Sant Márquez

El Freser entrava per la finestra esbatanada com una remor narcòtica que ens feia aclucar els ulls. La classe, perfumada per les olors de plàtan i goma d’esborrar que la inundaven com una broma ancestral, per les aromes vegetals de la primavera incipient i per les olors corporals alterades pel partit de futbol que sempre jugàvem abans d’entrar a les classes de la tarda, era opressora i contundent.

Les classes de lectura a mitja tarda, amb la caloreta de les primaveres abaltia totalment les nostres ànimes de càntir. Tanmateix, aquell vint-i-tres d’abril de mil nou-cents setanta-dos, a dos quarts i tres minuts de quatre de la tarda em va tocar començar la lectura a mi, personalment i directa.

Vaig pensar que els dos companys que em precedien per ordre alfabètic havien d’haver mort turmentats a les entranyes de l’edifici del salesians, on sempre hi regnava una olor d’escudella primordial, i em tenallava aquella intranquil·litat que fa cagar les calces quan un és el que ha de començar a fer alguna cosa.

Vaig buscar al llibre de Castellano, la plana que em deia, que em cridava, un capellà de nom Don Enrique i, com aquell qui no vol la cosa vaig començar a recitar pausadament amb el meu castellà d’Osona reconvertit a ripollès

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarías con el dedo...

Aquestes vuitanta-cinc paraules varen bastar per subjugar-me per sempre més i, quan vaig arribar a casa, vaig demanar a ma mare, que acaba de fer-se sòcia del Círculo de lectores, que volia que em comprés per llegir Cien años de soledad. Vaig haver de batallar uns mesos perquè comprenguessin a casa que la novel·la no era cap bajanada, cap marranada i que comprar-la seria una bona inversió cultural. No he parlat mai més amb ma mare d’aquell incident però estic segur que no es penedeix d’haver cedit a les meves insistents demandes lectores.

Sovint penso que sense aquella lectura d’aquell abril remot mai no hauria escrit res o, que si hagués acabat al camí de la prosa, amb tota certesa aquesta hauria estat diferent, molt diferent.

Després d’odiar el Quixot amb totes les meves forces, llibre que mai no he llegit sencer, ni ho penso fer tampoc, Cien años de soledad primer, tots els contes breus i novel·les posteriors de Márquez després varen conformar la meva ment dispersa obrint-la a un munt de possibilitats. Sovint, algun fet irrellevant de les nostres vides ens fa adonar d’alguna cosa, en el meu cas, dues, que llegir valia molt la pena i que escriure encara més.

Com una mena de mirall constant, Márquez em va acompanyar i m’acompanya encara, en centenars de nits de solitud en què l’única cosa que cal a la vida són unes quantes paraules ben triades i ben posades per engegar els somnis de manera imparable.

Així, sempre he volgut tatuar-me totes les parts del cos sense excepció, arrancar un mostrador de bar i que l’hagin d’entrar sis homes, sempre m’han fascinat els magnètics ferros màgics de Melquíades i les seves mans de pardal, sempre he volgut ser una mica José Arcadio, Aureliano, o morir-me d’amor pur i essencial sota la finestra d’alguna dona.

Potser, el meu cadàver també l’hauran de netejar tres vegades amb sabó, fregar-lo amb sal i vinagre, cendres i llimona, posar-lo en un bocoi de lleixiu i que reposi sis hores, assaonar-lo amb pebre i fulls de llorer i deixar-lo bullir un dia sencer amb l’esperança que la meva tomba coberta de cal viva pudi eternament a pólvora i lletres, potser sí, però sí és així, no tinc cap mena de dubte que serà gràcies a Gabriel Garcia Márquez.

A Sant Jordi a Catalunya comprem llibres i els regalem. També estaria bé que després els llegíssim. Si és un de Márquez haureu fet bona tria.

Rock me mama