Estic profundament emprenyat

Estic profundament emprenyat, amb una intensitat devastadora, amb una tristesa visceral però no sabria dir ben bé quin és el motiu últim, o primer, depèn de com collons es miri.

Estic profundament emprenyat amb les coses de la vida, les petites, però també amb les grans, potser per això, a voltes, m’assec com distret sobre algun pedrís colonitzat per líquens nòrdics o grafittis il·legibles i intento resseguir amb els ulls mig negats els fils del vent sobre els que suren les aranyes, els sospirs, les besades perdudes o les olors dels kebabs, sovint indistingibles de l’olor que diuen que els llibres de paper fan.

Estic profundament emprenyat amb les idees absurdes que no van enlloc, ni en vénen, i que em volen fer entrar per la cabota com claus roents o rodes de molí, siguin com siguin aquestes, i és potser per això que m’assec a qualsevol lloc quan la tarda fina, el cel enrogeix, els falciots enfolleixen, els núvols es fan alifats bellíssim i contemplo el sol que es pon, com una bomba, sobre el Ripollès.

Llavors Brown m’acarona i, com ell, veig dones que es giren i saluden, amb la mà, amb els malucs, amb els cabells, per dir-me coses que ja no entenc, com si fossin dites en llengües extintes de rius remots. Llavors entenc perquè els carrers canvien de nom i d’aspecte com les dones de vestit, i perquè les places van i vénen com idees mortes i ressuscitades, i perquè les carreteres i els camins ressegueixen idees cartogràfiques, sovint amb accent andalusí, àrab o transoceànic i llavors, la remor continguda d’un vuit cilindres descomunal em retrau a la infantesa, tan llunyana, i per fi sé perquè estic emprenyat, perquè hi ha coses irrepetibles, inabastables i que la memòria, mala companya com el temps, ho acaba emmerdant tot.

Sí, estic profundament emprenyat, visceralment trist, irreversiblement desencisat, i, tanmateix, no faré res per canviar-ho.

Rock me mama