La gent de Harley-Davidson® varen començar les
seves activitats empresarials un llunyà 1903 en una cabana de fusta prop de les
vies del tren que tan agraden als americans encara no sé ben bé perquè. Aquestes
cabanes americanes, petites i malparides com la de la gent d’HD, deuen representar
allò que entenem pel somni americà, el sorgir del no res i enfilar-se al cel de
pur èxit.
Moltes empreses americanes mostren orgulloses
petites cabanes malparides on han nascut i, algunes, les refan com una atracció
turística que els dura els anys justos per pensar que cal un nou rumb i que
s’ha d’enderrocar amb dinamita tot allò que pudi a passat.
A la vella Europa, les empreses no solament no
han nascut de petites cabanes remotes que no poden ensenyar, sinó que encara
viuen i treballen en general en instal·lacions que als States dinamitarien
segur sense pensar-s’ho dos cops.
Jo de petit jugava a cabanes amb els meus amics
de calça curta, però mai no vàrem tenir, l’encert, la picardia, la puteria, la
sort o la dissort de començar a fabricar collonades i muntar un imperi dos anys
més tard com fan els nostres amics ianquis i poblar el planeta amb franquícies
de collonades, com ara pizzes falses, hamburgueses refotudament saboroses o hotdogs extraordinàriament gustosos,
motos que no van enlloc o ordinadors de verduleria.
Alguna cosa falla i, ara que a les envistes del
bon temps comencem a entrar en ratxa de festes majors, començant per la de
Ripoll, penso que no anem bé i que no se perquè sempre acabem rebolcant-nos a
la nostra merda històrica, conservant fins a la sacietat i el fastig les restes
no gens glorioses del nostre passat minúscul i irrellevant.
Romanus civis sum m’agrada proclamar en un
intent de creure’m que tot anirà bé malgrat la corrupció generalitzada, la
incompetència suprema i la mala llet general. Les meves cabanes d’infant ja se
les va endur el vent i el temps i crec que l’encert ianqui als negocis no era
una de les nostres virtuts, per això m’agrada exclamar que, entre altres coses,
les eleccions europees em suen la polla en gran manera, com les municipals, les
catalanes i les estatals entre moltes altres coses que denoten el meu bon estat
d’ànim.
Així, ara, connectat al món per caríssims
telèfons intel·ligents (un puto telèfon no és intel·ligent, collons) que han de
funcionar a mig gas per les escanyades connexions dels operadors de telefonia que
no dubten a cobrar a preu d’or connexions 4G i 3G de puta merda, cada dia em
complau més el vent entre els arbres, el sol a les cames i el puto fred del
ripollès arrapat al cos que no ens deixa mai en cap estació, ni de tren.
Potser per això sovint recordo amb afecte la
cabana que amb els amics teníem vora al riu, aquella cabana plena de secrets i
tardes de pluja, cels ennuvolats i calors asfixiants, tomba de capgrossos i hermètic
cementiri de confessions amoroses inconfessables. Sí, sovint recordo aquella
cabana que ja deu ser Ter avall emprenyant el minso cabal del Ter entravessada a
les comportes de desguàs de Sau o Susqueda i no acabo d’entendre perquè no
vàrem muntar-hi una indústria de fabricació d’armes, canons, cargols, eines de
fusteria, motos sorolloses o dels caramels de goma picant que ara venen al Lidl
a bon preu. Devíem ser unes ànimes de càntir sense remei, segur.
Cabanes, bona cosa. Rock me mama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada