La mirada de gata esquerpa del temps

A les immenses tardes que precedeixen els estius del ripollès, quan el verd mana i l’asfalt crema, a les nits minvants que infereixen pluges d’estels o nits insomnes, als dies pesants que la gravetat estira en cansament i llum, quan l’aire enrarit em pentina els desigs immersos en motor i benzina, penso que perdo el temps, que em perdo al temps, que em perdo pel temps, que el temps em perd o que tot és res o que res no ho és tot.

Així, el temps, indeturable, sempre s’esmuny, es malmet i es rebrega, sobretot si es mira en la perspectiva que l’edat imposa. Els temps efímer i incessant, una pertorbació de l’espai, o aquest del temps, o alguna altra cosa indissoluble. És, en la recreació del temps antic, passat, marcit i mort que trobem en l’essència de la nostra memòria tot allò que érem, tot allò que volíem ser i que, potser, no hem estat capaços de ser.

El temps, beuratge de somni, sovint amargant, sovint dolcíssim, ho empastifa tot com l’espècia enigmàtica d’Arrakis i és en aquesta presència plàstica, hermètica, visceral, on jauen totes les nostres vides, les possibles i les impossibles, les desitjades i les rebutjades, les que hem amades i les que hem odiades, i tot discorre plàcidament en una existència fluvial de múltiples plans, paral·lels, coincidents, fugissers, subjugants com la mirada de gata esquerpa d’una dona a qui importes.

La vida, el temps, l’espai, els records, tot és irrellevant, tot és transcendent, tot és perdut, tot és efímer... l’existència tendeix al caos.

Rock me mama