Potser és perquè em varen parir a la tardor que
la sentor de fulles mortes i fred viu m’entra per la finestra esbatanada de la
meva vida amb els primers cels blavíssims que m’amenacen les tardes amb una
transparència propera a la pornografia i indistingible de l’oblit intens.
Potser és perquè em varen parir a la tardor,
quan els rius baixen sense esma ni fressa fotent-se’n d’Heràclit d’Abdera i el seu
constant esdevenir, que aquesta remor fluvial somorta m’ha quedat tatuada a
l’ànima com un nom de dona que Greg Brown canta en una cançó lentíssima de dies de mandra
i solitud mentre evoca una dona, i una altra, i una altra...
Potser és perquè em varen parir a la tardor que em
sembla que les altres estacions són mers trànsits d’una tardor a l’altra i que l’únic
desig viu sigui veure els cels blaus de les tardes fredes i els roigs potents dels
capvespres en desaparició que esclaten com bombes termonuclears tant sobre Ripoll
com sobre la meva vida tatuada amb records morts.
Potser és perquè em varen parir a la tardor que
la sentor i el fred se m’arrapen, em tenallen el cos i m’evoquen aquells amics d’antany
i aquella sensació de solitud i desemparament que regnava poderosa a les meves tardes
de nen, havent dinat, quan l’escola ja havia començat i fèiem campana perduts pels
carrers buits del barri vell de Ripoll, quan als tallers es parlava de les dones
conilles dels almanacs penjats a les parets i a les botigues i als despatxos es
mirava l’horitzó perdut entre muntanyes altíssimes a la recerca de la foscor que marcaria
el retorn a casa i al fred.
Potser és perquè em varen parir a la tardor que el
fred no m’és estrany, ni volgut, i potser és per això que la meva ànsia de
calor és tant infinita com profundes aquelles mirades de les noies les tardes dels
diumenges en un Skinny Love dens i pertorbador, carrer Sant Pere amunt, carrer
Sant Pere avall.
Potser és perquè em varen parir a la tardor que
la meva vida és un trànsit perpetu d’altres temps de més bonança cap a altres
de més malmesos on regna el fred de les castanyes i el fum zelestial o infernal
de les esglésies oloroses a pecat i encens on vaig jurar no entrar-hi mai més, mai més...
Potser és perquè em varen parir a la tardor,
prop del líquid Ter que separa Catalunya del passat, que no acabo de ser ni de
voler ser d’enlloc i, potser per això, penso que algun dia perdut a la meva
memòria d’accés aleatori en què jugava amb truites i capgrossos el riu se’m va
endur avall i que encara no he trobat la meva tomba líquida laminar definitiva i
que jac amatent en alguna gorga infinita a l’espera de l’eternitat llisa sense
les turbulències que l’amor genera, sense la indeterminació que l’existència
engendra.
Potser és perquè em varen parir a la tardor que
els Nadals em són propers i sobrers alhora i que el fred, com en una barreja desequilibrada
d’amor i odi, m’esgarrapa la pell i m’hi tatua la policromia sideral de noms de
noies, de records de dones, de l’olor de l’asfalt alifàtic on sempre hi derrapo
com foll, d’amics que van i vénen com el gin, de poemes harmònics mal recitats,
de cançons que només jo canto, i de rumbs i cartografies de nits meridianes en
què la lluna plena sobrevola el riu fred i em convida a una tomba líquida i
llisa, a una unió infinita i freda on només pugui estar prop d’ella, encara que
sigui impossible o cert com un darrer alè cansat.
Així, quan cada tarda surto de casa poc abans
que el sol enfolleixi en el deliri nuclear de Brown, percebo amb intensitat l’olor
de fred, fulles i passat, i em trobo còmode en la meva incomoditat perpètua i busco desesperat el nen que vaig ser, aquell noi que era jo caminant a peus nus
pels camps freds i gebrats dels hiverns inercials i em sento nu, valent i
fràgil.
Rock me mama
Cançons recomanades
Skinny days, Greg Brown
Skinny love, Bon Iver
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada