En Jordi Maideu, el Grand Nord i els Clippers de l'ànima de querosè

Hi ha múltiples referències, recurrents i reiterades cada estiu com colossals serps de calor, al mite del Gran Nord (i també del Gran Sud) però sempre he cregut que totes arranquen del mateix lloc, del nostre interior més ocult, més profund, més sincer, potser més reptilià o més cosmogònic.

Cada època ha marcat camins diferents i, ara, que ningú no es preocupa per travessar mars procel·loses embarcant-se en balses de joncs a l’estil nòrdic, ni en caravel·les de quatre-centes tones, ni en veloços clippers per solcar els mars de les nostres ànsies d’aventura, la selfie d’en Jordi Maideu a les portes de la finca Vega Sicilia m’han remogut els fantasmes del passat i aquelles ànsies sempre latents d’agafar la moto, assaborir les aromes dels vents i deixar-me modelar per canvis de temperatura, pels ports de muntanya i pels ruixats imprevistos a trenta-sis metres per segon o vuit mil revolucions d’un quatre cilindres nipó en una solitud mecànica amb olor de gasos d’escapament impol·luts.

Un sempre viatja sol i en Jordi no és l’excepció. Les selfies d’en Jordi davant les entrades de museus, a restaurants de carretera, en concerts nocturns de jazz modern, davant bar tancats per falta de líquid, mentre observa estris per cuinats castellans poc apreciats per aquestes terres, en les instantànies de Valladolid, a Pamplona o arraconat a l’ombra en una vorera indeterminada que el Google Maps situa amb cabrona precisió són el llibre de viatges, el quadern de bitàcola actual, el testimoni que les coses poden ser com un vol, com un somnia i, com resa l’Albert Soler de camí cap al seu Gran Sud, transformar-se impunement en records arrelats a l’anima i a l’asfalt calent de qualsevol estiu que recordarem quan els somnis acabin.

És cert que, a la major part de les selfies que m’ha anat enviant en Jordi aquesta setmana estranya d’un juliol massa fred (avui ha tombat), hi apareix amb un rostre deshidratat, perquè viatjar en moto ajuda a perdre líquids corporals, és cert que la pell li lluu per les altes temperatures que el Gand Nord ens ha robat (o que mai no hem tingut), però en el fons, en totes les grafies fetes de llum i bytes hi ha imprès el rictus de la felicitat, la satisfacció que habita als somnis i aquella aroma de solitud tan indistingible del nirvana.

Com Willie Nelson canta, li recordava a en Jordi divendres passat que viure a la ruta, amic meu, et farà lliure i pur, la teva pell serà acer i el teu alè querosè, diràs adéu i seràs tot somni...

Sé que el seu esperit d’impressor impenitent li publicarà a l’anima, en quadricromia clàssica, totes i cada una de les rectes infinites i castellanes, l’agradable desolació essencial dels Monegros calcinats, el remoreig cardíac d’un quatre en línia refrigerat per aire i oli com els zeros japonesos que varen atacar Pearl Harbour (a traïció), les petges de les aromes intenses que les temperatures turmenten i que sabrà apreciar aquella frescor que puja per les cames quan s’acaba d’omplir el dipòsit amb subterrània gasolina àrab en una gasolinera immersa i perduda a la desolació d’alguna ruta prop de Guadalajara, Sòria, Lleida o a les envistes de casa.

Crec que cal que revisi urgentment els meus plans de futur, que traci rutes properes, encara que passin per l’Espanya medieval del Cid Campeador, Roncesvalles, Soria o Almansur, que afini el meu bicilíndric que em sol parlar, amb cardiogrames japonesos de noms estel·lars prop del Puymorens, de somnis, de records, de calorades i de l’espai partit temps que tant ens agrada recórrer.

En un cicle infinit on tot sempre es repeteix un cop i un altre com si mai no passés res més que tot això, aniré avui a la Taver on potser en Jordi ja hi serà (ara, quan escric aquesta paraula, el whatsapp em precisa que és a tres-cents trenta-tres quilòmetres), amb tota la pols de les espanyes a les entranyes, cansat, amb el cul quadrat i amb els vents de la Meseta als ulls i llavors, com si no hagués passat res des de la setmana passada, parlarem d’estels i malsons, selfies, bytes, Jobs, Gates i a la salut d’algú brindarem amb el cava que li he promès pagar, en un whatsapp remot que ha viatjat per mig món, al seu retorn.

Rock me mama