L'aljub de Morella o Lo tigre del Maestrat

Quan l’agost decau i el setembre pren el relleu, sé que fina un altre dels estius que mai no acaben de ser-ho, aquí al Ripollès, i que la rutina, marcada possiblement pel decurs del curs escolar, tornarà a prendre de nou el control sobre el temps de les nostres vides i és en aquests moments, lluny de les multituds suades i atabalades que van estius amunt i avall per costes i muntanyes, per ermites i restaurants de moda, empenyent-se com folls per molls i creuers atapeïts en arxipèlags hel·lènics, és en aquests moments en què que val la pena posar primera i deixar-se endur carretera enllà a mig gas cap on ens dugui el querosè de les nostres venes i, si pot ser sense pressa, visitar tot allò que no vàrem tenir temps de veure quan les nostres vides eren noves de trinca i només volíem anar per feina a tot arreu empesos per una malentesa immortalitat que ha acabat essent inexistent.

Així, amb l’Anna vàrem decidir enfilar cap al sud i canviar pi i alzines per matoll i olivera, canviar revolts traïdors per rectes calcinades plenes de miratges hídrics, canviar el sol fred de les altures del Pirineu per altres sols més ardorosos, més enlluernadors, més càlids.

Abandonada la C17 desdoblada i desviant-nos per l’AP7 que voreja Barcelona fent-li un picar d’ulls al massís de Montserrat que sembla centrat en altres temps, en altres espais, a l’altura de Sant Sadurní ens desviem per visitar a les caves de cava (abans xampany) el meu amic Josep Maria Ventura Soler. Allà, a la seva cuidada hisenda d’amplis finestrals acarats a sud i a les vinyes on creix i madura el raïm del seu magnífic cava, en Josep Maria ens rep somrient, com Hanníbal devia fer camí de Roma, mentre destapa amb traça i rapidesa una de les seves ampolles de cava cristal·lí per celebrar una trobada entre amics i riu com si no calgués fer altra cosa a la vida, com si no s’hagués de fer altra cosa a la vida que somriure, riure, viure, perviure i reviure amb els amics mentre ens mullem els llavis amb el cava reposat amb mestria i parlem de banalitats transcendents perquè sé que ell sap que la vida és fugissera i breu com un glop de cava i que cap altra cosa no complau més que assaborir-la en consciència abans que tot plegat no sigui més que un remot record oblidat per tothom.

Camí de Vinaròs, la serp calenta de l’AP7 remoreja mig buida i, de tant en tant, algun cartell groc demostra amb alifats negres com l’indòmit Al-mansur que anem cap al sud mentre se succeeixen pobles, comarques, províncies i autonomies, rius i serralades poc o mal indicades i mirem de situar al Google Maps el ports de Tortosa-Besseit, l’Ebre o el Fangar, sempre en dèbil equilibri a l’aiguabarreig, tant de l’Ebre (que és vida, com diria el meu cosí adoptat a Miravet) i el mar com en l'estrany desequilibri de la política i la redistribució hídrica dels collons.

A les envistes d’una rotonda enorme com una plaça de bous, que diran a Morella, ens aturen els meus amics de la Benemérita per donar pas alternatiu i vorejar un llarguíssim tràiler teutó que ha bolcat per estar poc acostumat als revolts malparits del sud d’Europa i ja sense treva ni discontinuïtat enfilem la N232 cap a Morella en direcció al port de Querol que s’enfilarà per muntanyes el nom de les quals desconec amb mil paelles àmplies però traïdores tan cabrones com les de Despeñaperros, i molt més malparides que les de Terradellas o la Trona.

La carretera de vores mal retallades passa per Traiguera, La Jana, s’enfila i baixa pel port de Querol fins que, en un revolt sense avís es desplega sobtada i magnífica la ciutat de Morella, encimbellada, emmurallada i rematada pel castell altíssim i musulmà que domina el Maestrat com havia fet lo tortosí Ramon Cabrera, Lo Tigre del Maestrat fa algun segle, amb ferotgia a sang i fetge.

El meu passat de ciclista cansat sempre em fa pensar amb quina combinació de plats i pinyons pujaria jo qualsevol costa i no en són excepció els Ports de Tortosa-Besseit, els carrers costeruts de Morella, o les rectes estranyes de Castelló, en aquesta mitja muntanya de ciclista remot que domina aquest paisatge estrany mescla de turons, batalles, històries de sarraïns, gestes i proeses de Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid (de l’àrab sidi, el meu senyor) que ha escampat el seu nom com va escampar el terror per la toponímia i l’etimologia de mitja Espanya, coneguda i desconeguda, o per als meus somnis d’infant malcriat pel franquisme estèril.

El petit tram d’asfalt que s’enfila des de la Nacional cap a Morella està flanquejada per matolls salvatges i arbres rebregats pel clima, per les boires morisques o carlines i mena cap alguna de les portes d’entrada que travessen les muralles omnipresents entre torres octogonals reconstruïdes a mitges entre les bromes dels temps. Ens sorprèn la parla morellana, que és entenedora i amable, i que el castellà siga només un recurs de comunicació quan el morellà detecta l’estranger abans de parlar.

Hostatjats al lític i cèntric hotel Cardenal Ram, abans palau dels Ram, descansem per agafar forces i enfilar-nos pels costeruts carrers de la Morella que tira cap al cel amb follia. Als carrers, una estranya barreja dels de Tossa de Mar i Camprodon, veiem els cognoms catalans als comerços i, passejant de muralla a muralla, de la porta de sant Miquel a la del Forcall, contemplem una posta de sol retallada sobre les llunyanes turbines eòliques que dominen el paisatge que ara esculpeix Èol en silenci.

L’endemà, ens enfilem al castell sideral sota un cel de núvols esparracats. A cada revolt del camí d’accés, cartells explicatius ens relaten les gestes dels herois locals entre els que destaca Ramon Cabrera, Lo tigre del Maestrat i els canons carlins muts acarats a Terol i a l’infinit en un somni metàl·lic i llis. Veig l’aljub musulmà reconstruït amb diners valencians i pugem els noranta-vuit esglaons que ens deixem a la plaça d’armes tancada sobre si mateixa, a dos dits de Plutó.

Sense res més a fer que assaborir unes petites vacances, decidim explorar les rodalies que toquen Terol, i així en una relaxada quarta elàstica recorrem Forcall, Mirambel, Cantavieja, la Iglesuela del Cid, Vilafranca del Cid, (l’altre) Coll d’Ares, Cinctorres i de nou Morella, entrant i sortint tant de Terol que a penes si existeix sobre una carretera enquitranada pels àrabs, pavimentada per Franco i deixada estar en un reguitzell de milions de pegats i més pegats que voreja tant les platges del temps com els jaciments de dinosaures del juràssic.

Vist que el Terol indòmit a penes si existeix, deixem Morella per la N232 cap al nord per anar a buscar, potser, Alcanyís en festes on deixen anar vaquilles cada dues o tres hores en la seva festa major de Cróniques de un pueblo que presideixen, entre altres, una reina de festes de la nombrosa comunitat romanesa local.

Lluny d’Alcanyís encara, s’estén una plana immensa on, lluny, fumeja l'altíssima xemeneia d’una central tèrmica que s’erigeix enmig d’estructures estranyes prop de l’horitzó. Des de la meva conducció tranquil·la de marxes llargues i molts newtons, de revolt en revolt, se m’apareix la imatge inquietant de la xemeneia que, com l’ull de Sauron, acollona. Per la lectura ràpida a la Wiki ben menada per l’amable Siri, sabem que és la central tèrmica d’Andorra (l’altra Andorra, no la dels tabacs emmetzinats) que al poc de la seva inauguració va arrasar dues-centes mil hectàrees de boscos amb la seva pluja àcida producte de la letal combustió del lignit amb què s’alimenta la bèstia saurònica. Segueix en funcionament, hi ha coses difícils d’entendre.

Decidim seguir i lliurar-nos als plaers de les carreteres nacionals, abandonem la N232 i agafem la N420 per anar a visitar el minúscul Calaceite, o Calasseit, seguint el costum local de la politoponímia recreativa. Una parella de la Guardia Civil a lloms de sengles i sorolloses BMW m’aturen a la sortida del pàrquing del llogarret minúscul i em renyen amb mala hòstia per haver-me cordat el cinturó de seguretat massa tard, segons ells. Paternalment emprenyats, em renyen i em malmiren ensenyant les seves dents corcades com les del diable, i jo, filialment, els demano perdó i, així, em deixen anar sense multa ni pèrdua de punts des de la seva altivesa paternalista que no exhibeixen pas mai els nostres Mossos d’Esquadra quadribarrats.

Poc a poc anem oblidant el Terol juràssic (o trifàsic) i entrem a la Catalunya (travessant el mal marcat meridià de Greenwich), Gandesa i Corbera d’Ebre per anar a petar a Ascó per la N230, que se’ns apareix amb la xemeneia de refrigeració, igual que als meus odiats Simpsons, vora l’Ebre on hi aboca aigües caldes amb mala folla. Decidim no dinar al bar El Núcleo en aquell estrany i abandonat Ascó on cap estelada oneja i a El Caliu endrapem entrepans casolans sota la mirada hostil dels aborígens d’altres terres que no volen saber res de l’autodeterminació, la independència o la Via Catalana que se celebraria en poques hores.

Després de dinar i en direcció a Flix, un rètol ens informa que estem en terra de festucs... Passem per Flix acollonits pels residus que sabem que hi han abocats els de la química hostil i mentidera i una olor estranya em fa témer que la pell se’m tornarà verda, o groga com en Homer (Simpson).

Des de la meva visió de pirinenc de baixa cota acostumat a muntanyes llunyanes però properes i altíssimes em sorprenen les planes obertes i també m’intranquil·litzen una mica. Per a Brel, al seu país pla les catedrals són muntanyes i a la plana de Lleida, plana també, les catedrals són sitges de gra que fiten la plana a l’estil belga o holandès i, de mica en mica, per un eix transversal ara sí que àgil i veloç tornem cap al nostre país endreçat travessant noms desconeguts i toponímies romanes.

Sé que som prop de casa quan apareix la toponímia Gurb, omnipresent, possiblement el poble més gran de Catalunya, i perquè les estelades onegen de nou amb el concepte d’independència clar i rotund. La baixada de temperatures, la pluja imminent i aquells cels grisos i amenaçadors que no m’han abandonat des de la meva infantesa, rubriquen el retorn a casa.