Poques coses a la vida em fascinen tant com la
contemplació dels blavíssims cels de tardor del Ripollès marcats per aeroplans
estratosfèrics que escriuen alifats allargassats com un remoreig tranquil en
una quarta elàstica d’una moto gran a punta de gas.
El fred incipient se m’arrapa a les
articulacions i l’emprenyadora falta de llum m’alenteix el pensament i els
desigs de qualsevol cosa.
La nit em domina els dies lluents de la calmada
troposfera i el cos se’m prepara per envellir a contracor, com si fos
inevitable.
La llunyana remor fluvial m’omple les tardes
breus i en un panteix incansable em revénen els amors d’antany, les noies
desconegudes a qui no vaig gosar besar, les fulles humides de les meves tardes
fredes tornant a casa carregat de deures i pols i, de tots els records densos i
pesants com metall o oblit, mai no sé
quin quedar-me.
És en aquests dies mig freds mig breus que em
passen pel cap lletres de cantants francesos que han mort prop del golf de lleó
i m’aboco a passejar prop dels meus rius amb la tossuderia de trobar el nen que
una vegada vaig ser per, si el trobo, explicar-li que he de ser diferent,
cabut, malparit i feliç.
Llavors, un ralentí profund com el batec del meu
cor hostil em recorda que és hora de donar gas i anar en contra direcció i a
tota hòstia a buscar tot allò que una vegada vaig perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada