Incident a Malets

Incident a Malets

L’Andreu conduïa amb desgana després del copiós dinar a Cal Ras de Campelles. El dia del succedani de votació que havia organitzat la Generalitat de Catalunya a la recerca d’una independència de la Nació Catalana havia tingut uns estranys tocs d’eufòria sobre la població  i l’Andreu s’havia vist obligat a saludar gent que mai no li deien res però que ara, empesos per una mena de comunió estranya i propera, havien decidit que era l’hora de fer-ho i participar en allò que uns definien com una votació i uns altres com una puta merda.

L’Andreu navegava a punta de gas per l’antiga Nacional 152 evitant l’astut radar de Campdevànol mig ocult després de les instal·lacions ja abandonades de la Colònia Molinou on un rètol ancorat a temps remots anunciava encara la venda o lloguer de locals amb força.

A cinc-cents Newtons i a menys de mil cinc-centes revolucions del vuit cilindres excessiu contemplava com Campdevànol s’unia a Ripoll en una munió de polígons farcits de naus industrials amb sort diversa, des dels plenament actius als tancats per l’assot de la crisi, una altra, que assolava el Ripollès amb força des de feia uns anys.

Passar pel continu empresarial donava la sensació d’estar passejant per un bulevard trist on la llum esmorteïda de la tarda de novembre, ho empastifava tot d’una languidesa immaterial i densa com deu ser el núvol d’Oort, on neixen els cometes rebels.

Acabava d’arribar al desviament de Ripoll i pensava que quan era petit la distància entre Ripoll i Campdevànol era astronòmica, insalvable, i que els amics de Campdevànol que havien estudiat com ell a Ripoll els internàvem cursos sencers per la gran distància que separava Ripoll i Campdevànol, quan li va sonar el mòbil interrompent-li el fil de la nostàlgia inoportuna.

Percebia la vibració del mòbil abans que aquest comencés realment a sonar i vibrar. Una cosa per investigar, pensava mentre sense deixar de conduir va treure’s el telèfon de la butxaca esquerra del pantaló ajustat i va llegir el nom del seu nebot a la pantalla amb una fotografia del contacte decididament vella que hauria de canviar quan tingués un moment.

El Catllar, imponent, coronat amb la seva antena de telefonia i televisió que esparracava els cels de tardor amb follia electromagnètica, ferit de mort per les canonades de gas enterrades sota l’enorme cicatriu que s’estenia fins Algèria, vigilava estàtic i poderós la masia de Cal Pena.

Al vessant sud, més enllà de l’ermita del Remei, a tocar del camí que du cap a les basses de Molins de Vilardell i a Vallespirans més enllà jau, ancorada al temps, la masia de Cal Pena que s’arrela amb desesper als camps i a la terra que els vents de l’hivern baten sense pietat. La vista des de Cal Pena s’estén serralades i quilòmetres enllà en un mostrari de tonalitats més gran que les que Pantone pot oferir. A Cal Pena, quan les tardes de novembre minven cap a la nit infinita de desembre i es converteixen en una mena d’amalgama de tristor, fred i solitud extremes la vida sembla alentir-se fins al punt de ser indistingible de l’espai o del temps i qualsevol acció a l’exterior requereix un esforç i una voluntat tant considerables com si es treballés a l’espai interestel·lar. A l’interior, la confortable vida moderna sota sostres baixos com els d’antany deixa intuir què seria viure en aquella masia fa tres o quatre segles quan l’electricitat era una curiositat dels salons de París i la vida era més dura, més breu i més puta.

A recer de l’atmosfera densa com la de Júpiter que regnava a l’exterior, l’Arnau repassava assignatures en veu alta, com sempre, recitant, com si llegís en grec clàssic els hendecasíl·labs de la Ilíada, textos en un anglès de Campdevànol per intentar aprovar tot el curs abans del seu viatge Erasmus que el duria a l’altra banda del planeta en una estada programa amb antelació. L’enrenou de la televisió de plasma Panasonic oberta al menjador es barrejava amb la xerrarola de les ràdios que el seu pare tenia obertes perpètuament a diferents indrets, potser en un intent de domar la solitud extrema de Cal Pena. Mentre recitava teories econòmiques li va semblar sentir la remor narcòtica del motor d’explosió d’un cotxe proper esparracant la tarda com si fos de paper brut. Al veïnat, enrarit com els vents de l’espai, els veïns eren escassos, però no va fer cas de la remor d’Otto fins que, uns minuts després, uns cops a la porta d’entrada, casualment tancada, li varen cridar l’atenció. Va ser llavors que es va adonar que els gossos del mas, les gallines, les oques i els gats que pul·lulaven al voltant de la casa, cridaven intranquils denotant la presència d’un estrany. En aquell moment, un moviment intestinal similar a la caguera extrema el va agafar pels ous, sobtadament, i va sentir la primera onada de por en ser conscient que estava sol a casa, que hi havia un desconegut a l’exterior i que aquest volia entrar a casa seva.

El torrent instantani d’adrenalina li va alterar el ritme cardía fins al llindar màxim de prop de dos batecs per segon i li va afuar els sentits fins el punt que podia sentir sense esforç el lleu vent del capvespre que vinclava les branques dels lledoners propers i els batecs profunds de la follia temorosa dels animals. Dos cops més a la porta el varen impulsar a obrir i encarar-se amb un home estrany, de cara afuada, cabell fosc i brut que el malmirava a l’altra banda del llindar de la feble porta que mai no havia ajustat bé del tot. Amb un esforç, va dominar el terror que sentia li va demanar qui era i què volia, però l’home, amb aspecte de talla de fusta romànica seguia immòbil sense articular cap paraula i la seva mirada era propera a la dels llops. L’Arnau va insistir un cop més a demanar qui era i què volia amb el to amb què s’exorcitza als posseïts i als diables abans d’estampar-li la porta als nassos en un intent de tancar-la completament d’una revolada i aillar-se. Llavors, amb les mans tremolant va treure el mòbil de la butxaca i, nerviós i amb la suar freda del terror extrem, va trucar al seu oncle, l’única persona al món que sempre li contestava les trucades.

El noi de Palets era la imatge de la vigoria extrema. Amb divuit anys, conduïa el tractor de casa seva amb aquella mestria innegable que només dóna la pràctica constant des de petit i era capaç d’alçar sense esforç aparent bigues enormes, vedells molsuts i podia conduir a plena potència una Yamaha WR450 a tota hòstia i amb seguretat extrema com un Pastrana ripollès.

El seu pare, en Joan, era un home d’aspecte enigmàtic i mirada poderosa. Home sòlid d’una peça, era indistingible dels pins, dels roures o de les serres, dels torrents folls de la tardor o de la lluna calcinada del migdia dels estius. Junts se’ls podia confondre amb una de les quatre forces bàsiques de l’univers conegut.

Aquell diumenge nou de novembre no era diferent dels altres mil diumenges anteriors i quan estaven recollint les bèsties per estabular-les per passar la nit imminent, el jove va contestar la trucada al mòbil que l’Arnau li feia al mateix temps que el seu oncle donava detalls  als mossos. Amb poques paraules i un parell de mirades, els homes de Palets es varen armar i, decidits, varen anar a tota hòstia cap a Cal Pena amb un Nissan atrotinat.

-       Tiet, saps si els pares esperen algú avui?

-       No, perquè?

-       Segur que no?

-       No que jo sàpiga, però és clar, això millor que els ho demanis a ells no?

-       Tiet..! Hi ha un home estrany que em vol matar! Estic a punt de tenir un atac de cor! Em surt el cor per la boca! Què faig?

-       Hòstia! Segur que no el coneixes?

-       No, no, ajuda’m tiet, tinc por! Em matarà!

-       T’amenaça?

-       Sí, el miro per la finestra, senyala el seu coll i amb un ganivet enorme m’ensenya que em tallarà el coll! Ajuda’m! Ajuda’m!

-       Tanca’t, parlo amb els mossos i vinc. No facis res!

-       Ajuda’m, ajuda’m... tiet...

Llavors l’Andreu va prémer els tres-cents cinquanta cavalls de l’Hemi saltant-se la limitació de velocitat. Calia arribar ràpid a Cal Pena. L’Andreu pensava precipitadament com podria reduir l’agressor. Imaginava l’escena, una baralla contundent, buscar els punts febles de l’agressor, evitar el vol mortal del ganivet, mantenir la distància, sobreviure, aniquilar-lo, ràpidament i preguntar després del cos a cos.

La recta de can Villaura se li va fer molt llarga, fins i tot a trenta-sis metres per segon. El camí de muntanya emporlanat era estret i no permetia el pas de dos vehicles. Al primer va haver de fer marxa enrere per deixar-lo passar però al segon el va esquivar saltant al camp proper per no perdre més temps. Els cinc-cents newtons arrancaven el Portland i al darrer revolt ja veia Cal Pena a les fosques i s’esforçava per veure alguna cosa, algú fora de lloc. El seu cor batia al ritme del vuit cilindres.

Per entrar al pati que dóna entrada a Cal Pena va haver d’esquivar un tot terreny amb els llums apagats i va ser llavors que va veure una figura fosca, sinistre, intentant arribar a una furgoneta a l’altre banda del pati d’herba salvatge on cridaven les oques que batien les ales com helicòpters prehistòrics.

L’home brandava alguna cosa que devia ser el ganivet enorme que l’Arnau li havia descrit. El seu aspecte era amenaçador, realment, i el seu cabell negre com l’atzabeja lluïa com diamant sota la llum dels curts del Chrysler. Llavors es va adonar que els homes de Palets l’empaitaven a distància prudent amb un podall de grans dimensions i un garrot contundent.

No va dubtar, va prémer l’accelerador a fons i la transmissió ja en primera va empènyer els dos mil cinc-cents quilos llargs del Chrysler endavant. El xoc va sembla a càmera lenta i el desconegut va fer un curt vol parabòlic i va anar a estampar-se contra la paret secular del galliner enmig d’un gran enrenou de gallines enfollides, oques cridaneres i plomes de totes mides.

Al moment, els homes de Palets el varen acaçar. El podall li va seccionar la jugular, i la tràquea amb un tall net i profund. El garrot va rematar la feina amb facilitat, fracturant-li el crani amb suavitat de manera que l’assaltant va deixar de respirar en una postura estranya i lletja de les seves extremitats rebregades.

Feia dos anys que li havien detectat un càncer a la laringe i menys d’una any que l’havien sotmès a l’operació que l’havia deixat sense parla. Sense cap teràpia de recuperació confiava la seva possibilitat de comunicació a una llesca de pissarra d’alumini on hi escrivia amb mala lletra els missatges que la veu li negava.

Havia decidit anar a veure el seu amic, el pare de l’Arnau, company de bons temps i, com sempre, ho havia decidit a última hora, sense avisar, precipitadament com tot el que havia fet a la vida. És clar, pensava, que tampoc no podia xerrar i el telèfon era inútil. Fins i tot, el whatsapp li suava la polla, mai no havia destacat per escriure res i ara no era el moment de començar.

Fastiguejat per l’enrenou de les eleccions va agafar la furgoneta grisa i va enfilar camí de Ripoll, volia veure el seu amic, tindrien un munt de coses per explicar-se... D’alguna manera.

Va arribar a Cal Pena gairebé de fosc. La llum inexistent donava un toc irreal al mas i sempre que hi havia anat, casualment, era fosc i feia fred. Va aparcar entre la cridòria de les oques, les gallines i els gossos. Va enfilar els trams d’esglaons poc anivellats i va trucar decidit la porta, picant amb la mà per fer una entrada més teatral. Al cap d’uns instants, el va obrir un noi que no coneixia i se’l va quedar mirant de fit a fit, sorprès. Llavors, el noi li va estampar la porta als morros. Com que no entenia res va anar a la furgoneta a buscar la seva pissarra d’alumini per escriure al noi que volia veure el seu amic. De reüll va veure el noi que l’observava per la finestra i li va fer signes que no podia parlar posant-se al coll la mà que brandava la pissarra d’alumini brillant. Quan va pujar de nou el noi ja no obria la porta. Decebut anava a buscar la furgoneta oculta a la foscor quan dos homes sortits de la foscor com els llops d’altres temps d’Agafallops el varen espantar i va començar a córrer acollonit. El varen il·luminar els llums del que va suposar que era un vehicle i llavors va sentir un impacte sord i dur. Va tenir la lleu consciència que xocava contra la paret del galliner, per l’olor a excrements que va sentir abans que una angúnia freda li seccionés el coll. Va sentir l’escalfor de la seva pròpia sang i llavors el va envair el no res juntament amb la sensació que sentia cruixir els ossos del crani i el seu esperit es va fer una amb l’atmosfera tan freda com els núvols de gas de Tità. A la pissarreta d’alumini havia tingut temps d’escriure amb mala lletra i pitjor ortografia que era en Diego, i que volia veure el seu amic Xevi.

Els Mossos varen corroborar història després de parlar amb tots els implicats. Els càrrecs de la fiscalia van ser desestimats pel jutge i tot es va resoldre amb una amonestació convertida en pregaria, enduta pels vents cap al Nepal, a l’enterrament a la fossa comuna del cementiri de Ripoll des d’on es pot albirar el Catllar imponent coronat amb una antena de telefonia i televisió que esparraca els cels de tardor amb follia electromagnètica mentre, ferit de mort per les canonades de gas enterrades sota l’enorme cicatriu que s’estén fins Algèria, vigila estàtic i poderós la vida i la mort.