Les mans

La meva dona em diu que m’he fet gran perquè quan explico coses moc les mans com si perfilés el volum d’allò que explico, com si escenifiqués coses que no cal escenificar (malgrat tot allò de la comunicació no verbal) i, sobretot, perquè al final de l’explicació em frego les mans lentament com si me les ensabonés i, es veu, que aquest gest només el fan els avis, la gent gran, vaja, que em faig, o m’he fet, gran.

El meu amic Remo, en Remolins, sol fer altres coses amb les mans, confessa sovint i, fins i tot, a voltes les usa per posar-se bosses al cap mentre recita o declama, però són altres maneres de fer, sens dubte, a les quals no hi estic avesat.

Mai no he sabut ben bé què collons fer amb les mans. Vull dir, on posar-les mentre no les uso per a res en concret, com ara quan camino, quan faig cua en algun indret, quan sec a la consulta del dentista, quan espero al McDonalds que em confonguin el menú, o simplement quan passejo pel carrer cap a casa en plegar de treballar.

En aquestes situacions, les mans sempre acaben fent-me nosa perquè no sé on posar-les i penso que la meva verticalitat no necessita d’equilibradors de marxa, per això acabo traient l’smartphone i fent fotos o prenent notes de veu per confondre la Siri.

Una bona opció és creuar els braços per davant del pit en un gest que sol denotar emprenyament i que tampoc no resulta gens còmode per caminar. A més, com que en general ja faig cara d’emprenyat, la combinació de mala cara amb la postura dels braços creuats imposa mala hòstia i sol posar-me en contra la gent.

Òbviament, l’altra solució és posar-les a les butxaques, dels pantalons a l’estiu, de les jaquetes a l’hivern. Les temporades intermèdies, tardors i primaveres, amb caçadores curtes hi ha més opcions perquè tant puc posar les mans a les butxaques de la caçadora com a les dels pantalons però, en aquesta darrera opció em sento rar i no gens elegant, una mica engualdrapat o imbècil, vaja.

Quan plou, o ha de ploure, la cosa canvia, almenys dus un paraigua com els nens per picar amb la punxa esmolada els senyals de trànsit o les fulles de la tardor, envestir la gent, posar-los les barnilles als ulls o, agafant el paraigua al revés, enganxar algú per algun membre amb mala fe com fèiem a l’escola fa una pila d’anys.

Al final, assegut davant un teclat, les mans em reviuen i em donen vida escrivint collonades com ara aquesta que, possiblement, algun dia podré fer amb la ment, com la Siri, els esperits, els esperitats, els imberbes, els analfabets o els traspassats. Mentre, però, cada vegada que m’ensabono penso en la meva dona i en què em faig gran, diu.

Rock me mama