De Ripoll a Barcelona en cinquanta minuts

El dilluns disset de desembre del mil nou-cents setanta-nou, en Josep Ubach i jo fèiem tard per agafar el tren que ens havia de dur a Barcelona des de l’estació de Ripoll que emergia entre les boires de les sis del matí com un mal presagi entre la pluja persistent que no havia parat de caure, impassible, al llarg de tot el cap de setmana. L’estació de Ripoll a l’hivern i amb pluja abans de clarejar, era indistingible dels paisatges de la Romania transsilvana que en Christopher Lee s’entossudia a fer-nos veure, pel·lícula rere pel·lícula, les tardes de diumenge al cinema Condal de Ripoll entre la cridòria de la mainada alterada pels vampirs de pa sucat amb oli i el constant soroll de fons de la trencadissa de les clofes de pipes i cacauets.

Els que, com jo, veníem de l’altra banda del riu, evitàvem arribar a l’Arquet i fèiem drecera pel pont del tren que arrancava allà on finava el Passeig Regull, allà mateix del pas a nivell de la Nacional 152 i del túnel que menava a Campdevànol, Puigcerdà, La Tour de Carol i a la França indòmita prop d’Andorra. El pas a peu pel pont, que ja era perillós de per si, ho era més de fosc, amb presses i carregat de maletes. Al llarg dels anys, al pont, s’hi anaven succeint atropellaments fatals que sempre acabaven amb cossos desmembrats agonitzant sobre els rails que l’efecte Coriolis gastava de manera desigual, tan aliens a la vida i a la mort com nosaltres de joves érem.

El pont ens deixava al darrera de l’ambulatori, al punt on la via de Puigcerdà es ramificava en diferents vies de servei creant un camp ras similar al caos primordial que precedia l’estació en perpetu estat de desballestament. A les fosques, l’embolic de vies, matolls, ferralla de la RENFE i la merda humana que els combois sorollosos buidaven sense pietat directament a la via barrejada amb pixums i vòmits ressecs conformava un territori estrany i dantesc per on caminar-hi carregat de maletes i queviures per la setmana era, si més no, complicat.

Els llums de sodi groc carabassa creaven una falsa nit i lluïen somorts enmig de les boires com enemics adormits i l’ambient tenia un to anguniós i depriment que es magnificava quan arribàvem corrents a l’interior de l’estació per comprar el bitllet a corre-cuit perquè, curiosament, encara que el tren sempre anava amb retard, els bitllets sempre es venien amb presses. La sala de les taquilles era minúscula, fosca, amb una estufa que generava monòxid de carboni en grans quantitats, sense contemplacions ni calor notable. La finestrella minúscula de la taquilla era a l’altura perfecte perquè ni el que venia els bitllets ens veies a nosaltres ni nosaltres a ell. De fet, al llarg de tots els molts anys en què vaig comprar aquells bitllets de cartolina groga rebregada i mal impresa, només li vaig veure les mans amb unes ungles llargues com de dona i mai no li vaig veure la cara ni sentir la veu i a hores d’ara, dècades més tard, encara no sé qui era aquell home incert i mig mut mig malcarat que mai no tenia canvi i en les cues que formava a dos minuts de partir el tren sempre hi havia un anar i venir de xavalla i canvi d’última hora que em posava molt nerviós.

La textura trista de les rajoles de les parets molles, de la fusta tosca dels solitaris bancs d’altres segles, del metall enrarit de les manetes de les portes forjades i foses amb tècniques ja perdudes, dels arabescos que empedraven el terra i de les columnes de ferro colat reciclades d’alguna indústria ja extinta feia dècades, era humida i llefiscosa com els llimacs dels horts de la devesa del Pla on havíem anat a robar pastanagues i escaroles cada estiu de la nostra infantesa tan llunyana i tan propera. Així, sempre que podia obria les portes amb els colzes o els peus per no haver de tocar amb la pell aquella deixadesa que ho impregnava tot com un mal son, com el son del mal.

Encara que el país feia com si anés endavant, la indústria del ferrocarril era un cas apart i amb la seva olor de merda i quitrà i els seus horaris que mai no es complien, anar a Barcelona era, si més no, una aventura que un mai no sabia com podia acabar.

Aquell dilluns, en Josep i jo encara teníem al cap la col·lisió de feia poques setmanes, a la Garriga, on dos combois es varen encastar l’un contra l’altre amb el resultat d’un mort i un munt de ferits. Un dels ferits era en Ramon, un amic comú que va resultar il·lès al xoc però que no va informar als de casa seva (que sabien que anava en aquell tren accidentat) que no havia sofert ferides fins que el seu pare no el va trucar, dotze hores més tard, a l’hora convinguda de sempre que havien acordat per trucar-se i veure que tots eren vius, al principi de ser a Barcelona. No es va voler saltar la rutina ni informar abans de l’hora establerta als de casa seva de la supervivència al xoc per no preocupar-los, deia, ja que si els trucava abans pensarien que era mort o malferit. Però els de casa seva tampoc no varen trucar-li per por que no fos mort o malferit. En fi, un embolic. A casa seva eren gent rara i quan el seu pare trucava per telèfon algú, no donava temps a dir res i ell mateix deia un ràpid digui’m que desarmava completament a l’interlocutor sorprès.

Els combois ràpids trigaven dues hores llargues per arribar a Barcelona i els lents gairebé tres. En algunes estacions, l’espera del comboi que venia en contra direcció (com la vida ) per la via única era tan gran que donava temps per berenar i fer amics forans. En coneixíem un de Ribes que en aquestes esperes va fer xicota a Balenyà. L’amor ferroviari va prosperar i li va durar uns anys meravellosos, a raó d’uns pocs però intensos minuts a la setmana.

Però aquell dilluns, com tants d’altres, res no prefigurava que res hagués de ser diferent. Pluja de bon matí, merda i quitrà a les vies, cua a la taquilla, calefacció espatllada, finestrelles que no pujaven... els fets constants, repetits, de cada dilluns.

Amb en Josep ens vàrem asseure al vagó capdavanter on seia el conductor en d’una minúscula cadira folrada de pell vella encastada dins d’una minúscula cabina pudent des de la qual controlava el comboi amb unes poques manetes que semblaven més uns tiradors de les cisternes dels vàters que no pas cap control elèctric de res, però llavors això, com moltes altres coses a la vida, no ens importava un rave.

El ritual era entrar a corre-cuit al vagó per triar als millors seients al costat de les finestrelles, així un s’hi podia recolzar i dormir fins a Vic o La Garriga mentre la calefacció desbocada (o inexistent) ens escalfava els somnis perduts, o els glaçava, que per al cas era el mateix.

Els trens verds i grisos de la RENFE es movien amb lentitud, desconeixien el concepte d’acceleració però el soroll de la transmissió trifàsica i el pantògraf esquelètic gratant els cables d’alta tensió ens acabaven posant dels nervis. Aquell dilluns el maquinista va entrar a la minúscula cabina amb un company, riallers ja a les sis del matí segurament pels trifàsics que ja havien engolit a la cantina de l’estació i la seva actitud ens va intranquil·litzar lleugerament. Només d’arrancar vàrem veure que la cosa no anava com sempre perquè en l’ímpetu anormal de l’arrancada vigorosa varen caure la meitat de les bosses que es posaven als compartiments de l’equipatge. En l’enrenou de tornar-les a penjar totes, les converses es varen anar apaivagant i va quedar aquell silenci cridaner de metall contra metall que dominava l’espai i el temps quan les rodes fregaven sense pietat els rails als revolts de la Farga, per exemple.

Tots vàrem perdre el son perquè el tren es bellugava de manera preocupant camí avall cap a Torelló per on vàrem passar saltant-nos la parada prevista a una velocitat que em va semblar molt propera a la de la llum. Encara recordo l’andana plena d’estudiants astorats que es feien enrere acollonits per la ferralla desbocada a tota velocitat que xiulava com els trens de vapor a les pel·lícules de John Wayne i els putos indis sioux.

Imagino que a la velocitat que anava el comboi el conductor devia començar a frenar a Manlleu per poder parar a Vic. Poc abans de la parada de Vic, sota el pont on la Nacional 152 sobrevola la via, es va sentir una explosió, va volar una de les trapes de registre que donava accés a la transmissió i als motors elèctrics trifàsics que reposaven entre la via i el compartiment dels passatgers acollonits, nosaltres, i un fum negre amb olor de quitrà cremat ho va envair tot. El maquinista i el seu ajudant, immunes al fum i la pudor, varen aprofitar la parada de Vic per recol·locar a trompades, amb mala jeia, amb mala hòstia i a cops de martell davant la nostra intranquil·litat creixent la trapa que havia esclatat a les envistes de la ciutat dels sants.

Taradell, Tona i Centelles varen passar com una exhalació mentre les maletes anaven caient sense que ja ningú no gosés posar-les de nou als portamaletes elevats acollonits per l’elevada i poc comuna velocitat del tren. Aiguafreda, la Garriga i Granollers varen ser imatges borroses a les nostres retines d’obertes i astorades pupil·les. Recordo vivament que dos companys del seient de davant varen vomitar als nostres peus de pur terror a les envistes de Mollet, on un hi tenia xicota, la Rosa. A la Llagosta i a Moncada i Reixach estàvem convençuts que no arribaríem en vida als túnels subterranis que precedien les estacions urbanes de la Barcino grisa. A la parada de Sant Andreu hi va haver una desbandada general entre el passatge del comboi i hi van baixar la major part de companys que habitualment arribaven fins a Plaça de Catalunya. En Josep i jo, animats per la petaca de Bourbon de dotze anys que havíem anat pimplant ens vàrem fer els homes i vàrem poder assistir a l’arribada triomfal (i veloç) del comboi a Plaça Catalunya, enmig d’un gran esgarip de frens i una pudor de socarrim elèctric que no ens va abandonar en dues setmanes.

Parat el comboi tan sols cinquanta minuts després d’haver sortit de l’estació de Ripoll i, constatant que seguíem en vida a les andanes de l’estació subterrània de la Plaça de Catalunya, els supervivents ens vàrem posar dempeus per començar a recollir les bosses escampades pel vagó mentre el maquinista i el seu enigmàtic ajudant sortien, com si res no hagués passat, de la minúscula cabina afirmant entre grans rialles has visto, lo he puesto a ciento sesenta, jóder, que caña...

En Josep i jo, tremolant encara per les batzegades ferroviàries que ens havien fet cagar a les calces i per la revelació del maquinista al seu visitant en relació a l’espai que el tren havia partit amb tant poc temps, ens vàrem oblidar dels teoremes d’ena dimensions dels espais de Riemann que ens esperaven a les classes de física que teníem a primera hora del dilluns i, sense dir ni paraula però a l’uníson, ens vàrem asseure als tamborets bruts i negres d’un bar corredor instal·lat en un passadís d’enllaç amb pudor de pixats que anava de la RENFE als Catalans i ens vàrem liquidar un parell de cubates generosos de rom Bacardí que, amb la seva dolçor sobrenatural, ens va aturar el tremolor de cames mentre un pòtol místic (versió catalana tardana dels hippies californians) amb una guitarra espanyola desafinada on hi havia gravat amb les claus de casa el nom de Maria cantava cansadament en un revolt de l’enllaç una versió de Mrs Robinson amb un anglès incomprensible i un clar accent d’Olot.

Des d’aquell dia, els trens no em fan gaire el pes.