Les BMW cataclísmiques

Viu a la meva memòria la imatge d’un pilot alemany dempeus sobre el seient de la seva BMW netíssima i negra com l’espai amb un barret d’ala, gavardina, guants, prismàtics i un domini absolut de la màquina circulant sobre un ordenadíssim carrer de Bayer. A la imatge dels trenta llargs, l’home altíssim que sembla invulnerable, i possiblement antibales, no du ni ulleres de tractorista ni aquell casc Cromwell polit, lluent com un espill, que tant es duia l’època, reflecteix amb indecència insultant i teutona la glòria mecànica de la indòmita i estranya Alemanya d’entre guerres.

Segurament és ben certa l’afirmació del meu amic Agustí Boixaderas que les Harley-Davidson semblen ferralla mal soldada amb trossos de passamà reciclats de Ferros Arimany i que els que venen (o intenten vendre) motos BMW tenen un toc de capullos i prepotents que no s’aguanten.

Tant ell com jo en algun moment de les nostres vides veloces hem pensat que tenir una BMW era un sinònim de seguretat, de mecànica clàssica ben feta (per allò que les coses clàssiques ben fetes sempre són superiors) i que armats de valor i mentides hauríem d’anar un dia a un puto banc a demanar un crèdit per pagar una de les motos teutones, de logo simple no helicoïdal i mecànica no evolucionada des de fa dècades que avancen als vehicles amb gran i notable esforç de manera que un s’adona que realment es fa feina.

De petit mirava i remirava un llibre, que el meu pare m’amagava, de les campanyes de l’Erwin Romel a l’Afrika Korps durant la Segona Guerra mundial i devorava les fotografies en clàssic blanc i negre sèpia de les BMW adaptades al desert amb el filtre d’aire sobre el dipòsit a l’estil de casc bèl·lic i els suposava la robustesa que tothom deia que tenien. L’admiració que tenia d’adolescent em va impulsar a mecanografiar i enviar per correu la petició d’un catàleg de BMW a motos Pagès, concessionari BMW de Girona. Als pocs dies me’l van enviar i em varen impulsar a somniar al llarg de moltes de les fredíssimes nits dels hiverns del Ripollès quan les noies tampoc no em feien puto cas.

El marit de la cosina de la meva mare, un tal Josep Jordà, em va regalar als meus divuit anys una ferralla amb el logo Ossa al dipòsit, òxid al xassís de xapa estampada i desgast excessiu al cilindre per rectificar de cent seixanta centímetres cúbics que en Sañas del carrer darrere l’estació de Ripoll no em va poder desmuntar per una inoportuna grip. Li vaig agafar afecció a l’Ossa que petardejava com la central nuclear de Vandellós I i Vandellós II juntes alhora de posar-se en marxa. De tant en tant perdia oli, l’escapament i el silenciador, de tant en tant es parava, i sovint fonia bombetes i platins amb una celeritat que cabrejava, però em permetia alterar l’espaitemps amb una certa facilitat i això em feia feliç.

Em vaig passar dos anys visitant els de can Puntí a la Plaça dels Porcs de Ripoll per recordar-los que m’avisessin si apareixia al seu taller una Ossa Yanqui 500 per descobrir un dia que vaig entrar per la porta del darrere que feia el mateix temps que en tenien una entre la pila de motos greixoses i de color blau merda de l’època. Després d’una hàbil negociació em vaig endur a casa l’última joia de la indústria nacional, sis marxes i un comptaquilòmetres que mentia més que jo. Ni els frens de fusta, ni el fum tòxic que deixava anar en grans quantitats cada vegada que aconseguia posar-la en marxa sense negar els carburadors Amal, no em varen desanimar a pensar que era la millor moto de la història i possiblement la de la meva vida irresoluda.

Mentre, un meu cosí que ara ha construït estadis amb cadires a Tizi Ouzou per africans que es renten el forat del cul amb mànegues de cautxú, tenia i lluïa una BMW mil verda amb dues maletes i carenat immens. El carenat li servia per fugir a cent milles per hora dels 131 de la Policia de carreteres i les maletes per dur el gel, el Marini Blanc i les copes còniques clàssiques per fer-se uns cocktails a les platges del Maresme i l’Empordà als estius de fa trenta o quaranta anys per enveja de propis i estranys.

Vaig deixar d’envejar-li la BMW quan va aparèixer un dia per casa amb una Honda 900 de quatre cilindres i un sistema de frenada que no enfonsava la forquilla en frenar a més de cent metres per segon.

La fúria nipona, hereva dels Zero Mitsubishi, ens va envair a tots i les BMW es varen convertir en motos de iaios, pijos i bandarres que volien ensenyar la pasta que s’havien gastat.

Potser per això sempre em va quedar aquella recança de tenir una puta BMW teutona d’escut blanc i blau i motor excessiu, es miri per on es miri. Llavors, al Dakar, les BMW guanyaven contra pronòstic i el minúscul belga Gaston Rahier me les va fer desitjar de nou però com l’economia no ha estat mai el meu fort vaig esperar dècades a acudir al concessionari de Vic un estiu d’ara fa nou anys amb la pasta a la butxaca per comprar-me una mil dos-cents GelandeStrasse descomunal que estava de moda. Com que el venedor em va valorar la meva Aprilia Pegasso en poc més de cent euros vaig renovar el meu odi per la mecànica teutona transalpina i vaig fondre la pasta en una Honda Varadero mil, igual de pesant però infinitament més ben acabada i agradable de conduir.

Però ara, que la pintura de l’Honda roman inalterada i que el motor en ve volta més rodó que cap dels Mitsubishi radials del Pacífic, va i m’entren ganes de renovar la màquina amb la que altero l’espaitemps i potser per això m’han entrat ganes de somniar en alemany, per allò de Romel, les Panzer Divisionen (PzDiv), les Deutsches Afrikakorps i totes aquelles parafernàlies que em vénen al cap quan contemplo els dos cilindres decididament excessius a banda i banda de la descomunal i caríssima mil dos-cents que, tot i que encara duu aletes als cilindres, ja és tant aquàtica, finalment, com les finíssimes japoneses són des de fa dècades.

L’altre concessionari BMW amb qui m’he posat en contacte ja m’ha tornat a engegar a prendre pel cul amb l’excusa de la moto de segona mà i, així, m’ha permès renovar odis que creia apagats i, ara més que mai, sé que mai no conduiré una puta BMW cara, alta, desfasada, de motor cataclísmic que iguala l’estètica d’abans de la (segona) guerra (mundial) i penso que potser per això en Romel va perdre les campanyes d’Àfrica i no pas per la falta de la gasolina del golf pèrsic.

Així, ara, al garatge de casa dorm, complaguda i inalterada pel pas del temps, la poderosa Honda de cent quinze newtons que conservaré tant de temps com en Montoro regni.

Un altre dia repassaré les Harley-Davidson que tot i perviure també a la meva memòria com paparres paquidèrmiques, tampoc no acaben d’encertar massa què collons volen vendre.

Rock me mama