Les tres rutines animals

Sona el despertador de l’iPhone, insultantment puntual, com cada dia a les vuit i un minut perquè detesto les hores acabades en zero. Com cada dia, allargo el braç esquerre i amb un lleu moviment estudiat que ja és automàtic passo el dit per la pantalla de l’iPhone que vibra i emet un so similar a una Harley-Davidson antiga. Para de cop, obedient.

Remugo un minut en plena inconsciència fins que sento el gat cridar a l’escala, que també ha sentit el despertador encara que suposo que no discrimina si el so és d’una Harley-Davidson o no.

Em vesteixo en silenci per no despertar la meva dona i em poso la roba que m’he preparat curosament el dia abans sobre el silló d’ikea de l’habitació. El ritual és automàtic i no m’obliga a pensar, no podria. M’alço amb cura de no entrebancar-me amb algun parany oblidat la nit anterior i obro la porta de l’escala per on entra el gat disparat i entrebancant-se, també estava adormit. Sol topar amb mi en la seva velocitat matinal. Llavors, obedient, es posa al costat del carro on reposa la gàbia del pollo, tapat amb una manta. Els ocells tenen nits instantànies de mantes fulgurants. Espera que destapi el pollo i m’acompanya a la cuina saltant entre les meves cames, les rodes de la gàbia, precedint-nos a l’espera d’una mica de menjar.

La cuina és a les fosques. Obro les persianes i entra una llum minsa, generalment. Els hiverns foscos precedeixen els falsos estius també foscos. Algun dia obro el llum, alguns altres no. Preparo el menjar per al gat, mitja cullerada d’una llauna italiana que li agrada. Fa tan bona olor que crida l’atenció del pollo omnívor i em fa pensar que me la podria menjar jo ben bé, omnívor també.

Mentre el gat menja en un platet vell de cafè que no usem, obro la porta de la gàbia del pollo encara adormit que surt lentament i es posa, mirant-me, a la porta del seu hangar, oberta a mode de balcó i es deixondeix.

Mentre em preparo el suc d’una llimona i dues taronges petites, el pollo es posa sobre la cafetera en un intent de buscar l’escalfor que la natura ens nega. S’arregla les plomes mentre ens mira de reüll, a mi i al gat. Si les llimones tenen llavors, les aparto amb una cullera i les ofereixo al pollo. Li agraden, com totes les llavors, i se les ventila ràpidament indiferent a l’àcid de la llimona.

Si les llimones no tenen granes li obro una nou amb un cop de puny sobre el marbre fosc. Li agrada triar entre les clofes les restes. No sé si li agraden més les granes de la llimona o la nou. No s’explica i sovint canvia d’opinió.

El gat ja ha acabat amb la llauna i ara explora el quarto on dorm la rentadora amb qui la meva dona s’hi baralla sovint pel puto sensor de no sé què. Olora els sabons i en llepa les restes del terra, invisibles. El pollo torna sobre la cafetera, en un vol silenciós, dos batecs d’ala i reprèn la seva cura diària de les plomes i altres superfícies de sustentació. A voltes sobrevola la cuina amb mandra, silenciosament, i acaba també sobre la cafetera, sap el seu lloc. Jo enllesteixo el suc de les dues taronges i la llimona, aspríssim, com cada dia.

El gat se’m refrega a les cames però ja no té més gana, només ganes de jugar. El pollo, adormit encara acluca els ulls. Li poso una fulla d’enciam a la gàbia, fa dies que li agrada. El tanco de nou, es deixa sense protestar, em mira de reüll i adormit encara mentre el gat em segueix.

Sec al puf de la sala per calçar-me les sabates mentre miro el televisor apagat. Cada dia m’agrada més així. El gat em mossega els cordons de les sabates, o els dits, si les sabates son sense cordons. Agafo la bossa amb les andròmines informàtiques, discs durs, iPad, cables, flòstics estranys i marxo en silenci per no despertar ningú mentre el gat, visiblement més actiu, corre i salta com un fill de puta per acompanyar-me fins l’escala. Em sobrepassa escales avall però para a pocs graons del final perquè l’espanta la fressa dels cotxes que sent quan passen a ran de l’entrada quan jo obro la porta del carrer. Abans de tancar i descobrir que tot i ser estiu fa mal temps, sovint sento el pollo que fa un crit lleu que m’agrada entendre com un comiat, el gat miola el seu i marxo, com cada dia, cap a la feina, a setanta-cinc metres de casa segons l’Endomondo amb una despesa mínima de calories.

Els xinesos de casa, que no parlen cap idioma d'aquesta banda del món ni m’entenen quan els dic que em treguin el camió de la porta del garatge, em miren perplexos i segueixen atabalats els seus quefers acabant detalls per obrir la botiga estranya del costat de casa.

Acaba de començar un altre dia.

Rock me mama