No em toqueu els collons

Avui, una amable senyoreta ha interromput els meus quefers quotidians per sol·licitar una estona del meu valuós temps d’empresari [sic] per concertar una cita per al proper dimecres a la qual assistiria una tal Montse de no-sé-quina-empresa. Se m’ha emprenyat una mica quan li he dit que em repetís això de la Montse de no-sé-quina-empresa, ja que no l’entenia. A la tercera repetició m’ho he deixat córrer i ella, impertorbable, ha continuat dient-me que em trucava de la patronal, sí de la patronal de la pime, per donar-me informació valuosa per a la meva empresa.

Com que ha dit que els darrers vint anys ja m’havien visitat moltes vegades per animar-me amb la meva empresa, cosa absolutament falsa, m’he anat encabronant i li he etzibat que si el que volien era vendre’m alguna cosa ja podíem anar penjant.

Ha jurat que no i que la visita seria molt profitosa per ambdues parts i que tal i que qual i que amb la quota... sí, se li ha escapat quota i era que sí, que el que volia era ensarronar-me amb el pagament d’una quota per afiliar-me a la seva entitat que vetllaria, deia, pels empresaris que no paguem quota ara però que sí que la pagaríem després de la seva trucada i de la visita de la tal Montse de no-sé-quina-empresa. Educadament, li he dit que anés a pastar fang, a cagar a la via o alguna combinació o variació d’ambdues, ho he deixat al seu lliure albir.

Com deia Herman Hesse a les seves velleses en un cartell manuscrit que va penjar a la seva porta, no em toqueu els collons.

Així, patronals, intersectorials, organitzacions de desenvolupament, salvació d’ànimes, oenegés de causes perdudes, caves de vins desconeguts, revistes d’agrupacions inexistents i tota mena de salvadors de la meva empresa, persona, personalitat, temps i realitat, no em toqueu els collons i que els déus no us siguin propicis

Rock me mama