A l'Eudald Bonet, impressor i amic

A l’eixample de Barcelona vaig rebre la notícia de la mort prematura del meu amic de la infantesa Eudald Bonet. La quadrícula de Cerdà, que sempre acollona, em va semblar com una gàbia enorme per on se’ns escapava la vida de manera indeturable. No era la primera vegada que rebia una notícia similar en aquesta gàbia descomunal habitada per gent apressada. El missatge de Jordi Maideu, impressor també com l’Eudald, inferia aquella preocupació que ens atrapa a tots quan passem del mig segle de vida, sobretot quan en Jordi em deia, parodiant Josep Maria Pou començo a concebre una casa plena de creus.

La infantesa, poderosa, em va saltar a la consciència de manera imparable i vaig començar a recordar allò que dèiem o fèiem amb l’Eudald, les plantofades que ens clavava sense motiu aparent o la seva còrpora poderosa a mode d’hèrcules pirinenc amb la qual resolia moltes situacions per la via ràpida, fàcilment.

Perviu a la meva memòria l’Eudald uniformat amb la bata ratllada dels salesians, amb pantaló curt a l’estiu i llarg a l’hivern, sempre a punt d’embrancar-se en un partit de futbol o de rugby amb reglament particularment adaptat a les seves necessitats, o l’Eudald que, armat amb un compàs punxegut m’atiava des del pupitre de fusta darrere meu a causa de l’obsessiva ordenació alfabètica dels salesians i quan em girava em ventava una plantofada i reia. Sí, ens havíem estomacat de valent, i jugat a tot el que es juga de petit.

Com a porter dels múltiples partits que es jugaven simultàniament al pati dels salesians li temia el seu xut poderós i la inèrcia amb què entrava dins la porteria arrossegant porters i defenses sense pietat.

No vull incórrer en la fàcil afirmació que tots els morts són collonuts, perquè no en són, però sí que m’agrada recordar sempre que les vides de tots s’entrellacen de formes complexes, fascinants, emprenyadores, meravelloses o simplement vitals, que la meva vida també és a moltes vides i que tot plegat ens fa únics i distingibles, agosarats i febles.

De la colla, del grup d’amics que vàrem compartir la infantesa, única etapa de la vida essencial per a l’individu, alguns ja han mort i sé que la fi inevitable és la mort de tots i cada un dels del grup, tard o d’hora. Aquesta evidència innegable m’acollona com la quadrícula de Barcelona o les trucades al mòbil en hores estranyes de la gent que no me’n sol fer.

Potser la resta de les nostres vides serà una successió d’intraquil·litats enormes, vés a saber, però la veritat és que m’importa un rave.

Vull deixar-vos un relat meu escrit ja fa uns anys que parla a bastament de l’Eudald Bonet, però abans deixeu que invoqui les divinitats desconegudes i properes amb un sentit i sincer

Eudald, que els déus et siguin propicis

Jordi Caballeria, Sant Joan de les abadesses, 20140221

El dia que l'Eudald Bonet ens va convèncer per jugar el Torneig de les Cinc Nacions

Aquell maig estàvem cansats de tant futbol i de tant bàsquet al nostre pati superpoblat i buscàvem desesperadament alguna cosa nova per fer. La calor ens havia posats a tots de pantalons curts i, passades l'època dels capgrossos i de les granotes, de clavar punxons a la terra humida, de les baldufes i de llençar pedres planes que rebotaven a la superfície especular del canal, buscàvem noves emocions, nous reptes, noves maneres d'organitzar els temps dels patis. En assemblees desesperades, tots havíem dit la nostra i les idees solien ser impossibles, com ara volar la paret del fons del pati, buidar el canal, escalar el teulat de l'escola, penjar tirolines al riu per escapar-nos cap a les cases barates, o declarar la guerra als d'algun curs superior que ens haguessin ofès.

L'Eudald Bonet era gran, fort i sovint tenia idees irrealitzables, però a causa de la seva fortalesa indiscutible, les solíem acceptar o, millor dit, ens les feia acceptar de manera immediata. En aquells temps estava de moda el torneig de rugby de les Cinc Nacions (ara de les Sis Nacions) que transmetien els dissabtes a la tarda per un dels dos únics canals de televisió que existien. Suposo que a la mainada sempre els agradarà la televisió i sempre en seran sensibles al que emetin o deixin d'emetre. Sigui com sigui, l'Eudald Bonet ens va proposar de jugar una lliga de rugby al pati multidisciplinar i, aquesta vegada, la idea ens va convèncer immediatament sense necessitats d’amenaces.

No en teníem ni idea de les normatives vigents al rugby anglès d'aquells temps, però amb una mica d'observació de les retransmissions esportives dels dissabtes a la tarda, una mica que havíem vist al cinema i molta imaginació vàrem aconseguir mesclar hàbilment i inconscient, el rugby anglès amb l'americà i finalment vàrem reduir la normativa a dos punts bàsics. El primer era que tot valia i el segon que ens agradava molt fer melés per resoldre la possessió de la pilota. El primer punt el va suggerir, òbviament, l'Eudald Bonet, el segon va ser una mena d'acord general.

Entusiasmats, ja ens veiem corrent amb la pilota sota el braç, lleugers com el vent, fent un touch down a l'altra porteria, esquivant els enfurits contraris i llençant-nos en planxa evitant placatges per marcar passada la línea de fons i poder xutar un assaig per sobre els pals de la porteria contrària.

Vàrem fer dos equips (tot i que es podria haver reduït a tots contra en Bonet) i vàrem acordar iniciar la temporada al segon pati de mig matí, sense entrepans que ens fessin nosa i amb bona temperatura al camp de ciment calent, d'aquell 12 de maig.

Al camp, teníem aire marcial, vàrem formar els uns contra els altres i ens vàrem sentir tocats de la divinitat, ferotges com guerrers, disposats i valents, gairebé tan com el propi Eudald Bonet. Moments abans de moure la pilota, els Padres Salesianos ens observaven astorats i preocupats, no era la forma habitual de començar un partit de futbol, però varen decidir deixar-nos fer i observar què passava.

No teníem clar com es començava, però algú va passar la pilota enrere i va anar a para a les meves mans sense saber ben bé com. Me la vaig posar sota al braç i vaig començar a córrer endavant enfollit. Tot era propici, em recordo avançar cridant, tenia la pilota, el sol lluïa com d'alumini, era a l'equip de l'Eudald Bonet i ara ja res no em podria parar ... o això era el que erròniament creia.

No teníem clares les normes, ja us ho he dit, i l'afany de protagonisme i la seva fortalesa indiscutible va impulsar a l'Eudald Bonet Bonet a fotre'm un mastegot (sí, érem del mateix equip...), prendre'm la pilota i començar a córrer cridant enfollit. Perplex i ajagut a terra, vaig veure com l'Enric Serra es penjava a la bata de l'Eudald Bonet en un intent desesperat i impossible per parar-lo. L'Eudald Bonet tenia una inèrcia colossal i malgrat que l'Enric Serra se li va penjar a la bata completament, no va poder evitar que l'arrossegués uns metres com aquell qui res fins que els botons de la bata de l'Eudald Bonet varen cedir, un darrera l'altre i varen sortir volant deixant-lo amb la bata completament oberta, sense botons i amb el cinturó trencat. En aquest moment en Bonet es va adonar del què havia passat, l'Enric Serra també, nosaltres també i, instantàniament va esclatar un joc d'hòsties descomunal enmig del pati. Ens pegàvem els uns contra els altres amb el més pur estil britànic, això sí que era rugby del bo! El nostre entusiasme era tan gran que els que jugaven a futbol varen parar també els seus partits i es varen començar a atonyinar sense saber ben bé perquè ni què collons estava passant.

En pocs instants el pati enter era una baralla immensa, imparable ... Déu meu! El rugby sí que era un esport com calia! La cridòria i l'eufòria anava in crescendo i les bates s'esparracaven per tot arreu, les mànigues saltaven i els cinturons volaven, la pilota passava de mà en mà i en Bonet repartia llenya a tort i a dret, cridant ferotge, tombant nens a plantofades amb una gran facilitat i energia, tots cridàvem i estomacàvem algú alhora que ens estomacaven de valent, el pati era la follia absoluta.

Els callats i perplexos Padres Salesianos varen veure clar que havien de fer alguna cosa i es varen llençar al mar de cames i braços, bates esparracades i nens tombats per tot arreu, i varen començar també a repartir plantofades a tot el que estava dret en un intent de deturar la massacre. El Padre Consejero s'ajudava de la campana i anaven traient nens plorant, sagnant, sense bata, alguns sense pantalons, cap a la perifèria del pati que es va anar convertint en una mena d'hospital de campanya improvisat.

Al cap de pocs minuts s'havia parat l'activitat bèl·lica al pati. Ja no es jugava a res i tothom jeia a terra ferit de diversa consideració, respirant entre llàgrimes, gemecs i roba esquinçada, era el silenci que segueix a les batalles. Els Padres Salesianos anaven evacuant nens cap a les seves respectives classes i els que podíem caminar sense ajut vàrem poder veure, en aixecar-nos, que en Bonet, amb la pilota i sense bata, havia aconseguit travessar el camp de batalla i havia marcat l'únic punt que es va marcar mai al pati dels salesians. El recordo amb els braços enlaire, desafiant, cridant després d'haver marcat. Com que era del meu equip, o jo del seu, crec que vaig guanyar també, però mai més no ens varen deixar jugar en aquell joc tan fascinant i noble, de normes simples i directes, com era el rugby anglès jugat sobre ciment.

Fragment del llibre El temps, que tot ho emmerda.