En Josep Maria Ferrer Arpí

Aquesta tarda, en llegir la notícia de la mort de Josep Maria Ferrer Arpí m’he adonat una altra vegada que el temps implacable és un fill de puta.

Com sempre, quan m'arriba la notícia de la mort d'algú amb qui he compartit feina i temps, una colla de records se m’atropellen a la ment i la memòria se’m desborda de moments, sensacions i records que ja creia oblidats, enterrats i dissolts a l’espai profund del meu passat.

Vaig conèixer en Josep Maria Ferrer Arpí a mitjans dels setanta, quan el món i jo érem més senzills que ara. D’ell em varen sobtar les botes de pell altes de marica que ostentava per sobre els pantalons, el seu pentinat a l’estil Art Garfunkel i la seva intel·ligència àgil i incisiva amb la qual tant podia fer quadrar els horaris de vint professors a l’escola que dirigia, com recomanar-me l’irreverent québécois Laplume Podigne mentre parlàvem de motors de combustió interna o de com fer classes lúdiques.

Al final del primer curs em va voler fer fora de l’escola perquè a l’hora del cafè no socialitzava amb els professors de l’escola tècnico-professional del Ripollès, l’ETP, però davant les meves argumentades raons no solament em va readmetre sinó que a més es va apuntar a sopar a casa de tan en tant on lluïa el seu somrís de murri amb què acompanyava sempre preguntes iròniques, intel·ligents, punyents i punyeteres ja que no és debades que d’una sola ullada sabia reconèixer els punts febles de la gent que l’envoltàvem.

Al poc, quan la comarca i l’escola anaven de mal en pitjor va tenir la sort o l’encert, mai no he sabut, de tocar el dos cap a la incipient TV3 o va dirigir alguns programes de divulgació científica. A la meva ment s’amaguen els records contradictoris d’aquest home brillant i intel·ligent malgrat les seves botes lluents de marica. Que els déus li siguin propicis.

Rock me mama

Arxius complementaris

Per si hi ha ganes de llegir més... "El retorn impossible"

i també l'article de l'ara.cat "Mor l'enginyer i divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí"