A trenta metres per segon, l’Honda XL1000V
resseguia sense esforç la riba dreta de l’Ebre, verd i profund, i el món semblava
un teatre aeri, una prolongació de mi mateix i el vent que se’m colava pel casc
em recordava tant la meva fragilitat com el plaer, sovint perdut, de sentir les
olors i les temperatures exteriors a la pròpia pell en una simbiosi atmosfèrica
difícil de definir. Inclinant-me a cada revolt a la recerca d’aquell equilibri
intangible i dinàmic que m’unia al planeta en contra de la gravetat em sentia
plenament conscient i, com diria el meu gurú el Swomi Vishnú Devananda, em feia
un amb l’univers a punta de gas.
Com sol ser habitual quan m’adreço cap al sud,
vaig fer una parada tècnica a Sant Sadurní d’Anoia per saludar el meu amic
Josep Maria Ventura Soler, possiblement el productor del millor cava del món i
també l’home, dels que conec, que obre amb més traça i rapidesa una ampolla de
cava sense deixar de somriure. Després d’una xerrada distesa asseguts a la
calma solar de les seves instal·lacions on vàrem donar fe d’una ampolla del seu
cava esplèndid, vàrem encaminar les motos més cap al sud, a la recerca de
l’Ebre i de la Tortosa bombardejada pels italians hostils ja fa més de
setanta-cinc anys, amb trimotors Savoia i mil quilos de bombes per avió llançats
des de tres mil metres d’altura per ensorrar ponts i escampar la mort indiscriminada
amb poca precisió.
Sempre que m’immergeixo al sud de Catalunya em
sobten la parla, propera i estranya alhora, la gent de tracte directe i els
preus baixos dels bens necessaris per a la vida, com ara el menjar i el beure,
o la seva combinació, les tapes als bars. Aquest any no ha estat diferent i,
després dels intents de substituir, amb poca traça, els meus normatius articles
definits del català central per altres igualment definits sobre els quals predomina
l’omnipresent lo, vàrem decidir
visitar els camps de batalla de l’Ebre, Cavalls, Pàndols a les envistes del sempre
enigmàtic monument que presideix el centre del riu a Tortosa com un gra al cul.
A Corbera d’Ebre, La Forada, ens varen explicar
històries de mort, destrucció i bombardeig, històries de dolor que, més de set
dècades després, encara cremen pells i ànimes. Arreu, la gent gran explica les
barbàries i les atrocitats que la guerra propicia, però no sé perquè, aquí
semblen més properes. Republicans i Nacionals, atacs, feixistes italians,
bombarders entrenant-se, restes de les traces de la metralla que varen escriure
a façanes i ponts mots cruels de mort i destrucció. El pare i la mare
m’explicaven les atrocitats que ells havien viscut al seu Manlleu natal i ara,
aquest estiu he sentit de nou el mal, ara d’altres terres, explicant-se igual
de maligne.
No m’agraden les recreacions de les històries de
les misèries bèl·liques ni la persistència obstinada dels homes en precisar
morts i ferits amb memòria mil·limètrica, com si haguessin passat ahir, els
fets de sang de dècades o segles enrere. Potser les gestes carlines de lo tigre del Maestrat són més faules que
realitats, potser les gestes dels exèrcits romans empaitant als futurs
romanitzats són entenedores i clares perquè l’erosió del temps iguala
sentiments, homes i gestes, i els dóna la necessària pàtina d’equilibri que no
tenen l’udolar dels avions feixistes ni els assassinats en nom d’ideologies ja
desaparegudes que prenyen les terres de l’Ebre, de Belchite a Amposta d’un tint
vermell de record implacable impossible d’esborrar per la persistència
obstinada de les seves gents.
Una Ieni
comprava tabac per sa mare (deia) a la reixa nocturna de la gasolinera de
davant de l’hotel. L’acompanyaven un xines de parla tortosina i un bereber
també dialectalment integrat. El barri a la riba dreta de l’Ebre ha estat
ocupat per immigrants que usen lo amb
desimboltura, nadivament. Una parella de guies documentats, terra enllà, que no volen imitar
accents d’altres indrets, ens varen explicar, des de les seves arrels d’altres
terres, els fets de la destrucció recent de Tortosa. En la seva explicació,
recorrent els sempre inacabats carrers, places i indrets de la Tortosa tan
propera al Maestrat, em va preocupar la manca de senyeres prenyades
d’independència al balcons tortosins. En uns incerts però càlids capvespres de
finals d’agost, tenia la sensació estranya però potent que era en un altre país
molt allunyat del que parlem a les terres del nord de catalunya. I llavors, de nou, tornant a
l’hotel, sempre apareixen els quaranta-sis metres de despropòsit de l’obstinació
del descomunal monument franquista. Potser els morts són desiguals i honorar-ne
uns deshonora els altres, o honorar els altres deshonora els primers. L’honor i
la mort semblen incompatibles. No entenc la discussió que la dinamita podria
enllestir ràpidament ni l’obcecació per fer desaparèixer un passat. Hi ha
passats que mereixen ser conservats i d’altres que no? I si els féssim
desaparèixer tots? Allò de la condemna de repetir la història oblidada se sol
oblidar i acaba repetint-se.
La guerxa catedral inacabada de Tortosa, sense
icones a les seves sacres façanes, em preocupava menys que els núvols
densíssims del massís dels Ports que presagiaven una pluja imminent, intensa. Els
refugis de la guerra, obstinadament claustrofòbics, i el convent de les
clarisses de dolça decadència on jugaven, en una fotografia en blanc i negre
sipiós, a voleibol entre runes gòtiques una desena de novícies reduïdes ara a
quatre mal comptades... i l’Ebre, impertorbable.
Un cosí meu que té casa a Miravet prop del
recolze del riu que sempre s’inunda em va recomanar el pas de la barca,
veritable passatemps popular de la zona on el temps i el riu, Heràclit i jo
mateix, vàrem esdevenir calma, bonança, com si passés d’un segle a un altre amb
facilitat, lliscant sobre la làmina d’aigües verdes sobre les que no planen ara
el trimotors italians.
En quarta i cinquena a punta de gas, sobre les
tres mil revolucions, la carretera es converteix en part d’un mateix i l’aire
que el carenat aparta amb un intent d’aerodinàmica nipona, es cola cap al
bastidor, és xuclat cap al filtre d’aire de paper per l’aspiració del motor de
dos cilindres en ve, es barreja amb la gasolina de noranta-cinc octans
explotant en un silenci llefiscós, plaent, suau i gasós que omple l’estela de
la XL1000V a uns tranquils trenta-tres metres per segon.
Intentem arrossejar al Delta, a Sant Jaume
d’Enveja, en un restaurant de pati interior i calor infernal que fan pop a la
brasa i paelles de mil combinacions mentre donen deshores i cites que no
compliran. Famolencs, decidim provar sort a sant Carles de la Ràpita abans que
ens agafi la tempesta que baixa udolant dels Ports amb males intencions.
Musclos i paella de menú impressionants al clàssic i eficient Hotel Varadero,
hi tornaria ara mateix.
A la nit, amb uns entrants de pa sucat amb oli, montaditos de per riure i cafè tòxic ens
encolomen una decepció al restaurant del Parador de magnífiques vistes sobre la
catedral, l’Ebre, i els Ports decidim que l’endemà, enllestirem cap a l’atòmica
Ascó, enfilarem cap a la tòxica Flix, que dinarem a la Ilerda invicta i ens sorprendrem
amb l’amplíssima plana que lluu com alumini sobre el sol de justícia del dijous
únic de les meves vacances falses i breus.
Tornant cap a casa per la ce vint-i-cinc m’adono
de la breu immensitat de la Catalunya interior, de la breu cartografia que
l’Honda XL1000V és capaç de digerir amb celeritat i sense problemes en poques
hores, amb un lleu gir del meu canell dret, sense esforç, oliosament eficient.
La negror dels Pirineus a les envistes de Manresa refresca l’aire de la tarda i
després d’una breu parada per fer provisió d’hidrocarburs alifàtics de cadena
curta, possiblement russos, enfilem cap al Ripollès amb la por de remullar-nos.
Ens juguem la vida als traçats fets amb mala
llet de la ce disset desdoblada amb mal folla i, prop de Ripoll, el fred intens
ens recorda que som a casa, o molt a prop. Als semàfors incomprensibles del
carrer de l’estació saludem amics que no ens reconeixen perquè anem abillats amb
les parafernàlies motoristes i, a les rectes de la Barricona, abans del Mal Pas,
estic amatent, com sempre, al pas dels enormes senglars silvestres i singulars
que tenen el mal costum innocent de col·lidir amb tota cosa que es mogui pels
seus passos naturals que l’asfalt no respecta.
Arribats, al garatge de casa, desfem el breu
equipatge de la ruta i en un ralentí estable de mil dues-centes revolucions
exactes, com els ralentís parsimoniosos dels motors radials dels Mitsubishi de
la Segona Guerra Mundial prop de Midway o Pearl Harbour, giro la clau, tanco
encesa i dono pas al silenci i al mal de cul instantanis que em saluden des de
les profunditats de la meva anatomia cansada.
No sé on acaba ni on comença Catalunya ni sé ben
bé perquè és tan petita que amb una XL1000V la fas i desfàs amb poques hores.
Tampoc sé perquè aquí es balla la Sardana i a les Terres de l’Ebre la Jota. No
sé perquè allí tenen tan poques banderes i aquí en tenim tantes, mig cubanes,
mig independentistes, blaves o roges, que ni amb això ens posem d’acord, als
balcons que aquí no podem usar per altra cosa que no sigui per prendre una
fresca excessiva.
A banda del remoreig del bicilíndric en ve prop
de l’Ebre verd, de la fenomenal gastronomia de les Terres de l’Ebre, i de la
unió amb l’entorn breu de la Catalunya secular a lloms d’una excel·lent màquina
nipona, crec que de Catalunya en queda ben poca cosa i que cal reciclar-nos, a
marxes forçades, cap a una altra cosa, la que sigui, però diferent a la dels
eficients romans, a la dels putos almogàvers, a la dels saltimbanquis medievals
i a la dels heroics carlins, per dir-ne alguns.
PS Buscant a la llista de tortosins il·lustres a
la Wikipedia em vaig trobar dimecres passat el meu amic i admirant Ramon
Cabrera, altrament conegut com Lo tigre
del Maestrat que ja em va fascinar al meu darrer viatge per Morella i les
terres del sud de Catalunya que ara reclamen el nom, menys despectiu segons
ells, de Terres de l’Ebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada