En Joan Santacana, la història irrepetible, la història amigable, la història

En Joan Santacana va ser el meu professor d’història (i me’n va ensenyar) quan jo tenia quinze anys un remot mil nou-cents setanta-dos a l’institut Abata Oliba de Ripoll. Avui he llegit amb calma el post La confesión de un professor de historia del seu blog Didàctica del patrimoni cultural.

En Joan, m’emparo amb el temps i em permeto dir-li pel nom, em precedeix en deu anys i el seu punt de vista de la història se solapa en part amb els meus records però també amb les meves experiències.

Com ell, jo també tinc la sensació que tot allò que vaig viure de jove pertany a un passat tant llunyà que perquè els meus fills ho entenguin els he d’explicar els matisos de les meves anècdotes personals i insistir-los en què malgrat que les fotos que tinc a casa d’aquella època són en blanc i negre, la vida tenia colors similars als d’ara, una mica tenyida de Kodachrome, una mica destenyida de llefiscosa i florida pàtina de passat.

Com ell, jo també tinc la sensació, cada vegada que ve a tomb explicar algú algun fet del meu passat personal, que el que m’escolta ho fa perplex i pensa que desbarro, que m’he fet (massa) gran i que d’alguna manera ja repapiejo.

M’enorgulleix haver viscut aquella època en què (potser com totes les èpoques) es varen viure moments claus en la història de la humanitat, tot i que tampoc, com en Joan, no vaig tenir altra opció. Però també m’entristeix, potser perquè pressuposa el pas inexorable del temps, que l’ambient, l’aire i les sensacions d’aquella l’època ja només les recordem els que anem sobrevivint i que es perdran irremissiblement a les platges del temps.

A diferència dels referents d’en Joan, alemanys supervivents de la segona guerra mundial, els meus són un ianqui alt de Raleigh (North Carolina) que es va fer amic dels de casa en aquella època prèvia a la invenció del microxip armat amb una Polaroid màgica, una regla de càlcul enorme i un posat de gàngster que em va fascinar per sempre més.

Deu ser per això que en Larry, així es deia el ianqui, va ser la punta de l’iceberg de tot allò que volia descobrir a la vida, des dels Sherman de les Ardenes, les portades de la revista Time-Life, les Harleys tan mal construïdes o les fotografies de les ties conilles que els fotògrafs de la Nouvelle vague penjaven a revistes de fotografia americanes.

Les històries de cada un són contemplades per les generacions posteriors com rèmores irrellevants d’un passat extint. Confesso que, com elles, en la meva joventut, havia considerat batalletes d’avi els relats de totes aquelles sensacions que els pares i els avis explicaven (sovint els diumenges havent dinat) i, com sol passar quan es tenen pocs anys, la sensació d’immortalitat que m’envoltava m’impedia comprendre completament l’emoció subjacent a totes aquelles petites anècdotes no gens irrellevants.

Deu ser que la vida, i d’aquí la història (també la que em va ensenyar en Joan), no és més que un cúmul convuls de petites històries insignificants en elles mateixes que, juntes, acaben essent extraordinàries.

De la mà d’en Joan vàrem conèixer els racons de l’Al-Àndalus que he anat gaudint amb el temps, de la passió d’en Joan vàrem assaborir els secrets dels pintors barrocs, de la precisió d’en Joan vàrem reviure la segona guerra púnica (el relat de la qual que em vaig afanyar a buscar per amor essencial per les llibreries de Barcelona) i el seu tarannà ens va imbuir subtilment amb moltes actituds cap a la contemplació de la vida, l’estudi i els fets dels homes que m’han quedat, espero, impresos a un ADN una mica malmès pels raigs còsmics i alguns destil·lats que passen molt bé.

Lluny d’una confessió, el seu text sembla un clar exemple de l’èxtasi d’un nirvana reposat, d’haver assolit tot allò que cal assolir a la vida, d’aquell toc de saviesa indiscutible d’un professor excel·lent, d’un home pragmàtic que, per molts posts que escrigui i per moltes fotos que publiqui al Facebook (sovint en àpats suculents), sempre em semblarà un ciutadà exemplar de l’imperi romà per al qual m’esmerço a ser-ne digne successor.

En un món amb poques llums, la d’en Joan és potent.

Rock me mama