En Pujol, l'aiguat del vuitanta-sis i el del dos mil catorze

El pati de ciment de l'Escola Salesiana de Ripoll on jo de petit havia odiat tant el futbol multitudinari com les marxes gimnàstiques pseudomilitars amb què els preveres salesians exaltaven el Régimen per celebrar vés a saber què, es va omplir un dia de l’any vuitanta-sis d’una intranquil·litat estranya i tots vàrem parar, sense saber ben bé perquè, les tasques de neteja del fang que havia deixat l’aiguat del Freser el dia abans. En Jordi Pujol s’havia presentat improvisadament per avaluar el caos de la situació i apujar la moral dels ciutadans. Desconec d’on venia i on anava, però em va impressionar aquell home menut i autoritari.

Convocats al mig del pati vàrem rebre l’insigne visitant i, sota una pluja fina i insidiosa, ens va donar ànims, enmig de la tragèdia. Envoltat dels alumnes desvagats i revoltats d’aquella indòmita escola de formació professional del Ripollès, un minúscul Pujol no va trigar ni dos segons a fer-nos callar a tots amb un dels seus imperiosos voleu callar que no deixava dubtes que havíem de callar tots i que ho havíem de fer ja.

Mai no havia vist tan silenci en aquella escola llavors devastada. No recordo què ens va dir però el seu to, que transmetia sacrifici i treball dur, em va quedar gravat a la meva memòria d’accés aleatori per sempre més.

Anys més tard, vaig tenir el privilegi d’assistir a la inauguració de les instal·lacions d’Epson Ibérica a Cerdanyola del Vallès. Abans de començar l’àpat commemoratiu de l’ocasió, en Pujol, sota una calor primaveral, va rebentar amb facilitat un barril de sake novell amb un martellàs enorme de fusta de faig seguint les tradicions nipones per augurar èxit a la nova empresa i em va arengar de nou a treballar dur per aixecar un país com havien fet els nipons després de la segona guerra mundial.

Llavors, va comparar Catalunya amb Japó pel fet que cap dels dos països no tenia (ni té) recursos naturals abundosos i gratuïts, com ara el fàcil petroli àrab o els immensos dipòsits de bituminoses d’Alberta, i que el nostre valor, igual que el dels japonesos, era que teníem una força humana il·lusionada, eficaç, treballadora, indestructible i, en el nostre cas, catalana, en el seu nipona, amb la qual tiraríem endavant el país contra els vents i marees dels procel·losos estrets que ens menarien finalment cap a la independència.

Confesso que la política me la sua però com que pago impostos els quals no estic segur que serveixen per altra cosa que eixugar deutes milionaris de fraus d’altri em crec amb el dret universal que m’atorga llibertat per opinar i proclamar la meva indignació, ofensa i decepció.

M’indigna, m’ofèn i em repugna la confessió del deshonorat Pujol. M’indigna, m’ofèn i em repugna la corrupció de tota mena, però, per allò de ser de casa, encara m’indigna, m’ofèn i em repugna més aquesta. No em val que, com els nens, digui que ho sent i que no ho farà més.

Els meus onze lustres d’edat m’han bragat amb desencisos múltiples i han esborrat, potser definitivament, l’esperança en un futur millor on tothom vetlli pel bé de tots i no solament de la seva cartera. El deshonor plana sobre nosaltres com un voltor ferotge.

Poques figures a la meva memòria personal eren tan respectades com l’ara deshonorat Pujol. Confesso i afirmo que em dol tant, i més, que la poca confiança que fins ara tenia en una classe política catalana, honorable, rigorosa i de paraula se n’ha anat prendre pel cul, definitivament. Pujol, gràcies per tants anys de mentida, de corrupció, d’engany, de demanar als altres els sacrificis que un no ha fet, gràcies per no res Pujol.

Com diria Brassens,

Lors, j'ai vu qu'il restait encor’
Du monde et du beau mond' sur terre,
Et j'ai pleuré, le cul par terre,
Toutes les larmes de mon corps.

 Rock me mama (això no ho deia en Brassens)