Obstinadament

Obstinadament, cada any per aquestes dates, cabut i constant, quan les oriònides em visiten, sé que faig un any més. Bé, no és que el faci jo, per sort no fabrico temps, només el visc però, curiosament, malgrat el meu envelliment inevitable sento una petita satisfacció en veure que la meva vida ha descrit una òrbita més a l’entorn d’aquesta estrella mediocre de segona generació amb dèficit d’hidrogen que m’ha saludat com un hindú desubicat, un matí rere l’altre, fa més de vint mil quatre-cents dies.

Fa poc vaig escriure al blog de l’Albert Soler i la Loredana Claudia Andone el meu somni (ells em varen instigar, que consti) de viure mil putos anys. Com afirma, sempre irreverent i aragonès, el meu amic Lluís Biel Sanz, si visc mil anys tinc alguna probabilitat de veure la independència del meu país, tot i que quan em venç el desànim començo a pensar que per aquest fet potser són pocs encara.

Res, que sempre acabo sentint nostàlgia d’altres temps en què més jove, era més impetuós, més irresponsable, més baladrer, més cabrit i em poso a pensar en els estius vora el riu, al costat del Salesians de Ripoll, en les caloroses tardes a la fresca ocult als magatzem de bales de cotó del Nil o del Mississipí als magatzems de La Preparación Téxtil SA on anys més tard vaig aprendre les meves rudimentàries habilitats en mecànica, soldadura i relacions humanes (que encara conservo) quan el món, com repeteixo a bastament a tos els que em volen escoltar i als que no també, acabava poc més enllà d’Agafallops enmig d’un mar d’ortigues primordials no cartografiades enlloc més que als mapes imprecisos de la meva memòria d’accés aleatori.

I reprenc la nostàlgia, i recordo els meus primers vehicles per fendir l’espai i el temps a tota hòstia, una bicicleta color verd merda amb la qual em pelava els genolls cada tarda de cada estiu fins que l’Eddy Merkcx em va fer escalar colls i collades a la recerca de les altures celestials on jeien complaguts Anquetil, Poblet i algun altre (pocs).

Però llavors vaig entrar de ple en el cicle de quatre temps, en el germànic rigor (mortis) d’Otto, els hidrocarburs alifàtics amb aquella aroma d’espècia que se m’enganxava als dits al ritual inconscient d’obrir l’aixeta abans de provar de posar en marxa algun motor irrespectuós i impredictible de les moltes motos desfetes i refetes que vaig conduir entre petardegis atòmics que esventraven els escapaments i els cotxes que vaig pilotar, derrapant maldestre, a l’entorn del lledoner del Pla totalment inconscient de com seria la meva vida, però amb la sensació que tampoc no m’importava un rave.

L’espai i el temps, que sempre m’han fascinat, en totes les seves variants, sobretot en la del quocient entre ambdues. Potser per això, passar dels cent metres per segon (o més), a tota hòstia per la vida és una de les úniques coses que m’acaba essent plaent en aquest món i qui sap si en l’altre.

Llavors, en aquestes tardors amb molts lustres al cim, passejo com aquell qui no vol al cosa prop dels meus rius inerts, freds, curosament remorosos, obstinadament inconstants i m’hi impregno de les melodies que canten com si fossin les d’Heràclit d’Abdera, a voltes harmonioses, a voltes dissonants, que ressegueixen la meva vida en una tarda infinita, quan el sol es pon, els colors són purs, la nit imminent i els records, a flor de pell cremen com alumini fos, brillants i vius com l’argent viu que he begut amb delicte sovint en solitud, enyor, tristesa o eufòria.

Malgrat tot, sé que algun dia els meus somnis no es compliran, que acabaré desfet en una sopa enrarida de partícules subatòmiques, o de funcions d’onda sense col·lapsar, que es dispersaran per l’univers d’on varen sortir en una mena d’harmonia estranya afinada i desafinada alhora que segurament serà bellíssima, i en una consciència russa a l’estil del meu amic Ievgueni Aleksàndrovitx Ievtuixenko sé que es perdran records i persones, besades i atabalaments, nevades i mirades, emprenyades i èxtasis, totes elles com llàgrimes a la pluja prop de les portes de Tannhäuser però penso i sé que tot plegat haurà valgut la pena.

Segueixo, de moment, imparable, cabut i obstinat cap als mil i més enllà.

Rock me mama.