En aquesta tarda enrarida com els vents de l’espai, l’Eudald Ullastres ha penjat al Facebook un enllaç a un vídeo a la melodia més bonica del món per la qual, segons l’article, les persones sensibles que l’escoltessin podien fotre’s a plorar com nens per culpa de tanta bellesa i harmonia en un arravatament del síndrome d’Stendhal portat a les últimes conseqüències musicals.
No me n’he pogut estar de discutir-li i li he escrit al Facebook que la melodia més bonica del món, per a mi, era Texan Love Song d’Elton John.
Ja sé que he obviat la veritat òbvia que hi ha tantes melodies més formoses com oients i situacions, èpoques i cantants, però això no treu gens ni mica cap de les sensacions que em produeix aquesta cançó i com em transporta a un altre temps, ja passat, on també em visitava sovint Proust amb engrunes de magdalenes penjades als seus bigotis gals.
Elton va ser una dels meus melodistes més encertats de la meva joventut, o almenys dels que més escoltava malgrat les amenaces de produir-me mal físic dels meus amics amb més tendència a altres collonades, però qualsevol altra persona que hagi escoltat música amb regularitat acabarà triant altres cançons i altres cantants en funció de l’època en què va viure i amb qui va viure les experiències, sovint d’amor o de desamor, que varen quedar incrustades en aquelles cançons... o era al revés?
Els fils de coure que pengen en catenàries perfectes i emmandrides per la groga llum baixa de mitja tarda a mig camí de Ripoll, contemplats en aquesta època de l’any en què el sol els hi incideix de manera que semblen teranyines electromagnètiques també em porten cap a un èxtasi stendhalià que em fa perdre la concentració cada vegada que agafo el revolt de la Barricona en aquestes condicions de bellesa absoluta.
No sempre hi sóc a temps, les condicions d’observació del fenomen fluctuen i depenen també de les condicions atmosfèriques que són favorables poques vegades a l’any, però si ho preveig i tinc a punt l’iPod amb Texan Love Song, apujo prou el volum de l’àudio com per no sentir cap altre sorroll dins l’automòbil que llisca a 500 Nm Barricona enllà i, una mica amb llàgrimes als ulls pel contrallum i la bellesa catenària, sóc una mica feliç
Ja ho deien Baudelaire i Moustaki (i segur que Ferran Miquel, home semblant a l’alexandrí, hi estarà d’acord), il faut être toujours ivre...
Rock me mama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada