’havia d’acabar ni mai ni bé i que la mort freda semblava molt propera.

Jo recordo també un parell de vegades a la meva vida en què la natura m’ha ofert un fred intensíssim aquí al Ripollès i ara sembla que anem per un altre episodi d’aquells que agradarien Lord Kelvin i els seus experiments per refredar coses. Un gener de fa uns quants anys caminava pels carrers de Ripoll sota una onada de fred àrtic i tenia la sensació que caminés conill pel congelador.

Negatiu com sóc sempre en tot, em preocupa que la prepotència de la raça humana per la qual pensem que ho tenim tot controlat quan la realitat és que no tenim res controlat en absolut. Si fa fred (o calor) ens hem d’aguantar i si falla la xarxa elèctrica, cosa molt probable si acaba fent una mica de vent malgrat tots els plans .CAT de la Generalitat de Catalunya, adéu a tot plegat, perquè, recordeu-ho Internet funciona amb electricitat, cables, etc a més d’il·lusió.

Posats a criticar, mentre no s’aconsegueixi domar els constipats comuns, ja poden anar dient els de la televisió que a Catalunya s’ha descobert alguna collonada per resoldre el càncer a no trigar, que la cosa no va bé.

Us recomano un parell de lectures relacionades amb el fred, les escales de temperatura i els gels eterns del Ripollès.

També us recomano que us abrigueu, o no, això queda a la vostra discreció, que sortir al carrer amb els 20ºC sota zero que sembla que farà demà o l’altre anima els esperits d’allò més.

Que Lord Kelvin us sigui propici...

El Ter al seu pas per Sant Joan aquest matí

El meu cotxe aquest matí abans d'anar a treballar

Tinc les possibilitats descontrolades

2012-01-31T13:46:00.001+01:00

Tinc les possibilitats descontrolades, almenys això és el que no para de dir-me el govern de la Generalitat, l’Estatal, l’Europeu i fins i tot l’Obama dels collons. Ara resulta que sense que jo me n’adonés he estat vivint per sobre les meves possibilitats, les quals val a dir que tampoc tenia no molt clares quines eren, la veritat.

Ara resulta que si, des que ens varen convèncer per entrar a la Comunitat Europea i a l’Euro, pagues escrupolosament tots els impostos que et diuen (i més) i que t’apliquen a tot arreu, i penses que pots comprar allò que vulguis i necessitis, ja no ets un bon minyó sinó un fill de puta que estira més el braç que la màniga. No entenc el concepte... o potser sí. No m’agrada que em manipulin d’aquesta manera tan barroera.

Quan era jove, si a casa no em donaven diners no en gastava. No se m’acudia comprar a la bestreta, a la babalà com sí que fa la Generalitat. Mira que demanar un crèdit per pagar les nòmines... ja els val. El país fa fallida i ara ens volen encolomar la culpa a nosaltres una altra vegada. Fins quan serem idiotes? Fins quan anirem pagant sense dir res, un cop i un altre?

Megaupload ha estat tancat per l’FBI i sembla que els arxius personals dels incauts es perdran aquesta setmana de manera implacable. Per la televisió (que ofega les paraules) varen presentar el representant d’una empresa incauta que afirmava tenir totes les dades de l’empresa i dels seus clients exclusivament a Megaupload. Desconèixer el concepte de còpia de seguretat em sembla realment d’imbècil i, a més, esbombar-ho per la televisió, doblement.

Mentre, ara resulta que aquell tal Millet es feia gravar les pel·lícules porno des del Palau. Però no passa res, anem pagant. Això sí, si el Barça perd la puta Lliga o la merda de la Copa del Rei serà un daltabaix, diuen.

Deu ser que no entenc les coses...

Que l'FBI i la megapolla del Megaupload us siguin propicis...

1421

2012-01-27T16:50:00.002+01:00

Sota la visió espectral que propiciaven les ulleres de sol Ray-Ban amb vidres polaritzats de l'alcalde, les llumenetes de Nadal lluïen llises i estranyament sense reflexos en aquell vespre de diumenge en què encara eren enceses, bàsicament per pura desídia, després de les ensopides festes de Nadal, Cap D'any i Reis. En Jordi Munell, l'alcalde, s'havia tret les polaritzades en arribar a casa i, en la seva nit, havia estat posant-se al dia al seu Facebook, que llavors contemplava com a alcalde, per conèixer de primera mà totes aquelles estranyes peticions que els seus covilatans li (pro)posaven en forma de missatges privats obscens o d'irreverents frases al seu mur públic, escrits amb poca gràcia alguns, amb mala llet altres i molts amb una ortografia africana que havien fet regirar en Pompeu Fabra a la seva tomba normativa i oblidada de Prada de Conflent.

Munell no s'havia pogut treure del cap els robatoris de metalls que havien preocupat a la comarca en general i al poble en particular. Poc abans, els del 9 Nou havien informat que un magrebí de poques llums, però forçut òbviament, havia robat, amb dos collons, unes quantes tones de plom d'una empresa de Torelló. No és que Munell hagués tingut mai una especial predilecció pels elements metàl·lics pesants de la taula periòdica, sinó que l'havia preocupat que algú s'hagués estat apropiant dels manyocs de cables de coure que l'antiga Telefònica de España, ara Movistar, tenia desprotegits a tort i a dret per tots els carrers de Ripoll. Els furts havien deixat escales i carrers enters sense aquella ADSL precària amb què les companyies havien volgut fer callar les ànsies tecnològiques ripolleses amb instal·lacions de segona mà. De fet, el servei telefònic havia estat sempre tan deficitari en condicions normals que molts veïns, internautes obstinats, ni tan sols s'havien adonat de la falta de cable (ni de servei) i, cagant-se en Movistar com de costum, havien aprofitat per fer altres activitats, potser més profitoses, o si més no, més plaents.

Munell, preocupat, acabada la seva jornada laboral fins i tot feia més volta de l'habitual per tornar a casa seva després dels plens de l'ajuntament, retransmesos llavors per Internet, per veure si detectava pels carrers de Ripoll malifetes de nit, corredisses en la foscor o altres símptomes de furt nocturn d'algun element metàl·lic de la taula periòdica que en Dmitri Mendeléiev havia classificat amb encert i esforç pels volts del mil vuit-cents seixanta nou.

L'onada de furts cúprics l'havien tingut atabalat. Al Bar Ramon l'havien informat que també els havien robat les culleretes del cafè (metàl·liques). No tenien cap valor, eren de metall simple, res d'argent ni collonades, acer inoxidable simple i vell. Amb en Marc Soler havien anat divagant sobre l'estranya onada de robatoris metàl·lics i fins i tot havien especulat sobre si haurien tingut res a veure amb l'estrany incident de la peixera caiguda del cel al bell mig de la Plaça Gran o amb l'enrenou descomunal dels germans Quílmez a la casa de barrets de Vic, amb l'atropellament d'un redactor del 9 Nou, o amb el suïcidi que va havia deixat un rastre de sang al fred de la nit fins a abocar-se al Freser delicadament en aquell Nadal estrany del dos mil onze. Com sol passar en les converses de bar, no havien arribat a cap conclusió en especial i quan en Marc havia començat a explicar les seves batalles de corredor de velocitat al pati de ciment dels Salesians dels seixanta, Munell havia optat per fer fonedissa abans que la cosa no es posés massa nostàlgica.

De camí a casa seva, en una de les cantonades mal il·luminades on habiten els sants a Ripoll, li havia semblat veure una figura, una ombra a penes. Però sense poder-ho contrastar s'havia limitat a informar-ne per telèfon a la Policia Municipal. Lamentablement, el caporal de guàrdia no el va reconèixer ni el va entendre i li va acabar aconsellant que tragués el tiquet d'anul·lació de la multa d'aparcament de la qual, suposadament, havia entès que se li estaven queixant.

Més avistaments de l'ombra fugissera per part d'altres veïns, sempre de nit, i el continu robatori d'objectes metàl·lics petits, paelles llardoses, cossis d'alumini (element lleuger de número atòmic tretze), alguna cassola d'aram repicada per en Pérez de Cal Peroler, perfectes coixinets japonesos vells de Can Casals, rovellades claus Stillson, perduts paquets de grapes El Casco, oblidats gats de cotxe Foreman-Knight i alguna maneta enorme en ferro forjat de portal antic havien acabat posant a les autoritats sobre la pista del lladre dels metalls.

La detenció va ser cauta i prudent, no hi va haver trets, ni hòsties, ni càmeres de la Televisió del Ripollès, i fins i tot va passar desapercebuda a l'omnipresent Arnau Urgell d'ElRipolles.info, però els Mossos que el varen emmanillar varen declarar que havien sentit una por essencial tement que el sigil·lós home metàl·lic no els afanés les manilles, les claus del cotxe o les de casa i, fins i tot, algun dels administratius que li varen prendre declaració a la caserna dels Mossos en forma d'OVNI dels cinquanta a Ripoll, varen afirmar que al pas del detingut havien desaparegut un parell de grapadores metàl·liques El Casco que tenien escampades per les taules per ajuntar llistats, unir impresos i grapar (i oblidar per sempre) al·legacions de multes de velocitat.

Posat a mans de la justícia, va resultar ser un ciutadà noruec emigrat abans de la descoberta de petroli al Mar del Nord que parlava un curiós i fluït català de Cervera que no va poder justificar. A la primera declaració policial va afirmar haver sentit primer un impuls sobtat i invencible per robar i després haver estat posseït per un sentiment pesant, com si estigués desvalgut i que, sense feina, havia acabat delinquint per amor, per regalar braçalets de cadenes metàl·liques enllaçades amb delicats cors niquelats a una pepa de Vic que no li feia ni puto cas, potser perquè ella no entenia res més que el romanès hermètic de la banda de Timișoara. Després, amb les claus de llautó que havia anat robant, havia aconseguit entrar a pisos deshabitats per simple supervivència on s'aferrissava de pa sec i pomes agres de les neveres magres dels jubilats. El coure de Movistar li havia resultat difícil de vendre i va afirmar entre plors que, bàsicament, ho havia fet per molestar en Munell amb qui es veu que havia tingut algun estira i arronsa per telèfon a causa d'unes paelles d'arròs feia un temps i que lamentava la desconnexió que havia provocat als veïns tot i que, pel que li havien dit, el caos que ell havia anat provocant amb el furt del coure digital tampoc no diferia massa de l'estat natural d'inconnexió del Ripollès.

Després d'un judici popular ràpid en què va ser condemnat a pocs mesos de presó, la primera trucada que varen deixar fer al noruec des del Centre Penitenciari de Figueres va ser per agrair a la Policia Municipal de Ripoll el sostre que li havien facilitat amb la seva sagaç detenció i que ara, sense cap pes a l'ànima, almenys tenia temps lliure per passejar entre reixes, que no tenia cap maldecap per menjar calent dos cops al dia, i que podia disposar d'un llit confortable per dormir. Amb el temps que llavors gaudia, llarg i mandrós tal com preveu l'allargassament de Lorentz no li faltaven moments per memoritzar aquella taula periòdica d'escolar que havia comprat a Can Maideu feia temps i que sempre duia a la butxaca, recitar la llista de metalls, entendre les seves propietats i descobrir les seves utilitats mundanes i delictives. Enormement agraït, va afirmar al caporal que, en sortir de la breu condemna, robaria de nou per tornar entrar en aquella absència de llibertat nirvànica, cosa que va acabar preocupant més en Munell que ja havia comentat, potser precipitadament, la seva tranquil·litat sobre el tema dels robatoris metàl·lics a en Marc Soler en un d'aquells vespres de futbol al Bar Ramon en què el Barça semblava que no hagués de parar mai de perdre fora de casa per satisfacció dels madridistes empedreïts i cridaners de la carretera de Ribes al costat de la Gestoria Moreno, a la façana de la qual encara penjaven manyocs de coure digital, estàtics i estranys com els vents siderals que els acabarien arrancant del present per ser malvenuts per magrebins imberbes o romanesos altius a cap preu en alguna ferralleria d'Igualada, Pont de Suert o Marsella.

Cotó i mentides

2012-01-20T13:32:00.003+01:00

A l'estiu del setanta-tres, complerta ja l'edat legal mínima de catorze anys per poder treballar legalment, el meu pare va decidir que estaria bé posar-me a treballar en algun lloc de manera que pogués guanyar algun calé, aprendre alguna cosa útil a la vida i així evitar veure'm mandrejar tot el dia per casa. Com que el lloc de treball més proper era la fàbrica tèxtil on ell mateix treballava, dues plantes per sota casa, em va apuntar al torn de matins, que començava a les cinc de la matinada i s'allargava fins la una del migdia amb uns deu minuts escassos per esmorzar a corre-cuita.

Com que tota la vida havia viscut en colònies tèxtils, ja coneixia la remor de la maquinària que m'havia bressolat els somnis de cada una de les meves nits des de Ribes de Freser fins a Ripoll i no m'eren gens estranys els canvis sobtats de so de la maquinària remota, ni les oscil·lacions dels fotons tristos de la llum minsa que provocaven aquelles acceleracions i desacceleracions guturals del generador de Manchester encastat a les entranyes elèctriques de la fàbrica on segur que vivien plàcidament, Tesla, Maxwell i Faraday. La sala crispada que acollia tots els quadres de comandament elèctric s’estenia per sota del batan i del recanvi, on dominava amb mà de ferro l'incomprensible Osuna. Aquell estiu, però, la presència propera, tangible i imminent de la maquinària enorme, letal i sorollosa, m'hauria d'acabar impressionant per tota la vida més.

El primer dia de feina, quan em va despertar la mare encara era negra nit. Em va despertar amb temps perquè no fes tard en el meu camí d'aprenent de no res cap a la fàbrica omnipresent i perillosa. No sé perquè, en aquelles hores, el sospir de la nit era tebi com les estrelles remotes i, quinze minuts abans de les cinc de la matinada, recordo que em xiulaven les orelles desesperadament mentre intentava posar-me uns pantalons llargs i una camisa blava de màniga curta que m'havia donat l'empresa i que era la que duien els aprenents per no passar calor als estius i com a única protecció laboral.

El meu pare va encarregar la meva instrucció laboral a un mecànic gran, de la vella escola, un tal Pineda, un home menut que estava a punt de jubilar-se i que sempre renegava amb convicció i cansament secular com si s'hagués de morir llavors mateix de pura mala llet. En aquell home esquerp no li va caure bé l'encàrrec de la meva instrucció i les dues primeres setmanes em va tenir a prova i oblidat fent-me llimar desenes de peces inútils, que devien anar encastades en algun lloc de les contínues Platt Saco Lowell, vuit hores al dia per treure-se'm del cim i comprovar si tenia paciència, collons i ganes d'aprendre alguna cosa. Després de veure’m llimar les remaleïdes peces més de vuitanta hores sense queixes i de descobrir que tenia les mans plenes de butllofes purulentes, va pensar que potser no era tan dolenta la idea d'instruir-me i, convençut de les meves bondats o de la meva obstinació persistent, va començar a explicar-me amb tota mena de detalls els secrets antics de la metal·lúrgia que se n'anirien amb la seva jubilació decididament a can pixa si no els transmetia abans a algú, com ara jo.

Em va costar uns dies més guanyar-me la confiança dels altres mecànics vells que, si no hi havia problemes greus, de cinc a set del matí miraven al taller de no fer gran cosa més que parlar de les dones de les contínues, de les cardes o d'expedició en aquelles hores en què no existia res més que la remor perpètua de les contínues a la planta de dalt, els xerics de les precises Schlafhorst suïsses que nuaven fils trencats de manera automàtica i prodigiosa, o el so pesant i fred de les estrelles que es colava en forma de líquida brisa fresca per la porta de la fornal, deixada i bruta, on hauria d'aprendre a soldar i unir en pura fusió durant hores i matins enters, metalls fragmentats, cansats, vençuts, amb l'arc voltaic que m'acollonia una mica, tot s'ha de dir.

Quan aquells mecànics antics varen veure que el meu silenci rubricava els seus secrets matiners em varen acollir sense restriccions explicant-me les rutines dels encarregats per poder-me escapolir de la feina i els encàrrecs per allà on era més fàcil, mostrant-me els indrets ocults on cardaven les infidels parelles enceses, advertint-me dels perills dels motors trifàsics que desmuntaven atropelladament sense conèixer Tesla ni Faraday i proposant-me els reptes habituals per a tots els aprenents d'aixecar pesos impossibles, desfer femelles travades des de feia segles en encavallades de ferro colat o demanar-me que entengués, amb el meu anglès incipient, aquelles especificacions dels coixinets japonesos NSK que tan incomprensibles els resultaven per al seu català de postguerra.

Així, de mica en mica, em vaig anar integrant en la monotonia dispersa, tenyida de remor mecànica, d'aquella gent d'altres temps i d'altres guerres i, sense pensar-m'ho gaire, em vaig saber emmerdar a gust amb aquell greix alemany verd que posàvem a dojo amb les mans nues als enormes coixinets japonesos dels motors trifàsics de cent cavalls, vaig saber fer els intents de rigor per aixecar l'enclusa descomunal que només tenia collons d'aixecar en Díaz després d'esmorzar mentre reia com un gegant divertit i, sense que ni tan sols jo mateix me n'adonés, m'ho vaig acabar passant bé transportant d'una banda a l'altra de la fàbrica, i sense que es notés massa que no podia, el mall immens de cinquanta quilos que no servia per a res però que em feien dur a tot arreu tot el puto dia per si de cas mentre rèiem de manera simple però franca. D'aquesta manera, no em sorprenien els renecs constants de l'irreverent Flotats, un electricista de l'època de Faraday, ni m’emprenyava la caixa d'eines de cinc-cents quaranta Newtons del Barbas (un mecànic de bosc pur i hàbil com pocs), ni em sorprenien els paranys electromagnètics, espectaculars però inofensius de l'aguerrit Alzina, un dels especialistes elèctrics més intuïtius que mai no he conegut i del qual n'estic segur que veia a ull nu i sense problemes els camps electromagnètics que Maxwell i Faraday havien hagut de calcular amb equacions diferencials.

Aquella fàbrica tèxtil tenia totes les sales que calia per a processar en autosuficiència el cotó que provenia de remots indrets de tot el món. Em fascinava veure a les etiquetes de les bales de cotó els noms de terres rares i llunyanes, Egipte, Mississipí, la Índia... al magatzem on s'acumulaven aquelles bales comprimides de cotó primordial. L'anar i venir de camions i dels homes classificant el cotó, apilant bales fins a tres pisos i en qualitats similars em fascinava cada vegada que hi havia de passar per una cosa o una altra. De les sales del batan i les cardes mirava de fugir-ne i estar-hi tan poc com podia. Havia sentit massa històries de mans tallades i incendis voraços i la remor de la grisa Anglaterra victoriana que regnava en aquelles sales sorolloses, m'acollonia enormement.

A tota la nau, i a totes les sales de la fàbrica imparable hi surava a l'aire una pols de cotó fi que es colava pel nas, la boca, omplia els pulmons i entrava als ulls deixant-los com si els haguessin arrebossats de sorra fina i emprenyadora. Tot tenia gust de cotó, olor de cotó, color de cotó i, fins i tot en les sales més silencioses, com a la de pentinadores o fins i tot en les més allunyades com el laboratori on es mesuraven les qualitats i longituds d'aquelles fibres estranyes, l'olor del cotó ho empastifava tot sense pietat, l'aire, la gent, la vida, les paraules, els somnis, el temps i l'espai...

Com en una separació estranya però efectiva, i a voltes aparentment lògica, a la planta baixa es resolien les operacions bàsiques i directes, manuals, mecàniques, dures i la gent que hi treballava s'havia anat esculpint de mica en mica amb aquest bany continu de duresa i perill. Eren gent malfiada però resistent, íntegre, simple, directa, efectiva. A la planta de dalt, les operacions eren aparentment més polides, més delicades però no menys perilloses. Pràcticament la totalitat de la longitud de la fàbrica l'ocupava la sala de contínues, màquines extraordinàriament llargues, longitudinals, on el fil barroer, primordial encara, es convertia en fil llarguíssim i pur com elles mateixes. Era el regne de les filadores que es passaven el dia nuant fils trencats per l'ímpetu americà de les Platt Saco Lowell, era el regne de les infidelitats, el regne de l'atmosfera omnipresent de cotó. Completaven les sales de la planta superior el laboratori, els cons i la sala d'expedició on acabava el fil per ser preparat i empaquetat en caixes de cartró. D'allà es carregava al camió de l'empresa que menava el xofer Domènech, un home gros i amable, amb els fills del qual sovint acabàvem a pedrades. El camió anava cap al port de Barcelona des d'on s'embarcarien les caixes de fil cap a tot arreu del món per exportar aquell fil català creat en un remolí del temps prop d’un vessant trist de Serra Cavallera i Saltor.

Però de totes les sales que aquella fàbrica tèxtil tenia, la que més m'agradava era el magatzem on es guardaven una col·lecció ingent de peces de recanvi per a cada una de les màquines. Hi havia llimes de totes mides i menes, femelles i cargols mètrics per la maquinària helvètica o Whitworth per la maquinària que en Larry Metayer hi havia llegat un llunyà estiu llunyà en què encara no s'havia arribat a la lluna. La rutina de reparacions era simple, els mecànics escrivien en un petit paper ratllat allò que necessitaven amb una cursiva polida i entenedora. D'aquella petició en deien un vale, m'ho donaven a mi i jo anava corrents passant per totes les sales, respirant cotó essencial, a lliurar-lo a l'Osuna, l'encarregat del que anomenaven El recanvi.

L'Osuna era un home baix d'edat indefinida que llegia amb dificultat la lletra d’escrivent dels mecànics i parlava alguna llengua totalment incomprensible per a mi. Anys més tard vaig saber que el seu dialecte rar era un tancat castellà d'Úbeda, suposo que una mica empastifat encara per les oliveres i les almàsseres oloroses que havia hagut d’abandonar a la seva infantesa remota. Quan veia que no entenia el que em deia em feia passar cap a la frescor del recanvi silenciós perquè jo mateix busqués l'encàrrec que duia escrit al paperet brut. I, així, em perdia entre el silenci humit dels passadissos llargs flanquejats per mobles plens de calaixets que, alhora, eren plens de tota mena d'artefactes minúsculs. Proliferaven els calaixos farcits de volanderes planes, volanderes Grower, volanderes Belleville, volanderes de molla, volanderes de plateret. Llavors venien els reguitzells de calaixos de femelles de llautó, femelles d'acer, femelles autoblocants, femelles cegues, femelles hexagonals, femelles de papallona, femelles emmerletades, i de fileres de totes mides i mètriques, de passamans de gruixos diversos en metalls dispars, de claus angleses, claus fixes, claus Allen, claus de vis, claus de got, claus d'estrella, claus de cadena, claus Stillson, claus de carraca, amagat tot en un mar d'enginyeria insondable on em podia passar hores mirant i obrint aquells calaixos i calaixets, descobrint rodaments SKF, Timlken o NSK, blindats, cònics, autoalineants en un somni que hauria complagut sens dubte a Watt i Newcomen tant com a mi mateix, aprenent enlluernat per tanta mètrica ordenada i tanta ferralla de precisió.

Amb les peces noves, volava cap a la maquinària espatllada per canviar-ho tot seguint els renecs i les instruccions dels mecànics malcarats i dels electricistes plens de cicatrius antigues dels electrons desbocats que vomitava impertorbable el generador gal·lès.

La vida transcorria simple, essencial, perillosa i fascinant. Cada dia aprenia alguna collonada nova, algun truc per netejar millor els coixinets empastifats de cansament, per extreure'ls sense rompre els seus suports momificats, i rebia alguna indicació per afluixar perns endurits o alguna manera millor de soldar metalls incorruptes.

La sirena marcava els ritmes de la vida igual que el cotó les seves sensacions. Sobre les nou del matí xiulava l'esmorzar i mecànics, electricistes, filadores i encarregats abandonaven les seves tasques i anaven a celebrar el ritual de l'esmorzar col·lectiu. Tothom anava al menjador, o als jardins si feia calor. Jo, acompanyava el meu mentor, en Pineda i estava convençut que aquell home havia nascut abans de la creació de la Coca-Cola i que per això reproduïa cada dia mateix ritual de comprar una Coca-Cola, obrir-la i deixar-la a la seva taquilla perquè s'esbravés. L'endemà recollia la del dia anterior, deixava la nova i es bevia complagut aquell líquid calent i sense gas amb el seu esmorzar de conill en carmanyola d'alumini gastat. Llavors, a mig esmorzar una altra sirena aguda ordenava el retorn a la feina, al fred dels metalls, a la pols del cotó, a la rutina, a la duresa.

Semblava que la resta del matí passava més de pressa i, poc abans de la una, tothom anava abandonant els llocs de treball per anar a els dutxes, canviar-se de roba i estar llestos per marxar a la una en punt, quan tocava una altra sirena, nets, polits, dutxats i clenxinats cap a casa deixant les instal·lacions per al torn de tarda.

Al darrer dia de feina d'un dels meus estius tèxtils, a punt ja de veure el setembre mandrós que lliscava cap a la meva vida en trànsit continu, seia, net i clenxinat, al banc de fusta bruta dels vestidors del Pla esperant el toc de sirena de la una per sortir disparar cap a dinar a casa quan un dels mecànics vells li va dir a un dels electricistes joves que la seva nòvia (la de l’electricista) estava prenyada. La sala, davant aquesta afirmació contundent, va quedar a l’instant envaïda per un silenci dens i pesant com oli llis i primordial. Tots ens vàrem mirar els uns als altres mentre el mecànic desafiava a l’electricista i aquest li aguantava la mirada amb ira i perplexitat. El jove impetuós va defensar la seva innocència emprenyat, molt emprenyat, argumentant al mecànic delator que ningú millor que ell mateix sabria una cosa com aquella. Llavors va tocar la sirena però ningú no es va moure perquè tothom volia veure com acabava aquella discussió, aquella afrenta.

Els del torn de tarda anaven entrant al vestidor i, ensumant la tensió, varen anar romancejant (per veure com acabava la cosa) durant uns minuts, llarguíssims, en què ningú no es va moure del vestidor. El mecànic i l’electricista no es varen acabar trencant la cara, i aquí el jove hi tenia més a dir, i la situació es va acabar de manera estranya, en un silenci rar i espès amb regust de gravíssimes acusacions i hòsties al carrer.

Els crits d'innocència del jove electricista varen ressonar molt de temps pel meu cap i cap dels que estàvem allà aquell divendres a la una del migdia d’un estiu que ja moria vàrem oblidar l'incident, l’arrogància del mecànic i l’angúnia de l'electricista que defensava emprenyat la seva innocència, el seu honor, amb una paraula que ens va semblar de llei.

A voltes em trobo aquell mecànic, viu encara i li faig memòria d’aquesta història dels vestidors del Pla, però ell ja fa temps que l’ha oblidada. Però ara, trenta vuit anys després de l’incident, a voltes passejo tranquil pels carrers del meu poble i penso en el batan, les cardes, les contínues, les Schlafhorst, els mecànics mandrosos, en Pineda i la seva Coca-Cola esbravada, en els matins densos com plom en què miràvem les estrelles al patí de terra humida del Pla que presidia un lledoner enorme que encara resisteix, imponent, desafiant el clima, el temps i les lleis urbanístiques, i llavors un munt de records m'assalten la ment i també de vegades, com aquell qui res, em passa pel costat i em saluda alegra una noia de trenta-vuit anys l'existència de la qual ja havia predit al jove electricista aquell mecànic vell que en sabia més de les que tocaven.

Rock me mama

De Consells Comarcals i altres ens irreals

2012-01-17T10:18:00.000+01:00

Naciodigital.cat. Redacció. "El Govern planteja eliminar els consells comarcals". 2012.01.17 <http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/16855/govern/planteja/eliminar/consells/comarcals> (2012.01.17)

...

Se m'acudeixen algunes preguntes a partir d'aquesta notícia. La més evident és que si cal redimensionar tota l'estructura d'ens territorials que tenim és perquè, malgrat el que ens han estat venent fins avui, no deu estar ben feta i per tant, perquè no s'ha fet abans aquest (re)ajust?

Possiblement la nostra cultura mediterrània, tant lloada sovint, tant bandejada sovint, ens porta a dir que mentre tot funcioni, no hi ha cap problema i que si la cosa deixa de funcionar, doncs... tampoc no hi ha cap problema.

Ara resulta (vés per on...) que el finançament de totes aquestes entitats és inadequat i que les seves actuacions se solapen de manera absurda. Collons, no calia pas que ho digués la Joana Ortega, els ciutadans del carrer ja ho sabíem. Lamentablement, mai no s'acaba d'escoltar aquells a qui es governa.

I ja no parlem de les no nates Vegueries. La sort ha anat de la nostra banda i no en tenim cap, si no, ara encara s'haurien de desmantellar també (llençant per la borda tota la inversió pública que s'hi hagués fet), juntament amb tota aquesta altra parafernàlia d'entitats irrellevants de funció misteriosa i cost astronòmic.

A voltes, els déus ens miren. Deu ser que la falta de calés propicia el seny, la racionalitat, la mesura... és a dir tot allò que no teníem abans d'aquesta crisi (que no acabo d'entendre ben bé del tot) i que ara sembla que tampoc no acabem de tenir del tot, malgrat tot.

Ahir, Nicolas Sarkozy declarava (i en faig de les seves paraules una interpretació meva tot sui generis) que ens havíem de passar per la ratlla del cul les opinions de les agències de qualificació americanes. Finalment algú ha demostrat una mica de criteri i opinió diferent a la dels tot poderosos i estrafolaris amics americans que sempre acaben fent-nos combregar amb rodes de molins.

Doncs res, bye, bye, Consells Comarcals, m'hi apunto.

El temps ja no és el que era

2012-01-16T11:55:00.000+01:00

Una de les meves obsessions és el temps i la seva alteració seguint les lleis inamovibles, tant de la relativitat general com de l'especial amb la ben trobada predicció de l'alteració de la longitud, tan magistralment descrita per Lorentz amb les seves elegants equacions que no he acabat de memoritzar mai del tot.

La percepció que tenim del temps, és ben sabut, varia en funció de moltes coses, tanmateix, algun fenomen estrany encara no descrit assola els camps de futbol i els estadis esportius en general darrerament. Retre homenatge a algú que ha desaparegut o que ha sofert alguna fatalitat dedicant-li un petit bocí del nostre temps és, certament, lloable.

Fa uns anys, aquesta moda per mostrar dolor, rebuig, enuig o el que fos duia a la gent a sortir dels llocs de treball i fer cinc minuts de silenci. No va passar massa sense que els cinc minuts es quedessin reduïts a tres. Tres, número primer com el cinc, devia ser excessiu per la nostra apressada societat i es va acabar amb un únic i pobre minut per demostrar respecte per tota una vida.

Crec que s'ha d'estudiar millor aquest fenomen, ja que no sé ben bé perquè els minuts de silenci celebrats a tants estadis esportius ara ja duren pocs segons en una mena de dol a corre-cuita apressada. Fent quatre càlculs mentals ràpids, els estadis esportius es deuen moure a velocitats molt properes a la de la llum, com predeia Lorentz, per deformar el temps d'aquesta manera tan escandalosa o, simplement, som uns degenerats venuts a l'avarícia dels calés, no fos que es perdessin uns preciosos segons d'espai a la televisió que, com deia el poeta, ofega les paraules.

Estic ben segur que ni a Einstein ni a Lorentz no els hauria agradat gens ni mica aquesta falta de respecte, no al temps, sinó a la pròpia raça, cada cop menys humana i més capulla.

Rock me mama

2154

2012-01-11T12:38:00.000+01:00

Els resultats dels tests d’intel·ligència de l’eminent psicòleg Paciano Fermoso a què havia estat sotmès l'Andreu de petit als Salesians, li auguraven un futur intel·lectual entre extraordinari i prodigiós de manera que els seus pares havien quedat molt satisfets en saber que el nivell de cent seixanta-dos punts assolit pel seu fill a les escales Wechsler dels tests de Stanford-Binet i Chandrasekhar el situava molt per sobre la mitjana de la seva classe però després d'unes quantes dècades de vida a les seves espatlles, ja havia acabat per acceptar que els resultats d'aquells tests no havien servit de res o que en Paciano Fermoso era un pessetero de collons.

Com la majoria de gent de la seva generació, l'Andreu havia conduït la seva vida mediocre cap a feines de pa sucat amb oli sense acabar-ne de trobar cap d’interessant ni massa ben pagada. Tot i que la seva vida era avorrida amb ganes (o potser per això) sentia una estranya devoció per la classificació de tota mena d'objectes, de manera que sempre acabava als estius rellogat al videoclub Monza del Pla de Ginebret a Ripoll on podia desenvolupar les seves magnífiques arts classificatòries totes les tardes de tres a deu de la nit sense interrupcions. A l'estrany videoclub Monza, una mica influït pel Saló de regne proper dels Testimonis de Jehovà, va entrar en contacte amb la informàtica primitiva i de mica en mica es va convertir en un element rar ja que contràriament als seus companys de generació, dominava a la perfecció els diferents llenguatges informàtics i era capaç de fer, fins i tot, còpies de seguretat.

Va ser en aquestes tardes interminables de classificació meticulosa de vídeo prop de Caganell que també es va afeccionar a les pel·lícules gore dels vuitanta i al porno dur americà clàssic i al final va acabar descobrint que tenia un concepte estrany i revoltat de l'amor. Com tots els seus amics, s’havia enamorat unes quantes vegades, amb una intensitat, reconeixia ell mateix, una mica malaltissa. Sense que ho pogués evitar, cada nova femella que li queia entre els seus braços acabava elevant-la a la categoria de deessa olímpica i es desvivia per estar amb ella constantment amb un atabalament que acabava ofegant l’amor que podien haver sentit per ell en algun moment. Els seus amics sempre l'acabaven advertint que aquella ànsia de contacte constant que sentia, aquell atabalament que imprimia a totes les relacions amoroses que vivia, aquella recerca de la perfecció no el durien enlloc. Sovint pensava que potser era per això que havia acabat pagant pits nous a cada una de les seves nòvies. Tenia aquella debilitat fonamental, n'era conscient però no la podia ni la volia evitar i es convencia pensant que un senyal inequívoc del seu amor intens era pagar pits, nous, turgents, magnífics, llisos i depurats a totes aquelles que acabaven jaient amb ell.

Feia pocs dies que estava preocupat pel rebombori informatiu de les tetes de silicona de baixa qualitat que havien comercialitzat uns bandarres francesos durant anys i ara, milers de dones, haurien de canviar els seus pits enlluernadors pels molts problemes detectats en totes i cada una de les partides de tetes de silicona que el francès sense escrúpols havia gestionat als darrers vint anys. Temia per la salut de les seves nòvies de pits nous però també estava preocupat que no li toqués pagar de nou per aquelles tetes magnífiques que ja ara no tenia (les seves nòvies sempre acabaven deixant-lo malgrat el coeficient intel·lectual elevat que havia detectat en Paciano Fermoso feia dècades). La sola idea d'haver de pagar de nou les costoses operacions mamàries l’abocava directament als Gin & Tònic densos que preparava precipitadament en Fran, aquell estrany basc de La Taverneta, una mica calb, que no parava d'organitzar sessions DJ a les quals, fins i tot, hi havien assistit periodistes agosarats dels medis locals amb tendències poc compreses, parlamentàries nostàlgiques d'altres temps en plena eufòria de govern i escriptors amb afeccions estranyes a les bosses de paper que recitaven poemes i contes agosarats.

El dijous després de Nadal, com tots els dijous, va entrar al kebab del carrer Mossèn Cinto Verdaguer i com sempre es va apoderar d'ell aquella sensació estranya de ser estranger, a casa seva que aquell local li provocava. No havia acabat d'entendre mai els protocols hindús, o pakistanesos, o d'on collons fossin els que seguien aquella gent del kebab calorós. No els acabava d'assimilar. Va accedir al taulell (evitant la gentada que no se sabia si feien cua o no) on hi havia la mateixa exposició perpètua de menjar, una platada d'olives picades, una de tomates a talls fins, una d'enciam trinxat, una de blat de moro íntegre i grog com el rom, una de formatge suposadament de cabra, i dues plates més de salses estranyes, una picant i una altra que no. Darrera el taulell, cinc persones parlant entre elles en un idioma rar (Hindi o Bengalí, suposava per la cadència vocàlica característica) i rols no gaire clars, que mai no demanaven res i feinejaven absorts en la seva tasca calorosa desentenent-se dels clients, aparentment.

A les botigues autòctones, la gent hi entrava, demanava el torn i feia cua. El botiguer saludava amb falses salutacions habituals Bon dia!, Bona Tarda! o Bona nit, un somrís (també fals) que solia precedir al forçat Com va tot? o al llis i ras, Què, una altre vegada per aquí? Estava convençut que als botiguers no els importava un rave la vida dels altres, però malgrat tot hi havia un ordre establert, una estructura clara, una tècnica entenedora, uns acords que se seguien, uns protocols definits. Al kebab no existia res de tot això, hi imperava el caos i la situació de desemparament li generava un estrés irreprimible.

Aquell dijous tampoc no va saber qui era el darrer, encara que tampoc no importava gens ni mica perquè al jove morè que tallava la carn a màniga curta amb una màquina d'afaitar estranya li importaven tant poc els protocols comercials ripollesos com la suor que li rajava pel front i que s'eixugava amb les mans nues abans d'enrotllar amb el pa de pita prim i rodó com una hòstia santa la mescla d'espècies industrials i carn estranya sense identificar que, malgrat tot, resultava saborosa, i barata.

Va demanar el Dürum kebab con todo habitual però el pakistanès o hindú ja li tenia a punt. Era obvi que no eren endreçats, però sí que tenien memòria. Per menys de cinc euros es va endur un kebab de cinc-cents grams de carn embolicat amb paper de plata i suor, un platet de plàstic de patates rosses industrials, beguda gran, i tovallons. Ni els del McDonalds tenien collons de superar-ho.

El Nadal se li havia fet extraordinàriament feixuc, com sempre, i aquest any no havia felicitat ningú. Felicitar què, a qui i perquè? No hi havia motiu, mai no ni havia hagut cap, de fet. Era mitja setmana i li venia de gust una mica de tranquil·litat. S'asseuria a casa, davant el televisor de plasma i llogaria alguna pel·lícula de Vittorio Gasman, il Mattattore i es cardaria les cinc unces de kebab picant. A l'Apple TV sortien baratíssimes les pel·lícules antigues, es va lamentar i alegrar alhora que ningú ja no llogués res de qualitat. Va obrir la porta de casa i, com li havia estat passant als darrers dies, va veure com a la superfície de l'aquari, alterada per un raig d'aigua i bombolles, donava voltes el cadàver d'un altre peix. Desesperat, havia estat provant de tot per evitar el degoteig de morts líquides, posar-los més plantes perquè tinguessin recers acollidors, canviar-los la marca del menjar (fins i tot els dijous els donava les restes del seu kebab picant), parlar-los amablement en diferents tons i idiomes i desitjar-los Bon Nadal o alguna altra imbecil·litat similar, però lamentablement sense cap mena d'èxit. Era obvi que els peixos tropicals estaven en plena conjura per tocar-li els collons. Havia anat conservant els cadàvers al congelador. Pensava que potser en un futur proper els podria fer reviure com al glacial Walt Disney del seu somni terapèutic.

Ara, però, ja n'estava tip. Amb la mort d'un altre peix, va veure clar que la peixera, l'única teràpia simple per oblidar les seves nòvies de pits nous i llisos com espills, resultava perfectament inútil. Decebut per la comprensió de la seva realitat, va seure davant el sofà, va mirar Rufufú d'una tirada, sense ni anar a pixar¸ tal i com s'han de mirar les obres d'art, es va acabar el kebab gegantí, i llavors no gaire tip de tanta carn picant va treure del congelador els peixos de l'aquari que hi havia anat desant curosament i els va cuinar amb una salsa de promoció que li havia sortit en un paquet de croquetes de pollastre de la Sirena un mes enrere.

Al punt de la mitja nit, acabada la ingesta aquàtica va obrir el balcó del tercer pis que donava a la Plaça Gran. A l'instant va sentir l'aire gèlid del Ripollès i la cridòria a la plaça. Va veure clarament que un Mercedes Benz vell d'aquells que usen els moros nouvinguts acabava d'atropellar un periodista del 9 Nou, osonenc o ripollès, no ho va arribar a entendre bé amb tanta cridòria, que jeia a terra amb les cames en un angle decididament estrany, antinatural i òbviament dolorós. El Mercedes havia intentat rematar-lo sense èxit i s'havia donat a la fuga com un esperitat. Aliè a l'enrenou, sense immutar-se, va tornar enrere fins al moble de la peixera. Obrint les cames i plantant-se davant l'aquari dels putos peixos de morts programades, va agafar la peixera per banda i banda amb els braços oberts i com aquell qui res va alçar els dos-cents quaranta quilos de l'andròmina arrancant els cables de llum, la bomba d'aigua i el puto escalfador que sempre fallava. Va arribar al balcó i, com si no pesés res, la va alçar per sobre el seu cap per sobrepassar la barana de ferro forjat i, amb un àgil moviment del seu tors poderós com el del Minotaure, la va cardar daltabaix. L'aquari fosc va seguir una paràbola perfecte com les que hauria descrit Newton tres segles enrere. El soroll de la trencadissa dels vidres va activar les alarmes de sis automòbils negres aparcats uns carrers enllà. Els curiosos que estaven auxiliant al periodista de cames malmeses es varen sobresaltar per la fressa descomunal, pels vidres que havien sortit disparats cap a tot arreu com metralla transparent i per la mullena que els va deixar xops a l'instant. Abans que arribessin els Mossos ja havien fugit sense saber ben bé perquè ni cap a on abandonant el periodista obstinat que ara insistia en fotografiar-se les cames malmeses en un ímpetu professional lloable amb una atrotinada EOS.

Al poc d'arribar els Mossos, el caporal de guàrdia una mica desbordat per la situació estranya, va demanar a Campdevànol una ambulància per al periodista que havien arraconat davant el restaurant xines mentre observava les restes aquàtiques estavellades des dels cels. El caporal, pres d'una ànsia salvadora i mentre esperava l'ambulància de camí des de Campdevànol que ja estava trigant massa, va recollir dins la seva gorra reglamentària els peixos de colors que saltaven amb una agonia de saltimbanqui als bassals del seu món ja desaparegut.

L'Andreu es disposava a tancar el balcó com si no hagués passat res quan li va arribar al seu iPhone un missatge pel qual va saber que la seva darrera nòvia, aquella que l'havia abandonat feia un any escàs un dia que ell li havia anat a comprar els croissants de frankfurt per esmorzar a Ca l'Arimany, li exigia uns pits nous de trinca que no fossin francesos, en virtud i en record dels vells i bons temps. Sense res més a fer, va flexionar les cames, les va tensar, va adoptar la posició del Discòbol de Miró i amb un gir estudiat del seu tors poderós va engegar el seu iPhone i la seva vida a la merda nit enllà.

Els testimonis posteriors no es varen acabar de posar d'acord. Enmig de l'enrenou de curiosos i Mossos parlant tots alhora algú recordava una figura alta amb un pijama Clavin Klein a ratlles. Altres parlaven d'un beneït descalç, no massa alt, ben plantat i de tors poderós que caminava aliè al fred amb la mirada tranquil·la desapareixent a l'altura de la font antany plena de peixos del passeig Ragull. Altres recordaven només la sang viva corrent desbocada i vermella cap als pendents que la durien al Freser. Però en realitat, ningú no va veure qui va degollar, davant el restaurant xinès on mai ningú no entrava, amb un tall d'orella a orella aquell periodista atropellat en aquella nit de desembre mentre esperaven una ambulància que va fer tard i mentre el caporal del Mossos alliberava orgullós Freser avall els peixos de colors que havia recollit a la seva gorra reglamentària.

L'Albert "Amundsen" Bosch

2012-01-05T16:27:00.001+01:00

Per a mi, les proeses a les quals puc aspirar no van més enllà de pujar el Taga per contemplar el meu dissortat Ripollès en alguna tardor de bolets o dedicar una estona cada dia a fer una mica de bicicleta per mirar de bandejar la vida sedentària que sembla que tots acabem portant de mala manera.

L'Albert Amundsen Bosch, amb dos collons, determinació i resistència ha arribat al Pol Sud a peu i arrossegant un trineu de cent trenta-cinc quilos, on duia el seu suport vital, al llarg de prop de mil dos-cents quilòmetres d'aquella solitud gelada que segur que hauria agrada a Lord Kelvin.

Després d'haver pujat muntanyes que esparraquen la troposfera i es projecten a l'espai, després d'haver corregut a tota hòstia pels extrems del Dakar i un munt d'heroïcitats més penso que pocs reptes més li deuen quedar a l'Albert Bosch, però estic ben segur que se'n sortirà amb algun altre que també ens els posarà per corbata.

L'aventura completa d'Amundsen (el primer home en arribar al Pol Sud) va començar al mar de Ross el catorze de gener de 1911 i la va acabar el vint-i-cinc de gener de 1912, completant-la en un total de 371 dies. Va tardar noranta nou dies en anar i venir del Pol Sud batent el seu enemic Scott per pocs dies, però el món va trigar dos mesos llargs en assabentar-se'n. Ara hem pogut seguir a l'instant, pas a pas, el viatge de l'Albert, èpic com pocs.

És clar que els déus li han estat propicis.

PS No em queixaré mai més de res i proposo que l'Institut d'Estudis Catalans, adaptant-se al nous temps, canviï l'expressió tenir uns collons com un toro per la més encertada tenir uns collons com en Bosch.

Any nou? No ho sembla pas...

2012-01-02T12:52:00.000+01:00

Tradicionalment, sóc hostil i només veig la part negativa de les coses perquè penso que cada vegada ens queden menys de positives, de manera que us ofereixo a mode de bona entrada d'any aquestes petites irreflexions ingènues.

De la mateixa manera que no és gens clar que el Nadal que sigui el natalici de Crist (sí, en canvi de Isaac Newton) tampoc no és gens clar que l'any nou sigui (o hagi de ser) nou. Nou en relació a què? Com diria en Martin Bojowald, on collons comença el temps?

L'arbitrària línia irregular perduda al Pacífic que separa els dies al món en un intent de posar ordre en un univers de caos no m'influeix ni m'impressiona gens ni mica, sobretot si veiem el seu traç irregular determinat tant per l'ànsia de ser els primers en celebrar l'any nou (aquesta gent de Samoa són la polla) com de fer transaccions econòmiques irrellevants sense massa traves.

Entossudits en celebrar coses estranyes, la humanitat, entre la qual sovint penso que no ens hi hauríem d'incloure, vol celebrar de manera concentrada tot allò que s'hauria de repartir al llarg de cada un dels dies de l'existència.

Els bons propòsits d'any nou, si els concentrem tots en un dia, una nit, uns instants, són més fàcils d'oblidar que no pas si els recordem i apliquem a diari.

L'esforç és una qualitat oblidada, en vies de desaparèixer. Es prefereix la lúdica celebració etílica, fàcil, efímera, irrellevant. Potser la realitat no dóna per massa més, es veritat, però en un cercle viciós que algun dia cal trencar possiblement calgui posar-s'hi de valent, a treballar vull dir, i ràpid.

De nou a la feina, constato per l'escàs volum d'emails que rebo que o bé la gent encara té ressaca del massa recent canvi (?) d'any o bé que encara està de vacances per tot allò (que cabreja tant a la Merkel) de les hores que sobren del conveni, etc.

Segurament, espero, un dia recordarem que res no val res sense esforç i que les paraules del poeta, possiblement, siguin encertades si és que volem tenir algun futur.

"Esforça’t en el teu quefer
Com si cada detall que pensis
De cada paraula que diguis
De cada peça que posis
De cada cop de martell que donis
Depengués la salvació de la humanitat
Perquè en depen, creu-ho”

En aquests temps revoltats en què ens diuen que els samoans perden dies sense solta ni volta mentre Einstein es regira a sa tomba i Bojowald al seu llit, ens cal una mica més de determinació, un xic més de collons.

Que els déus ens siguin propicis

1313

2011-12-21T20:47:00.000+01:00

Carrer Sant Pere avall, es va deturar davant l'aparador de l'Art i temps, com sempre solia fer, per mirar els anells i els rellotges que mai no s'acabava de decidir a comprar. La mitja llum minvant d'aquella tarda de desembre prematurament fosca li va fer calcular malament les distàncies, li va alterar la percepció de la proximitat de l'aparador i, com aquell qui res, es va estampar amb un cop de cap descomunal contra el vidre blindat amb aliatges de cobalt que va espantar en Ricard Vilalta, el joier, que estava acabant de distribuir els rellotges, amb inversemblants motius de Nadal, sota la intensa llum de l'aparador. Per un instant tens, ella i el joier enfeinat es varen mirar sense saber què fer fins que en Ricard va optar, amb un somrís, per fer veure que no havia passat res. Alliberada de la tensió, es va poder eixugar el fil de sang tan roja com l'esmalt de les seves ungles que li rajava del tall que s'havia acabat de fet al bell mig del front.

S'havia llevat una mica intranquil·la i sola en aquell dimarts tretze pensant que allò de les supersticions era una collonada que només duia mala sort. Va intentar reprogramar la seva ment de manera que a la feina no obrís cap email de desconeguts per moltes fotos, viatges fantàstics o herències de la llunyana Àfrica que li oferissin. Tanmateix, sobre quarts d’onze del matí, a punt de la pausa de l'esmorzar, va acabant obrint el Powerpoint d'un email que li oferien una fortuna i, sense voler, va contaminar un any més tota la xarxa de l'empresa amb un virus coreà que s’havia saltat el tallafocs com si fos de pa sucat amb oli. A l'empresa es varen passar la resta del matí sense connexió a Internet, sense poder consultar res a la base de dades i escoltant els renecs del tècnic en informàtica de cabells bruts que no semblava entendre-hi massa res, la veritat.

A l'hora de dinar, ja a casa, va decidir acabar-se els macarrons que havia cuinat amb la carn picada d'un tupperware que li havia aparegut misteriosament a la nevera mentre pensava que possiblement l'endemà tindria cagarrines, però això no li va impedir fer una migdiada llarga i pastosa farcida de malsons i records de Gin & Tònics. Després llevar-se, consultar el Facebook, veure que no tenia cap invitació a res i que sorprenentment no era l'aniversari de cap dels pocs centenars d'amics que hi tenia, va decidir que passava de mirar fotos que fingien felicitats falses i que passejaria una mica per la tarda freda amb olor de riu.

Sortint de casa, va evitar el pintor que, enfilat en una cistella penjada de la grua articulada desgraciava amb un verd mosca l'arrebossat mineral de la seva façana que havia resistit la Guerra Civil i dues crisis mundials. Com els paletes, el pintor la va piropejar instintivament, impulsivament, a tot pulmó i rient de les seves pròpies obscenitats incoherents. El va ignorar tot i que el coneixia de tota la vida. Va arribar a la plaça de l'ajuntament amb les darreres llums de la tarda per veure, a penes, que a les terrasses escombrades pels vents siderals no hi havia cap de les seves amigues habituals i va decidir tirar carrer Sant Pere avall.

Després d'estampar-se al vidre de l'Art i temps i obrir-se el front, va anar a Can Sargatal on li varen aplicar una Tirita de color carn escandalós que destacava obscenament sobre la seva pell que, curiosament, no era del color carn del fabricant. Davant el local buit de Can Vilardell va pensar en el pernil de casa que li havien regalat amb el lot de Nadal de l’empresa i que havia de comprar un ganivet i encetar-lo aquell mateix vespre, li feia il·lusió. El va comprar a Can Pau Barral i els va demanar que li esmolessin tan com poguessin, com un bisturí, va precisar.

Va matar el temps i el fred abans de sopar a la terrassa del Sayol, parlant de banalitats amb la Glori que li va servir un te adobat (i carregat) amb ginebre G'vine al més pur estil alsacià que li va desfermar la loquacitat i, d’alguna manera, va poder oblidar una mica aquella solitud extrema de vespre que se li arrapava a la pell.

Mentre sopava, al telenotícies parlaven una altra vegada de les mateixes desgràcies associades al dia tretze que havien parlat al matí, de la superstició i els milions d'ordinadors inutilitzats, com el de la seva feina, pels virus coreans de moda i per la bona fe tradicional dels usuaris incauts, com ella.

Sense gens ni mica de son, avorrida d'un altre dia igual a molts altres, decebuda per la poca mala sort del dia, asseguda al sofà de pell gastada de la sala d'estar, mirant absent a la televisió les imbecilitats d'algun presentador de moda de nom irrellevant, va treure de la seva bossa negra el ganivet esmolat de Can Barral i va decidir que encetaria el pernil per preparar-se l’entrepà amb pa amb tomàquet per l’endemà a la feina a mig matí.

Amb mala traça, va engiponar com va poder el pernil al portapernils d’oferta del Condis que havia comprat feia una setmana i, després de consultar al Youtube uns quants vídeos sobre com tallar pernils amb art, va començar a pelar la cotna dura de l’ibèric excel·lent. Al segon tall, forcejant amb decisió i mala traça per llevar-li la cotna greixosa, se li va escapar lentament el ganivet esmoladíssim i, calmadament, es va fer un tall prodigiosament profund al seu canell esquerre que havia deixat desprotegit, incomplint les recomanacions bàsiques del cordovès hàbil i inintel·ligible del segon vídeo del Youtube el qual havia obert i tallat totalment el seu pernil en dos minuts escassos.

Tot i ser inexperta anatomista, va veure que s’havia tallat netament els tendons dels abductors del canell esquerra amb el ganivet perniler nou de trinca. Va poder contemplar perfectament exposat el túnel carpià i les rompudes artèries radial i cubital abans que la sang vermella i densa com el seu esmalt d'ungles li impedís la visió de les venes cubital i radial decididament també seccionades.

L’abundosa sang vermella li va semblar harmoniosa, fascinant, hipnòtica i no va tenir esma per fer res més que contemplar-la i esperar aquella son intensa que la va envair als pocs segons de la vivisecció accidental. Llavors, va somriure pensant per darrera vegada que després de tot, sí que havia estat un mal dia i va lamentar que no podria tastar el puto pernil. Ajaguda al sofà amb el bras esquerre penjant-li lànguid com un fuet de Can Mullol, va veure abans d’aclucar els ulls que el rellotge del televisor marcava les onze i quaranta-sis minuts de la nit d’aquell dimarts tretze.

El fil obstinat de l'abundosa sang de color vermell intens va anar seguint els mínims pendents del pis i va sortir per sota la porta de casa seva, va baixar les escales graó a graó, es va escolar per dessota la porta de l'entrada evitant la grua del pintor mal arraconada a la paret, va passar per davan del Canaules sense que cap dels fumadors externs se n’adonés en el fred de la nit, va seguir Carrer Nou avall per les escletxes de l'empedrat recent fins a la plaça Gran, va passar per davant de Can Vaqué abans de travessar el Macià Bonaplata pel pas de zebra mal situat com si anés a entrar a l'inexistent River's i, baixada avall, amb la lleu melodia de fons Long Way Home de Tom Waits com acompanyament adient, va anar a diluir-se com si no hagués passat res, a les fredes aigües del Freser revoltat d'aquell seu darrer desembre. L’endemà mateix, l'Arnau Urgell va publicar la nota de la calmada mort líquida a la secció marginal de successos de poques visites del Ripolles.info.

A Trot de Gin

2011-12-21T19:45:00.000+01:00

Era dissabte, passaven de les dues de la matinada i la barra del Trot resplendia amb un groc calmat com de llautó vell que anava fonent-se lentament i imperceptible cap a un verd cobalt difícil de definir. Ella estava recolzada a la barra, amb el cap cot i el cabell en una mitja cabellera generosa li queia endavant abraçant l'ampla copa d'un Gin & Tònic que no era el primer ni seria el darrer de la nit. Tenia la vista clavada a la fusta de la barra i les mans pulcres delimitaven, precises i immòbils, el peu de la copa glaçada i els límits de la seva consciència, com en una mena de trànsit aliè a la música vomitiva que en aquell moment emetia sense èxit l'emissora del RAC 105 per les pantalles del Trot.

Els intents de conversa de la Montse no li havien efecte i seguia immersa en el seu món particular, possiblement trist, aliena als fascinants canvis cromàtics de la barra del Trot que l'havien atret a ell fins a l'interior després d'evitar als fumadors que barraven obstinats el pas de la porta al gèlid exterior. Com en una cacera, la va observar meticulosament i cauta, a distància, una bona estona abans d'apropar-se-li. Com sempre comencen aquestes coses, va seure al tamboret proper i va demanar a la Montse que li posés el mateix que prenia aquella desconeguda i que també li'n posés a ella un altre del que fos. Ella se'l va mirar sorpresa però complaguda, potser amb educació i curiositat, i li va acceptar la ronda. Amb un esquiu somrís li va deixar entreveure els ulls prodigiosament profunds, subtilment maquillats, decididament tristos amb què se'l va mirar amb desig evident.

Ambdós passaven dels quaranta. Tenien aquella edat en què ja no s'està per hòsties i es va directe al gra. Les insinuacions eren clares, lascives, evident, escandaloses, obscenes. Varen encetar aquelles converses banals, irrellevants, que només confirmen el desig i la lascívia. La Montse havia ensumat el que s'estava coent i els va deixar fer, intrigada, però amatent. No en coneixia a cap dels dos però ja havia vistes moltes escenes similars, i per això anava fent i desfent com fan els barmen (o les barwomen) quan volen saber què passa en aquelles converses a l'altra banda de la barra.

Sense acabar-se el Gin & Tònic, primer va marxar ella, lleugerament inestable, abrigada amb una jaqueta curta, fosca, lluent, ajustada a les seves formes i una bufanda al coll, d'aquelles llargues que queden bé en qualsevol femella. Abans d'obrir a poc a poc la pesant porta del Trot per apartar amb suavitat als fumadors obstinats, es va parar com si busqués alguna cosa a la butxaca i, lentament, se'l va mirar de reüll de dalt a baix. Ell també se la mirava. Varen anar examinant-se mútuament fins que els ulls varen coincidir en un somrís còmplice i mutu, carregat de desig. Ell va sortir dissimuladament dos minuts més tard sense acabar-se tampoc el Gin & Tónic. Va agafar la mateixa direcció carrer avall que ella havia agafat. Sonava un estrany Brassens reversionat per un francès jove i obtús.

...

Els emails que s'intercanviaven eren tòrrids i intensament obscens, un preludi dels dissabtes en què tot començava de nou, passades les dues de la nit, a la barra de colors canviants del Trot de Cavall. Sempre la mateixa rutina discreta, líquida, Gin & Tonic, els llargs cabells sobre la copa, les mans pulcres, la jaqueta lluent, les mirades còmplices, la sortida discreta, primer ella, després ell. Eren tan subtils que la Montse en realitat no sabia mai si els havia vist o no el dissabte anterior i sovint dubtava de si els havia servit un Gin, dos o si no els n'havia servit cap.

L'amor propicia la sinceritat però el desig revifa els delits líquids de la realitat mineral. El sisè dissabte, passades les dues, quan ell va entrar es va sorprendre veure-la rient amb un altre Gin & Tonic i un altre home. Precipitadament, sobtadament, va alterar el pla. De nou la cacera, els passos cauts i apropar-se lentament. La barra lluïa un fúcsia escandalós que es resistia a canviar. Ella el va veure de reüll i de reüll el va reptar. L'altre home era més fort que ell. Com tots els mascles fan en situacions similars, va calcular en un instant que en un combat a mort no el podria guanyar mai.

Va deixar-la que seguís el joc amb l'incaut. Els va seguir quan, ambdós, seguint les mateixes pautes que havia seguit amb ell, varen sortir discretament en pocs minuts de diferència sense que la Montse acabés de recordar del tot si ja li havien pagats els Gins o tan sols si se n'havien pres cap.

Els va seguir fins al portal ampli de l'escala on ella vivia i va entrar forçant el pany amb un rossinyol improvisat. Sense tocar res va pujar al pis on ella seduïa el seu contrincant. La nit havia estat carregada de Gin & Tonics i ella ràpidament va deixar-se anar en el son profund i etílic. Ell fumava tranquil·lament assegut nu davant la televisió mirant un combat de boxa antic, potser el d'en Firpo i en Dempsey. La mort el va sobtar fumant conill i suat i va caure sobre la catifa, davant en Dempsey. Expert espectador de films gore no va tenir gens de feina a especejar-lo com un porc a la banyera minúscula filetejant-lo en petits paquets com els de carn picada del Condis. Els ossos grans els va trencar com els voltors i els va repartir per les escombraries dels veïns en fragments petits en marxar en silenci cap al fred estel·lar. Amb la màquina manual de trinxar carn pels canalons va processar el contrincant sense esforç. Unes quantes unces de la carn picada les va posar al tupper que ella tenia a la nevera i amb la que havia d'acabar fent-ne gustosos macarrons el següent dimarts.

Els Gins dissolen fàcilment els records i el seny. Es van seguir veient un temps, cada dissabte, passades les dues de la matinada a la barra de colors del Trot. El seu amor de dissabtes es perdia pels carrers verticals del Ripoll antic com laberints absoluts, s'enfilava per escales estretes, planava per les olors de safareigs i els sorolls d'aigua com una còpia malmesa de la Còrdoba antiga de Julio Romero de Torres. Els sants il·luminats de les cantonades, acarats cap a estranyes llunes plenes i conjuncions planetàries inexplicables acotaven els rastres de l'amor insondable.

Un dissabte de cara al bon temps, va ser conscient que el seu amor existencial i dens com l'alumini primordial havia de passar per la confessió del seu crim. Sota l'hipnòtic blau de quarts de tres de la matinada li va confessar què havia fet, la carn picada de la trinxadora de carn i el tupper ple. Però ni ella ni la Montse del Trot, ostensiblement més prima després d'una dieta voluntariosa, no li varen fer ni puto cas i fins i tot es va veure convidat a una altra ronda.

Ja fa uns quants dissabtes que la cromatografia hipnòtica del Trot no contempla el ritual de caça que els precedia l'amor salvatge i ocult i ell, sol amb el Gin, proclama a tot qui el vulgui escoltar el relat del seu crim perfecte. Tothom riu i la majoria li paguen una altra ronda.

Foc Creuat, 2n relat

2011-12-21T10:04:00.001+01:00

Idea original, la idea de partida
Un relat, Un dia de desgràcia, 1124
L'altre relat, Un dia de desgràcia, 1313

Esprem els vostres comentaris

Rock me Dylan

Foc Creuat

2011-12-14T12:42:00.004+01:00

Ja fa un any que vaig conèixer en Jordi Remolins. Sense haver-nos vist més que en alguna ocasió puntual per algun bar de Ripoll i en alguna reparació puntual de bicicletes, li vaig demanar si podia participar a la presentació del meu llibre El temps, que tot ho emmerda al palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, després d'haver guanyat el premi Jaume Maspons i Safont 2010 de narrativa.

Amb l'enveja insana que li va produir que la gent del seu entorn tingués reconeixements, no va tenir altra opció que acceptar, si més no per dissimular. La seva tasca era fer una mica de contrapès a l'erudició de Jordi Mascarella, que ens va il·lustrar amb els seus coneixements. Encara no sé si agraïr-li o emprenyar-m'hi.

En tot cas, des d'aquell moment vam iniciar una relació literària que ara fructifica amb els primers contes d'un blog conjunt. Es tracta d'un experiment literari on a partir d'una idea prèvia o microrelat, cadascú desenvolupa el seu propi conte o relat, ambientat als carrers, bars i locals comercials de pobles del Ripollès.

http://focreuat.blogspot.com és l'adreça on si us ve de gust podeu constatar-ho.

Que els déus us siguin propicis.

PS I si per Nadal us deixeu de collonades i regaleu un parell de llibres interessants com aquests?
La vostra salut i la dels vostres parent i amics us ho agrairà.

Malsons, en Welles i l'Iniesta

2011-12-13T10:50:00.001+01:00

Les Gemínides són una pluja de meteors causades per l'asteroide 3200 Phaethon de la família Pallas, responsable també de les Quadràntides, l'única pluja de meteors major no originada per un cometa "clàssic". Genera meteors observables lents que es poden contemplar al desembre amb el pic entre el 13 i el 14 de desembre. La pluja, que s'anirà intensificant cada any, mostra entre 120 i 160 meteors per hora, sota condicions òptimes i entre les dues i les tres de la matinada. L'espai, l'última frontera. Els vents de l'espai pentinen la terra incessants.

Com deia Welles, ningú no hagués cregut en els últims anys del segle XX que aquest món estava sent vigilat intensament i molt de prop per intel·ligències més grans que la de l'home. Mentre la humanitat està ocupada en petites preocupacions irrellevants, potser estem essent examinats i estudiats, potser gairebé tan estretament com un home amb un microscopi pot escrutar les efímeres criatures que pul·lulen i es multipliquen en una gota d'aigua. Amb infinita complaença els homes anem i venim per aquest món immersos en els nostres petits assumptes, serens i confiats en la seguretat del nostre suposat control sobre la matèria. És possible que els infusoris sota el microscopi facin el mateix. Welles sempre genera malsons.

A la Xina contaminen que t'hi cagues, Canadà se'n surt del protocol de Kyoto, els Estats Units es fan l'orni, Europa trontolla, l'Euro a punt de fer fallida, Àfrica es mor de fam i set, els delirants de l'Iran tenen urani enriquit i l'ensenyen amenaçants als EE.UU com fan els nens quan roben el berenar, són altius i llenguts, Madrid roba els calés de les autonomies, la Casa del rey preocupada per un altre cas de corrupció al seu si que qüestiona (finalment) la seva existència i, mentre tot això passa, l'Iniesta es fa una foto en calçotets al vestidor després del partit amb el Madrid, la penja a Internet i té un èxit que t'hi cagues.

No anem bé, gens bé...

En Yamamoto, en Lennon i en Harrison

2011-12-09T12:38:00.001+01:00

Potser l'àlbum John Lennon/Plastic Ono Band del mil nou-cents setanta és, com diuen els entesos, el millor de John Lennon. Potser no cal recordar el nom de qui el va matar a traïció i a plom amb cinc trets ahir va fer trenta-un anys. Potser mai no sabrem perquè quan en John Lennon componia cançons amb Paul Mcartney (últimament sembla una iaia) sortien obres mestres, simples i directes, i en canvi, quan componien en solitari les cançons no valien un pet. Potser no sabrem mai perquè George Harrison escrivia cançons espirituals i genials fins i tot sense proposar-s'ho conscientment. Potser mai no sabrem perquè l'almirall Isoroku Yamamoto, amb dos collons, es va precipitar en l'atac a Pearl Harbor ara fa setanta anys i dos dies despertant sense voler, amb les seves paraules, al gegant americà adormit.

La mort de Lennon és irrellevant perquè la seva mort no va fer canviar res. L'atac d'en Yamamoto sí que és rellevant perquè el món ja no va ser mai més igual, perquè quatre dies més tard Alemanya va declarar la guerra als Estats Units i el sidral que es va muntar va acabar amb cinquanta-cinc milions de morts a tot el planeta.

Possiblement sí que Lennon es cregués tant o més important que Jesucrist. Possiblement a Yamamoto Crist li importava un rave i si l'hagués arribat a conèixer mai, crec que també li hauria importat un rave tot allò que fes o pensés en Lennon per molt bon cantant (discutible) que fos.

Magnifiquem les nimietats, obviem les raons magnífiques i importants, a voltes som tan humans que ens tornem... tan inhumans...

Rock me Harrison

Els Papanoels electromagnètics

2011-12-07T12:58:00.001+01:00

Cada any, quan els dies s'acurcen, la llum minva, els raigs solars s'estavellen al planeta més inclinats que mai, carda fred i correm desbocats cap al tristíssim solstici d'hivern, a les envistes de Nadal, m'entra una mala llet indefinible (però persistent) que m'altera els dies, les nits, els somnis i em fa renegar més del que ja ho faig habitualment i penso que possiblement no ajudin gaire les enganxoses nadales interminables amb què ens turmenten per carrers, places, botigues, centres comercials, gasolineres, televisions i ràdios de tot el país.

No suporto les llums ni les pastoses cançons de Nadal i no entenc com, amb tanta crisi i tanta polla (fa anys que dia rere dia ens atabalen a tots els informatius dient-nos que hem d'estalviar i que si no estem perduts) ara folren de llum, vats i megavats carrers i places, fanals i collonades amb l'excusa que així se'ns despertarà la follia consumista i gastarem més com idiotes de manera que ens puguem enfonsar més i més en la crisi que no hem provocat els ciutadans però la qual sí que l'haurem de pagar bitllo-bitllo i callar com uns putes, a més.

Ara sí que, de totes, totes, la cosa que no puc suportar són els papanoels electromagnètics que fan llum, fresses, canten en estranger, giren els ulls i s'enfilen pels balcons seguint les lleis de l'electromagnetisme que James Clerk Maxwell (que es deu regirar a sa tomba elèctrica) va formular prop de Cambridge fa uns cent trenta anys llargs. Explica la llegenda que, en una demostració de les virtuts de l'electromagnetisme acabat de descobrir que Maxwell feia als nobles anglesos, el rei li va demanar perquè serviria tot allò. Ell, humil com tots els homes de ciències solen ser, li va contestar al monarca que no en tenia ni idea de perquè podria servir en un futur, però que si d'alguna cosa n'estava segur era que si acabava servint per res, el govern hi aplicaria impostos.

El papanates papanoel, ni és de la nostra tradició ni té puta gràcia. A més, tots estan fets a la Xina amb productes tòxics (teixits folrats del mortífer amiant i tenyits amb toxines alemanyes de la BASF exportades sense sentiments de culpa al tercer molt pels cauts alemanys salvadors de la humanitat) i segur que tota la parafernàlia electromecànica o electromagnètica de pa sucat amb oli s'espatllarà en un tres i no res i segur també que tots els intents de reclamar al basar xinès que ens tornin els calés acabaran en pur i simple desesper i frustració davant del xinès impertorbable i inexpressiu que només sap sumar i tornar canvi en qualsevol moneda del món actual i possiblement passat.

No m'agrada el Nadal, ni el fred, ni el bombardeig consumista i segur que ni el nen nat déu, ni la Maria verge, ni el sant Josep idiota, ni Déu tot poderós escindit amb tres paranòiques personalitats com si l'hagués passat Freud pel gran esberlador d'hadrons del CERN, ni Mahoma, ni Al·là, ni Bishmila, ni Abraxas, ni cap dels déus moderns (ni tampoc dels passats) ens seran propicis, per burros.

La Rosa i en Jimmy

2011-11-30T12:54:00.001+01:00

Si he de ser franc, sempre m'ha suat la polla la mort perquè sempre he estat convençut que no cal perdre el temps ni la paciència en els fets inevitables de la vida. Tanmateix, en la mort de cada un dels meus parents propers, amb una freqüència preocupant darrerament, se m'han disparat tant la urgència de recordar com el desig de fer-ho amb precisió malgrat la meva feble memòria de daguerreotip vell i arnat. Dissabte passat a la tarda em varen comunicar la mort de la meva cosina Rosa després d'una malaltia llarga, el diumenge el matí la del meu oncle Jaume després d'una sèrie d'entrebancs fatals, i el dilluns vaig assistir als dos enterraments, l'un darrere l'altre. Aquest text, va per ells...

La Rosa i en Jimmy

Queden tan lluny aquells dies en que l'aroma de la immortalitat era part essencial de la meva vida simple i feliç... Queden tan lluny aquells estius de pantalons curts, de tardes interminables vora el riu sorollós que fendia Ripoll, del record de les notícies que sorprenien la meva infantesa absurda a l'hora de sopar, de l'esforç de l'estudi primer i de les feines de vacances després, immers a la tèxtil del cotó... Queden tan lluny tots aquells records d'altres temps i d'altres móns, llunyans, farcits d'aroma de fusta, olors de terra i de vent tot pintat amb els colors del Kodachrome americà al qual acabaria cantant amb eufòria tant en Paul Simon com jo mateix..

A voltes rebem notícies que ens commouen profundament i llavors, anys més tard ens adonem que recordem amb estranya i malparida precisió inútil on érem, què fèiem, què menjàvem, què bevíem o per on caminàvem en rebre la notícia tràgica.

Dilluns passat, vaig assistir a l'enterrament de la meva cosina Rosa primer i del meu oncle Jaume després. En aquest cas, la superposició de les dues morts i de les corresponents cerimònies em va impedir recordar les banalitats que feia o deia en el moment que vaig saber que havien mort. És possible que algun jet sobrevolés el Catllar solcant follat cap enlloc el cel blavíssim del Ripollès. L'oblit d'aquells instants, en canvi, m'ha inflamat la memòria en una estranya i meticulosa bioquímica que m'ha evocat vívidament cada un dels instants que, per un motiu o un altre, vaig viure amb ells i que ja seran irrepetibles per sempre més, convertits ara en fòssils de perles de temps, irrecuperables i prodigiosos.

La història de la Rosa és una història de tenacitat, lluita i treball que arrenca al boirós Manlleu de la postguerra. Emergeix d'aquell Manlleu on jo havia de néixer també uns anys més tard en aquella boira freda prenyada de la remor de la guerra civil acabada de passar, però mai no acabada d'oblidar del tot, i es remou en aquell Manlleu en què la gent moria cada any en les calors sufocants de Sant Joan negada a les profundes gorgues del Ter.

Tanmateix, els primers records de la Rosa els tinc arrelats en una llunyana Ribes de Freser salvatge on el pare havia anat a establir-s'hi seguint la rauxa del tèxtil en auge llavors. Són records que surten d'una fosca i freda Ribes de Freser en què es podien anar a pescar les truites de dinar al riu de sota casa i agafar-les amb les mans nues com fruites hídriques llefiscoses i saboroses. L'aroma de la pobresa, els hiverns freds, la remor victoriana del tèxtil omnipresent es barregen amb el riure de la Rosa, escandalós i directe ja en la seva adolescència revoltada.

Filla de pagès i de la terra erma de l'Erm, com la resta de la família, va créixer molt prop de la casa pairal de l'Erm, al Serrallo de Manlleu fins que la família va posar una botiga al Carrer del Pont on venien pinsos, polls, conills i ous de dos rovells. M'agradava visitar aquella botiga per aquella olor primordial, animal i vegetal alhora, i també per la màquina americana de classificar els ous de dos rovells que el seu germà en Josep havia muntat a la rebotiga o per aquell ambient de possibilitat pura que s'hi respirava sense parar, tothora, en unes jornades laborals més properes a l'esclavatge que no a Marx o als drets humans.

Les coses varen canviar en algun moment de les seves vides i la família de la Rosa va iniciar un nou món en una nova aventura que els portaria a Quart, a la indústria de l'especejament de la carn i a un no parar d'engegar negocis amb més i menys fortuna en un país econòmicament dement. En el vaivé de les darreries i de la desaparició de la dictadura del superlatiu general de tots els exèrcits haguts i per haver, com sol passar sempre amb el pas del temps, la família de la Rosa es va anar disgregant, diluint, escampant-se fins a Mèxic en un nou intent de fer fortuna. Cada vegada eren menys freqüents aquelles trobades familiars multitudinàries per celebrar comunions, bateigs o casaments, la família es feia gran, envellia i de mica en mica s'anava fonent aquella sensació de pertànyer tots allà mateix, aquella sentor intangible que tant ens havia unit sense preguntes i que ara es convertia en l'únic reclam per atraure, de tant en tant, la família als cementiris esquerps de la Plana. La mort del seu pare primer i de la seva mare després va anar estroncant il·lusions i condemnant-la a seguir, com sempre, treballant incansablement.

La Rosa venia a casa amb generoses caixes de préssecs de Calandra, enormes tomates madurs conreats al sol mediterrani del seu terrat gironí i enfollia amb les amanides d'endívies al Rocafort que tan ens fascinaven en aquella nostra perplexitat perpètua. Conduïa un Opel gran, fumava tabac ros americà amb estil i reia escandalosament de manera contagiosa abans que m'anés a dormir feliç i eufòric per la cosina Rosa, la de Girona, la que venia als caps de setmana a revoltar-nos la vida als de casa. Cantava el Raimon i tenia un llibre estrany de tortures medievals que de tant en tant li mirava d'amagat. Eren els temps de l'Eurovisió, del treball dur, dels bingos i de més treball dur, de eren altres temps i altres móns que han anat petant com bombolles de sabó, atòmiques i cruels, en un mar d'oblit immens.

En Jaume, diferent i uns anys més gran que la Rosa, va ser el rebel de la família. Ja de petit feia negocis poc habituals i no li feia res embrutar-se si en aquella activitat s'ho passava bé. Forner tenaç, va seguir de nit els cursos d'anglès de la BBC, entre llonguets i barres de pa d'aquelles que es venien amb torna i a pes en aquell Granollers populós on una altra part de la família també havia decidit provar-hi fortuna. L'olor del pa fermentant en les nits de calor i forn a la plana de Granollers que precedia la llavors llunyana Barcelona em va quedar enregistrada en algun lloc de les meves neurones i ara és amb afecte que a voltes la percebo encara, quan fa calor, és de nit i tanco els ulls per remirar el passat amb cura.

D'alguna manera, estic segur que aquella seva tossuderia lingüística incansable em va acabar influint durant tots els diumenges de dinars familiars en què es parlava un cop i un altre cop de la guerra, com si hagués acabat tot just ahir, i finalment em va impulsar silenciosament i genètica a obsessionar-me per descobrir els secrets ocults de les llengües, les que fossin, entre altres, la meva.

Jo l'escoltava, amatent i fascinat, relatar les anècdotes dels seus viatges per una Europa que llavors era tan llunyana i inaccessible com Mart o Plutó, i veig encara en Jaume rient mentre ens explicava que havia demanat per error, però amb tot el convenciment, una truita de melmelada a un perplex cambrer educat en aquella Anglaterra que només en sabia fer de pernil (i se la va menjar), o recordo com ens deixava xops de sensacions amb la seva fascinació davant els impronunciables noms del sud profund dels Estats Units, Phoenix, Mobile, Pensacola o Tucson... i el relat de la seva perplexitat el dia que va descobrir que les dones americanes seien sense creuar les cames, ensenyant les bragues (les que en duien) mentre fumaven i bevien Bourbon, suades, naturals, i cridaneres tan diferents a les hermètiques dones negres mediterrànies. És sovint que penso que és possible que la meva passió per l'anglès arrenqui de la combinació impetuosa de les històries del meu oncle Jimmy, la vida estratosfèrica d'en Larry Metayerde North Carolina i les seves contínues Platt Sacco-Lowell, i del meu cosí interplanetari, en Poblet, testimoni verídic i proper d'en Neil Armstrong, el Saturn V i la conquesta de la lluna un llunyà estiu calorós de l'any seixanta-nou, però aquestes ja són altres històries.

L'any que em vaig treure el carnet de conduir el meu oncle Jaume va venir a casa a dinar un dia sense avisar per molestar una mica a ma mare, amb un poderós Ford Granada de sis cilindres en ve i dos mil vuit-cents centímetres cúbics. Deia vantant-se que li gastava tanta gasolina que quan s'acostava a una gasolinera havia de subjectar el volant amb força per evitar que el carro americà hi entrés disparat per iniciativa pròpia. Reia feliç mentre m'ho explicava i em mirava amb un somrís còmplice, explicant-me coses en anglès de Granollers, celebrant que jo hagués penjat un mapa de la seva admirada Anglaterra a la meva habitació i bevent-se el conyac Duque de Alba que el meu pare guardava per altres ocasions especials. Llavors, per desesperació de la meva mare, em va llançar les claus del Ford magnífic i em va dir, que anés a fer-hi una volta. Aquella tarda vaig fer La Casilla a tota hòstia, feliç com poques vegades a la vida, amb les finestres avall i cridant de pura i simple emoció energètica en forma de ve sis. Li vaig tornar la màquina en perfectes condicions i llavors, ell, abans de marxar em va fer pujar al Ford immens i en va ensenyar els secrets de les derrapades salvatges, felices, descontrolades pel pati de terra de la devesa del Pla i la Preparación Textil. A vegades penso que la polseguera que vàrem aixecar aquella tarda remota amb aquell Ford poderós encara tapa el sol alguns dies d'hivern a la Plana.

La seva vida va ser complexa, variada i sorprenent i anys després de les derrapades va abandonar la forneria artesana i els llonguets de la BBC, es va dedicar a la seva afecció latent de la compra i venda de segells rars, i en els vaivens del temps va guanyar i va perdre un munt de calés, de pisos, la dona i una mica de l'afecte de la família que sempre el va mirar una mica com es malmira a la gent que són feliços i descarats i que tenen els collons de dir-ho sense amagar-se'n, i així va esdevenir una mica com l'ovella negre de la família, l'heretge, el rebel, però a mi em fascinava aquella sinceritat i aquella simpatia eufòrica amb la que va viure fins a la seva mort, amb aquell ímpetu que va passejar des del seu Manlleu natal fins a la Fonda Europa de Granollers, passant per Escócia, l'Europa de l'est o el profund sud de Mississipi que havia visitat quan Cape Kennedy encara era Cabo Cañaveral, quan en Kennedy encara era viu i la lluna encara era un somni impossible.

La meva família sempre ha tendit a magnificar les desgràcies i una mica a l'estil de Shackleton pensen que si per aconseguir alguna cosa no es pateix, és que no val res. També apliquen aquesta màxima a la mort i a la manera en què s'hi arriba. Com a híbrid que sóc de dues famílies diferents no comparteixo aquesta devoció pel dolor ni la mort que la família materna exhibeix i potser en Jaume i la seva vitalitat eren una mica el nexe amb la realitat que la resta de la família mai no va voler o saber entendre del tot. En Jimmy i la Rosa varen ser feliços i hem de deixar que les seves vides facin una mica de fressa, que els seus riures omplin el record de les vides ara aparentment perdudes, però mai malmeses ni oblidades.

La gent només es mor una vegada a la vida però malgrat aquest fet ineludible, incomprensiblement, als enterraments de la família sempre hi falta gent, són aquells que prioritzen collonades i, excusats en banalitats quotidianes, no reten el darrer homenatge a la seva gent, als seus morts, d'alguna manera, a si mateixos. No saben ells que de mica en mica aquesta actitud els durà a l'oblit implacable.

Com la longeva família de Cien años de soledad, aquesta meva família va desapareixent i als enterraments cada vegada hi conec a menys gent, cada vegada hi apareix gent nova vinguda de no sé on, que no sé qui són, que no sé què fan ni com collons es diuen, i veig que els cosins tenen parelles noves i fills nous de trinca amb vides estranyes que ja no em coneixen ni em volen conèixer i en una follia extrema i perpètua la vida es regenera a si mateixa, crema les naus del passat i s'escampa com folla pel temps i el territoris de la memòria perquè les vides separades acaben florint en jardins nous i desconeguts, magnífics i fascinants, diferents i potser millors que els nostres, ja antics, arnats, plens de males herbes i desapareguts o en camí de fer-ho.

Rock me Rosa, Rock me Jimmy, que els déus us siguin propicis

Bye, bye TV3...

2011-11-25T12:43:00.001+01:00

A l'escola sempre m'havien explicat que Albània era un país enigmàtic, rar, aïllat de la resta del món i que un tal Enver Hoxha, roig com pocs, enemistat amb la resta del món per obscurs motius desconeguts fins i tot havia reescrit la història de la humanitat en clau albanesa de manera que tot el que havia estat important ho havia fet, descobert o enginyat un albanès de soca-rel.

El país, aïllat de tot, fins i tot de sí mateix, va caure en la ignomínia, la desconeixença i en l'oblit de les rutes de turisme massiu fins que, per diferents motius i esdeveniments es va convertir en alguna cosa més semblant a un país del que mai no havia estat. L'estat actual d'Albània és deplorable i, empobrit, malda per tirar endavant.

No he calculat amb precisió (ni tampoc sense) quant de temps dedica cada dia TV3 al llarg dels seus telenotícies a lloar les gestes d'investigadors, científics, economistes i prohoms catalans, però la percepció que en tinc (admeto que és totalment subjectiva) és que no es parla d'altra cosa. Ja he perdut el recompte de quantes vacunes per la cura del càncer han anunciat, ni quantes vegades els superordinadors de Belaterra, refrigerats prop del límit de la superconductivitat, treballen en un estrany estat quàntic gràcies al qual els de la NASA acabaran semblant una colla de nens de parvulari jugant amb sorra i galledes. Totes les institucions catalanes fan completíssims estudis de collons (que mai no hem vist però que tothom esmenta) que afirmen que anem capdavanters en seguretat, que les carreteres són pistonudes, o no, que som el millor país del món i afirmacions similars.

Ara TV3 tremola perquè la crisi econòmica vol tancar les irrellevants cadenes satèl·lit de TV3. No sé perquè en tenim tantes, de cadenes, si a totes acaben dient les mateixes coses, en hores diferents, això sí i omplint la resta amb collonades (repetides).

A Catalunya parlem tant de Catalunya com poc de la resta del món. Si ho mirem bé, passa una mica (o molt) com a Albània passava, ens repeteixen incessantment un cop i un altre els nostres mèrits, les nostres gestes, les nostres insignificances es magnifiquen i les gestes de la resta s'obvien, som els millors, ens diuen. Tot s'acaba amanint amb una salsa perversa, estranyament albanesa que tot ens va en contra, i que no hi ha vida més enllà de les difuses, humanes, euclidianes i irrellevants fronteres de la nostra pàtria, país, territori o com collons se'n vulgui dir.

Temps enrere, em molestava l'holandització accelerada de les nostres terres, la incessant migració cap als peatges a tot, cap al control absolut, cap a la repressió autoinduïda, cap a l'obediència absoluta del poder central i cap a altres collonades igualment vomitives. Ara, no sé perquè, el nostre país abandona aquest discurs d'imitació dels models nòrdics (potser perquè no eren tan bons com ens deien) i, subtilment, ens regiren la història, els costums i els personatges com si no n'hi hagués hagut d'altres que no fossin albanesos, perdó, catalans i tot plegat, no m'agrada gens.

Que tanquen les cadenes que repeteixen les repeticions de TV3? Millor. Estalviem-nos calés, no sigui que vingui en Mas de nou i ens vulgui fer pagar per allò que resulta que no té competències.

Ara crec que mai no demanaré asil polític a Albània (ni, per descomptat, a Holanda) perquè segurament no hi trobaria gaires diferències i així m'estalvio el viatge i l'enrenou.

La incessant repetició perversa de les mateixes mentides, de la mateixa irrealitat, put, contamina, de manera que la mentida es converteix, finalment, en realitat irreal.

Com deia Darwin, el que és irrellevant desapareix... inevitablement...

En Jean Baptiste

2011-11-24T16:11:00.001+01:00

Una matinada d'aquests darrers dies, el gat que tenim a casa em va despertar sobtadament per informar-me que volia abandonar el nom que usava els darrers mesos, Julio Romero de Torres, i que partir d'aquell moment li agradaria que li diguéssim Jean Baptiste. En aquelles hores (passaven de les quatre) no li vaig posar cap objecció i a penes si vaig tenir esma per dir-li que a l'endemà m'ho hauria d'explicar més detalladament.

A Sant Joan, ja fa temps que fan recollida selectiva porta a porta de les escombraries i les merdes d'en Jean Baptiste ens les recullen només els dilluns amb el rebuig. Essent curós, em toca recollir les merdes d'en Jean Baptiste un cop a la setmana, però tot i que ja fa una pila d'anys que li faig aquesta feina, sempre la trobo fastigosa, especialment perquè sempre em toca a mi.

Li he dit moltes vegades a en Jean Baptiste que tingui el detall de defecar dins el caixó plàstic de pevecé que té a tal efecte a la seva disposició, però darrerament passa de mi i defeca fora dels calaixos amb sorra tot i que en són uns de gegants d'Ikea. Potser aquesta defecació incontrolada i desubicada obeeix en alguna venjança personal que ara no abasto a comprendre. Sovint, només acabar d'entrar a l'estança on ell defeca prop de la caldera de combustió de gasoil ja trepitjo alguna de les seves defecacions, cosa que m'emprenya molt, com us podeu imaginar.

No hi ha hagut forma humana ni felina que entrés en raó i sovint ens discutim per aquest tema. Al llarg dels anys, he après a interpretar per la textura, forma i olor de les seves defecacions el seu estat de salut i d'ànim, no tan bo com ell voldria (l'edat, que no perdona), i de mica en mica he anat aprenent un munt de coses de la merda que potser no valen una merda.

Ara, fa poc que he descobert que al Condis tenen una nova varietat de verdura (suposo que altres grans superfícies tenen la mateixa oferta), els germinats, de seva, de rave, d'ufals i potser també userda. Encuriosit per totets les collonades noves que surten, vaig decidir provar-los i ara a les amanides que menjo per intentar controlar la meva salut descontrolada puc observar i gaudir d'una petita explosió de colors i granetes minúscules i fosques de gustos rars i sabors de dubtosa utilitat per a la meva salut. Un altre cop suposo que m'he deixat influir per la propaganda descarada i infundada que em vol fer creure que menjar germinats és més sa per a la meva salut que no pas no menjar-ne.

De petit mai no havia acabat d'entendre això de la propagació de les espècies vegetals i els seus agents que escampen les llavors, els ocells, quan volant d'illa en illa i de regió en regió repoblen territoris extensos a base de defecacions, merdes o cagades plenes de llavors indigeribles i indigerides.

Al segon dia de menjar germinats sota l'atenta mirada com absent d'en Jean Baptiste, observant les meves pròpies defecacions pel costum adquirit de fer-ho amb les seves, vaig veure que defecava íntegres les minúscules granetes fosques dels germinats dels collons, com una perdigonada pudent i a primer cop d'ull, preocupant. Vaig deduir que o bé no païa bé o que les putes llavors dels germinats són indigeribles.

Com que la cosa dels germinats em dóna un toc de color tant a les amanides (tot i que sembli que mengi manats d'herba dels jardins públics de davant de casa) com a les meves defecacions, he decidit aprofitar els mecanismes naturals de propagació de les espècies (vegetals) i anar a escampar les llavors dels germinats amb la creença (que crec falsa) que potser amb una mica de sort escamparé alguna idea també juntament amb la femta. Penso que segurament l'èxit no m'acompanyarà, primer perquè la contemplació de les defecacions humanes tot i estar adornada per llavors de germinats no es agradable en general, segon perquè defecar fora de la intimitat dels pulcres vàters és il·legal i, finalment, perquè no veig clar que pugui escampar les idees de la mateixa manera que la merda tot i que moltes vegades algunes idees són pura merda

El venjatiu Jean Baptiste continua defecant amb mala llet fora del caixó tot i que no menja germinats i quan passa prop meu tinc la sensació que em mira de reüll i considera que, d'alguna manera, som col·legues, això sí, de merda.

Que plogui sobre el meu cap i hi creixin germinats ben frescos...

La vida irrepetible

2011-11-22T11:06:00.001+01:00

En una mostra d'egoisme, espero que perdonable, en algun moment o altre d'aquests hiverns de pluja i fred del Ripollès que m'han tocat viure i que tant en toquen els collons, acabo pensant que la vida és irrepetible i meva, que les vides i els moments dels altres són de pa sucat amb oli i que no valen, que no han valgut i que no valdran per a res, però aquest raonament tan elegant, dotat d'una imbecil·litat extrema, té l'inconvenient que els altres pensen exactament el mateix que jo penso i, així, la realitat es dilueix en axiomes repetits, idèntics, igualment vers, igualment falsos.

Cada generació té els seus propis codis, els seus propis déus i els seus propis dimonis. Cada generació té la seva pròpia música, el seu propi argot i les seves pròpies preferències, exclusives i excloents. Cada generació pensa que tots els individus de la seva camada són els millors i, així, menysté impunement a la generació que l’ha precedit. Les generacions anteriors han fet exactament el mateix en un enorme i inconscient joc altiu que es repeteix de manera incessant generació rere generació.

De tant en tant, oblidem aquest cicle i aquest oblit ens condemna de nou a la repetició, cíclica, incessant, irrellevant, de la mateixa altivesa mentidera i vil.

Com deia Gil Vicente, la caza de amor es de altaneria.

Plou al Ripollès.

Essencialitats irrellevants

2011-11-21T13:18:00.001+01:00

Afirma en Tom Waits que una gravadora de so, una cotxe aparcat a la porta de qualsevol motel i una dona al seu costat és tot el que li cal a la vida. Penso que potser aquest intent de simplificació vital de les coses essencials són la vida mateixa i m'esforço per aconseguir ho (aquest estat mínim de simplicitat essencial) també a la meva vida, val a dir que amb poc èxit.

Fa uns anys, als meus amics i a mi ens havia entrat la follia de la moto i cada dissabte a la tarda agafàvem la moto per anar a visitar botigues de motos i decidir quina seria la propera moto que compraríem. En realitat obviàvem el fet d'anar en moto i confoníem el plaer de la simplicitat de l'equilibri dinàmic amb la possessió material de l'estri que ens la facilitava. Un Gin & Tonic és genial, deu intoxiquen.

Així com l'escriptura és la recerca perpètua de la simplicitat, dir el màxim amb el mínim de paraules, la vida hauria de ser el plaer màxim amb el mínim d'intoxicació.

No sempre tinc èxit en aquest empeny, però m'hi esforço, encara que sovint penso que tot plegat no val un rave o, com diria el meu pare, una puta merda.

Rock me mama (però no massa) i que la química del carboni em sigui propicia...

Arxis complementaris

Cliqueu sobre aquest enllaç (o copieu-lo i enganxeu-lo al vostre navegador), els de youtube no em deixen penjar-lo adequadament, deuen pensar que no és essencial...

http://www.youtube.com/watch?v=knII3S0MZtY

fragments

2011-11-18T13:06:00.001+01:00

És la incessant repetició dels cicles el que més toca els collons, la previsió certa, predicible, d'allò que passarà, endevinar com anirà res des de la certesa que abans tot ha anat d'aquella mateixa manera un cop i un altre, m'emprenya profundament.

Diuen els astrofísics, per a desesperació dels químics, que tot el que no és hidrogen és metall. Per tant, en bona part sóc un ser metàl·lic i sovint penso que tinc el cor d'alumini, de fet, sempre ho he pensat. Ara ja no m'agradaria pertànyer al regne mineral, tinc el cor d'alumini primordial, m'agrada l'alumini.

Un negre jove s'enfila amb facilitat en un arbre del Remei. Dues iaies blanques tenyides de ros seuen en un banc precari i se'l miren sorpreses escalar les altures vegetals i segurament el futur incert. Passen neutrins follats sense deturar-se ni un instant ni al negre, ni a les iaies, ni al banc de pedra gastada ni al present sense futur que els contempla.

Asfalten els camins de la nostra mediocritat amb quitrà negre com l'espai exterior mentre maleïm les cues que ens fan adonar que el temps existeix i que és tan breu i irrellevant com els neutrins del Gran Sasso no paren de dir-nos, follats, rebentant la velocitat de la llum, impunement, tranquil·lament.

El passat em revisita a cada pas i les vores de la meva vida estan conquerides per la malesa, l'oblit i la deixadesa cansada de l'existència amb un to empallegós com una cançó d'en Cohen. Un camí, res més que un camí solitari, és l'única prova de la meva inexistència irrellevant. El zumzeig del riu llunyà evoca Heràclit, Brown i aquelles cançons country, lentíssimes, tristíssimes, amb gust de cervesa calenta com alguna nit infinita.

Plora lasciva la Norah Jones als rebrecs del meu temps gastat mentre Andròmeda s'allunya en una expansió infinita emportant-se tot allò que no he estat, tot allò que no seré.

Entre pluja i pluja, rèmores siderals han florit a la meva pell, gastada i trista.

Rock me Cohen

Els homes gallina

2011-11-14T19:20:00.001+01:00

L'Zlatan Ibrahimović és un exjugador del Barça a qui li deia l'home gallina, o, simplement, en Gallina perquè trobava que tenia una retirada en aquestes aus tan sofertes.

Quan als Salesians, de petit, em turmentaven amb misses, hòsties i exercicis gimnàstics de grans masses (com els xinesos de Mao), l'única cadena de televisió d'aquell temps emetia gairebé sempre una sèrie de dibuixos animats, d'aquells de l'època de Walt Disney i la Warner Brothers fets a mà i llapis, en què l'estrella era una mena de gallina descomunal (que em feia una mica de por), amb una parla mexicana i un caminar xulo molt característics. Era el Gallo Claudio, i algun dels seus enemics (pollastres, gats o conillets fills de puta) l'anomenaven amb una paraula que ha perviscut a la meva memòria, indeleble i potent. La paraula era gallináceo la qual, segons la RAE, vol dir alguna cosa relativa o pertanyent a les gallines.

En general, els humans en fer-se grans descuiden la dieta, avorreixen l'exercici i es tornen gruixuts excusant-se amb què la carn vella pesa més i que si pesen tant és només perquè són molt ossats quan, en realitat, el que passa és que tan sols estan adoptant les maneres i formes d'un gallinaci (acceptat al DIEC) comú sense massa possibilitats de solució.

Els homes en envellir fan panxa, papada, se'ls posen els cabells grisos, perden visió, seny i s'alenteixen més del que ja eren a la joventut mentre adquireixen volum. Les dones, en canvi, solen engruixir de cintura per amunt adoptant una forma gallinàcia estàndard típica que algun anatomista ens descriuria amb una gran precisió i una gernació de detalls, irrellevants pel que fa al cas.

Ara, darrerament, amb els va i véns del culte al cos, algú ha aconseguit posar de moda anar als gimnasos a patir, suar com folls, perdre quilos les dones i posar múscul els homes.

Així, sovint es poden veure pels carrers joves atlètics, musculats, fibrats, amb hores i hores de gimnàs que llueixen els seus espectaculars cossos, llibres d'anatomia ambulants, déus grecs de carrer major... això sí, només de cintura per amunt, en general.

Fa temps, un estudi demostrava (odio els estudis que demostren alguna cosa, i la gent que els cita, com ara jo mateix) que si un home té uns grans i desenvolupats músculs pectorals té moltes més possibilitats que les dones es fixin en ell i caiguin rendides als seus poderosos braços que no pas si és un nyigui-nyogui.

Deu ser per això que ara, per carrers i places, en dies feiners i festius, sobretot als estius, es poden veure uns fornits joves (de cintura per amunt) que potser han llegit el mateix informe que jo havia llegit i busquen el reconeixement de les femelles a través del volum dels seus pectorals. Crec amb tota seguretat que no saben ells que si no desenvolupen les cames adquireixen sense excepció el tipus perfecte de gallinaci invers, musculat per dalt, esmirriat per baix, com un Gallo Claudio irreal.

Crec que aquesta nova mutació humana no resistiria una cursa lleu carrer major avall i que quedarien aclaparats i vençuts per la seva pròpia i excessiva massa muscular que arrosseguen contra la gravetat amb la mala llet que Newton descriu, amb fórmula i tot.

Aquest estiu he vist passejar coneguts meus lluint orgullosos un tòrax poderós com el del Minotaure cretenc, uns braços herculis com els de Cònan el Bàrbar i una musculatura exemplar que podria servir de model per fer-ne làmines per l'anatomia de Henry Gray. La llàstima era que quan s'allunyaven de mi, pels pantalons curts tan poc elegants en homes adults que lluïen per combatre la calor estival els sortien unes cames de nen, esquàlides i poc musculades com pals d'escombra que els atorgaven aquella pinta de Gallo Claudio estrany, de gallinaci a la inversa.

Ara resultarà que el gallinaci musculat és una espècie amb èxit (de moment), veig, i proliferen tant en la seva versió masculina com femenina, tant joves com grans. Afectat de vergonya aliena, he decidit abandonar els exercicis amb peses amb què em turmentava cada dia abans de sopar a la recerca de la millora física i musculació ràpida i ara busco una alternativa saludable i estèticament no deplorable (no Gallo Claudiana) per intentar tenir una salut de ferro com els cavalls bretons sense haver-me d'assemblar a un gallinaci de gimnàs dels Looney Tunes, a un envellit panxut cerveser de carrer major, a una senyora gran refaixada amb penques per tot arreu, a un llengut futbolista pseudosuec ni al Gallinaci Claudi de la meva infantesa.

Per tant, he fet el ferm propòsit de recuperar la bicicleta, abandonar les cerveses i lliurar-me definitivament a l'irreal mescla de gin anglès amb tònica hindú a veure si, de passada, adopto una forma més atractiva, menys sueca, més mediterrània, menys gallinàcia de manera que la família no m'hagi de dir Claudi (com un cosí del meu pare).

Com deia el gallinaci als Looney Tunes de la meva infantesa, Digo hijo, digo hijo digo... i penso que els déus i el Gallo Claudio em siguin propicis...

Asfalt

2011-11-10T13:17:00.001+01:00

Avui, l'aire que envolta l'entorn on visc ha agafat una olor estranya i densa, acompanyada per un anar i venir de maquinària pesant que fa tremolar el terra, les cadires i les idees en una desesperança tant olorosa com primordial, perquè, avui, asfalten la carretera.

Asfalt, del grec ἄσφαλτος, i aquest cap al llatí asphaltus i ambdós del llac Asfaltites prop del Mar Mort. Afloraments de residus de petroli, barrejats amb grava, usats des de fa milers d'anys permeten que els nostres automòbils de tecnologia punta, suaus, silenciosos, agradables, caríssims llisquin i corrin com folls.

De petit, veia com asfaltaven les carreteres homes foscos de parla estranya. Pudien a suor, diesel, quitrà, petroli, amb una intensa olor mineral i líquida. Perviuen a la meva ment les tardes de fressa de maquinària remota i sabates enganxades en travessar els carrers enquitranats.

Ara, la cosa es similar però més ràpida. Marquen els límits de la ignomínia cartogràfica, una maquina enorme tritura les restes de la ruta anterior, malmesa pels hiverns, sal i plena de sotracs. En un va i ve de camions enormes desapareix la mineralitat. La carretera esgarrapada és regada amb quitrà líquid i olorós, de nou. Llavors una altra màquina amorfa posa l'asfalt antic i mil·lenari, sense pausa, amb vapor, calor i olor potent a déu adormit.

Altres mecanismes poderosos sense forma definida, trontollen i sacsegen l'asfalt primordial comprimint-lo en un somni negre i olorós, de nou. Ratlles blanquíssimes delimitaran les meves rutes futures amb una ànsia d'olor euclidiana i velocitat radaritzada.

Els cinc cents newtons del meu Hemi 5.7 s'arraparan a l'asfalt o enlloc. Sovint perdem el nord (magnètic?) i fem poca atenció als cels on campa poderós Júpiter aquestes nits de lluna plena, ni ens fixem en els sols que trepitgem veloços amb vehicles estratosfèrics pagats amb diners que no existeixen.

Kepler em xiuxiueja quadràtiques amoretes gravitacionals als meus somnis minerals que l'olor de quitrà d'altres temps, fascinant com l'olor d'una dona, propicia imparable, obstinada, obscena i líquida com l'univers, fred, enorme, buit i en expansió infinita cap al gran atràctor del meu oblit sideral.

Rock me Kepler!

Júpiter

2011-11-10T10:18:00.001+01:00

Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el cinquè segons la seva distància al Sol. Té un diàmetre de més de cent quaranta-dos mil quilòmetres (unes onze vegades el de la Terra). Va ser descobert a l'antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter.

Júpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar. La seva massa equival a unes tres-centes deu vegades la de la Terra i a unes dues vegades i mitja la suma de la masses de tots els altres planetes.

També té el rècord de volum (mil quatre-centes vegades el de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de rotació més curt (menys de deu hores) cosa que dóna lloc a un lleuger aplatament fàcilment visible des de la Terra per telescopis amateurs. No és el meu cas.

La seva atmosfera, molt similar a l'atmosfera perpètuament gèlida del Ripollès, està permanentment coberta de núvols estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests posseeixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de fins a cent cinquanta m/s i mostren un alt grau de turbulència molt similar a la dinàmica de les tardors del Ripollès.

Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus) encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus. Ahir, tanmateix era l'astre més brillant després de la lluna.

M'entristeix profundament que la major part de la gent sabem tot això i moltes coses més de Júpiter, Venus, Mart o Andròmeda perquè ho diu l'home del temps a te ve tres, i no per aixecar la vista als cels i quedar astorats pel ball estel·lar i planetari nocturn que havia fascinat Kepler, Newton i Laplace.

Els cels, al contrari del que afirmava Heràclit, no són immutables i la contemplació nocturna de la seva magnitud cada nit ens hauria de pertorbar els somnis com poques coses a la vida. Cal contemplar els cels i, com deia el meu gurú el Swami Vishnu-devananda, fer-se un amb l'univers.

Que Zeus, Júpiter i també la lluna plena, la Selene grega, que avui a les estarà al seu esplendor cap a quarts de deu, us siguin propicis!

A can pixa fan ball de nit

2011-11-08T10:00:00.000+01:00

Tot i que la cromatografia de meva infantesa arranca d'un blanc i negre grisós, trist i una mica sèpia com els daguerreotips de la guerra de Secessió Americana que hauria fet en Louis Jacques Mandé Daguerre, m'agrada més considerar-me de l'època més vistosa del Kodachrome (de la Eastman Kodak) de colors pansits o passats de voltes, amb una perpètua remor d'estiu al cap i uns exuberants verds potentíssims tal i com cantava el meu amic Paul Simon a la cançó del mateix nom (Kodachrome), quan pregava que la seva mare no li prengués el Kodachrome, els colors i la vida de postal que devia malviure.

Inexplicablement, amb el pas del temps he assistit al fet sorprenent que els meus cabells, d'un color atzabeja potent de jove, hagin anat migrant cap a un gris llardós, indefinit, esclarissat i lleig fent-me uniforme amb altra gent de la meva edat i indistingible enmig de tots ells. Sovint, gent desconeguda em parava pel carrer per explicar-me banalitats que no entenia perquè m'havien confós per un altre amb el cabell gris, com jo. Aquesta cromatografia canviant, deu ser una mecànica similar al fet que aconsegueix homogeneïtzar les iaies i vídues d'aquest país de manera que sempre acaben amb el cabell crepat i del mateix color ros fals, fent-les indistingibles les unes de les altres quan caminen de bracet travessant perillosament i sense mirar, carrers i cruïlles mal il·luminades al capvespre. Incomprensible però cert.

Ja fa temps que he acceptat que pel fet de pertànyer a la llenguda raça mediterrània sóc de color de pell variable, és a dir lletissó a l'hivern i una mica menys la resta de l'any. Bé, per ser exactes a la veritat, de fet també sóc d'un color lletissó potent la major part de l'any, així que a l'estiu, posat enmig d'alguna platja brava sóc talment com un senyal lluminós que crida l'atenció poderosament, és a dir, faig llum, clara i potent, per vergonya de la meva família que em fa vores i m'engega al bar a beure cervesa per disparar-me l'àcid úric i fer-me perdre la noció de la realitat, trista i en crisi, de la meva luminescència penosa

La meva mare jura que de jo petit era ros i em mostra, per corroborar la seva afirmació, fotos esgrogueïdes en què se'm veu infantó, amb cara de fill de puta, amb el palmó i la meva cosina Isabel agafant-me pel coll, en calça curta i rínxols als cabells, posant tots dos per a la posteritat davant alguna església negra, fosca, humida, innecessària i irrellevant com solen ser totes les esglésies. La llàstima és que en la foto en blanc i negre, el ros no es demostrable i ja no sé si la meva mare menteix pels descosits, té mala memòria o si els meus primers anys varen ser nòrdics o, pitjor, holandesos.

A l'adolescència, el color del cabell em va anar canviant cap al color castany, potser per una variació de to del ros indemostrable, i llavors, oblidats els fogots enamoradissos i acarat ja cap a l'edat adulta, vaig passar finalment a l'atzabeja rotund i brillant com el que exhibeixen feliços i altius els muls i els cavalls perxerons rebufadors d'Espinavell.

En un intent de seguir la moda Beatle dels setanta, a l'adolescència vaig intentar deixar-me el cabell llarg per ser més modern, més hippy, més idiota, però el meu cabell potent i abundós em creixia en volum al més pur estil africà sense que mai no tingués collons de caure'm desmaiat com els passava i passa als anglesos, als nòrdics rossos en general i als bandarres que tenen èxit amb les femelles ganses. Per aquesta simple raó i perquè m'assemblava a una salvatge iaia sense tenyir, vaig abandonar la idea.

Llavors, de mica en mica, els tocs madurs em varen anar pansint els cabells i durant uns anys vaig ser, progressivament, més cabell blanc sense que això m'importés un rave, ni gens ni mica. Ara, fins i tot em feia il·lusió acabar amb una forra de cabells blanc puríssim perquè en el fons pensava que si era inevitable, almenys que passés ràpid aquest viratge cap a la puresa alba capil·lar.

Fa unes setmanes, però, alguna cosa ha revoltat la meva biologia i el meu metabolisme em regenera i em desfà la grisor pilosa fent-me la virar de nou cap a l'atzabeja intens. Àdhuc, com els cavalls sans i folls, em lluu el cabell a la llum de la lluna i les dents em birbillegen en un clar símptoma de salut de ferro. Fins i tot, la meva dona afirma que de matinada renillo feliç i somnio al galop.

No sé si la transformació que m'ha començat pel cap anirà a més i acabaré com aquell pobre home que es transformava en mosca en una pel·lícula de l'exuberant Geena Davis, o no, però de moment ja faig petites proves de força per veure si ha augmentat també la meva vigoria muscular i la meva potència sexual com li passava al malaurat Brandon mosca de mala fi.

Hi ha moments que m'aterra pensar que tot plegat només sigui una revifalla que precedeixi una fi ràpida, però, sigui el que sigui, no hi dono voltes i estic orgullós de la meva actual mata de pèl, negra, rebel, voluminosa i potent que llueixo amb orgull per places i carrers per enveja dels meus companys (d'edat) que ja passen del mig segle, perillosament, i no se'n saben avenir mentre pensen què beuran per enganyar als metges i als triglicèrids cabrons dels anàlisis de sang de tardor.

Demà tinc una entrevista amb els del National Geographic, el de la versió freaky, és a dir folla, Wild en diuen ells, perquè, si ens entenem, em faran sortir en una nova sèrie sobre inexplicables fenòmens de la natura, enmig de forçuts herculis, impensables dones lògiques, acollonidors éssers amb mànecs enormes i gent amb cabells desbocats de manera inesperada, com ara jo mateix. Tot dependrà de la morterada que em posin sobre la taula, ja us ho dic, no em tanco a res. Carpe Diem o, com diem per aquí, a can pixa, que fan ball de nit!

En fi, que els déus i el meu barber, em siguin propicis

El dia que la meva dona fregia patates rosses a l'hora de dinar

2011-11-04T12:41:00.001+01:00

Les rutines bancàries sempre m'han fascinat perquè, al contrari del que passa amb les rutines religioses, les litúrgies de les entitats bancàries són necessàries, no pas menys complexes, també incomprensiblement enrevessades i sovint igualment ridícules i absurdes a parts iguals.

En la meva incessant recerca de l'espai partit temps, l'acceleració desbocada i l'equilibri dinàmic, he tingut motos de totes les quatre principals marques japoneses. Així, he cavalcat amb les elegants, tímides i insegures Yamaha, amb les industrials i robustes Kawasaki, amb les finíssimes i ben acabades Honda i també amb les fiables però agrícoles Suzuki. Amb una d'aquestes últimes, m'hi vaig estampar l'única vegada a la meva vida que l'acceleració negativa realment em va tocar els collons.

Les patates rosses són un dels pocs plats que m'agraden, juntament amb les llenties i les anxoves, però les patates rosses tenen aquella cosa familiar, aquella senzillesa, aquell color i aquell toc cruixent (si estan ben fetes) que m'impulsaria a menjar-les cada dia. Si mai, a qualsevol hora del dia o de la nit, em demanen què em vindria de gust menjar, gairebé sempre contesto que un bon plat de patates rosses. De jove, quan em quedava sol a casa i m'havia de fer el dinar o el sopar, fregia patates rosses en quantitats industrials i en tot de formes variades, llargues o curtes (més o menys primes), quadrades, passades pel ratllador i fetes com truita, a làmines i un llarg etcètera, sovint acompanyat amb salses simples com ara la maionesa, conformaven allò que per a mi era i és un plat esplèndid i simple com pocs.

A dos quarts d'una del catorze de juliol de mil nou-cents vuitanta-vuit vaig decidir a l'últim moment que havia d'anar a Ripoll al banc a fer les meves rutines diàries de control de comptes abans de dinar. Com que es feia tard, vaig agafar la moto, i no l'automòbil, en un intent de superar les velocitats mitges legals, ser més veloç que el vent i guanyar un temps que no tenia.

Els matins als bancs són rars, sobretot poc abans de dinar, i s'omplen d'aquells instants que tothom té pressa, tothom vol anar per feina i totes les operacions flueixen àgilment sense massa entrebancs. Aquell dimarts, els primitius ordinadors de pantalla verda del Banc de Sabadell varen actualitzar àgilment el meu estat de comptes i em varen deixar força satisfet. Enllestits els tràmits burocràtics, ja era hora de tornar cap a casa, per dinar, i sense pressa.

No sé mai com funciona el cervell humà i menys el meu, però aquell matí, prop de la una del matí, en posar-me el casc blanc comprat a Andorra, engegar el poderós monocilíndric agrícola Suzuki de vuit-cents centímetres cúbics i deixar-lo en aquell ralentí inestable i cansat que tota els monocilíndris tristos tenen, però els de la Big més, vaig tenir la sensació agradable que aquell dia tebi d'un abril poc plujós era un bon dia per córrer una mica.

La moto havia passat la revisió feia una setmana escassa i el motor encara tenia aquell tacte suau, empallegós, oliós i agradable que li dóna el SAE 20/50W nou de trinca als motors ben ajustats com els japonesos són. El gran parell motor em permetia canviar de marxes a mil i poques voltes, empalmant-les una rere l'altra en una agradable progressió a batzegades molt similars als batecs del cor i als de la intuïció.

Una darrera volta pel Ripoll apressat llest per anar a dinar com els pobles italians que descriu en Pla en algun dels seus quaderns grisos i detallats, em permetia relaxar-me i gaudir de les agradables sensacions que les vibracions d'un quatre temps propicien conduint a punta de gas amb marxes llargues. Llavors, sense desviaments encara, fregar el Monestir en tercera per la carretera de Sant Joan, estirar la quarta abans del trencant del cementiri, reservar la cinquena per la recta dels plataners de Can Casals i pentinar les seixanta milles per hora amb facilitat. Al final de la recta, a l'entrada de Can Casals, una furgoneta, també apressada, va intentar creuar la carretera per recular cap a Ripoll. Els frens de la Big espremuts al límit varen evitar la col·lisió i em varen deixar a l'altura de la finestrella abaixada del conductor mal afaitat i una mica acollonit per allò que ell imaginava un impacte imminent. Ambdós ens vàrem malmirar al ritme del ralentí encara inestable de la Big aturada al costat de la furgoneta davant del que ara és la russa Interskol.

Nova progressió, ara de primera a cinquena, canviant a mig règim fins als revolts de la serradora, ara polígon Mas d'en Bosch, buscant la recta de la Barricona amb el suau revolt de cinquena a fons en lleuger pendent que en bicicleta es fa amb plat gran. El mal pas, el pont de ferro entrant ja als límits de Sant Joan, el pas a nivell sense reduir, en acceleració, tombant a esquerra primer, a dretes després en un intent d'ingravidesa, deixant les ortigues a mà dreta i enfilar la recta curta que precedeix a la baixada de Cal Gat, sense visibilitat, amb el motor girant rodó i ajustat mentre els gasos sonen per darrera indistingibles de la velocitat.

El final de la recta deixa intuir la baixada propera, en revolt suau a dretes però no adverteix del trencant que mena a la Fibran a mà dreta. Pocs metres separen l'inici de la baixada i el trencant on els vehicles que vénen de la Fibran o dels horts antics a l'altra banda del riu surten lentament per anar a Ripoll creuant la carretera en sortida en pendent.

Crec que l'home que conduïa el Renault cinc que hi havia parat aquell dimarts quan passava poc de la una, es deia Joan, però no recordo el seu cognom. Tan se val, va sortir com sempre feia, amb el portamaletes ple d'enciams i verdures variades, segurament amb les eines encara brutes i una mica cansat del matí d'esforç, possiblement dugués la camisa arremangada com fa la gent gran i possiblement dugués les ulleres brutes de pols de l'hort i suor. Possiblement estigués satisfet de la seva collita i va sortir cara amunt, cap a Ripoll, amb l'R5 vell, a poc a poc, sense pressa, sense castigar l'embragatge Renault, mentre pensava en el dinar, com jo.

La meva trajectòria, regida per les implacables lleis de la física de Newton, no evitava la col·lisió de cap manera. Només de començar a baixar després del canvi de rasant vaig veure el Renault i en Joan i crec que va ser en aquell precís instant que el temps, que tot ho emmerda, va canviar la seva cadència i es va estirar com una goma, i es va allargassar com s'allargaven aquelles infinites tardes d'estiu de petit jugant prop del riu i l'estació que em varen començar a passar per la ment com una pel·lícula a càmera lenta i ràpida alhora.

La maquinària cerebral va calcular amb una rapidesa tranquil·la que l'impacte era inevitable, que la inèrcia de la Big era descomunal i que els frens sobre els que ja m'aplicava amb ferotgia no podrien evitar l'hòstia amb en Joan i el seu R5 entravessat. En fraccions de segon que es varen allargar com Einstein prediu que la gravetat els faria fer, primer vaig creure que la meva mort seria imminent, certa, i llavors vaig imaginar a velocitats fantàstiques possibles fugides del que em semblava inevitable. Seguien passant pel meu cap els capgrossos dels recs del Pla, les patates rosses de la mare i les que possiblement m'esperessin a casa, a pocs minuts, a pocs metres. La decisió que vaig considerar més adequada va ser saltar.

Els dos-cents trenta quilos llargs de la Big varen impactar contra el lateral del Renault d'en Joan i el varen deturar immediatament. El meu cos, empès pel salt automàtic de les meves cames, va sobrevolar el capó de l'R5. Recordo els petits bonys que tenia el capó groc deslluït i, en l'inici de la rotació, cap per avall, vaig veure la Big esclafada en una postura lletja contra el lateral de l'R5.

Tal com m'havia passat feia un anys amb un altre incident amb una bicicleta i un amic meu, vaig girar una quantes vegades pels cels de la meva vida en perill, alternant la visió d'un cel grisós aquesta vegada que em resultava indistingible de l'asfalt on vaig anar a picar de cul al final del vol. No vaig sentir dolor i vaig pensar que els meus anys de pràctica de judo m'ajudarien a caure amb gràcia i seguretat. El segon impacte va ser amb el cap protegit pel casc andorrà i el tercer, quan creia que ja m'havia aturat, amb el peu dret amb el que em volia aixecar. Fins aquell instant vaig creure que me n'havia sortit prou bé. Havia tingut la sort que cap automòbil vingués en la direcció del meu vol de manera que evitava una col·lisió directa i no havia quedat atrapat entre la moto i la ferralla del Renault d'en Joan. Tot anava sobre rodes (bé ara ja no) quan, en posar el peu a terra, vaig sentir un soroll sec i dolorós al turmell. M'acabava de trencar la tíbia i el peroné per dos llocs i en sagnant ferida oberta. La inèrcia és una mala puta i jo no havia tingut l'encert de calcular bé la velocitat residual. En quedar estès a terra vaig veure un estol de pardals fugint potser del soroll de la meva trompada, vaig sentir un dolor insuportable al peu i en intentar aixecar-me vaig comprovar amb horror que el peu que havia d'apuntar en la mateixa direcció que la cama, ara ho feia al revés, girat amb un gest lleig que no em va agradar gens ni mica.

Algú em va ajudar a treure'm el casc, em varen mig incorporar mentre se'm calmava la respiració esverada. La Maria va trucar a la meva dona que estava fent patates rosses per dinar i en Capdevila em va dir que em calmés i va anar a trucar l'ambulància. Tothom cridava al meu silenci. Mentre un jove inexpert em carregava a l'ambulància bruta amb pudor de diesel vell rescalfat vaig pensar que em seria difícil cagar amb aquell peu, allà a l'hospital de Campdevànol on amb tota probabilitat em durien.

Tres operacions d'en Brugueroles i el meu amic Canals i catorze mesos després vaig recuperar la mobilitat del peu. La moto es va vendre per ferralla, en Joan es va canviar el Renault 5 i va continuar anant a collir cebes al seu puto hort i sortint lentament en contra direcció, cap a Ripoll, sense mirar fins la seva mort, vaig avorrir les motos uns anys i les patates rosses que feia la meva dona varen acabar a les escombraries, lamentablement.

Encara m'agraden les patates rosses i encara m'agraden les motos, però la meva dona mai no fa patates rosses quan agafo la moto.

Rock me mama

L'Obispo, la grandeur africana, l'Iowa, i el pantà de Sau o ¡Jóder, Usted és profugo!

2011-10-27T09:38:00.000+02:00

El dia que el Teniente Obispo em va mirar de fit a fit després d'haver examinat la meva cartilla militar i em va dir amb un castellà contundent de Valladolid que jo era pròfug, em va semblar que el temps es deturava, em va venir una suor freda, se'm va parar el múscul cardíac, vaig pensar a la velocitat de la llum i aterrit que em farien un consell de guerra sumaríssim i em varen venir unes cagarrines instantànies.

No fa massa anys que tot jove d'aquest país, i també d'Espanya, havia de donar obligatòriament part de la seva vida a l'exèrcit espanyol en un acte de dubtosa i forçada fe patriòtica. Aliens a les distorsions del temps que la relativitat general ja preveia (també) llavors, els militars no estaven d'hòsties, ens cridaven pels pobles, ens classificaven com al bestiar, per pes, altura, complexió, malalties, i ens assignaven a un lloc del territori patri i a un exèrcit per servir (a contracor) als nobles ideals de la defensa de la pàtria d'algú. Tot i que la meva intenció era declarar-me apàtrida, rebel o capullo, d'això ells no en volien saber res i, davant la meva desesperació, es varen fer els ornis.

La mar profunda m'acollonia (ara també), l'aire i l'estratosfera, per raons evidents i gravitacionals, també i de l'exèrcit de terra n'havia sentit tantes històries que sempre que hi pensava m'entraven ganes de fer fonedissa cap a la França dels Montgolfier i la Grandeur per oblidar de per vida el servei militar inútil que m'havia estat assignat a les terres africanes, com al meu pare una generació abans.

El meu pare havia fet la seva mili amb un amic amb nou d'au (Colom) que sempre que venia a casa (quan jo era petit) acabava explicant-me històries de la mili, per fer-se el gran i posar-me'ls per corbata. Hi disfrutava, i sempre acabava dient alguna cosa així com ...quan el teu pare i jo matàvem moros... i acabava amb alguna collonada on mai no moria ningú, però que hi podria haver mort, deia ell.

Recordo d'aquella època de descoberta de l'Àfrica, les fotos que el pare treia del calaix, i que encara conserva (ara digitalitzades), on s'hi veia ell i els seus amics en calça curta a ran d'ou, rapats i pelant patates, bàsicament, en algun campament en pitjors condicions que els camps de refugiats somalis actuals prop de Muqdiisho.

Sempre havia tingut (i tinc) un cert temor paorós a les armes i als homes que les menen i sempre pensava que, segurament, amb el país en evolució, un dia no hauria de fer la mili, però mentre això no arribava, jo creixia inexorablement cap a la pubertat, l'adolescència i l'època adulta entre Salesians, l'Abat Oliba nou de trinca i la meva vida plena d'il·lusions (també nova de trinca i una mica eixelebrada).

L'any que vaig complir els divuit em varen quintar a l'ajuntament de Ripoll, com als xais a l'escorxador, i em varen declarar apto per a qualsevol menester patriòtic i armat. Al sorteig posterior em varen assignar als aguerrits Regulares de Melilla on hauria de trobar la felicitat africana i fer-me un home (deien).

Com que ja feia temps que havia decidit lliurar la meva ment a l'estudi de la ciència tot passant per la universitat malgrat la meva pobre i dispersa educació, vaig poder optar a demanar pròrrogues militars per no incorporar-me al servei militar africà mentre durés la meva (des)preparació acadèmica. Així, any rere any, havia de preparar papers i paperassa, personarme (aquest verb sempre m'ha agradat i intrigat a parts iguals) a la caserna on habitava el meu amic, el ferotge Teniente De Las Casas amb qui ja havia tingut el plaer de platicar, com dirien els mexicans, en alguna humiliant ocasió que més valia oblidar.

Allà, a la caserna a tocar del riu on ho donaven Todo por la patria, amb tots els papers, els números et feien esperar entre riures sorneguers i tricornis axarolats més lluents que l'alumini i finalment et deixaven entrar en una oficina llòbregament simple, espectacularment freda, on el Teniente o un seu substitut igualment autoritari et feien pregar per la teva vida i per la renovació dels papers, de la pròrroga i posposar així un any més la inevitable incorporació a files.

Tanmateix, un any, el ferotge Teniente Obispo va ser l'encarregat de renovar papers. El ritual, el de sempre, l'espera, l'escarni dels números, el fred de les tristes dependències de la Benemérita sense a penes llum ni esperança... Aquella gent tenia la paella pel mànec i, sense dubtar-ho, te la podien estampar al mig de la cara, impunement, raó per la qual érem (els que renovàvem pròrrogues) submisos i humils com xaiets.

Quan aquell dia va arribar el meu torn, el ferotge Teniente Obispo em va mirar de fit a fit darrera el seu bigoti superpoblat i negre com la mort. Després d'haver examinat la meva cartilla militar amb una parsimònia exasperant, em va dir, com aquell qui res, amb tota la calma del món i amb un contundent castellà de Valladolid de perfecte dicció: ¡Jóder, Usted és profugo!

El ulls li varen lluir en allò que em va semblar que era una alegria per a la seva tarda trista de màquina d'escriure, monòtona, grisa, freda. Després que publiqués a la meva ànima dispersa aquelles simples paraules breus com una ganivetada, com si res, com si em demanés si feia fred o si havia d'anar de cos, vaig comprendre a l'instant que el meu futur immediat passaria per un consell de guerra sumaríssim i, amb tota probabilitat, per un afusellament a trenc d'alba, a la riba dreta del riu que havia donat nom a Ripoll (amb les seves ribes de pollancres) per després cardar el meu cos inert i pròfug Ter avall (riu sempre canviant com el Laughing River de Greg Brown o el d'Heràclit) de manera que la meva família, per enterrar-me dignament, m'hauria de repescar les despulles a les Guilleries, a Sau, o amb una mica de mala sort quedaria la meva corpenta esmicolada a les turbines Pelton de la presa de Sau i em convertiria en una de les formes més simples d'energia, un manyoc d'electrons desbocats, per fer-me un amb l'univers (com en Harrison) o un també amb l'insondable mar de Higgs i els seus bosons dels collons.

Un etern instant després, dens com l'osmi, em va semblar que el temps es deturava i mentre la pertorbació espaciotemporal em regirava l'anima a l'estil africà, vaig repassar mentalment tots els nombrosos papers, pòlisses i firmes per si me n'havia deixat de posar cap a la puta cartilla militar (i no, no en faltava cap), em va venir una suor freda automàtica, se'm va parar la prosòdia i el múscul cardíac entre una sístole i una diàstole i em varen venir unes cagarrines instantànies i pertorbadores i una tremolor de cames descontrolada.

L'ensurt es va acabar quan l'Obispo va girar la darrera plana de la cartilla militar on hi havia estampats els darrers segells ocults del Gobierno Militar que l'home buscava. La tremolor de cames encara em dura i, quan penso en tot plegat, m'envaeixen el cap les hores del meu servei militar en alta mar fregant la coberta del destructor USS Iowa (BB-61) mentre fèiem camí cap a Malta, Nàpols, Istanbul, el Líban, Alexandria, Creta i algun port més de la nostra mediterrània amb una colla de barbamecs com jo, i em retorna com una bufetada, el soroll poderós del destructor rompent les onades a trenta-tres nusos, les seves quaranta-cinc mil tones movent-se àgilment per les antigues rutes romanes de comerç d’àmfores i esponges... altres temps, altres llocs, altres gents, i de nou s'apoderen de mi aquelles sinestèsies d'aromes africanes que em confonien els sentits, m'alteraven els records entre les seqüències ja mig oblidades de batudes a mitjanit per les platges de Tibouda o Bourkana i els trets que disparàvem a l'aire en plena follia matadora igual que devien haver fet el meu pare i el seu amic ocell quan mataven moros a tort i a dret fa unes quantes dècades.

Rock me Obispo

El bon lladre no tenia petroli o les caipirinhas d'en Gadafi

2011-10-24T12:35:00.001+02:00

De petit, mai no havia entès perquè Crist havia perdonat el bon lladre, un papanates que es cagava a les calces al darrer moment, i en canvi menystenia els pebrots del lladre fidel als seus principis (a qui ni la mort li feia tremolar les cames ) penjat a l'altra banda de la creu (per falta d'atenció, no he sabut mai a quina banda era penjat).

Aquesta falta de respecte als ideals i a la constància de les persones, siguin els que siguin, sempre m'ha molestat poderosament. La flagrant contradicció entre la rectitud de les doctrines cristianes que m'ensenyaven un dia sí i l'altre també i la de falta lògica i el menysteniment que havia mostrat Crist a la creu cap a l'home de principis inamovibles crucificat al seu costat, em tocava els collons, que voleu que us digui i, a hores d'ara, encara no ho puc digerir.

El meu ateisme recalcitrant, en gran part, és degut a la incessant repetició obsessiva de les suposades meravelles de la religió que havia patit de petit, sense parar, deu hores al dia i set dies a la setmana, mil dies a l'any. Sotanes, sants, diaques, confessionaris, penitències, pecat i càstig són paraules que vaig intentar esborrar de les rutines de la meva programació mental a base de la mateixa voluntat que havien posat tota aquella gent perquè m'hi quedessin incorporades, gravades amb el foc etern del pecat.

Ha estat amb el pas del temps, que tot ho emmerda, que m'he adonat que no ho he aconseguit del tot i que part del que he intentat oblidar durant dècades roman encara incrustat a la meva microprogramació cerebral, de manera subtil, de manera adormida, i que als moments més impensats aflora potent i pertorbadora com la lluna plena. M'alegra descobrir que res del que ha quedat pertany a la religió sinó a la simple i pura cultura de l'esforç, de la constància, de la voluntat. En el fons de cada home, per moltes sotanes i per molta negror sota les que s'amagui, jau, ocult i potent, Aristòtil i la lògica cruel però certa, justa i implacable.

Han linxat Gadafi, el terrorista folrat de petroli i gas natural que Europa ha comprat als darrers anys fent-se l'orni, oblidant el seu passat violent i no ha importat gens deixar-li plantar la seva Haima beduïna als jardins del Buckingham Palace si així es tenia un preu més baix del petroli amb què es mou la nostra insignificança industrial, la nostra incapacitat tecnològica, la nostra avarícia desmesurada. L'han linxat amb odi i acarnissament i ens han passat les imatges un cop i un altre a les hores dels àpats per totes les mateixes cadenes de televisió que ens filtren altres imatges més suaus en ares de la nostra seguretat i del nostre benestar emocional (es veu que no sabem el que ens convé). No havia vist mai tan gran manipulació mediàtica des de Goebels. La gasofa dels nostres impol·luts automòbils construïts a la Xina emergent, la Korea enigmàtica, l'eficaç Tòquio o al Detroit industrial és tacada amb la sang de Gadafi.

No discutiré si es mereixia o no aquesta mort, no sóc jutge ni tinc prou capacitat per dilucidar sobre el bé i el mal amb autoritat i certesa. No defensaré la seva figura perquè com tots els dictadors és, per definició, indefensable, però recordaré que la constància, encara que sigui cap al mal, és una virtut i que com el bon lladre i el mal lladre crucificats al costat de crist, sempre hi ha un papanates i un home amb principis. No sempre els principis els té aquell a qui correspondria tenir-los i sovint, els que tenen el poder i el perdó són uns papanates mentiders que no mereixerien el perdo de ni Crist ni de Gadafi.

Als darrers dies previs a la mort del dictador, deien les notícies que Gadafi afirmava que moriria matant i que caçaria els seus contraris un a un com rates de claveguera. A la fi, ell ha estat la rata, caçat en una claveguera i, un a un, l'han exterminat a hòsties, amb ràbia, amb impunitat i sense pietat sota la complaença armada fins a les dents de les forces del bé (?) que ara és l'OTAN, llesta a repartir-se el gas i el petroli de la rata.

M'alegra que Líbia sigui lliure i que tingui, o que pugui tenir un futur raonable, o tan sols seu, perquè tothom hi té dret, però m'entristeix pensar que ni Síria, ni Iemen, ni Somália per dir-ne alguns, no tindran cap oportunitat perquè no tenen petroli i, en aquests casos, les forces del mal, perdó, del bé, ni s'hi fixen, perquè pensen que el futur dels pobles es mou només amb motors de gasolina.

Crist, Gadafi, el bon lladre, el mal lladre... ja no sé qui és qui en aquesta història trista que la televisió emet cada dia ràpidament i al complet amb presses per explicar i recrear-se en les errades de Messi en propi camp. Però no ens hi atabaléssim pas, que les coses importants, els fets rellevants de la nostra civilització duraran als medis de comunicació una puta merda i demà el Barça, el Madrid o el temps a Saigon, Cancún o Islàndia tindrà més minuts als telenotícies que ens renten les idees que el linxament de Gadafi o de la nostra trista societat, no fos que algú reaccionés, lligués caps i comencés a pensar una mica més enllà dels partits de la Lliga, la Copa, la Champions o el Mundial que se celebrarà al desbaratat Brasil de les Caipirinhas i les fabelas.

Mentre, Grècia defrauda a cabassats i els importa una puta merda, la Bruni ha parit una nena irrellevant, ha començat el fred a l'hemisferi nord i el Ripollès ja hi comença a cardar un fred de collons.

Com hauria dit la meva iaia Pepeta, tot plegat és una puta merda.

Rock me Gadafi

Per molts anys

2011-10-21T10:39:00.002+02:00

Una teoria absurda afirma que els mamífers superiors tenen una vida mitja de mil milions de batecs del seu cor cansat abans de la certa mort (Morts certa est, hora incerta, resen els rellotges antics). No m'ha costat gaire concloure que la teoria és pot aplicar a mi per allò de ser mamífer, encara que l'adjectiu superior, amb tota probabilitat no se'm pugui aplicar pròpiament. Suposant que el meu cor bategués un cop per segon (més ràpid que l'Induràin als seus bons temps anteriors al Danacol però més lent que els taquicàrdics), i fent quatre números amb ajut de l'Excel meravellós, m'he adonat que el meu cor ja passa del mil sis-cents milions i escaig de batecs, també cansat, ultrapassant de manera descarada la predicció de la teoria (de pa sucat amb oli, veig) de la longevitat dels mamífers.

Crec que mentir és una de afeccions més gratificants, i mentir a mitges, doblement gratificant. Per exemple, tothom que es posa al Facebook, primer indica la seva data de naixement completa amb una sinceritat que els honora però un cop s'ha contactat amb els quatre coneguts i amics de la infantesa, l'any sol desaparèixer empès pel seny o la vergonya, per la negació de la realitat. Penso que dir el dia de l'aniversari i no posar l'any queda lleig, i crec que val més mentir. Però com que mentir cap a més jove reflecteix pedanteria (en molts casos és evident que un no té l'edat que proclama), tot evitant el patetisme vaig decidir posar l'edat que m'agradaria tenir i així, el mil nou-cents vint-i-dos, és un bon any per haver nascut. Per vuitanta-nou anys estic prou bé, crec.

Cada any, una dies abans del meu aniversari, la primera felicitació que rebo (a banda de la dels soferts incondicionals de la meva família propera, l'Anna, l'Aleix i en Pau), és una en paper, sobre i segell. És la d'un previsor i anticipador Ángel Álvarez, la firma del qual a peu de paper diu que presideix El Corte Inglés. M'afalaga que pensi en mi, què voleu que us digui, i algun dia, quan descobreixi quin és el dia del seu aniversari, també el felicitaré amb carta i paper, com hauria fet la meva iaia Pepeta. Aquest any, també m'han felicitat, seguint en la mateixa línia clàssica a l'estil de Johannes Gutenberg, els de Nespresso, Telentrada, Línia Oberta, el BBVA, la Maria Dolores de Cospedal des de la seva llunyana CLM, The Apple Company, Beep Informàtica, la NASA (entitat sense territori com poques), The Coca Cola Company, Harley-Davidson, l'Standard Oil, el Kebab de Ripoll (que sempre em regalen la beguda més gran de la que em toca pel menú), els del Trot de Cavall (gens escassos a l'hora d'omplir el cava) i un petit llarg etcètera d'empreses i amics que es preocupen per la meva salut (o ho fan veure) i volen celebrar amb mi la fallida de la teoria exposada ara fa poc.

Tota la gent el cor dels quals ha bategat uns pocs milions de vegades tenen moltes més felicitacions que jo al Facebook (es veu que ni el Twitter ni els email no valen per això, és curiós). L'explicable raó és que la gent menys gastada pel temps busca maneres de gastar-se seguint els dictats de la natura i l'aparellament inevitables, i els que estem ja una mica gastats, maneres de no desgastar-nos més encara, suposo. Bé, per alguns altres és que simplement no entren en això de la informàtica (és a dir, de la vida), o que volen el mateix que deia un Herman Hesse ja gran en un cartell a la seva porta en un alemany polit però contundent, no em toqueu els collons.

Bregat com pocs en aquests afers de la informàtica, confesso que m'encanta la interacció amb qui sigui, la mentida àgil i subversiva, la perversió de la realitat, l'arrogància de la falta de seny (que sovint em retreuen), la fascinació per la novetat contínua (sóc dels pocs que conec que friso per les actualitzacions de tot, mòbils, sistemes operatius, motors de combustió interna, etc) de manera que la meva vida passa a ritme dels batecs desbocats del meu cor cansat, pensant en la lluna plena, Andròmeda, els veloços neutrins del Gran Sasso i les variacions de la gravetat quàntica, la Teoria de la Gran Unificació, la recerca del bosó de Higgs, l'empeny per escriure sense parar i intentar sorprendre (no sé sí amb èxit) als que em llegiu, als que diuen que em llegeixen i no ho fan, als que ja directament no em llegeixen a tots els que com l'Àngel Álvarez us preneu la molèstia de pensar en mi una mica i teniu l'atenció de desitjar-me que els déus em siguin propicis, almenys un any més.

Aquest any he decidit no visitar la meva Pensacola natal, però penso que les seves palmeres altíssimes i les seves platges blanques com la meva ànima cruel seran de nou el meu nord (una mica erràtic) de la meva vida fugissera.

Que els Déus, entre ells Dylan i Higgs, ens siguin propicis a tots!

PS, per cert, us recordo que el premi Jaume Maspons i Safont 2011 ha estat declarat desert pel jurat i que conseqüentment, segueixo essent el darrer guanyador del Maspons, un any més.

Olor de poma

2011-10-20T10:01:00.000+02:00

El primer Mac que vaig comprar em va fascinar per dues coses, perquè es va instal·lar tota la parafernàlia de software en un tres i no res primer i després perquè feia una olor de nou estranya i embriagadora que es va escampar pel menjador de casa primer i pel meu esperit després.

Des de llavors, cada Mac nou que comprava, m'exhibia aquella mateixa olor estranya, com una mena de feromona imparable. El meu historial de compres, premiat més d'una vegada per la companyia de la poma del senyor Jobs, em va dur a comprar un eMac, un G3 i un altre al cap de poc, un G4, i un altre, un G5, i un altre, un PowerMac, i també un munt d'iPods, iPhones i iPads (darrerament). Tots ells, a part de la seva simplicitat a l'hora de posar-se en marxa, segueixen exhibint orgullosos aquella olor potent que encara no sé què és.

Així, el ritual de la compra del producte Mac que sigui sempre passa per obrir lentament la caixa (perfectament impol·lutes), gaudir de l'espectacle visual de la distribució diferent, simple, lògica i breu dels seus elements (cables, adaptadors, targetes, auriculars...), extreure l'aparell en qüestió ben protegit de l'atzar, les batzegades i els dits bruts, i llavors, amb la caixa buida, olorar una estona l'interior per sentir de nou aquella olor inconfusible que no he sentit enlloc més, l'agradable olor de Mac nou.

Una mica obsessionat per la perfecció (potser només el resultat d'un màrqueting igualment perfecte) dels productes de Jobs, no puc parar d'olorar qualsevol altra mena de producte que adquireixi. Quan s'adquireix aquest hàbit d'olorar es pot comprovar amb facilitat que l'olor de les andròmines i collonades tecnològiques de Samsung, Toshiba, Hewlett Packard o Packard Bell (per dir-ne alguns) no és pas la mateixa ni té el mateix poderós atractiu.

Així, sovint, a les nits fredes dels gèlids hiverns del Ripollès, quan el carrer de les Vinyes de Ripoll queda fendit per una potent lluna plena pertorbadora que marca els azimuts estèrils dels alisis del meu oblit, o en aquelles tardes simples i soles amb olor de riu i soroll d'Heràclit en què les cames semblen de fusta i la meva infantesa amb crida com sirenes malignes, trec un iPod i escolto alguna cançó tristíssima d'aquelles que Greg Brown broda repetint-la fins l'infinit i, amb el meu pas tan erràtic com la seva veu ronca, tanco els ulls i ensumo l'aire tallant con un coltell per buscar l'aroma de la perfecció, l'olor de Mac nou o de fembra formosa, altiva o fatal.

Rock me Jobs

Les enverinades magranes de Dylan

2011-10-18T10:11:00.002+02:00

Cada any, per aquesta època, quan els supermercats comencen a exhibir (abans de temps) les gasoses castanyes indigestes, al costat de les verdíssimes pomes Golden, les intrigants Fuji, o les àcides Granny Smith, apareix una fruita rara que ningú no compra llevat l'incaut de mi mateix, les púniques magranes fenícies.

Rarament menjo fruita perquè rarament la fruita, per aquestes contrades, és bona, potser per això tinc el convenciment que una fruita rara serà saborosa i mengívola. Dotades d'una pell duríssima i d'unes putes granes minúscules, requereixen d'una tècnica especial (que no domino) per treure-les sense deixar el menjador ple de granets sucosos per tot arreu.

L'acidesa enganxifosa del seu suc recorda els licors d'altíssima graduació de figa de moro tant apreciats a la tòrrida Malta. Si, malgrat tot, un hom aconsegueix recollir una quantitat considerable de petites llavors que haurien de ser vermelles (però que aquí no ho són), ja no se sap ben bé si menjar-les amb cullera com una sopa o aspirant-les com un pneumàtic os formiguer afamat.

Fa anys em varen regalar un estri d'aquells per fer suc de les fruites. L'estri tenia una palanca que actuava sobre un cossi petit on es col·locava mitja taronja, o mitja llimona, i per pura pressió es premia la fruita i se n'extreia el suc que es recollia en un vas d'acer inoxidable (suposadament). L'espremuda de magranes va ser un dels meus esports de risc favorits durant un temps. D'alguna manera volia innovar el tancat món dels Martinis substituint el socorregut suc de llimona per suc de magrana. El maltès regust estrany que li donava a una de les millors begudes de la humanitat em va fer desistir en l'intent i admetre d'una vegada per totes que la magrana no val per a res.

Malgrat tot, cada any, per aquesta època en solo comprar dues. La primera em serveix per constatar les dificultats descrites. La segona acaba sempre a les escombraries amb la fracció orgànica, amb la pell resseca, més dura encara, oblidada i inútil.

A la vida hi ha gent com les magranes, gent que penses que tindran alguna cosa dins i que només cal saber-ne la tècnica per extreure-ho.

En Gerard Quintana era la meva magrana particular. Ara i adés, pensava que calia dedicar una mica d'atenció a un home d'èxit amb idees lúcides que de tant en tant deixava anar en aquelles entrevistes endogàmiques que els de TV3 tant els agrada prodigar en aquella malaltissa promiscuïtat. Així, de tant en tant provava de trobar el regustet de les seves cançons a l'Spotify o l'iTunes, sense massa èxit, i adjudicava la meva incomprensió al factor edat o a la pura i simple divergència de gustos musicals.

Tanmateix, ahir, la magrana enverinada de Gerard Quintana es va desemmascarar deixant-nos veure l'home estrany que no dorm, que no para de volar d'aquí cap allà en una interpretació rara del moviment hippy al qual òbviament, no pertany. Aquesta còpia irrellevant de l'original Pau Riba no em va convèncer gens ni mica.

Tampoc no vaig acabar d'entendre la seva promiscuïtat independentista vivint i votant en una altra comunitat autònoma i també em va sobtar aquest bilingüisme casolà tant desconegut com impactant.

Aquest any he decidit no comprar més magranes i des d'ahir també deixar d'intentar entendre a l'home que afirmava que els diners no són infinits, perquè ni em porten enlloc les seves idees irreals ni es poden assaborir les seves aportacions. El regust que en queda, sempre és molest.

Rock me mama

L'home que em toca els cabells

2011-10-14T08:42:00.000+02:00

Quan era una mica més nen que ara, cada mes i mig o dos mesos, a mitja setmana solia venir a casa, havent sopat, un barber amb una maleta petita de fusta plena d'eines estranyes (per a mi) amb les quals ens tallava els cabells a mi i al meu pare mentre miràvem la televisió en blanc i negre. Llavors, la gent tenia més d'una feina i les jornades laborals s'allargaven sense compassió, fins al cansament i l'extenuació. Mai no m'havia agradat gens ni mica que m'asseguessin a la cadira del menjador i em pelessin els cabells ben curts. Quan l'endemà matí anava d'hora a l'escola a peu, el fred de l'hivern se m'arrapava al cap pelat i tenia la sensació que si m'haguessin tocat les orelles m'haurien caigut a terra i s'haurien engrunat com si fossin de vidre. A l'estiu, en canvi, la sensació era més molt més agradable i refrescant, fins i tot desitjable.

Quan vaig ser una mica més gran, sol, vaig descobrir que els barbers de Ripoll tenien negoci i actuaven professionalment en locals que en deien barberies tot i que jo llavors no tenia barba. Una vegada vaig anar al carrer del Bisbe amb un barber que, quan havia d'entrar el cotxe, movia la paret falsa del fons de la botiga i apartant clients i sillons de barber desava el seu automòbil ocultant-lo darrera d'aquella paret d'ara-sí-ara-no, com haurien fet els de la màfia calabresa o els de l'Honorada Societat de 'Ndrangheta als seus millors temps. No hi vaig anar gaire, la veritat, perquè un dia que els vaig dir que volia el cabell curt me'l varen rapar tant que semblava un supervivent d'algun camp de concentració polonès i la meva mare em va dir que prou, que s'havia acabat el bròquil i que busqués un altre barber on anar que tingués noció de la mides, encara que no fossin les del Museu d'Arts i Oficis de Paris on es guarda el metre en una ànima d'iridi, com la meva.

Així ho vaig fer i vaig anar a parar a les hàbils mans d'un barber coix de la Carretera de Ribes en aquell temps en què tot el trànsit de Puigcerdà a Barcelona (i a l'inrevés) passava en doble sentit per davant de la barberia del meu barber coix i del bar Jaume on anys més tard els meus amics i jo entendríem la capacitat de les pintes angleses de cervesa. Al barber, no calia demanar hora, hi anaves i prou, t'esperaves (si calia) mentre fullejaves algun Paris Match o simplement feies vida social (poca) amb els altres clients. Els que eren més grans que jo miraven revistes franceses on hi sortien dones conilles i se satisfeien mig d'amagat (de vegades ni això) mentre xerraven animadament amb amics i barbers al més pur estil comunitari de les latrines romanes. Si hi anava de fosc, en aquella tristesa infinita que exhibeixen els hiverns al Ripollès i era dels últims de marxar, veia com el barber coix, en acabar la jornada, treia uns plafons de fusta i els penjava sobre els vidres per la banda de fora de les portes. Jo sempre li xerrava de ciclisme i tots dos admiràvem l'Eddy, en Merckx, i detestàvem l'Ocaña, un altre ciclista que sempre queia.

Però llavors, com sempre sol passar amb totes les coses de la vida, hi va haver un moment en què els barbers varen deixar d'estar de moda perquè tothom buscava algun cosa més que la simple arrapada higiènica amb màquina elèctrica o manual. Va ser en aquell moment que un jove, un tal Lorenzo, d'arrels portugueses, va posar una barberia on hi tallava els cabells a navalla. M'hi vaig apuntar per primera vegada ara farà trenta-vuit anys un estiu que la meva mare m'hi va obligar a anar perquè es veu que fotia pena (jo) amb el meu cabell descontrolat com argelagues siderals. En Lorenzo estava a la cresta de l'onada i si no anaves al barber amb l'Àngel, no havies anat enlloc, no podies anar enlloc. Innovador, l'Àngel tenia una sala sobre la mateixa barberia per homes, on atenia dones (sense barrejar-les) i tot plegat tenia un toc més modern que la modernitat. Les cues eren desesperants, sense hores convingudes, anaves a agafar torn i podies esperar hores fins que no et toqués. Jo aprofitava les esperes inacabables per rellegir alguna gramàtica anglesa demodé, que em donava un cert aire d'intel·lectual i també teca infinita per hores i hores d'espera.

Llavors, ja ningú no se satisfeia a les barberies ni ningú no volia anar amb els higiènics cabells curts d'antany, records d'altres èpoques més amargades. L'Àngel, en una frenesia laboral guanyava concursos de perruqueria i assistia a cursets a l'estranger. El so de les seves tisores i el vaivé de la seva pinta em varen acompanyar uns quants anys de manera regular, un cop cada dos mesos, aproximadament, fins que vaig anar a Barcelona, a buscar la manera de veure que les coses i la vida eren dures, molt dures.

Va ser una època de poques anades al barber a Ripoll, amb l'Àngel, però de tant en tant, m'hi deixava caure perquè no vaig trobar enlloc ningú que tallés els cabells a navalla com ell ho feia. Però de mica en mica, passada l'època de la gran urbs, la vida es va recloure sobre si mateixa i Ripoll em va esdevenir de nou el meu teatre vital i amb la tornada vaig recuperar l'Àngel i el seu tallat a navalla. Entre mig, se li havia esfondrat la perruqueria de dones al cim de la d'homes (sense víctimes) i havia ampliat al negoci amb sucursal a la carretera de Barcelona on un seu assalariat hi tallava cabells en un local on abans només hi havia el no-res, horts plens d'ortigues salvatges i la fi dels límits territorials de Ripoll on la meva infantesa encara campava tendra i no gens llunyana.

Llavors, l'Àngel va canviar-se a un altre local, sempre separant home si dones, però ara eren més propers que mai els uns dels altres. Els temps havien canviat força i els nois anaven a tallar-se els cabells a les perruqueries de dones en un intent de recuperar una estètica que mai no s'havia tingut. Al nou local, l'Àngel tenia màquina de cafè, recepció, lavabo i un local net i curós, ben il·luminat on unes quantes mosses t'atenien mentre ell anava d'una banda a l'altra atenent homes i dones.

Llavors, ja donava hores convingudes i alguna de les seves mosses et rentava el cap com si li anés la vida. En recordo una de jove i morena en especial que sempre semblava estar emprenyada amb tothom i quan t'agafava el cap per rentar-te el cabell te l'ensabonava com si fossis un cavall, amb aigua freda i energia, o amb aigua calenta (depèn de quin estat amorós estigués amb el seu xicot) i energia, sempre amb molta energia, tanta que quan et deixava, tenies la sensació que t'havia de caure a terra el cabell i tota la pell del cap entera. Un dia, va desaparèixer i no la vàrem veure mai més. La que la va substituir era més alta però no tan energètica, gràcies als Déus, i tenia un millor control sobre la temperatura de l'agua i l'energia aplicada.

Però llavors, un dia l'Àngel va decidir retornar als orígens. Ja havien desaparegut la major part de barbers de Ripoll, els homes ja anaven a les perruqueries de dones, es depilaven les celles, les aixelles, les cames i el cos en una insinuació que els temps ja havien canviat, per sempre més i que Dylan era un carcamal oblidat que només servia per cantar al Vaticà cançons que ningú, ni tan sols el vent, no entén. Ara, en un local petit treballa sol, dóna hores per telèfon i tant atén homes com dones. L'Àngel ha entès la vida d'aquella manera que només l'edat deixa aprendre i ara, quan hi vaig, filosofem (com suposo que fa amb tots els seus clients fidels) de la vida, de les dones i dels vells i bons temps en què, ens sembla, tot era molt més clar, més simple i més agraït que no ara és. I com aquell qui res, l'Àngel, el meu amic Àngel (d'origen portuguès) segueix essent l'únic home que em toca els cabells amb amor, amb l'amor de tallar-los com cal, com es feia abans i aquest any que m'he adonat que fa trenta-vuit anys que l'Àngel em rapa la closca amb estil, ell m'ha confessat que en farà cinquanta que treballa de barber, perquè va començar als dotze anys, en aquella època en què es treballava per viure, no per realitzar-se, per ser feliç o per pagar-se una casa, sinó, simplement per viure, i moltes vegades, tan sols per sobreviure.

Ara l'Àngel pensa en jubilar-se aviat i quan està sol al seu local i no el veu ningú es pentina o es talla els cabells ell mateix, amb art i seguretat, tal com es fan les coses ben apreses, tal i com es fan les coses que a un li agrada de fer i, davant el plataner que li fa al·lèrgia, contempla la vida que ens contempla a nosaltres contemplar-la i a mi, ben pensat, ja em fa molta mandra buscar un altre barber per al dia en què ell es jubili.

Rock me mama

No puc parir els diumenges

2011-10-11T09:50:00.001+02:00

Els noms dels dies de la setmana agafen la seva forma actual en català en funció de les divinitats a què varen ser dedicats. Així, dilluns és el dia de la Lluna, dimarts el de Mart, dimecres el de Mercuri, dijous el de Júpiter, divendres el de Venus, dissabte el de Saturn i per acabar estranyament tot trencant la sèrie, el diumenge, que és el dia del senyor, segons els profunds canvis fets pel cristianisme a les nostres vides de pa sucat amb oli.

De la mateixa manera que el nom de cada dia de la setmana té un significat clar en la nostra llengua, hi ha gent que s'ha entossudit en associar-los també a un color, cosa més discutible i molt personal. Però, per a mi, cada dia de la setmana és diferent i té una personalitat pròpia, específica, ineludible, que no detallaré ni ara ni aquí perquè no en tinc gens de ganes. Tanmateix, si hi ha algun dia que no suporti, aquest és el diumenge, de manera destacada.

Els primers records que tinc dels dies del senyor, els diumenges, són negres. Als Salesians de Ripoll, a la primera dècada de la meva vida, s'havia d'anar per collons el diumenge al matí a missa i a les tardes al cinema obscur amb olor de plàtan, nen, hòsties, pluja i pa humit. Hi anàvem obligats i, si hi havia un dinar o una celebració familiar fora de la vila que ens impedís assistir a l'acte litúrgic o la projecció de la foscor, havíem de justificar-ho amb una nota manuscrita i vera dels pares perquè si no, suposo que s'hauria emprenyat (i potser despenjat per trumfar-nos) el lleig sant crist sagnant de mida natural que presidia les nostres penitències a l'entrada de l'església, situada sobre el cinema indistingible d'aquell dels germans Lumière o del visionari Méliès.

Sempre m'ha emprenyat, però al diumenge la vida es paralitzava, el món queia en una sensació estranya i lenta, com en una migdiada inconscient, i només hi havia vida als quioscs (al matí) i a les pastisseries (fins a mitja tarda) on anàvem els de casa a comprar la fruita que més agradava al meu pare, el braç de gitano de crema. A voltes, quan tornàvem amb el sis-cents de casa de visitar parents dominicals de les profunditats de les boires del Manlleu que encara semblava negat des de l'aiguat del quaranta, fins i tot la radio atrotinada tenia un altre comportament i no podia fer altra cosa que transformar les estranyes ones hertzianes en irreals partits de futbol que, per les interferències contínues semblava que estiguessin passant a l'altra banda del món, Mart o Andròmeda. A vegades, l'enginy de Tesla (que no del bandarra Marconi) es convertia també en una llista monòtona i repetitiva de quaranta cançons d'èxit (relatiu) que sempre em semblava la mateixa cançoneta collonera amanida amb el soroll de fons de les interferències persistents que em feien pensar sempre, indefectiblement, en els motors radials d'aviació Pratt & Whitney de divuit pistons dels P-47 americans que havien bombardejat la vella Europa, aquella que Adolf Hitler s'havia volgut menjar amb patates russes i amb poc èxit no feia pas massa temps.

Va ser en aquests diumenges de sis-cents que vaig descobrir, avançant-me molts anys a Panasonic i les seves ulleres que tant bé queden a la Sus, les imatges en 3D a l'entapissat de pota de gall dels seients del SEAT de casa. En aquells diumenges de castanyes, queia l'hivern sobre el cercle polar àrtic i també sobre el Ripollès amb una pesadesa freda i solitària que ens abaltia a tots, escurçava els dies fent-los puta nit i maleïa els diumenges en una mena de cosa grisa, fredíssima, plena de fulles mortes, pluja i gels en un preludi intens i malparit dels freds encara méa intensos que estaven per venir i manifestar-se, plenament, cada diumenge.

No vaig entendre mai com a casa, presos d'una fe estranya i imperiosa, els agradava anar a missa el diumenge, cap al final de la tarda, a Campdevànol, de fosc i amb fred. L'església era més freda que l'estació polar Zebra, fredíssima com el propi infern (tal i com maleeixen els anglesos). El prevere havia manat col·locar unes estufetes de butà de per riure penjades a cinc metres d'altura, imagino que per escalfar els àngels i els arcàngels i no els feligresos, si no és que ja eren morts, de fred, pur, simple, kelvinià, absolut. La litúrgia del gel transcorria sota la poca llum natural en les esglésies i adulterada per la feble llum vermella de la combustió del butà que ens hauria pogut matar a tots, intoxicats i glaçats.

La mare em deia que per no tenir fred (o no sentir-lo) no respirés. Després de patir unes quantes hipòxies similars al mal d'altura, havia decidit que preferia la respiració, per dolorosa que fos. Un diumenge, vaig passar tant fred que abans de la consagració no em sentia el nas, les galtes ni els peus i vaig creure que se m'hauria glaçat fins i tot el ninot per sempre més perquè possiblement Déu, a les seves altures escalfades pel butà i el diòxid de carboni de l'església, m'havia volgut castigar per algun pecat que jo ni tan sols sabia que hagués fet. I així, quan vaig poder, vaig renegar de la fe glaçada, i em vaig desempallegar de la missa de plom gèlid del llunyà Campdevànol, i la vaig substituir, cosa que no sé si va ser pitjor, per unes passejades infinites, amb els amics, carrer Sant Pere amunt i carrer Sant Pere avall de Ripoll a la recerca d'alguna fembra de corbes voluptuoses i més perilloses que les de les collades properes, també glaçades. La tarda de caminada es feia infinita, indistingible de la por i l'oblit, eternament freda i ens insensibilitzava els peus, les mans, les cames, l'ànima, amb una facilitat que devia emanar del dia del senyor, suposo, o potser directament de Campdevànol i el seu estrany i altíssim campanar luterà. No parava de pensar que aquell senyor, fos qui fos, la devia haver cardat molt grossa o que ja tenia uns bons collons per tenir dedicat un dia tan lleig, trist i irrellevant.

Als diumenges a la tarda, havent dinat, agafàvem i fèiem autoestop en alguna cantonada i pujàvem als cotxes de la gent gran que ens parava. Suposo que els fèiem pena i sempre acabàvem per explicar-los que no teníem ni cotxe ni calés i que la nòvia ens esperava a Sant Joan, Olot, Sant Quirze o Manlleu i amb l'amable diesel sorollós d'aquells bons samaritans dominicals arribàvem a un altre poble igualment trist, fred i immers en la monolítica monotonia d'un altre dia del senyor, igualment trist, lleig, plujós i fred.

A la nit, a casa, tocava repassar els deures de l'endemà mentre a la televisió en blanc i negre vomitava algun partit de futbol que semblava el NODO o la por.

La vida va anar passant, va desaparèixer un dictador, va aparèixer una democràcia, vaig tenir nòvia primer i família després, però els putos diumenges varen continuar essent morts, inexistents, irrellevants i el meu pare encara seguia comprant l'exquisida fruita del braç de gitano a les pastisseries obertes com poca cosa més al món.

Ara els diumenges segueixen essent el dia absurd que eren, segueixen essent un trànsit trist i quiet que ni duu enlloc ni mai no ho farà. Em complauria extremadament que algun govern ordenés la jornada laboral contínua, o irregular, de manera que mai no fos festa per obligació i que la vida passés plàcidament com en un Blade Runner a la catalana, pencant (què si no?), sense botigues tancades, braços de gitano afruitats, ni fred, ni campanars desubicats lluny de les portes de Tannhäuser on encara brillen dominicals raigs C.

No puc parir els diumenges.

Jobs

2011-10-06T09:25:00.000+02:00

A la vida, a la història de la humanitat, ens trobem amb gent que, com ell, ens ha aportat coses fonamentals i importants. Passada ja l'època dels grans descobriments geogràfics i dels espectaculars invents fruit de genis solitaris i obstinats, Jobs reprenia aquesta vena de genialitat, inconformisme i simplicitat òbvia, però difícilment assolible. Cada vegada que he acabat comprant algun dels seus nous productes, he pensat perquè collons no se m'havia acudit a mi. Suposo que la genialitat és fer evident i obvi tot allò que mai no se'ns hauria acudit a la resta. A ell se li acudien i a nosaltres no.

Conec i uso els productes Apple des de fa una pila d'anys. Al principi de la informàtica buscava eines potents que em permetessin fer milions de coses diferents i els Mac em sobtaven i em descol·locaven per la simplicitat que mostraven. Molts vàrem ser enganyats pels complexos i complicats PCs de Gates però superats els primers anys erràtics de la informàtica he sabut apreciar la simplicitat (aparent) dels productes que Jobs dissenyava, inspirava.

L'iPod, totes les cançons de la meva vida a la butxaca. L'iPhone, una manera completament diferent de veure la comunicació. L'iPad, l'encertada renovació d'idees noves. Tres genialitats insuperables.

Jobs, inspirador directe i indirecte per a molta gent, desitjo que el llegat de la teva actitud aporti noves idees i noves visions en totes les coses que fem.

Jobs, que els Déus et siguin propicis.

(Escrit des del meu iPad)

Apple, la NASA, el gin Xoriguer, en Dylan i el "yoyas"

2011-10-05T09:45:00.000+02:00

Fa pocs mesos la meva admirada NASA (organització sense territori però amb instal·lacions per tot el món), ens acollonia amb la declaració que tenien oculta en les seves secretes naus (potser a l'àrea seixanta-dos) alguna cosa així com un extraterrestre descomunal, verd, lleig, i amb dos collons com un toro, però al final tot es va quedar en una bajanada de res i la bèstia parda no va eixir per enlloc.

Fa pocs dies ens tornaven a acollonir (els de la NASA) amb la caiguda incontrolada d'un satèl·lit de sis tones i escaig que encara no sabem on ha caigut del cert. Es veu que els russos sí...

El dimarts quatre d'octubre de l'any dos mil onze, Apple ens ha fallat presentant un iPhone de pa sucat amb oli passant de tot i oblidant-se de l'esperat 5 (malgrat que a l'Iu Forn el deixi completament indiferent des del seu Twitter, que no sé des d'on escriu, per cert...). Al contrari del que em predeia el meu fill insistentment pel Gmail tot el dia, els nostres iPhone 4 no s'han autodestruït, encara que potser ho haurien d'haver fet de pura (o puta) vergonya. Ara, als propers dies (els d'Apple) ens voldran vendre un producte similar a l'existent i pretendran que ens creguem que sense l'andròmina dels collons no serem feliços. Òbviament, discrepo, la meva infelicitat no la controla Apple.

Darrerament no guanyem per desencisos. Un temps enrere, a l'inici d'aquesta crisi, l'entranyable "yoyas" proposava en un programa de TV abandonar l'Euro i tornar a la pesseta per reactivar l'economia com sempre s'havia fet, tot i que ara la cosa no sembla tan simple després del merder que ens han muntat. Ara, economistes de prestigi surten per tot arreu tan panxos per les TVs i ens diuen el mateix (que el "yoyas" deia sense tanta preparació, a base de simple intuició) i amb cara seriosa pretenen que els creguem després de no haver tingut l'encert (o els collons) de predir la crisi quan tocava, i no ara, a misses dites. Collons amb el "yoyas", o també, collons amb els economistes, una altra raça a posar a la (llarga) llista negra amb els pàries de la Índia per fregar latrines.

Per tant, ja no sé si anar al banc a defecar-hi o a demanar-los que em canviïn els moribunds Euros per Dòlars, pèsols o préssecs, ja sabeu, les pomes de Pèrsia de l'imperi Selèucida, o alguna altra collonada que em pugui menjar (almenys).

Crec que em vendré les poques coses que m'havien anat dient que havia de comprar perquè no m'han pas fet més feliç, crec que em repensaré tot el que m'havien dit que havia de pensar perquè no m'ha pas fet més feliç i crec que hauré de redefinir tot allò que realment és important per a mi i no per a ningú altre, per molta tecnologia que m'exhibeixin perquè no em fara pas més feliç. Així, segurament, escodrinyaré els cels immutables de Kepler a la recerca d'un senyal, del senyal i, de nit, beuré estels, malsons i gin Xoriguer tal com recomana en Gerard Quintana (qui, per cert, no fa massa anys afirmava sàviament que els diners no eren infinits) en les seves meravelloses adaptacions de Dylan. Així, crec que als sospirs de la nit, quan les aigües de Higgs es tornin tèbies i jo tingui el cor més a prop de les estrelles, en aquells instants efímers i fugissers, buscaré la llavor oculta de l'oblit impacient i, amb una mica de sort, segurament, seré feliç amb poca cosa o amb res, versió u punt zero.

Al final, la Vero haurà tingut raó i, com ella, faríem bé de deixar-nos robar el mòbil, descuidadament, com aquell qui no vol la cosa, al cafè, al carrer o estavellar-lo contra el dur sòl de la realitat, la irrealitat o com me la vulgueu dir.

Rock me mama...

Aquesta vida que no entenc

2011-10-03T09:47:00.001+02:00

El meu gat es diu Julio Romero de Torres, però li diem Missi, diminutiu de Missifú i aquest, hipocorístic de Fumanxú, un dels meus herois de petit. No té ni cinc cèntims a la Caixa, el beneit, però viu feliç atacant aspiradors i papallones.

A la meva amiga Vero li varen robar el mòbil, en una cèntrica cafeteria d'Osona. Ara no en té i afirma que no se'n vol comprar cap altre. Potser té raó. I ho diu ara, tant panxa, a dos dies de la presentació del nou iPhone, el cinc.

Milions d'anys ha trigat el Ter a llaurar el meandres de Sant Pere de Casserres, però al restaurant que en controla l'entrada ens volen fer pagar tres Euros per veure-ho. Com es posa preu a la geologia?

Ahir vaig pagar la gasolina a dues-centes vint-i-cinc pessetes el litre, més cara que el vi peleón, més escàs. Potser l'Aràbia Saudita hauria d'haver estat beneïda pels Déus amb vi xarel·lo i figues. Total, pel que en fan dels calés...

L'estiu no ha existit i la tardor és estranya. Els homes del temps de TV3 diuen que és excepcional, però no sé si els seus càlculs i dades es remunten fins al cretaci o al càmbric. No Crec. Tenen una sobrevalorada escala temporal.

Potser aniré demà a treure tots els calés del banc i els guardaré, canviats a dòlars, en una caixa d'espardenyes, (ui, esportives) Nike, d'aquelles que fan nens vietnamites a cap preu, o això diuen. Ara recordo les paraules d'en Fabià Estapé, que si tots anéssim demà a treure els calés del banc, no hi serien. Quins collons. No sé si anar-hi, doncs.

Fa dies que amb el meu amic Ricard seguim un curset online d'Access, incomprensible com poques coses a la vida. Ens esforcem per seguir les lliçons i, de les cinquanta que té el curs, n'hem seguides vint, però només ens han ensenyat a obrir i tancar arxius. No anem bé.

Les meves antigues botes de motorista audaç de la marca Spica són molt més còmodes que no les Alpinestars andorranes noves de trinca. Poca paciència o mal producte?

Les merles de davant de casa segueixen desafiant-me cada matí totalment alienes a les fluctuacions de Wall Street. Deuen ser amigues del meu gat, que no té un duro.

La moto se'm resisteix i cada dia que provo de posar-la al menjador de casa, se m'encalla al revolt del replà de l'escala, no hi ha collons. De moment.

No he sabut explicar encara perquè els neutrins del Gran Sasso van més ràpid que la llum, ni perquè les paelles que comprem de lliscador tefló sobre alumini, (Tefal) no duren res, ni tan sols tinc idea de perquè els mitjons del Decathlon duren (amb sort) dues setmanes (o dues rentades) abans d'autodestruir-se, ni perquè pels costats dels Calvin Klein que em varen regalar el passat Nadal em surten els pebrots, inflats de tanta mentida, de tanta malaurança, de tanta irrellevància.

Al final (o potser d'aquí a poc), potser ni el diccionari tindrà collons de deturar les bales.

Rock me mama

L'Espanya dels collons revisitada

2011-09-30T12:08:00.000+02:00

Avui he llegit l'article de l'Eva Piquer (Allò que vulguem ser) en què parla dels seus pares, del català i del que volem ser i m'ha fet reflexionar.

La meva història (com la de molta altra gent) és similar a la de l'Eva. Quan els seus pares es varen casar els meus ja en feia dotze que s'havien casat, jo en tenia deu i ja en feia deu que la meva educació, com la tothom, es feia únicament i obligatòriament en castellà i amb unes quantes hòsties, sovint mal donades, per allò de que la lletra amb sang entrava millor.

La realitat sempre és, ha estat i serà estranya. Malgrat la persistència única de l'educació en una llengua que els pares a penes si sabien parlar, mai no ens vàrem sentir fills de la una, gran i lliure que ens volien fer creure que érem, quan no n'érem en absolut.

No recordo haver tingut mai la consciencia de ser espanyol. Bé, si us he de ser sincers sí, recordo una època en què fingíem ser espanyols perquè ens feien aprendre el castellà a hòsties a les classes de Formación del Espíritu Nacional (FEN) a mans d’un psicòpata del Régimen en el que llavors eren les Escuelas Salesianas de San Juan Bosco, o alguna collonada similar.

No vaig voler aprendre mai, ni ganes, els Principios del Movimiento (i no parlo de cossos i mecànica Newtoniana) i sempre he passat la meva vida a Catalunya sota la tutela de l'estranya madre España. Confesso que en algun moment de debilitat de la meva vida havia cregut (o volgut creure) en la possibilitat que tot acabés bé i que l’entesa entre España i Catalunya fos una realitat i s'aboqués a una alliberació.

Mentre, el meu pla d'estudis va anar canviant de noms, cursos i continguts però va romandre sempre invariablement en castellà. La universitat va ser en castellà però, en una Bellaterra convulsa de finals dels setanta, en Carles Castellanos ens va fer penetrar profundament en la llengua, la gramàtica i l'anima de la catalanitat adormida que dúiem a dins.

Així, vaig començar a escriure català amb correcció ja de gran i des de llavors no he concebut una altra manera de fer-ho, ni cap altra manera de viure-ho.

M’han escridassat a Andalusia perquè parlava en català amb el meu fill a l’entrada d’un Museu a Ronda. A mi, que com a tants d'altres ens havien hostiat fins a saber de memòria (però no compartir) els Principios del Movimiento, i fins a saber què eren els Fueros del Estado prohibint-me tota mena d'expressió de la meva llengua en aquella unitat de destí universal. Sembla que ningú no entén res i que ningú no vol entendre res. Els criteris de seny i el sentit comú fa temps que se n’han anat a prendre pel cul en aquest país de fira en què vivim.

L’Espanya dels collons va i bé i ara torna a ser el mal omnipresent, però els mateixos polítics independentistes, nacionalistes que juguen el doble joc d'Espanya i Catalunya, els mateixos que ens volien fer creure que tot era possible amb un estatut irreal per a no res, ara ens diuen que no, que no tot era possible però que d'alguna altra manera sí que en serà. Ningú no parla clar perquè ningú no vol que entenguem res, però potser ara ja no volem entendre res perquè ja ho hem après.

Que l’Espanya dels collons s'oblidi de nosaltres, que desaparegui de la nostra realitat i amb ella tots els falsos independents, independentistes, nacionalistes de pa sucat amb oli i altres collonades que s’afegeixen al carro de no sé ben bé què ja, francament.

Mai no m’he sentit espanyol, insisteixo, però ara ja no sé ni si vull ser allò tan gastat que en diuen ser català, perquè ja no sé ben bé què és. Mentre s’ordenen els temps i les idees segueixo declarant-me ciutadà de l’Imperi Romà, almenys aquest ja no ens toca els collons i estaria orgullós de veure que la seva llengua n'ha esdevingut una altra de vigorosa i símbol de resistència en aquests territoris d'una Espanya que no vol entendre res de la seva perifèria, que no ens deixarà entendre res i que no voldrà que parlem, pensem i sentim en català. Cosa que penso seguir fent, òbviament.

Que els Déus ens siguin propicis.

Res

2011-09-27T12:26:00.002+02:00

Res, que avui no tinc ganes d'escriure res de res (de fet ni això).

Neutrinitzeu-me.

El Gran Sasso, Newton i la guita fresca

2011-09-26T12:00:00.001+02:00

Fa uns dies, el meu amic Jeszmyself em proposava enriquir-me de manera ràpida i escandalosament descarada buscant i enregistrant (suposo que en alguna fosca oficina de patents, o de l’SGAE) el nom d’una partícula subatòmica de la qual, en ser descoberta en alguna de les col·lisions al CERN, en pogués reclamar el nom, els drets d’ús i la morterada corresponent. Aquesta partícula, en estat natural hauria de durar menys que el temps de Planck, la seva descomposició hauria d'alterar l'escuma quàntica i per anar bé hauria de trencar més lleis de la física que les que una dona trenca un dia qualsevol. La idea era bona.

Fa anys que intento (inútilment) enriquir-me ràpidament. El diner em crida l’atenció, no vull pas negar-ho, la possessió de grans quantitats de pasta gansa, guita fresca i de grans morterades m'obsessiona enormement, però la llàstima és que no en sé prou per aconseguir-ho. Dissortadament, ja em varen prendre la idea d'aquelles grues extensibles que s'usen per pintar façanes i arreglar els petits desperfectes que als paletes agrada tant fer mentre exposen la seva vida alegrement tot cantant, xiulant i increpant a tota femella viva que passi prop seu. També se'm varen avançar amb les idees del Facebook, ara fa poc, i amb la d'Internet ja fa temps. La compra i posterior revenda de la Chrysler segueix estant fora del meu abast malgrat que he intentat de totes maneres convèncer al nou director de la meva sucursal de la Caixa que em concedeixi un crèdit ICO pels trenta o quaranta mil milions de dòlars que em demanen. Amb els de Coca-Cola, ja ni tan sols no hi he ni parlat.

Però ves per on ara tinc a les envistes una altra oportunitat de les bones. L'única pega és que per enriquir-me he de desxifrar un dels darrers misteris de la creació, carregar-me les teories dels meus amics Einstein, Lorentz, Fitzgerald, Maxwell (i un munt més) ben establertes i acceptades des del 1905, de manera que pugui explicar perquè els neutrins que arriben cagant hòsties al Gran Sasso disparats des de la Suïssa formatgera, ultrapassen (això sí, per poc) la velocitat de la llum que fins ara crèiem infranquejable.

El Gran Sasso, massís de nom contundent que magnifica la històrica troballa, va ser testimoni també d'un dels esdeveniments més espectaculars de la segona guerra mundial a Europa, l'alliberament de Benito Mussolini, qui, després de la seva caiguda al juny de 1943, va ser reclòs primerament a l'illa de Ponza i després al massís muntanyós dels Apenins, al Gran Sasso precisament. Seguint instruccions de Hitler, el capità Otto Skorzeny de les SS va aconseguir alliberar el presoner que va sobreviure dos anys més abans de la seva execució i pública exposició penjat pels peus a la plaça Loreto de Milà amb la seva amant Clara Petacci.

Fa segles que Newton va facilitar un mètode útil (encara l'usem) per calcular les relacions dels objectes amb l'espai i el temps. El llegat de Newton va sobreviure poc menys de dos segles fins que Einstein ens va explicar millor els detalls inexplicables per aquella mecànica, ara coneguda com la mecànica clàssica de Newton. Poc més d'un segle després de la formulació de les omnipresents lleis de la relativitat (especial i general), ara, en una acció digne de les millors obres de ciència ficció, el CERN dispara deu a la deu neutrins per segon des de Suïssa cap al Gran Sasso, travessant l'escorça terrestre en un recorregut de set-cents trenta quilòmetres per descobrir que els neutrins van una mica més ràpid que les prediccions de l'Albert. Quins collons.

Per raons òbvies, no vaig poder viure el (re)descobriment del continent americà, però sí l'arribada a la lluna el vint-i-u de juliol del seixanta nou en el memorable vol de l'Apolo XI. Ara em complau i em fascina poder viure un dels terrabastalls més grans de tots els temps de la física, engrunar la barrera de la velocitat de la llum.

De confirmar-se que els càlculs són correctes i les mesures tan precises com ens diuen que són, des d'ara mateix, l'amable Buzz Lightyear ja està anant lent i ja ens haurem de replantejar tot el que coneixem del nostre univers i de les lleis que l'expliquen.

De moment, pel que pugui ser, vaig imaginant explicacions per l'estrany fenomen observat, a veure si amb una mica de sort i enginy el puc explicar, en trec profit i em foto ric d'una puta vegada. Estoy en ello...

Rock me Sasso

Albània, el nostre país

2011-09-23T10:54:00.000+02:00

A l'escola sempre m'havien explicat que Albània era un país rar i aïllat de la resta del món i que un tal Enver Hoxha, roig com pocs, enemistat amb la resta del món per obscurs motius desconeguts fins i tot havia reescrit la història de la humanitat en clau albanesa de manera que tot el que havia estat important ho havia fet, descobert o enginyat un albanès de soca-rel.

Al telenotícies d'ahir (dijous vint-i-dos de setembre) deien que, segons un estudi, el 50% dels accidents mortals de trànsit a Catalunya els pateixen gent més gran de seixanta-cinc anys. Preocupats, anuncien mesures perquè aquest col·lectiu no sigui escabetxat a cantonades, passos de zebra i trompades en general.

Si no fallen les matemàtiques (no ho fan), queda un altra col·lectiu de gent que no arriben als seixanta-cinc anys, que representen l'altre cinquanta per cent. Aquest altre col·lectiu també resulta escabetxat sense pietat. És l'estadística. Sorprenentment, no han dit res de promoure mesures especials per aquest altre grup de gent també afectat per la mort sobtada. No ho sé, però em preocupa la situació i ja em veig caminant amb el DNI a la boca (o l'equivalent català que algun dia potser lluirem amb orgull) perquè no ens multin per tenir qualsevol edat, caminar, córrer o pensar de manera diferent a com proclama una obscura estadística o un informe mai no vist.

A Catalunya parlem tant de Catalunya com poc de la resta del món. SI ho mirem bé, passa una mica (o molt) com a Albània passava, ens repeteixen incessantment un cop i un altre els nostres mèrits, les nostres gestes, les nostres insignificances es magnifiquen i les gestes de la resta s'obvien, som els millors, ens diuen. Tot s'acaba amanint amb una salsa perversa, estranyament albanesa que tot ens va en contra, i que no hi ha vida més enllà de les difuses, humanes, euclidianes i irrellevants fronteres de la nostra pàtria, país, territori o com se'n vulgui dir.

Avui divendres vint-i-tres de setembre ha de caure un satèl·lit de la NASA. No se sap del cert sap on caurà, ni tant sols si ho farà avui, però ahir l'home del temps de TV3 deia cofoi que una (de les infinites, i aquesta precisió és meva) trajectòries passaria per sobre Catalunya. No ha dit que seguint la mateixa bajanada de raonament pot passar per gairebé qualsevol altre lloc del planeta. Sembla com si fins i tot en la mala sort volguéssim ser únics, principals, albanesos.

Temps enrere, em preocupava l'holandització accelerada de les nostres terres, la incessant migració cap als peatges a tot, cap al control absolut, cap a la repressió autoinduïda, cap a l'obediència absoluta del poder central i cap a altres collonades igualment vomitives. Ara, no sé perquè, el nostre país abandona aquest discurs d'imitació dels models nòrdics (potser perquè no eren tan bons com ens deien) i, subtilment, ens regiren la història, els costums i els personatges com si no n'hi hagués hagut d'altres que no fossin albanesos, perdó, catalans i tot plegat, no m'agrada gens.

Ara crec que mai no demanaré asil polític a Albània (ni, per descomptat, a Holanda) perquè segurament no hi trobaria gaires diferències i així m'estalvio el viatge i l'enrenou.

La incessant repetició perversa de les mateixes mentides, de la mateixa irrealitat, put, contamina, de manera que la mentida es converteix, finalment, en realitat irreal.

Tot això put, rock me mama, però ben fort.

PS Poso a continuació la traducció (en àgil cursiva) del text a l'albanès per si us heu perdut alguna cosa:

Në shkollë unë u tha gjithmonë se Shqipëria ishte një vend i rrallë dhe të izoluar të botës dhe se e tillë Enver Hoxha, ashtu si i kuq, armiqësi me botën e errët për arsye të panjohura kishte rishkruar historinë e madje edhe e njerëzimit në kyçe shqiptare në mënyrë që çdo gjë të rëndësishme kishte bërë, gjetur ose hartuar një rrënjë shqiptare.

Vendi, e izoluar nga çdo gjë, madje edhe vetë, ra në turp, injoranca dhe neglizhenca e rrugëve të turizmit masiv, për arsye të ndryshme dhe ngjarje u bë diçka më shumë si një vend që kurrë nuk kishte qenë. Gjendja e tanishme e Shqipërisë është për të ardhur keq dhe të varfër, duke luftuar për të shkuar përpara.

Unë nuk kam llogaritur saktë (as jo) se sa kohë çdo ditë kushtuar TV3 gjatë lajmeve e tij për të lëvduar shfrytëzon e studiuesve, shkencëtarëve, ekonomistë dhe fisnikëri katalanasit, por perceptimi që kam (kam të pranoj se është krejtësisht subjektive) nuk është duke folur për diçka tjetër. Unë kam humbur akuzë se si shumë të shtëna kanë njoftuar një kurë për kancer, apo sa herë Belaterra të supercomputers, i ftohtë pranë buzë superpercjellshmëri, duke punuar në një gjendje të çuditshme kuantike nëpërmjet të cilit në fund të NASA-s si një bandë e kopësht fëmijët duke luajtur me rërë dhe kova. Të gjitha institucionet katalanisht bërë studimet plotë e ferrit (por ne kurrë nuk kemi parë të përmendur të gjithë) të cilët pohojnë se ne jemi udhëheqësit në siguri, rrugët janë pistonudes apo jo ne jemi në vend të mirë në botë dhe deklaratat e ngjashme.

Në lajme dje (e enjte njëzet e dy në shtator) tha se sipas një studimi, 50% e vdekjeve të trafikut në Katalonia në moshuarit vuajnë 60-5. Në fjalë, duke njoftuar masa për të siguruar se ky grup nuk është e marinuar në qoshe, hapa dhe trompades zebër në përgjithësi.

Nëse ju nuk do të matematikës (nuk), është një tjetër grup i njerëzve të cilët nuk arrijnë gjashtëdhjetë e pesë, duke përfaqësuar të tjera për qind pesëdhjetë. Grupi tjetër është edhe turshi pa mëshirë. Është e statistikave. Çuditërisht, ata nuk kanë thënë ndonjë gjë të veçantë masa për të nxitur këtë grup tjetër i njerëzve janë të prekur nga vdekja e papritur. Unë nuk e di, por unë jam i shqetësuar për situatën dhe tani unë jam duke ecur me ID në gojë (ose ekuivalentin e një ditë mund të duket Katalonje e saj më të mprehta me krenari), sepse ne nuk kemi ndonjë dënime për moshën, ecje, vrapim, ose duke menduar në mënyrë ankesat e ndryshme si një raport të errët statistikore ose nuk shihet.

Në Katalonjës Katalonjës si ne flasim kaq pak të botës. Nëse ju duket e mirë, kalojnë pak (ose shumë) shkoi në Shqipëri, ne vazhdimisht insistonte mbi dhe një nga meritat tona, veprat tona, veprat tona parëndësishme janë zmadhuar dhe të tjera harruar, ne jemi më të mirë, thonë ata. Të gjithë veshur me një salcë vetëm çoroditur, çuditërisht të gjithë shqiptarëve na ndaj, dhe se nuk ka jetën e përtejme, kufijtë fuzzy e njeriut, dhe të parëndësishme Euklidiane e vendit atdheun tonë, apo territor si ajo ju thotë.

Sot e premte, njëzet e tre shtator duhet të bjerë një satelit i NASA-s. Askush nuk e di me siguri e dinë se ku të bie, madje edhe nëse ata e bëjnë sot, por dje TV3 meteorolog tha me krenari se një (pafund, dhe kjo është pikërisht tim) rrugë kalojnë mbi Katalonjës. Ai tha se pas pakuptimta njëjtin arsyetim mund të kalojë për pothuajse çdo vend tjetër në tokë. Duket sikur edhe fat të keq kemi dashur që të jetë unike, shqiptarët të mëdha.

Disa kohë më parë, unë i shqetësuar holandització përshpejtuar tokat tona, migrimit të vazhdueshme ndaj të gjitha tarifave, për kontroll absolut, nuk ka për të autoinduïda represionit, bindje absolute të pushtetit qendror dhe për të tjera po aq idiotike të sjellë të vjella . Tani, sepse unë nuk e di, vendi ynë braktis diskursin e imitimit të modelit nordike (ndoshta për shkak se ata nuk ishin aq i mirë sa na u tha) dhe, lehtë, ajo qeverisur historinë, zakonet dhe personazhet sikur kishte të tjerë janë që nuk ishin shqiptarë, keq, katalanisht dhe gjithçka, jo si.

Tani unë kurrë nuk do të kërkojë azil politik në Shqipëri (ose, natyrisht, në Holandë), kështu që nuk të gjeni shumë dallime dhe kështu udhëtimit m'estalvio dhe ngutje.

Përsëritja e pandërprerë e njëjtë qëndron keqen, vetëm joreale, të vënë, ndot, kështu që gënjeshtra të bëhet, në fund, me të vërtetë reale.

E gjithë kjo vënë, rock Mama mua, por shumë të fortë.

No puc parir els plàtans

2011-09-22T10:41:00.000+02:00

Mai no he pogut parir els plàtans i el sol pensament d'ingerir una d'aquestes fruites llargarudes em provoca un profund malestar i, sovint, un fàstic irreprimible i perbocador.

Admeto que semblen (o són) fàcils de pelar i que a diferència d'altres fruites més saboroses, però més conflictives, es poden pelar sense instruments. És clar que ingerir-los sense pelar pot resultar encara més desagradable del que ja és la ingesta d'aquesta porqueria groga i verda.

Es veu que les variants d'aquesta mena de penis sempre erecte són gairebé infinites i es conrea a tots els continents llevat de l'Antàrtica per raons climàtiques ben òbvies. Farcit de nutrients i vitamines resulta altament recomanable per a la salut humana i també, possiblement, per a l'animal. Aquest fet em crea un conflicte directe i doble per raó de la meva suposada humanitat i evident animalitat.

Els records de la meva infantesa són en blanc i negre per l'època en què em va tocar viure-la, però també tenen tots (els records) una emprenyadora olor de plàtan que se'm sol barrejar, fins a fer-se'm indistingible, amb l'olor de llapis i goma desfeta que habitava els plumiers dels meus anys més innocents.

La ment humana (almenys la meva) és curiosa, analògica allunyada de l'asèptic silici i refotudament cabrona, de manera que qualsevol d'aquestes dues olors tan associades a la infantesa, llapis i goma, em porta, indefectiblement cap al plàtan, el puto plàtan o banana dels pebrots (més vegetal). Cada vegada que entro en una impremta, enmig de les olors de tinta, paper i plastilina, detecto immediatament l'olor de les mines de carbó dels llapis ocultes en la seva foscor dels calaixos i l'empallegosa olor de nata de les gomes suaus per esborrar dibuixos i gargots, però llavors, en alguna carpeta oculta a les meves neurones clarament faltades de potassi, s'alteren les sinapsis com només poques femelles em fan i, ràpidament, es forma en alguna zona dels meus dissortats lòbuls cerebrals l'olor primer i la imatge després d'un formós i emètic plàtan no sé si de les afortunades illes Canàries.

Al meu pare li agrada menjar-se'ls tallats en fines rodanxes, cobertes amb sucre a dojo fins que es formi una crosta considerable i regar-los, negar-los diria jo, abundosament amb moscatell dolcíssim d'una bóta que té oculta al garatge fresc de ca seua. De petit m'oferia de postres aquesta menja saborosíssima per a ell, però he de confessar que mai no vaig poder ni tan sols tastar-ho.

Durant una temporada, la televisió de l'estat que ens oprimia, i ens oprimeix encara, em volia fer creure que si menjava un plàtan cada dia seria alt com un sant pau i fort com The Great Khali (un descomunal wrestler que no deu pas haver menjat mai plàtans), coses que, òbviament i amb tota sinceritat, m'importaven un pebrot (és a dir, res). De l'engrescadora campanya platanera espero que els cabildos insulars, almenys, en sortissin benparats econòmicament, cosa que mai no he sabut del cert, per cert.

Com a pertorbadora i repulsiva referència cinematogràfica cap aquesta fruita que eliminaria sense remordiments de la faç de la terra, em ve al cap la pel·lícula la Ciutat de déu i en Manè Galinha, en Zé Pequeno i l'Angélica, personatge femení que afirmava que el plàtan era excel·lent per distreure's per davant quan els homes la sodomitzaven per darrera. Ja veieu.

Ara que la meva vida ultrapassa perillosament el mig segle de vida ininterrompuda, ho tinc clar i ja no entro a les verduleries si exhibeixen plàtans de manera descarada i també evito els supermercats ultraorgànics, ultrabiològics (abans no eren biològiques les verdures?) i ulotraecològics que creuen que una fruita amb olor de nen és més saludable que un bon fino cordovès o un excel·lent vi d'Alella com els que fa la meva amiga Eli.

Sortosament la meva vida s'ha vist molt simplificada i he pogut eliminar gomes i llapis en fer els meus escrits gràcies a l'omnipresent informàtica que tot ho emmerda, que tot ho oblida, que tot ho esborra asèpticament i sense olors (llevat de la fascinant dels Mac nous de trinca), i així ja fa anys que he canviat el pa amb xocolata i el plàtan de berenar per un Martini fresquíssim ajudat amb un savi rajolí de Gin i un pensament de líquida llimona de la lunar Múrcia per oblidar d'una puta vegada la infantesa esquerpa en blanc i negre i olor de llapis, goma i plàtan trepitjat contra la qual no hi ha teràpia que valgui.

Rock me mama

Movistar Wars o la guerra perduda

2011-09-21T10:18:00.003+02:00

Al Reixac tenen problemes amb els telèfons, jo també, i com nosaltres, la major part dels usuaris de Movistar de les nostres terres estranyes, llunyanes i fredes els pateixen.

Seguiu aquest enllaç per llegir la queixa del Reixac

i seguiu aquest per llegir la meva queixa

Els déus no ens són propicis

Déu, he pensat, ja sóc obsolet...

2011-09-19T12:51:00.001+02:00

En un reportatge a hores intempestives de la nit, quan els nens dormen, els adolescents es droguen i els pares beuen oblit i gin barata ajaguts al sofà de casa, em varen explicar fa pocs dies com els fabricants dissenyen, fabriquen i venen productes de consum perquè tinguin una durada predeterminada, s'espatllin o es parin al cap d'un cert temps i n'hàgim de comprar de nous tot i que els que s'han espatllat o aturat, tinguin fàcil reparació. Consumisme sense pietat.

La cultura de les coses ben fetes sobre la qual es basa en bona part la nostra civilització, em sembla que ens la fan entrar, parlant clar, pel cul. D'una banda ens diuen que la nostra feina l'hem de fer com si d'ella en depengués el futur de la humanitat, que hem de ser responsables de la nostra feina i dels nostres actes però al mateix temps ens fan comprar, consumir i llençar objectes i béns programats per anar-se'n a prendre pel sac al cap de poc. Les contradiccions m'intranquil·litzen profundament.

Sembla que la nostra genètica duu una programació que determina el nombre màxim de vegades que les nostres cèl·lules es poden dividir, cosa que limita la nostra vida de manera ineludible en una altra mena d'obsolescència programada, biològicament, genèticament.

Han provat de fer-nos creure, i ho han aconseguit, que ens agrada canviar de mòbil, de cotxe, de casa, d'ordinador, de pis, o d'allò que se us acudeixi tot i que en realitat no és així. Ni sóc més feliç ni en seré més si compleixo aquesta norma de l'avarícia malbaratadora. Mentiu, mentiu, que alguna cosa queda. Us sona Goebbels?

No fa massa temps, vaig sentir en una entrevista radiofònica que un tal Montilla, llavors president de la cada vegada més irrellevant Generalitat de Catalunya, ens animava a sortir de la crisi gastant, comprant cotxes i pisos, que no passava res i que així sortiríem del sotrac econòmic. Va demostrar una visió de futur espectacularment inexacte perquè a penes dos anys més tard, tenim l'atur desbocat, trontolla l'estabilitat de la unió europea i el món sembla abocat a un caos de tres parells de collons. Sense comentaris, però les profecies resulten complicades.

Ja no sé ben bé què pensar ni què fer, si treballar com si en allò m'hi anés la vida o deixar-me anar al dolce far niente entre canyes i terrasses de bars deglutint tota la merda que ens engeguen cada dia. No sé si dedicar-me a creure'm tot allò que els medis de comunicació em diuen avui com si fossin les notícies més importants del món però que demà ja han oblidat. No sé si empassar-me que hem de retallar despeses per tot arreu quan tenim excessius i irrellevants organismes públics que no ens serveixen per a res. O em dedico a fer-me fan del Barça, del medallista d'or Guardiola o del llengut madridista el nom del qual, com el del diable, no es pot ni tan sols pronunciar?

Suposo que ja dec haver arribat al límit de la meva obsolescència programada, almenys socialment, i és molt possible que ja se m'hagi activat algun xip ocult al meu cervell, al moment en què he començat, simplement, a pensar i a fer-me preguntes. Ja dec ser obsolet, refotudament, incòmodament i programadament obsolet i, a no tardar, em diran que ja no segueixo el ritme dels temps, em tallaran la VISA, em trauran els crèdits i em malmiraran si no segueixo la moda i en canvio el pis, l'auto, la moto, la bici, les calces, la dona, els fills, el gat, el tallat de cabells o vés a saber quina collonada (obsoleta).

Déu, he pensat, ja sóc obsolet...

Parlem clar d'una puta vegada

2011-09-14T19:37:00.001+02:00

Fa pocs dies que, en les meves vacances familiars, he recorregut una part de la Hispania Citerior amb la meva targeta sanitària recautxutada cap a la SS (Seguridad Social) sense haver-la hagut de necessitar enlloc, val a dir. Ara, tornant a la realitat puta i dura, després de les vacances de tothom, la informació torna a fluir lliure pel món i es manifesta de nou el fantasma molt palpable de la crisi que amenaça amb engegar tota Grècia a prendre pel cul i de retruc començar a esmicolar el somni de la Gran Europa amb què ens havien dit que havíem de somniar, incauts i innocents.

De petit, em deien per tot arreu que a Europa hi havia tres maries, tres països de per riure que anaven a la cua de tota l'altra Europa més desenvolupada del nord. Els països eren Espanya, Grècia i Portugal (en estricte ordre alfabètic). Ara, després de tanta unificació europea, sembla que les tres maries s'han retrobat en elles mateixes i tornen a ser a la cua d'Europa i, a més, sense la possibilitat de devaluar monedes i revifar les seves malmeses economies nacionals com es feia no fa tant temps, abans que l'Obama ens mirés cada dia pel telenotícies de la nit com un Big brother omnipresent.

Hi ha moltes Catalunyes i moltes Espanyes i sempre han estat enfrontades entre elles i sempre hi ha hagut algú preocupat en què fos així. No entenc com l'ànsia (ara ja sembla llunyana i errada) d'unificar els set-cents trenta-nou milions d'Europeus vagi de la mà de la segregació nacional que moltes regions reclamen. No entenc que a Catalunya, a les nostres Catalunyes, no es parli mai clar.

Al viatge de vacances, havent passat Cheste, vàrem parat en un bar brut a peu d’autovia per fer un mos i estirar les cames cansades de tant fugir del front de pluges i mal temps que semblava viatjar a la mateixa velocitat que la nostra màquina del temps. Educadament, vàrem demanar a l’home de mitjana edat plantat darrera del mostrador si tenia entrepans i l’home, amb accent de Terol o de la lluna, ens va dir en castellà que si no parlàvem clar no ens entenia. Ja li parlàvem de clar, però el problema era que li parlàvem en català. Potser aquesta frase simple i espontània (i plena de mala llet) defineix a la perfecció la posició de la Catalunya o les Catalunyes envers l'Espanya i les Espanyes, no parlem clar. Penso que ja aniria essent hora que parléssim ben clar, encara que fos en català i els pesés a la resta de la Nación (o que d'ella en queda) i proclaméssim la independència d’una puta vegada o ens n’oblidéssim per sempre més.

Sé que com jo, molta gent mai no s'ha sentit cap altra cosa que català, no perquè ningú ens n'hagi de convèncer, sinó per essència, perquè potser haver nascut aquí i haver parlat català ens ha fet de l'única manera que sabem ser, catalans.

Ara em diuen que he d'anar a l'atac i reprendre la lluita, però mai no l'he abandonada, la lluita, car no puc abandonar la meva essència. Que potser l'havien abandonada els que ara reclamen retornar-hi?

Com diem els d'aquí dalt, els que habitem la perifèria dels territoris de la catalanitat atracallada, hòstia santa, parlem clar d'una puta vegada, perquè no vull que ningú ens doni la independència, simplement hem de ser-ne.

No sento ningú parlant clar, i em preocupa.

Rock me mama

L'or ja no és el que era

2011-09-09T11:07:00.000+02:00

El futbol mai no m'ha agradat gens ni mica. Potser és perquè quan fa una pila d'anys anava als Salesians de Ripoll i ens engegaven al pati cada dues hores, només es jugava a futbol (llavors, l'omnipresent ombra del régimen en deia balonpié en un esforç d'espanyolitzar la realitat, una mica a l'estil albanès). En aquells partits multitudinaris es va gestar el meu odi per aquest esport de brètols jugat per cavallers (o era de cavallers jugat per brètols?...).

Durant molts anys, els avatars de la vida em varen permetre ignorar lligues, copes, copes del rei, recopes, supercopes, campionats del món i altres manifestacions del mal celebrades en camps de futbol i retransmeses per les cadenes de televisió sense compassió. Així, em vaig poder centrar en altres aspectes de la vida humana, com ara la feina, la qualitat de vida, la família, la procreació i fins i tot algun hobby com ara l'espai partit temps amb seny i rauxa.

Diuen que tota acció té el seu càstig, potser per això als dos fills meus els agrada el futbol i a casa posen ara i adés partits de futbol per la televisió i segueixen totes les competicions que s'han fet, es fan i es faran. Però com que al final, l'ésser l'humà és fascinantment adaptable, he aconseguit no vomitar en veure un partit de futbol i he de reconèixer que m'he deixat endur (pura inapetència i gosseria) per la follia desfermada del Barça i l'enorme seguiment mediàtic que TV3 en fa sempre al més pur estil de Paul Joseph Goebbels.

En aquestes altures de la meva vida ja tolero el Barça, els seus partits i sento una emoció tèbia quan guanyen alguna cosa però no em treu la son si perden res. Fins i tot, incomprensiblement, penjo fotos meves al Facebook lluint follia i emblemes barcelonistes.

Ahir, el Parlament de Catalunya, en un acte que obre les celebracions de l'onze de setembre (diu la premsa), va atorgar la medalla d'or a en Pep, en Guardiola vull dir, en una cerimònia estranya que exaltava els valors que aquest noi respectable i una mica filòsof diuen que ha impulsat en la nostra joventut, en la nostra societat i en la nostra catalanitat.

Em preocupa que aquesta nostra societat no tingui altres referents premiables que un esportista, molt lloable i respectable esportivament parlant pels seus guanys en el terreny de l'esport, és cert, però tota aquesta parafernàlia em duu a pensar que si el Parlament de Catalunya premia accions com aquesta és que hi ha coses que ja no tenen solució.

Crisi, atur, malestar general per l'engany a què hem estat (i estem) sotmesos els ciutadans d'aquest país a mans de polítics i governants. Aquest és el panorama actual. Sort que en Pep ens salva de tot. A prendre pel cul l'atur i la crisi si el Barça guanya i si en Pep rep medalles d'or del Parlament de Catalunya. És aquest l'esperit? Potser, dintre de tota aquesta desraó en Pep ha estat el més assenyat i ha fet un discurs neutre, com si no acabés d'entendre ben bé perquè li donaven la medalla.

Així, mentre Muàmmar Muhàmmad Abd-as-Salam Abu-Minyar al-Qaddhafí, en Gaddafi, fuig per fronteres ocultes de l'Àfrica negra i els responsables europeus es reparteixen el pastís libi de petroli i gas com si no passés res, mentre l'economia del món fa aigües i l'Angela Dorothea Merkel, la Merkel, ens vol manegar a tots, mentre en Barack Hussein Obama II, l'Obama, vol salvar el cul i repropulsar l'economia del Estats Units, mentre tot plegat és una puta merda i la Xina creix de manera descontrolada, el Parlament de Catalunya dóna Medalles d'Or a un entrenador de futbol, net, curós, eficaç, mesurat i efectiu, però un entrenador en definitiva que cobra en un any (de fet, no sé quan cobra...) el que la majoria dels catalans no cobrarem mai a la vida.

I és que, com cantava l'insubstituïble i insuperat Johnny Cash de Kingsland (Arkansas), sé que hi ha coses que mai no estaran bé (... well, there's things that never will be right I know...)

Ho sento Pep, però penso que el Parlament de Catalunya no ha estat a la teva altura...

Rock me mama

Dies d'agost, reflexions

2011-09-07T15:52:00.000+02:00

Torno a estar davant el meu teclat habitual, amb les meves dèries habituals, pensant quina bajanada puc escriure amb la intenció de fixar les idees que em van i em vénen sobre aquest viatge dels darrers dies, però la varietat de collonades que m'havien passat pel cap mentre conduïa per les infinites rectes de més enllà de l'Ebre, se m'han esborrat amb facilitat, com si mai no haguessin existit.

Cada dia que passa em van quedant menys records del viatge, i també menys objectes del viatge (bitllets, entrades, mapes, clauers, imants per a la nevera...), com sol passar (no som dats a amuntegar records inútils fets a la Xina) però espero que em quedin (llevat desastre informàtic) un miler llarg de fotos, instants que el temps canviarà i que finalment, amb més i més temps, desapareixeran del tot, com jo mateix faré (tot i la meva voluntat en contra).

No fa massa anys, viatjàvem amb mapes de paper, els de la Michelin, i em feia gràcia conservar-los amb els esparracs, les guixades, les taques, les anotacions i els nous secs fets per plegar-los per on no tocava, però ara, amb tanta digitalització i tanta polla ja ni tan sols queda això, l'iPad no es dobla ni recorda el que no li dic que faci. Pura asèpsia digital.

Sigui com sigui, sé que per algun estrany motiu que l'Eduard Punset encara no ha descrit en cap llibre (crec...), el meu cervell conservarà l'agradable olor de l'orujo que envaïa l'aire, la tarda i el temps pels turons d'Úbeda, que la meva ment conscient, i la insconscient també, conservarà la sensació agradable (encara que intranquil·litzadora) de les rectes per on l'Hemi 5,7 brunzia follat com els electrons fan amb una suavitat que només es troba als vehicles americans de més de cinc mil centímetres cúbics. Sabors d'extinció.

També sé que els meus circuits neuronals erràtics i irregulars en franca decadència, conservaran els paisatges plens de milions d'oliveres i el cant dels grills en les tardes en què encara viu Julio Romero de Torres i les seves chiquitas piconeras, líquides i lascives i que en algun lloc de les meves retines perviurà la imatge dels estrets carrers coberts de tendals bressolats al vent i al sol implacables i que també m'agradarà conservar el regust d'una canya fresquíssima mentre la tarda llisca lenta, molt lenta, per les nostres vides. El meu processador d'àudio reproduirà un cop i un altre totes aquelles converses que hem tingudes en veure els paisatges lunars de Múrcia, Jaén o Còrdova i em quedarà el record i la fascinació sorolliana (es diu així?) d'haver hagut de pujar (o reduir?) la velocitat d'obturació de la càmera a la lluminosa València on encara no sé ben bé què collons volen parlar o amb què collons volen que els parlem.

M'agrada conservar la sensació de viatge i aïllament que un té en marxar cap a on sigui i tota aquesta colla de moments i instants, perles de temps que es fondran imparables al gresol de l'oblit implacable, de mica en mica.

S'estén Espanya més enllà de l'Ebre, fins on Cadis es contreu en un breu Ca'i i en l'espai essencial varien les llengües i els accents, la toponímia i les rutes, les temperatures i els règims pluvials, tot canvia, tot seguirà canviant i sé que el que avui és casa demà deixarà de ser-ho, rebrà un altre nom, s'hi parlarà una altra llengua i que tots els problemes que la vida m'hagi generat ja no seran res de res immersos en l'immens mar de la irrellevància que alguns en diuen de Higgs.

Rock me CERN

Dies d'agost, dia set

2011-09-04T13:49:00.001+02:00

Ens hem llevat en una Còrdova estranya, per grisa i a punt de ploure. El Guadalquivir baixava més terrós del que era habitual els darrers dies, possiblement per les pluges de la nit. Els estornells que sobrevolaven dies abans el pont romà (ara remodelat) aliens a tot en la seva cridòria intemporal, ara han desaparegut. Possiblement sàpiguen més que nosaltres.

Tenim poc temps per fer res més que les maletes, recollir les últimes andròmines de les cambres de l’hotel i carregar-ho tot al generós Hemy 5,7. Hem traçat (bé, el Google Maps) una ruta ràpida de vuit-centes milles que ens havia de dur cap a casa a cent milles per hora, és a dir a unes deu hores de viatge interromput només per repostar caríssima gasolina, potser de la Líbia que ara es reparteixen els que abans la defensaven i fer algun mos ara i adés.

Sempre he tingut la sensació que el control sobre les màquines ens dóna el poder sobre el bé i sobre el mal però en realitat només ens dóna control sobre el temps i l'espai i encara no de manera independent, ja se sap, velocitat només és igual a espai partit temps.

Hem abandonat Andalusia al poc de sortir de l’hotel, la Múrcia lunar, en un recordatori nostàlgic de la nostra visita a Caravaca i la seva creu de veres, se’ns anuncia en cartells tenyits de lluna i solitud. Hem enfilat cap a Castella la Mancha passant per Despeñaperros, el pas natural (de nom curiós i explícit) entre Andalusia i la Meseta. No ha estat la primera vegada que hi passàvem i, com cada vegada, cotxes girats arreu ens recorden la perillositat dels revolts traçats amb males arts.

La toponímia ha començat a canviar adquirint tons mesetaris de trist record franquista per a mi i per la meva educació que vaig rebre a hòsties en uns Salesians enquistats al régimen llavors castellano-mesetari. Només de travessar la frontera entre Andalusia i Castilla La Mancha he rebut un missatge al mòvil, era la María Dolores de Cospedal García que ens donava la benvinguda a la seva comunitat on diu que ha aplicat retallades per remuntar la crisi venent-se els cotxes oficials. Més endavant, cap a llevant, Albert Fabra m’ha rebut sense missatges al mòvil, posant tots els cartells en castellà, com si això de les llengües no s’hi apliqués a la València que pocs dies abans m’havia convençut.

Havent passat Cheste hem parat en un bar brut a peu d’autovia per fer un mos i estirar les cames cansades de tant fugir del front de pluges i mal temps que sembla viatjar a la mateixa velocitat que la nostra màquina del temps. Hem demanat a l’home darrera del mostrador si tenia entrepans i l’home, amb accent de Terol o de la lluna, ens ha dit en castellà que si no parlava clar no m’entenia. Jo ja hi parlava de clar, el problema suposo que era que parlava en català. Potser aquesta frase simple i espontània (plena de mala llet) defineix la posició de Catalunya envers Espanya, no parlem clar. Potser ja aniria essent hora que parléssim ben clar, encara que fos en català i demanéssim la independència d’una puta vegada o ens n’oblidéssim per sempre més.

Deixant València enrera i mirant els tapats cels de catalunya hem parat de nou en una gasolinera, repostar gasolina i beure refrescos per nodrir la ment. Llavors ens hem assabentat que ens han canviat la constitució mentre fèiem tapes a Còrdova, apa, a la velocitat de la llum. M’intranquil·litza enormement la velocitat amb què els nostres polítics ho poden canviar tot.

Els lavabos plens de magrebins rentant-se els peus estaven embussats, el pijum i la merda suraven pels mosaics de Nules i la sentor era insuportable. N’hem marx cagant llets.

Hem deixat la Comunitat Valenciana i hem hagut de reduir la velocitat mitjana de les cent milles per hora que manteníem des de feia hores a uns assenyats (sense rauxa) cent vint quilòmetres per hora. El Molt Honorable Artur Mas no ens ha donat pas la benvinguda amb cap missatge al mòvil sinó amb un recordatori de radars i dels morts que hem tingut a les nostres carreteres des de la guerra dels Carlins, més o menys.

El paisatge ha anat canviant a mesura que el massís de Montserrat marcava (una mica a les enfosques) l’entrada a Barcelona des del sud i la nit queia sobre les nostres vuit-centes milles. Les carreteres perden ja la seva rectilinietat i entren als dominis dels revolts amb dos collons. Deixant enrera el nus gordià del Vallès (on sempre m’hi solo perdre) entrem a la ce disset dissenyada amb malla llet. La recta de Vic i el desdoblament acabat d’inaugurar ens recorden les aromes de casa. Revolts i més revolts mentre cau la temperatura als valors habituals de Plutó. Ripoll a les envistes, rotondes a dojo i enfilem finalment el darrer tram de carretera que ens durà a Sant Joan i a casa.

La foscor ja és absoluta i la carretera estreta on podem recordar-hi accidents i morts a cada tram i revolt ens saluda amb una pudor del fems de porc amb què els pagesos de la zona donen la benvinguda als barcelonins de cap de setmana. Ja som a casa.

Ara només ens queden les reflexions, car ja se sap que el que és important no és on vas sinó anar cap algun lloc.

Rock me mama

Dies d'agost, dia sis

2011-09-01T17:56:00.001+02:00

Garum va estar espectacular, després, caminada de nits pels
laberíntics carrerons de la Còrdova rara. Foto de gentilesa a un grup
d'uns polonesos que parlaven rus i anglès, una mica animats. Fino de
mitjanit a la plaza del Potro, a l'ombra de Cervantes i de Julio
Romero de Torres (el museu del qual està en obres i tancat...).

Matí a los Reales Alcázares, a tocar del Guadalquivir i amb una pudor
de femta de cavall intensa i penetrant. Tres mil americans es fan
fotos entre ells mentre uns disciplinats japonesos entren en ordenada
fila al carrer de les flors (sense parar de fer fotos ni de riure).

Travessem Còrdova de punta a punta fins al Palau de Viana, on dotze
patis frescos i ombrejats ens posen a recer de la xafogor enmig de
plantes tropicals. Enèssima visita guiada, aquesta a càrrec d'una
cordovesa de mitja edat de dicció perfecta i amb cara de molt males
puces que s'explicava a la perfecció i ens ha descrit al mil.límetre
tots els racons de les estances glaçades en un altre temps perdut i
comprat per Cajasur.

Dos holandesos (errants) no s'han assabentat de
res, però han fet tres fotos a la guia sense somriure ni mostrar cap
mena d'expressió ni interès, coses d'altres terres...

Tapes generoses en un bar proper al Cristo de los Faroles i canya a la
Plaza de la Corredera. Fantàstiques les albergínies amb melassa i el
salmorejo fresc. Passeig pel parc de Miraflores de camí a l'hotel i a
la piscina refrescant penjada al cel.

El front de núvols que escombra la península ens agafarà en poques
hores. Toca anar a proveir de Fino pels llargs dies d'hivern que ens
esperen mentre el vent del sudest agita els arbres desconeguts de
fruits rars (que ningú no ha identificat al twitter) i enfolleix el
riu al seu pas pels molins abandonats de Pápalos i Enmedio braçolats
ara per l'oblit i el calmat i terrós Guadalquivir que no sé d'on ve.

No he sabut si l'home que ahir es banyava conill riu avall va
sobreviure, però nosaltres almenys sí que hem sobreviscut als
naufragis a les platges del temps entre mesquites, basíliques,
mossàrabs i mudèjars oblidats.

Rock me mama

Dies d'agost, dia cinc

2011-08-31T18:47:00.001+02:00

Últim dia a Úbeda. Sensació de desempar o déja-vu. Buscant una cervesa
fresca sota el sol ponent. Calor. Quan semblava que ja havíem trobat
tots els locals bons encara n'hem descobert un parell més. Canya i
tapa abans d'anara a dormir.

...

Ja som al dia sis, de camí a Còrdova a poc menys de cent milles. Més
oliveres i alguna cosa de vinya. Hotel a la riba sud del
Gualdalquivir, a tocar del pont Romà, esplèndides vistes de la
mesquita (em resisteixo a dir-li catedral). Carrers estrets, flors,
mil japonesos fent fotos, cerveses i tapes que ens duu una cordobesa
de parla incomprensible que es diu Nuria (sense accent). No li ha fet
gens de gràcia saber que el nostre poble és a prop del santuari de la
verge amb el mateix nom que ella duu, ni puta gràcia, però la sípia al
ajillo que ens ha dut era excel.lent.

No hem arribat als trenta graus però la tarda ens ha malmès de nou.
Això de revisitar ciutats va bé, no hi ha estrés, anem pels detalls.
Encara no ha caigut cap fino però no trigarà.

A l'hora de la siesta pensem per on hem passat i que moltes de les
paraules de la nostra llengua no són llatines sinó àrabs. Em balla pel
cap "Guadamecí". Curiosament, em passen una targeta d'un restaurant
amb nom romà per anar a sopar, garum es diu i és prop del riu, el
buscarem.

Estenc amb cura el planell de la darrera ciutat que visitarem i
m'entra una nostàlgia imparable i estranya de les terres que encara no
hem deixat. El viatge sembla que ha començat a acabar-se. M'agrada ser
lluny de casa i ara mateix no m'agradaria tornar encara, sé que ens
espera el mal temps, la pluja, el fred tan aliens a Medina Azahara...

Diuen que demà plourà. Què hi farem, el dia set potser serà com els
nostres, grisos i freds. Des de la piscina al terrat de l'hotel, amb
els últims raigs de sol caient sobre el Guadalquivir terrós i ample
sobre el qual els estornells volen aliens al temps i a la Còrdova
ancestral, la veritat, no ho sembla gens. Un home agosarat i nu es
banya sol a l'aigua del riu, m'agradaria ser com ell i banyar-me aliè
a tot a les desertes platges del temps.

Rock me mama

Dies d'agost, dia quatre

2011-08-30T17:56:00.001+02:00

He llegit que a l'estació russa Vostok es va enregistrar la
temperatura més baixa que es coneix, uns noranta graus sota zero,
sobre l'any mil nou-cents vuitanta-tres i com a temperatura més alta
(que es conegui) uns seixanta sobre zero a Líbia l'any vint-i-dos.

Solet he deduït que Úbeda i la seva companya Baeza no són l'estació
Vostok, i ho dic pels trenta graus llargs d'avui, ahir, abans d'ahir,
etcètera.

Pel títol d'aquest post sé que sóc al dia quatre de vacances (que en
realitat és el cinc), però la sensació que tinc és que no sé a quin
dia estic ni des de quin lloc escric. Potser és algun efecte quàntic
encara no descrit o potser unes simples i pures vacances que ja em
tocaven, no ho sé, però tampoc no m'importa gens.

Anit, passejant pels carrers obscurs del centre de l'olorosa Úbeda,
les dones passejaven perfumant la nit entre crits de taxistes i el
dringar de les canyes a les terrasses dels bars, pobladíssims més
enllà de les deu de la nit.

Un taxista de la taula el costat es va beure cinc canyes en un tres i
no res, entre tapa i tapa, com si res, i la parella anglesa darrera
nostra (que semblava del país) dues ampolles de tinto. Al final,
reient molt. No sé si varen trobar el camí de l'hotel...

Avui hem visitat Baeza i ens han explicat més històries locals que no
recordaré quan arribi a casa, ni possiblement aquesta nit, però la
guia, una noia morena i breu ens ho ha explicat molt bé i amb devoció
dues octaves per dessota el to natural.

El guia d'Úbeda ahir ens va dir que ambdues poblacions no es podien
parir gaire. La guia d'avui no ens en deia res i al final ha resultat
que era d'Úbeda. Vaja, un embolic.

Tapes per dinar, birres a dojo, gent amable i constatar de nou que a
partir de les dues no es pot buscar a res ni a ningú, hora de
migdiada, ja se sap, ho hem après finalment.

El cel continua d'un blau intens i potent malgrat la predicció de
tempestes del servei metereològic local (a tot arreu erren, veig).

Els seixanta o setanta milions d'oliveres centenàries i altives
continuen el seu son que ja m'han encomanat i a la remor líquida de la
mateixa font llunyana d'ahir, el perfum del llimoner ens alegra una
mica la vida.

S'acosten les sis o les set, l'hora de començar a sortir, prendre
vistes i taula en alguna terrassa d'alguna plaça perduda entre palaus
d'inspiració italiana en aquesta rara Andalusia castellana d'altura.

Demà, més lluna a la ruta cap al califat de Còrdova on ens espera el
Gualdalquivir, el pont romà i, òbviament, la mesquita fresca de mil
columnes, estranyament musulmana, estranyament cristiana.

Rock me mama

Dies d'agost, dia tres

2011-08-29T17:49:00.001+02:00

Dies d'agost, dia tres

El Google me l'ha tornada a jugar i m'ha enviat des de lunar Caravaca
fins a Úbeda per carreterotes plenes de mil revolts. Els que pensen a
Andalusia tot és autovia és que no es deixen dur pel Google.

Les primeres rectes infinites que tallen la plana de Jaén, Granada i
Múrcia en ràpida alternança provincial han desaparegut i he hagut de
veure Cazorla gairebé fent maniobres amb el meu automòbil com al coll
de Merolla al meu llunyà Ripollès. Almenys fa calor i a Pozo Alcón
unes tapes amb unes canyes ens han reviscolat, a bon preu, això sí.

Després dels revolts han aparegut les oliveres, també infinites.
Caçadors per tot arreu i oliveres, oliveres i oliveres. Ja prop
d'Úbeda una olor estranya ho comença a envair tot, és l'olor de les
olives que, matxacades a les almazaras, impregna la vida, la tarda, la
calor i el temps sota els carrers entoldats de la castellana capital
de La Loma on es produeix el quinze per cent de l'oli de tota Espanya.

De València en avall, a partir de les dues no es fa res de res i no
cal buscar signes de vida si no és més enllà de les sis de la tarda,
cosa que intentem fer escrupulosament després de les tapes de migdia i
la canya imperdonable.

Sempre tinc la sensació que no sabem viure com ells viuen, o potser és
que no volem o no ens ho mereixem...

Prop de l'hotel on som, hi ha un mirador des del qual es dominen els
Cerros d'Úbeda i, com no, les oliveres infinites de nou. L'olor
essencial de les olives ho empastifa tot de manera implacable però
agradable. La tarda es converteix en oli dens, or líquid i sol de
justícia mentre la calor ho impregna tot d'un calma que ni la fresca
(relativa) de la nit pot esborrar del tot.

Més visites, aquestes no teatralitzades ens expliquen fragments
minúsculs d'història que desconeixem. Més calor, a la tarda, a la nit,
sempre, i sento com les oliveres infinites em contemplem des del seu
somni milenari i, sabeu què? m'agrada.

Contemplo els cels amplíssims de la desconeguda província de Jaén,
molt més blaus que aquells on mor serra Cavallera, mentre aquestes
paraules flueixen mandroses i la meva ment, immersa en aquesta olor
d'espècia vola dispersa cap a serralades llunyanes on ens espera
Còrdova, el califat i, òbviament, calor i oliveres.

El ressò líquid d'una font llunyana en algun carrer perdut ple de
coloms em fa enyorar Julio Romero de Torres i les tardes lúbriques de
Còrdova on un bon Fino em farà oblidar l'oblit essencial, sense
problemes.

Rock me mama

Dies d'agost, dia dos

2011-08-28T18:22:00.001+02:00

Al dia dos, contràriament al que havíem planejat, hem passat unes
hores més a la ciutat de la llum, bé em sembla que la ciutat de la
llum és París, però tant se val, si no se'n diu, se n'hauria de dir.

Les temperatures han baixat uns deu graus però la ciutat continua
essent càlida, calenta, agradablement xafogosa. Recorrem els carrers
de nou buscant ara els detalls, les cantonades, les orxateries
ocultes, les bodegues fresques amb olor de vi i accent similar al
català.

Ningú no ens parla directament en català i encara que en Joan Veny
titlli de bajanada el mot valencià per descriure l'idioma i no el
dialecte, quan hi parlen ens entenem a la perfecció enriquida per les
variants locals.

Havent dinat unes tapes més bé de preu que a casa, enfilem cap a
l'interior desconegut. Al Google hi pinten monstres a les terres de
més enllà de la costa i la promesa de la llunyana Caravaca
m'intranquil·litza una mica.

La Wiki diu que a Jumilla (on hi tinc parents molt i molt llunyans que
no aniré a veure) hi ha volcans extints que no hem sabut trobar enmig
de la plana infinita que precedeix l'altrra plana lunar de Caravaca de la Cruz (la vera).

Després de dos-cents quilòmetres de no res i de perdre la connexió 3G
mil vegades entre les rectes de la Hispania Ulterior, un cartell
anuncia Caravaca i la Vera Creu al nostra abast.

El poble breu s'enfila cap un turó on, dins una ermita que segurament
els romans havien fonamentat, reposa la petita i vera creu de Caravaca
en una capelleta lateral, minúscula, controlada per una càmera de
seguretat desconnectada que un sagristà distret no vigila. La falta d'indicacions sorprèn, però potser preserva. La comtemplem una estona i en fem fotos d'amagat.

En arribar al cim que domina Caravaca, veiem gent mudadíssima i els preparatius que indiquen inequívocament que una parella jove es casava i els amics, enfollits com a tot arreu, han explosionat tones de dinamita per celebrar l'enllaç, espero que feliç i durador. L'olor de pòlvora ha
trencat la monotomia de la tarda i la raresa de la gent mudada enmig
de la plana de marbre negre local adornat amb el curiós marbre rosat de Cehegín.

A la solitària Plaza de los Arcos, hem pres unes birres petites i hem comprat creus d'argent que una dependenta de pits generosos ens ha jurat que estaven de moda a Barcelona, les creus eren brillants i possiblement de fals argent o d'electroargent com diria Ernesto Cardenal. N'hem comprades unes altres dos carrers més avall amb un joier modern i, curiosament, més barat.

Visites guiades al vespre per explicar-nos la guerra del francès que no hem entès de res (altres terres altres referents, altres acudits) i un sopar ràpid a mitjanit, sota l'amatent mirada de la il.luminada i
gegantina creu de braços dobles que domina el poble des de la Torre del Reloj, a la terrassa de l'hotel Central a la Gran via caravaquenya.

El dia tres s'ha llevat gris i fresc i unes poques gotes ens han sorprès en carregar les maletes al vehicle. No m'agrada, però la darrera cosa que recordo de Caravaca és la gasolinera i l'olor dels hidrocarburs que la precedien a sis carrers de distància i el tanatori que flanqueja la discreta entrada a la Caravaca on el Sant Pare de Roma va beneir la creu i la cristiandat entera.

A la recta que abandona Caravaca jeu ara el cementiri pintat d'un groc rar, davant els polígons d'indústries de conservació de verdures i altres per taller el marbre rosa de Cehegín.

Comença el dia tres, però aquesta ja és una altra història.

Rock me Caravaca

Dies d'agost, dia u

2011-08-26T21:41:00.001+02:00

La radioactivitat de Vandellós no ens ha afectat de manera apreciable però potser ha estat per la velocitat alta amb què m'han permès circular els cinc cents newtons del meu Hemi 5,7. Deixant enrere la immortal Tarraco, he enfilat cap a Castelló primer i la València de Sorolla després mentre la temperatura sobrepassava ara i adés els trenta-nou graus centígrads amb facilitat.

He tobat l'hotel sense predre'm (gràcies iPod, gràcies Jobs..!) i hem començat, com sempre, a fer el cabrit buscant, a les hores de la migdiada, les atraccions turístiques com si fóssim holandesos i no ho sabéssim prou bé, això dels horaris de la Hispania. Sempre fem la mateixa, deu ser la inèrcia de fer les coses ràpid, suposo. Orxates amb fartons, bus turístics que rebenten pilones urbanes i ens deixen tirats prop de la porta de Serrans, a les envistes de l'avinguda Burjasot, per la fallida del circuit pneumàtic. La conductora desencaixada ens ha aconsellat una caminada pel barri vell.

Una senyora amable m'ha fet una mica d'història, amablement i gratuïta. Bona gent. Calamarsos, pernil, pa amb all en un bar de nom curiós, Golden Gate, a les envistes de la llera del Túria, verda, que com un fòssil s'estén per la València que m'ha convençut del tot.

Les fotos d'avui totes tenen un obturador superior a 1/1000. Aquesta llum infinita m'agrada com poques coses al món. Genial. No sé perquè la plana de València m'ha fet pensar una mica amb els cels descomunals d'Amsterdam, altius i immensos, però aquí, la calor infinita i les aromes de la mediterrània propera donen un conhort insuperable.

Des de la terrassa de l'hotel, ara ja de nit, València il·luminada pel sodi ancestral em dóna pau amb un vent de ponent càlid que em reconforta l'ànima com poques coses al món fan. Demà, una mica més de València abans de marxar cap a la lunar Caravaca de la Cruz en un acte de fe suprema.

Encara que potser no sigui gaire ortodoxe en aquestes hores ja nocturnes, anem a buscar una paella a la recerca de la felicitat perduda entre els nostres cims altíssims, emboirats i ara agradablement llunyans de serra Cavallera.

Rock me Sorolla.

La Hispania Ulterior i la TSI dels collons vs Cartilla de la SS

2011-08-24T13:00:00.000+02:00

A casa hem decidit prendre'ns unes vacances d'aquí a pocs dies a la recerca del sol meridional del sud de la província romana de la Hispania Ulterior (o Baetica, depenent de quina divisió i època romana es consideri). En la preparació de les andròmines habituals que tots els viatges comporten, mapes, roba, utensilis de neteja personal, revisions i uns pocs recanvis del vehicle, documentació etc, he descobert amb sorpresa que la meva Targeta Sanitària Individual (TSI) del Servei Català de la Salut de la Generalitat de Catalunya no té la mateixa numeració que la que ja creia oblidada i enterrada en altres temps, Cartilla de la Seguridad Social.

Sembla que l'única numeració identificativa que preval és la de la Cartilla de la Seguridad Social estatal, espanyola, opressora o com en vulgueu dir, raó per la qual m'han recomanat al meu CAP que, tot i que si tinc algun problema sanitari a qualsevol lloc del Reino de España m'han d'atendre amb la meva Targeta Sanitària Individual (TSI) del Servei Català de la Salut de la Generalitat de Catalunya (si els surt dels collons i no estan de rebot amb l'estranya Catalunya, és clar), no estaria de més que tingués un paper (que encara no he recollit) on s'indiqui clarament el meu número de la Cartilla de la Seguridad Social, diguem-ne clàssic.

He descobert que a la mateixa web del Servei Català de la Salut s'indica clarament aquesta ambigüitat quàntico-sanitària (la negreta és meva) en relació als desplaçaments dels catalans dins del territori de Reino de España:

De Catalunya a la resta de l'Estat espanyol

La targeta sanitària individual (TSI) és el document acreditatiu del dret a rebre les prestacions del Sistema Nacional de Salut.

Els catalans i catalanes que es desplacin a d'altres comunitats de la resta de l'Estat espanyol rebran l'assistència sanitària pública si presenten la targeta sanitària individual (TSI).

El Ministeri de Sanitat i Consum, amb el Reial decret de targeta sanitària individual 183/2004 (BOE núm. 37, de 12.2.2004), desenvolupa els aspectes bàsics de coordinació entre les comunitats autònomes i fixa el contingut mínim de dades que han de tenir totes les targetes sanitàries de l’Estat per garantir una compatibilitat en tot el territori, sense envair les competències de cada comunitat autònoma. El número d’afiliació a la Seguretat Social (NASS) no figura com a dada que hagi de contenir la targeta sanitària.

És per això que en cap servei sanitari públic de fora de Catalunya t'haurien de demanar el número d'afiliació a la Seguretat Social (NASS) per atendre't o per fer-te receptes.

Això no obstant, pots portar una còpia de la cartilla de la Seguretat Social en els teus desplaçaments, per estalviar-te algun problema, derivat de la petició innecessària del número esmentat.

...

Com que treballo amb informàtica i idiomes, entre altres coses, sóc binari, busco el significat de les coses amb precisió i no entenc com, en una mena de transmutació quàntica aplicada a la sanitat, la Targeta Sanitària Individual (TSI) del Servei Català de la Salut de la Generalitat de Catalunya valgui i no valgui alhora. Sembla la història de por del gat viu i mort d'Schrödinger tancat dins una capsa closa que no gosem obrir.

No m'agrada la situació. He de tenir ara dues targetes sanitàries per viatjar per Espanya? He d'encarregar l'Europea (i ja seran tres...)? Que ja hem declarat la independència i no ens han avisat? O, com collons estem duplicant tota aquesta collonada de la identificació sanitària i els costos que això comporta? O, és que aquests costos no compten però altres, com els CAPs oberts de nit sí?

Estirant del fil se m'acut que, és clar que si estem duplicant la identificació sanitària, ja es deuen haver duplicat, triplicat o multiplicat competències i entitats (i costos) per tot l'estat, nació, territori, vegueria o per qualsevol territori de la Hispania Citerior, Ulterior, Tarraconensis, Cartaginensis, Baetica, Lusitania o Gallaecia.

Llegia avui que l'exconseller Nadal proposa l'eliminació dels Consells Comarcals a favor de les futures (són realment possibles?) vegueries. No m'agrada ni entenc la situació, però de moment, si vull viatjar per l'actual Reino de España es veu que és millor que dugui, a més de (o en lloc de) la Targeta Sanitària Individual (TSI) del Servei Català de la Salut de la Generalitat de Catalunya, el puto paper on diu que el que val és el meu número de la Seguridad Social de sempre.

Valga'm Déu val... o Rock me mama

Malum persicum, pomes de Pèrsia o Andorra revisitada

2011-08-22T13:17:00.000+02:00

No sé què collons té a veure la física de partícules amb la frontera a mig camí del Puymorens ni tampoc m'importa però els raigs còsmics que travessaven netament tant el meu cos com el de la meva Honda XLV1000 segurament em devien afectar d’alguna manera perquè la sensació que tenia en recórrer els revolts traçats amb ímpetu de les enormes paelles polides pels vents de l’espai em feien pensar que recorria les arrels de la pròpia lluna. En l’aire enrarit de l’estratosfera de l’Envalira, la tercera i la quarta a tres mil voltes marcaven un ritme molt similar al dels batecs del cor i el parell motor de la meva XLV1000 em propulsava d’una manera imparable i poderosa cap a una sensació molt propera a la felicitat, al passat o a l'oblit.

Una Harley-Davidson davant meu tronava indecent a les rectes entre revolts i buscava els radis enormes de les paelles lunars per no arrossegar els baixos en una desfeta de guspires d'acer pur. Acarat a nord, on el mestral parteix fronteres, veia davant meu desplegar-se la França monolítica triangulada des del segle disset a partir de l’Illa del Mont Saint Michel a la llunyana Bretanya plujosa, com un mar desconegut i llunyà però atractiu, immensament atractiu.

El meu cunyat, amb una altra Honda mig asfixiada per les altures lunars d'Andorra em seguia la traçada en una compenetració simple i directa que ens duia a ignorar la calor tòrrida, inusual en aquelles altures de calendari i del nivell del mar, a la recerca de la traçada perfecte que ens retornés en aquella l’Andorra ancestral que no havíem visitat, amb moto, des de feia una pila d'anys.

El viatge d’anada i retorn a la mítica Andorra, havia discorregut plàcidament fins a Toses per una carretera nova a trossets que oblidava ara i adés, a l'altra banda de la carena, en revolts ocults, l’antic traçat tantes vegades memoritzat. La collada de Toses, com sempre, seguia atraient poderosament els meus actes i aquest magnetisme inexplicable em sorprenia i em preocupava a parts iguals. La Molina, on de petit havia esquiat en desolació blanca, ara semblava una barata sucursal hotelera on s'hi oferien pizzes i kebabs, apartaments i lloguer d'esquís, quads, guies i qui sap què més. La immensa Pista Llarga on de jove m'havia rebolcat a trompades tot mirant d'aprendre (sense massa èxit, val a dir) els rudiments de les baixades per pendents que la gravetat blanca magnificava, no em va semblar res més que un minúscul pla on infants distrets amb collonades iniciaven pícnics de gran superfície. Enmig del bosc immobiliari descontrolat d'edificis decadents en venda i revenda perpètues, no vaig saber trobar el Camí del bosc per on baixàvem esquiant insegurs en risc perpetu cap al refugi perdut al silenci de la tarda ni tampoc el Trencacames que tant m’havien acollonit, però prop de la destralada estació de ferrocarril de la RENFE (ara dels FGC) de la Molina vaig poder veure, pedrós i enfilat al cel, l’alberg solitari que en aquells hiverns d'esquiades semblava estar enclavat a Plutó, pel fred i per la desolació que ens transmetia abans de l'hora de sopar.

La carretera seguia impertorbable cap a Bellver de Cerdanya, Martinet i Prullans i seguia passant per la fonda més trista del món, un míser casalot ara (i llavors) mig abandonat que ja em sorprenia de petit per la foscor i la desolació que destil·lava entre la carretera i el riu de cabal invers. A les envistes de la Seu, abandonàvem la ruta d'antany i nous traçats ens durien, fluctuant a banda i banda de riu, entre cims altíssims que preludiaven l'Andorra mineral, cap a la carretera vella de les Escaldes i d’Andorra la Vella, el nostre destí.

A la frontera aparentment abandonada, alguns números de la Guardia Civil escorcollaven incomprensiblement holandesos carregats a mort amb queviures falsos. Les casetes de la delimitació territorial de l'Andorra sideral eren custodiades per agents de l'ordre, asfixiats tant per la calor inusual com pel poc interès. I llavors, com sempre, el camí de pedra i pissarra cap a l'Andorra d'altres temps, la successió imparable de botigues de tota mena i una mena de follia que augmentava a mesura que arribàvem al centre d'Andorra la vella precedida per aquella estranya i familiar olor barreja de cafè acabat de fer i perfum caríssim.

Empesos d'una tristesa estranya que acompanyava la sensació de decadència que tenen els llocs del passat, d'una revolada vàrem comprar quatre collonades, vaig comprovar que ara en una decadent operació de màrqueting cromàtic Camel fa tabacs de colors blanc, negre, blau ... i vàrem decidir abandonar Andorra la vella, els carrers del centre comercial, ara en contra direcció, i, per autovies magnífiques que algú havia construït per on abans era impossible que hi passés res més que el riu o els vents de l'espai, vàrem anar deixant les planes batudes pel sol en un inacabable camí jalonat d'hotels arrapats a la lluna mentre una desolació gairebé estel·lar se'm penjava a l'esquena, m'entrava pels records i es fonia a la meva memòria en una corpòria sensació de tristesa infinita, malenconia descomunal i irrepetibilitat desesperant. Va ser en aquells moments, entre pistonades calmades del meu bicilíndric, que em va venir al cap que les nissagues condemnades a cent anys de solitud mai més no tindrien una segona oportunitat sobre la terra i vaig pensar que potser Gabriel García Márquez parlava d'Andorra en aquell final desolat de cent anys de solitud.

Frankfurt ràpid a l'Envalira de dos mil quatre-cents metres, baixada en retenció per la immensitat del Pas de la Casa, escalada lunar al Puymorens, baixada de mil revolts fins als trenta-sis graus centígrads de Font-Romeu per tornar cap a casa després de vorejar Puigcerdà i enfilar cap a Alp, rehidratació al restaurant a mil vuit-cents metres de Toses i de nou la collada de Toses, l'única carretera del món on els revolts s'inclinen a banda i banda de la moto en negociar-los en el que sembla un ball estàtic i irreal d'una balança de precisió i espai. De nou el Taga i Serra Cavallera vetllant la fosca Ribes amb eterna fressa de riu, per tornar del passat sense pietat i amb la sensació que tot temps passat va ser millor, o pitjor, o ambdós alhora…

Sé que sempre m'han agradat les rareses, les petites perles insignificants que d'alguna manera ens alteren la vida com ara les pomes de Pèrsia fan, o com els raigs còsmics que travessen el meu cos follats a l'estratosfera d'Envalira a 1 TeV com si en això els anés la vida, sé que sempre m'agradarà la tènue olor de bosc als revolts obacs de Toses i també aquella lleu olor de pols als revolts de Pont de Bar, o aquella estranya olor indefinible de riu prop del Novotel d'Andorra la vella, sé que mai no deixarà d'agradar-me l'olor de lluna i desolació al cims siderals que em deixa xop pel ritme de cor cansat de les pistonades d'un bicilíndric ben ajustat i que tampoc mai no deixarà d'agradar-me aquella olor de passat que, com el temps, tot ho emmerda, un cop i un altre, sense parar, sense pietat, sense pietat, sense pietat...

Rock me mama

Her majesty is a pretty nice girl, but she doesn't have a lot to say...

2011-08-18T18:08:00.004+02:00

L'estiu de l'any setanta-vuit em vaig dedicar a fer un munt de classes particulars, vaig arraconar una pasta i em vaig comprar, per un preu que ara seria de per riure, un SEAT 127 que no tenia els vuitanta mil quilòmetres que afirmava el venedor sinó prop de dos-cents trenta mil ben picats com testimoniaven les targetes de cartolina de les revisions que el venedor no havia tingut l'encert de saber amagar abans d'enganyar-me amb la venda del cotxe.

El 127 no tenia radio ni altre so que el del motor, el vent i els gemecs mecànics, de manera que hi vaig acoblar un radiocasset ITT que el meu pare havia comprat il·legalment a Andorra feia uns anys. El meu amic Lluís Biel em va fabricar un circuit imprès amb una placa a granel i unes quantes resistències comprades (espero) a Radio Control a Barcelona per no gastar tantes piles i poder-lo connectar directament a la bateria sempre esgotada del 127 que hauria avergonyit al francès André-Marie Ampère. L'altaveu era una desfeta recuperada (i pagada a pes) de la deixalleria de Sant Hipòlit de Voltregà el matí d'un dissabte d'hivern.

Com que llavors estudiàvem a Barcelona, la nit de cada diumenge, després d'una tarda de rius de Babilònia als sofàs del Rivers de Ripoll amb la meva nòvia, omplia el 127 amb els meus amics, mig dipòsit amb gasofa adulterada i anàvem a Barcelona buscant les baixades per passar-les amb punt mort i poder estalviar combustible de noranta-cinc octans mal comptats.

Llavors, The Beatles eren una de les músiques favorites de gairebé tots nosaltres. A mi particularment m'agradaven (com ara) les cançons curtíssimes, a l'estil de Maggie Mae, les quals considerava (i encara considero) petites perles perfectes.

Llavors jo era tossut i obstinat (bé, ara també) i aquell anys em va enganxar la cançó Her Majesty (ara també em passa amb altres cançons), breu i simple que durava (i dura) a penes vint-i-tres segons amb una lletra irrellevant que encara sé recitar. Com que tirar endavant i enrere una cinta de casset era una cosa força emprenyadora, vaig gravar la cançó un cop i un altre, amb pauses de set segons, en una cinta de trenta minuts per cada cara. Traient petits errors i desgavells de sincronia manual, els finals de cinta, etcètera, vaig aconseguir gravar cent vint-i-una vegades la mateixa cançó a la cinta. El diumenge següent em vaig proposar fer sentir als meus amics la cinta tantes vegades com calgués en el nostre viatge setmanal a Barcelona sense que m'importés què en pensarien.

Després de diverses amenaces a la meva integritat física i després d'immobilitzar-me per pura i simple majoria en una recta a les envistes de Parets del Vallès, els meus amics varen aconseguir prendre'm la cinta i me la varen llençar per la finestra del 127, a la nit i a l'oblit, farts de tanta repetició incessant, a l'altura de la gasolinera on anys més tard alliberarien la segrestada farmacèutica d'Olot.

Aquell dia, els meus amics em varen voler fer entendre que la incessant repetició de les mateixes cançons (o coses), cansa, però el que vaig aprendre en realitat era que la incessant repetició de les mateixes cançons (o coses) m'havia de dur a descobrir els petits móns secrets ocults a les irrellevàncies de la vida (i les cançons o les coses, per intranscendents que semblin). Ara, la funció de repetició infinita del meu iPod és la que més uso, però els meus amics ja no vénen (ni vindrien) amb mi enlloc, amb aquestes condicions musicals repetidores.

Rock me Majesty

Kleenex digitals

2011-08-17T13:28:00.000+02:00

De petit no entenia perquè la meva mare em deia que ho tenia tot desordenat si jo ho trobava tot perfectament endreçat. Possiblement tenia jo poques coses per ordenar i en aquesta situació, qualsevol ordre (o desordre) és vàlid.

A mesura que la vida em passa com una exhalació per la meva existència atònita acumulo més andròmines de les que em calen i acaben agrupant-se en un ordre rar, indistingible del desordre ancestral.

Tots els intents per trobar excuses i arguments per al meu ordre irreal són banals i fútils, fins i tot, el meu lliure i franc albir no aconsegueix fer sostenible aquest costum que arranca d'una mandra i falta de voluntat extremes. Fa temps que he trobat alleujament al meu mal amb la freda classificació de les carpetes informàtiques, aquests contenidors que varien de color i forma en cada nova versió de sistema operatiu i ara, feliç, tinc els documents importants de la meva vida guardats en un núvol inexistent que tanmateix és accessible des de tot arreu.

El meu amic impressor l'Eudald Bonet, el que de petit ens plantofejava sense miraments si ens apartàvem del recte camí del bé (bé, del seu bé, és clar), tem encertadament que la proliferació de la confiança cega en els suports informàtics acabi amb una desfeta general i una pèrdua d'informació massiva, m'explico.

Tots tenim un programa preferit per als textos (per exemple) i tot va bé si passem d'una versió a la següent seguint els va i véns de les novetats consumistes de Microsoft. Feliços, podem obrir sense problemes un document de la versió anterior, però i si la versió del document es remunta a set versions anteriors?

Jo (i suposo que la majoria també) tinc guardats en un prestatge disquets de tres-centes seixanta cas que contenen informació que va ser rellevant per a mi en altres temps, informació guardada en formats de programes ja desapareguts en la nit dels temps. Ara, l'ordinador que uso ni tan sols té disquetera i, si la tingués, tampoc tindria els programes per obrir les dades i, si els tingués (els programes), l'ordinador tampoc no els admetria per incompatibilitat essencial, que en Bill Gates i els seus sequaços són molt putes.

La recerca d'una forma perdurable i universal per conservar la meva informació vital no progressa adequadament, no disposo d'una manera segura per la qual les meves idees, les meves fotos, o les meves bajanades, perdurin per sempre o puguin ser recuperades sense problemes ni cap tecnologia bàsica.

Mentre que puc llegir sense problemes les llibretes de l'escola de quan tenia deu anys, no puc llegir els arxius que he creat i guardat en disquets, de, posem, fa deu anys. Alguna cosa falla i, posats a fallar, on queda la nostra tranquil·litat quan ens diguin que ha fallat un servidor a Atlanta, Cupertino, Boulder o Redmon que contenia les meves cartes d'amor, els meus poemes de malviure o les meves factures de la llum de l'any passat?

La repetició incessant de còpies de seguretat col·lapsarà els nostres servidors i ens farà caure en la inseguretat que la nostra vida desaparegui en un instant efímer, per una baixada de tensió o per la mala folla dels raigs còsmics incontrolats sobre les línies de molt alta tensió que cicatritzen el planeta amb electrons desbocats.

Així, com aquell qui no vol la cosa, he aconseguit una caixa de sabates, com abans, i allí hi vaig guardant tot allò que sigui rellevant per la meva vida, fotos esgrogueïdes, factures desordenades, clauers d'altres temps, i un paquet de Kleenex per plorar la futura pèrdua de tota la informació digital que ara tanta gràcia ens fa no saber ni on és.

Rock me mama

Les polides baranes de llautó groc del Trueta (cinc-centes nou paraules per a en Robert)

2011-08-09T16:52:00.001+02:00

Les polides baranes de llautó groc de l'escala del Trueta m'han dut a poc a poc i de nit a la sala estàtica on ha mort en Robert, a un pis per sobre la caòtica Girona nocturna impassible a la seva fi.

Els detalls de la seva mort són irrellevants. Em costa pensar en altra cosa que no siguin els versos de l'Evgeni Evtushenko, el poeta rus que deia que quan un home mor s'ho emporta tot, el seu primer petó, la seva primera nevada i també el seu primer combat, que ens queden coses però que alguna cosa fuig i que la pèrdua d'aquest món que ha desaparegut ens fa impotents i efímers.

En Robert era un dels pocs homes lliures i feliços que he conegut. Era capaç de ser simplement amic, simplement feliç, simplement honest.

És intrigant com la memòria fa tries estranyes i fixa moments rars, perles de temps sovint allunyades de les absurdes valoracions morals que els humans fem de tot. Així, entre moltes altres coses, quedaran a la meva memòria les seves soldadures a prova de bomba, la seva manera d'encendre el foc amb la gasolina que havia xuclat a pulmó lliure del dipòsit del seu tot terreny, els seus renecs vitals una mica a la manera del capità Haddock.

Quedaran a la meva memòria els seus crits tronadors (sobretot quan li deien que no cridés ) que se sentien des del Baiell fins a Lleó mentre feia barbacoes a Sant Antoni.

Quedaran a la meva memòria la seva disposició a ajudar tothom, quan fos i com fos, sense compromisos. La seva família directa tindrà altres records més tendres i més valuosos que els meus, però és en aquesta amalgama de temps i moments que se m'arraparà a la pell com una rèmora vital, que el recordaré.

Robert, que els Déus et siguin propicis!

Els versos

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
No hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
Feliç en el seu racó,
La seva mateixa insignificança
L’ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, ben seu,
On s’amaga el millor instant,
On s’amaga l’hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
Mor també la seva primera nevada,
I el primer petó, i el primer combat…
Tot s’ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,
Màquines i teles de pintors,
Sí, moltes coses ha de restar,
Però alguna cosa fuig!

Així és la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen móns, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
Però, en realitat, què en sabíem, d’ells?

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?
Què en sabem, de la nostra estimada?
Fins del nostre pare,
Coneixent-ho tot, no en sabem res.

Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.
I cada vegada,
Tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.

Евгений Александрович Евтушенко

No ens enganyem, els estius no existeixen al Ripollès

2011-08-08T10:15:00.003+02:00

En plena època de restriccions econòmiques i de retalls als sous al funcionariat (bé, no a tots...) reincideixo amb la idea que l'Institut Meteorològic de Catalunya elimini del Ripollès les estacions metereològiques, no hi calen, i potser ens estalviem els calés del manteniment. De fet, ja posats, es podria eliminar l'estiu, la tardor i la primavera també perquè són indistingibles de l'hivern.

De fet, els mesos també els podríem eliminar, no ens en calen tants, amb què en deixessin un, el novembre, per exemple, ja faríem prou, seria més senzill i més representatiu.

Suposo que arribarà l'estiu algun any d'aquests, però de moment, com que no sembla que hagi de ser aquest any, he endreçat el banyador (encara tinc el que em varen comprar als quinze anys i que ben poques vegades he usat), he esparracat el carnet de soci de la piscina municipal i he demanat per escrit a la Corporació Catalana de Radio Televisió, TV3 vaja (aquells que sempre parlen del Barça malgrat que el món s'enfonsi al seu voltant) que apliquin un filtre d'imatges als repetidors de la nostra terra de comtes i abats de manera que no ens arribin anuncis d'estiu ni cap altra que ens pugui recordar la bonança ni les altes temperatures, doncs no volem patir per coses que mai no tindrem. També m'he tornat a posar una jaqueta moníssima per protegir-me del fred etern del Ripollès àrtic, vaig amb el paraigües a tot arreu com un bon habitant d'una zona humida ha de fer i començo a entendre que estiu és una paraula inexistent al Ripollès i que potser millor que l'Institut d'Estudis Caatalans admetessin la veu inexistiu per definir els estius inexistents que no tenim.

Així, les estacions de l'any al Ripollès serien, per l'ordre habitual amb què les anomenem, Hivern, Inexistiu, Hivern i Hivern. O, aplicant sàviament les propietats commutativa i associativa i simplificant com fan els matemàtics i els nens, 3 Hivern + Inexistiu = Ripollès.

Rock me mama

PS No incloc cap foto en aquest post, total, per veure cels grisos i carrers molls...