Converses amb la Josh del Canaules

Cada vegada que vaig a dinar al Canaules de Ripoll, la Joselina, que el regenta amb mà de ferro i bona traça per a la gastronomia recreativa, em malmira amb afecte i em diu que sóc un iaio, encara que més aviat deu pensar, i no gosa dir, que sóc un puto iaio perquè sempre m'estic queixant de tot.

No li trec la raó gens ni mica i, fins i tot, a voltes, exagero les queixes mentre m’adelito amb les seves menges saboroses, ja que m’he passat la vida queixant-me... de tot allò que m’han ensenyat que no està bé.

L’educació religiosa de tots els de la nostra generació, ara vintage com afirma sense pudor en Jordi Maideu, es va fonamentar en la ferma creença que calia fer el bé (deixant a banda els castanyots del capellans que ens l’ensenyaven), evitar el mal sistemàtic i que, tard o d’hora, tot esforç tindria la seva recompensa, en aquesta vida o en l’altra. Es veu que quedava clar que n’hi havia una altra, de vida.

Unes quantes dècades després de creure’m totes aquestes afirmacions i declaracions de bones intencions m’he convertit, segons la Josh del Canaules, en un iaio recalcitrant que es queixa, es queixa i es queixa... sense parar, de tot o de gairebé tot.

Deu ser que ja en tinc els collons plens, com diria el francès Brassens per sota el seu mostatxo frondós, de tant engany. L’educació religiosa va fallar estrepitosament en alguns sentits. Sí, els de la generació Vintage hem fet (provat de fer) el bé i hem evitat el mal tant com hem pogut però alhora també hem fugit de la religió com del diable, o de l’entropia, o de qualsevol altre concepte maligne i no religiós precursor del no res.

Així, com a resultat de tot això, rarament visito esglésies si no és pel seu valor arquitectònic o perquè algun cosí, proper o llunyà, s’hi casa malgrat els meus advertiments, veig que poc creïbles.

No ho sé, però davant un dels plats imaginatius de la Josh, o engolint uns calamarsets de mida estàndard pescats al golf de Bengala prop d’on Rabindranath Tagore es va inspirar per inspirar-me amb ocells que es perdien i somnis de pluja persistents com dones, se’m remou el passat, s’apodera de mi el mal i en veure la Josh acostar-se per cantar l’elaboració del plat, magnífic, que acabo d’engolir, m’he de començar a cagar en tot davant la seva desesperació d’una banda i confirmació per l’altra que sóc refotudament un puto iaio.

Llavors, si el dia és feiner i d’hivern, surto del nou Canaules de cal Fideuer a poc a poc, satisfet gastronòmicament i em deixo endur pel silenci dels paletes a les bastides que omple els carrers i les places del barri vell de Ripoll mentre m’afanyo a desaparcar el meu automòbil de vuit cilindres en ve abans que alguna d’aquelles noies obstinades amb les multes i amb el temps i l’espai dels aparcaments decideixi multar-me perquè m’he passat de temps, perquè no tinc bitllet, o perquè per alguna fallada tecnològica habitual no pugui consultar amb la meva matrícula (bé, la del cotxe) si he pagat o no amb l’aplicatiu (quina collonada de nom) amb què ara pago per existir vora el Ter, vora el Freser o vora la devesa del Pla on, en lloc d’un generador de Manchester com aquell que em perfumava les nits d’electrons desbocats al meus somnis d’infant, o de iaio, ara només hi ha un projecte de Mercadona al mateix pati on em vaig pelar els genolls aprenent a anar amb bicicleta sota el lledoner centenari que espero per tots els déus que ningú no tingui collons de tallar.

Rock me Josh