un u i la hòstia de zeros darrere

Que lluny que queden aquells dies d’estiu ajagut amb els amics a l’herba de la meva vida, mentre contemplàvem els cels plens de núvols de formes canviants prop del riu, xops de dalt a baix i amb les butxaques plenes de pastanagues robades i capgrossos llefiscosos.

La remor del riu sempre m’ha acompanyat i, de tant en tant, em vénen al cap aquelles perles de temps, aquells amics, aquells moments, aquella sensació d’immortalitat que se m’enfilava cames amunt i se m’instal·lava a l’ànima sense contemplacions. Ara, onze lustres després, encara sovint la sento, si bé, no amb tanta intensitat.

A batzegades vaig aprendre que l’espai i el temps, segons deia el meu amic l'Albert (Einstein), no són res més que una mateixa cosa però la meva experiència personal és que per molt espai que posi pel mig, el temps em passa indefectiblement com una exhalació i rarament em perdona. Potser l’Albert no tenia raó o potser tant se val si en tenia com si no, que tot és relatiu...

L’univers visible conté unes 10^22 estrelles (un u i vint-i-dos zeros darrera, 10 000 000 000 000 000 000 000).

Segons la teoria dels universos alternatius, que no em crec, el nombre total de mons possibles i alternatius generats pels efectes quàntics de totes les estrelles del nostre univers, seria de 10^67 (un u seguit de seixanta-set zeros, 10 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000).

Segons això, cada segon surt un nombre incalculable de ser humans, cada un d’aquests viu al seu propi univers paral·lel i cada un d’aquests bandarres és tan real com jo mateix sóc.

Com que cada univers enfolleix (quànticament) i es reprodueix a si mateix en aquest ritme demencial, tot plegat vol dir que avui no faig cinquanta-cinc o noranta-un anys (depèn de si es mira des de Ripoll o des de Pensacola), sinó una bona pila més, com ara un u seguit de noranta zeros i escaig, 10 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000.

En resum, que tindré una infinitud d’agraïments per enviar avui a tots els que m’heu felicitat, tant en aquest univers com en qualsevol altre dels possibles... Tenint-ho tot en compte, em conservo prou bé, diria, malgrat la meva edat pràcticament infinita.

Als que m’heu felicitat i als que no, als que ho dubteu de fer-ho i als que penseu que és una puta collonada de les grosses, als del Facebook i als del Whapsapp, als que us esperava els missatges i als que no, als que sou especials i als que no ho sou tant (què hi farem), a tots, mercès pels vostres auguris i que els déus d’aquest univers (i els dels altres també) us (i em) siguin propicis