Les minivagues dels almogàvers o el passat en descomposició

Anit, a la primera insinuació que el govern central regularia l’espai electromagnètic o radioelèctric i que es podrien perdre canals de televisió, els professionals de TV3 varen decidir fer vaga, una mini vaga ràpida, pim-pam, de deu minuts a mig telenotícies, entre la sopa i el bistec. No perden el temps. Això, sí posen per distreure’ns el lloable cas d’un vigatà de color perfectament integrat en una Osona superpoblada d’immigrants.

Aquest any se celebrarà a Catalunya amb tota pompa i seriositat (i una certa tensió auguro) la derrota del 1714, fa tres cents anys, i segurament enaltirem entre altres coses i amb orgull les sanguinàries gestes anteriors dels (gloriosos?) Almogàvers.

La Viquipèdia que té tantes entrades en català i que segons perquè és referent i segons perquè no, afirma d’ells: “El seu protagonisme històric l'aconseguiren [els almogàvers] un cop finalitzat el període de conquesta dels emirats islàmics peninsulars. Davant del problema per desmobilitzar-los i reintegrar-los a la vida civil, foren reclutats per formar la Companyia Catalana d'Orient i van participar en la Guerra de Sicília al servei del rei Frederic II de Sicília. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa ja que sempre "necessitaven" guerres.”

No en podem deduir d’aquesta definició la seva bonhomia, comprensió, cavallerositat ni generositat al camp de batalla. Aquest són els referents del nostre imperi català tan nostrat i esmentat?

Segons un canal de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), organisme de la Generalitat de Catalunya encarregat de produir i difondre productes audiovisuals tot vetllant per la normalització lingüística i cultural de Catalunya, l’antiga Corporació Catalana de Radio Televisió de Catalunya, TV3, Catalunya és capdavantera en un tema tan delicat com la cura del càncer. Sense desmerèixer ningú ni cap dels investigadors que hi deixen molt d’esforç en la investigació d’aquesta malaltia, no caldria ser una mica més prudents en afirmar tantes vegades que s’ha descobert una altra cura del càncer per part d’investigadors catalans?

L’emblemàtic Futbol Club Barcelona, insígnia d’aquesta estranya Catalunya, juntament amb altres clubs de futbol de l’estat espanyol deuen milions d’euros a la Seguretat Social. Es pot fer l’intent de demanar a una petita empresa catalana què li passaria si deixés de pagar la Seguretat Social dels seus treballadors i la resposta segur que no serà que el mateix que els passa als clubs de futbol, res, no, les multes, els recàrrecs, les sancions, etc acabarien amb rapidesa amb l’empresa.

Diu algú que com que generen tants calés, els clubs, se’ls pot perdonar. No és un argument vàlid, just, solidari ni es pot prendre d’exemple. O sí?

La manipulació mediàtica del Govern Central espanyol envers el fet català fa fàstic, i l’enroc en la suposadament immutable constitució també fa fàstic, però la manipulació de la vida quotidiana catalana feta per la gent que mana i informa a Catalunya fa fàstic també, i en aquest cas, me’n fa més encara perquè són els de casa.

Per acabar, potser caldria començar a canviar la idea peremptòria dels Països Catalans. La Catalunya Nord es va perdre fa segles, el País Valencià ja no es diu així, els amics de les Balears fa segles que van a la seva i si anem a l’Alghero no ens entendrem pas en català suposant que hi trobem algú que el parli.

Ens entossudim en reviure un passat que és passat. Cal no oblidar-lo, però no cal fer-ne senyera de futur, o és que no tenim altres valors millors? Sovint temo que la resposta no m’agradaria gens ni mica.