La puta tardor

Deu ser perquè vaig néixer en tardor que em cabregen molt aquests dies mig freds mig foscos, però també deu ser per haver estat parit a les darreries d’octubre, amb olor de castanyes i fum de fulles cremades, que també m’hi trobo a gust en aquestes putes tardors de cels massa blaus, massa íssims. Potser per això, aparentment, no em preocupen ni els dies minvants, que semblen nits, ni la llum que s’esvaeix indistingible i imparable de la foscor cada vegada més freda, més hostil, més penetrant.

Potser és per tot això que les llunes plenes de la tardor m’atrauen com una perdició, com si una estranya em mirés amb ulls profunds i verds de gata en zel, i és potser per això que camino les nits a pas de fred amb aquelles remors de cançons franceses arrapades als records d’altres temps, d’aquells altres temps que se senten més còmodes en blanc i negre hostil que no pas en policromies de marica.

Així, els meus records de tardor són el passeig Regull ple de fulles apilades en muntanyes llefiscoses, els gronxadors rovellats grinyolant vora la remor del riu salvatge cada tarda en sortir de col·legi i les angúnies de truita de riu que en Barbes pescava amb les mans nues a la prehistòria lítica de la devesa del pla on no parava de pelar-m’hi els genolls.

Per això, els meus records de tardor són també l’Omedes mort i en Rina que camina, que se’m pixaven a la sabata, a distància, després de pescar granotes verdes com l’herba on jèiem cansats al recer de la tarda pesant, de plom, com si mai no hagués d’acabar-se del tot enmig d’aquell fred que ens acabava fent alguna cosa indistingible de la terra, de l’aire, de la llum o de la seva absència.

A voltes penso que potser deu ser per tot això que no sempre em molesta el fred lleu de les tardors àmplies que em corrouen els ossos i la vida, que potser és per tot això, penso, que no em molesta el continu dringar de colors que com la meva vida dringa al gin d’alguns ulls mentre se m’emborratxen els sentiments amb una estranya mescla de por, desolació, i desempar nocturn, noctilluent.

I ara, potser en una tardor perpètua i inabastable, em pertorba la lluna plena d’alumini polit com un bes breu i, així, deixant que les meves passes ressonin pels carrers verticals del meu Ripoll on no he nascut em sento tranquil perquè a tots els carrers, a cada plaça, a totes les cantonades jauen gravats i ocults a la pedra antiga de muralles vençudes, noms de dona que m’omplen els somnis de cada nit de tardor, amb lluna plena, o sense.

Rock me mama