Pàgines

2014/07/08

De Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, en moto (a l'estil de l'Albert Soler)

En veure la notícia del llarg viatge en moto de trenta-cinc mil quilòmetres de l’Albert Solé fins a les remotes terres australianes se m’han remogudes les restes de les ànsies d’aventura que, de més jove, vaig tenir imaginant-me a lloms d’una moto similar mentre deambulava pel món igual que l’Albert diu que farà al seu blog.



Recordo que fa uns anys un argentí intrèpid es va proposar donar la volta al món amb una Honda Goldwing, una mena de sofà amb rodes amb la grandària d’un autobús i tres-cents quilos i escaig, totalment inadequada per explorar les regions remotes de l’Àfrica i de l’Àsia per on va anar passant l’home agosarat sense cap mena de mania ni, a voltes, de la més mínima previsió.

L’argentí enviava cròniques (no sé ben bé com perquè tot plegat era abans de la internet) amb una certa regularitat i les hi publicaven a la revista de motos de moda del moment, Motociclismo, la qual comprava jo frenèticament cada setmana al quiosc que tenien els de Can Vert a la carretera de Barcelona per imbuir-me d’aquell esperit d’aventura de l’argentí.

El pobre, pretenia arribar a la fàbrica Honda a Hamamatsu per honorar la marca i amb la intenció que la marca l’honorés a ell regalant-li una Goldwing nova de trinca en compensació per haver passejat la moto, la marca i la resistència del model per mig món i haver sobreviscut a les febres grogues, a l’escorbut i a un parell de naufragis prop del golf de Bengala en ares de la marca de l’ala (Honda).

La cosa no va anar ben bé així com ell pensava i els pragmàtics japonesos de la casa mare el varen rebre, això sí, amb honors d’heroi, però es varen limitar a passar-li la revisió completa de la moto i a tornar-la-hi com si fos nova de trinca, neta i polida en unes excel·lents condicions per a cent mil quilòmetres més, mínim, es veu que li varen dir. Potser el gest no era tan descabellat ja que si la màquina havia anat tan bé, perquè l’hauria de voler canviar? No cal dir que l’argentí es va emprenyar com una mona davant la gasiveria nipona, i l’entenc perquè jo hauria fet el mateix. Després li vàrem perdre la pista i desconec si va amb una Honda i si ja ha renegat de la pragmàtica marca i de donar voltes pel món.

Veig que l’Albert Soler s’ha decidit per una imponent BMW, pel model successor del que va usar l’actor Ewan McGregor en un parell d’aventures, una volta al món (curiosament també de trenta-cinc mil quilòmetres) Long way Round i un viatge de nord a sud, Long Way Down fixades en una sèrie de documentals acompanyat de Charley Boorman, un anglès especialista en aixecar la roda de la BMW armada fins les dents com un Panzer de la segona guerra mundial.

El viatge em subjuga però declinaré anar-hi vista la reacció de la meva companya quan li he suggerit que podria acompanyar l'Albert.

Amb la meva modesta Honda Varadero XL1000V em limitaré a passejar per la perillosa carretera nacional dos-cents seixanta que uneix Ripoll i Sant Joan de les Abadesses a cada revolt de la qual hi he vist accidents greus i que l’aclamada guia gala Michelin l’havia catalogat com d’alta perillositat abans que el Google Maps ho engegués tot a rodar. De fet en un dels seus revolts m’hi vaig trencar una cama després de topar  a trenta-dos metres per segon amb el Renault 5 ple d’enciams d’un jubilat de Ripoll.

De tant en tant, coses de l’edat, em ve per recordar qui es va estampar a cada revolt i els morts que hi ha hagut amb xocs frontals, laterals, encalçaments, sortides de carretera i atropellaments de porcs singulars (senglars) cavalls, cabres, gats, gossos i ocells de tota mena. Realment és perillosa la malparida.

Així, una mica enfervorit pels trenta-cinc mil futurs quilòmetres de l’Albert, provaré de gaudir més de la meva humil aventura de la nacional dos-cents seixanta, que uneix els dos pobles on he passat més anys de la meva vida, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll.

Albert, que els déus et siguin propicis i, posats a demanar i si els sobra temps, que també em siguin propicis a mi i a la meva Honda que mai no veurà el rar Japó ni la calorosa Austràlia.

Rock me mama


La moto de l'argentí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada