El puto abric verd de la Montse Salgueda

No sé ben bé perquè recordo l’abric de pell verd potent amb mànigues de borreguito que duia la Montse Salgueda als quinze anys ni tampoc no sé ben bé perquè recordo un abric similar de moltes altres amigues inaccessibles en aquella època turbulenta de la meva vida.

Potser el fet de viure en un país fred de collons, per molt que els nadius del ripollès fem veure que no n’és, és el que em fa fixar en aquestes banalitats impròpies d’un mascle. Sigui com sigui, el fet és que recordo amb claredat meridiana aquells abrics i aquelles noies que els duien i que per molt que em vulguin fer creure els darrers estudis de neurologia aplicada que afirmen que tots desfigurem els records cada vegada que hi accedim, sé que en el meu cas no és pas veritat i que totes aquelles noies duien aquells abrics que recordo de pell, de quadres, de gales, de llana o del puto teixit que sigui, que mai no he estat gens bo en aquests menesters de teles, textures i modes que van i vénen.

Potser sí que ara la memòria em falla i vés a saber si recordo malament tots aquells abrics i els poso a qui no toca, però ara que, ben mirat, si ho faig, tampoc no importa massa. Abba era el referent de moda en aquella època de la meva vida en que les ties duien abrics de puta, sovint a contracor, i ara, a diferència de llavors, en recordar-ho se senten orgulloses d’haver-los dut, bé algunes no.

Com Proust i la seva magdalena dels collons, la simple evocació d’un d’aquells abrics em transporta en aquella època tant propera a la infantesa, immersa en plena innocència, en que pensava que tot era possible, fins i tot que agradés a les ties que a mi m’agradaven. La vida i el temps, ho acaben emmerdant tot i ara ja sé, finalment, que no tot és possible i que gairebé tot és impossible.

Sigui com sigui, no deixo d’estar una mica intrigat per aquesta associació proustiana d’abrics, ties, modes i temps que en revolta els records i em fa pensar que els d’Abba, en realitat, no cantaven pas gaire bé. De fet no en tenien ni puta idea però, això sí, aquells abrics ens varen marcar a molta gent, d’una manera o altra.

Que els déus ens siguin propicis

PS, ni és verd ni s'hi assembla, però no he trobat res millor