El son de Gutenberg

Em fascina poderosament la poderosa fascinació que els llibres impresos exerceixen tant sobre els autors que els han escrit com sobre els lectors que, obstinats, segueixen negant la realitat digital i, cabuts, trastegen amunt i avall papers i tinta convençuts que aquestes són les úniques formes vàlides d’accedir a les idees i que si aquestes no estan blasmades en paper, o no existeixen o no valen res.

No nego que la revolució de la impremta que el nostre amic Johannes Gutenberg va generar no sigui important, però si que detesto la vehemència amb què alguns s’aferren a ella com la única vàlida en aquests temps que corren.

La història de la ciència i la cultura humanes ens demostren a bastament que amb prou temps tot acaba canviant i que les idees que en un moment de la història eren vàlides i heretges les contràries, sovint han canviat de posició demostrant que la realitat, la veritat i l’observació d’aquests conceptes és tant o més relativa que l’espai i el temps.

Em preocupa veure els autors feliços contemplant la seva obra geomètricament exposada sobre taules amb cavallets d’alguna llibreria de moda, mirant la seva obra materialitzada en paper mentre pensen que ara sí que és la bona i que la fama que d’alguna forma suposen oculta als fulls del paper els posseirà i que el camí al Nobel i al reconeixement mundà és a un pas.

Aquests mateixos autors transmuten la felicitat en decepció quan, amb el pas de no gaire temps, descobreixen que les vendes més enllà d’amics, coneguts, parents i compromisos són inexistents, que el maleït Johannes Gutenberg no garanteix res més que la impressió i que els déus del màrqueting dominen amb mà de ferro la vida i la mort, l’èxit i el fracàs de la seva obra per la qual tant de temps han apostat.

El concepte de transmetre idees en forma de llibres no té perquè passar necessàriament pel paper i, ara que tothom té ginys digitals a la butxaca (infrautilitzats, això sí), no deixa de sorprendre’m que el món de la transmissió de les idees no hagi acabat saltant de manera definitiva i ubiqua a les nostres butxaques en una pluja constant de bytes.

Més enllà de les modes de tenir el darrer model del darrer giny creat pels savis alquimistes de Macedònia o Cupertino, crec que els autors han de buscar amb ànsia al lector digital, aquell que treu el mòbil al bus, al dentista, a la cua del súper, al lavabo mentre defeca i pensar decididament que aquest son els nous lectors i que aquests, com els saberuts medievals necessitaven papers, papirs i palimpsests, necessiten bytes en dosis minses però regulars per seguir rebent idees, les seves que, de ben segur, no els arribaran pas en paper.

Recordeu, el paper al vàter, els llibres, digitals