Massa morts

Recordo amb claredat meridiana el primer mort que vaig veure a la vida, jo era un nen, la cambra era freda y fosca, la llum diürna s’escolava per unes persianes formant raigs paral·lels de llum tènue que evidenciaven la pols estàtica, immòbil conformant una penombra com per a no molestar la difunta, una dona gran abillada amb una mortalla senzilla que semblava una bata d’estar per casa, calçada amb plantofes de mercat. Em va agradar la quietud densa que omplia la casa atapeïda de gent, familiars i amics suposo, per acomiadar aquella dona, desconeguda per a mi, el nom de la qual el temps ha esborrat de la meva ment d’infant com en una contracció quàntica interestel·lar.

Era una mort desconeguda i no em va costar gens entendre el cicle de la vida. Jo llavors en tenia molta per davant, no m’afectava gens ni mica que la gent es morís. Els funerals a la catedral de Vic varen ser humits i les pintures de Sert em van intranquil·litzar més que el difunt que vetllàvem.

Anava jo amb pantalons curts i tenia ganes que acabés tot per anar capa a casa a berenar abans que no es fes fosc. Suposo que la memòria em traeix, però en la meva col·lecció de morts tot succeïa de tardes, a l’hivern, llavors, quan les esglésies eren els centres de les nostres vides i pel fred glacial hi posaven estufes de gas a sis metres d’altura, suposo que per socarrar ànimes en penitència i àngels invisibles de sexe incert.

Les sensacions van canviar quan es van començar a morir familiars propers. La dinàmica per abandonar a vida solia ser trista i amb dolor físic. Sempre que la mare recordava el seus morts, els de la guerra civil i els altres, els que morien d’algun mal lleig, sempre deia han patit molt, i ho deia amb un deix implacable que deixava clar que no es podia morir de cap altra manera que no fos patint, i si era molt, molt millor. Suposo que les directrius de la religió omnipresent manaven implacables.

Mai no vaig entendre aquella foscor malparida de les esglésies a les tardes, aquella foscor que desaparellava fotons per a desesperació de Christiaan Huygens, però ho acabàvem acceptant quan les cerimònies llarguíssimes acabaven i tornàvem cap a casa en la nostra tristor infinita de diumenge a la tarda. Sota vint-i-cinc o trenta watts tènues, al vespre, a la taula del menjador engolíem les restes d’un braç de gitano de diumenge o l’arròs de conill i pollastre rescalfat mentre la ràdio de dial incert i tremolós vomitava futbol i quaranta principals, imparable, distorsionada com un poderós motor radial de cinquanta-sis cilindres Pratt-Whitney.

Si els morts eren par Nadal, la tristor era encara més gran, més infinita, i regnava el silenci que, com un oli dens i essencial, ho impregnava tot, i no es feien arbres ni pessebres, ni es podia anar a jugar al carrer. A la meva estança frugal, luterana, desgranava en silenci el temps a l’espera dels somnis alliberadors de la nit.

La gent jove rarament es mor i no té consciència que el temps passa i que tot ho emmerda. Un surt de festa, festeja, busca parella, estudia, busca feina, es casa, es reprodueix, es compra pis o casa de manera totalment aliena a la vida i a la mort.

Així, la vida sembla una infinita successió de dies, d’amics, d’estacions climàtiques, d’obligacions i lleure, vacances a la platja, dies feiners i dies festius, salaris i pagues extres, una estesa inacabable de rutines absurdes que marquen a la nostra pell, gastada i trista, angúnies de xiprers. I quan un pensa que la mort no existeix i que la immortalitat és dins nostre, llavors es comencen a morir coneguts propers, amics estampats en cunetes mal marcades, parents amb malalties estranyes, incurables i un pensa això no va amb mi, dilluns torno a la feina i es visiten els hospitals com de passada, altius i alegres demostrant que s’està sa, que quin greu que hi siguis tu i es marxa cap a casa, a recer, a la rutina infinita del temps infinit, de l’oblit infinit.

I un dia es mor el sogre, o el pare, i un es troba llençant records profunds a contenidors pregons que els engoleixen sense compassió i quan un ha acabat de llençar el darrer tom d’aquella enciclopèdia que s’hi va trigar dos anys a completar, una angúnia estranya tenalla el cor, l’anima i les nits i els somnis marxen o es desfan en malsons.

La salut minva malgrat que la ment segueix creient que no passa res i que tot és relatiu. Ens fem amics de doctors i hospitals, tacs i ressonadors magnètics d’intensos camps electromagnètics mesurats en Tesles rabassuts.

Llisca la vida fins que veus el teu amic de tota la vida penjant al Facebook festes de jubilats amb gorres de pana i recordes que de petits tiràvem pedres al riu, caçàvem sargantanes i capgrossos observant els cels immutables de les nostres infanteses llunyanes. El recordes a la universitat i a les festes buscant parella, veloç a les nostres Country Roads on havíem bolcat més d’un automòbil de combustió. Mires les fotografies de dinars a casa d’un o de l’altre i acabes pensant de què collons ha servit tot plegat. El remiro i fa cara de vell, segur que com la meva.

De tant en tant Claudia Hoyser em canta malenconiosa al YouTube o l’Spotify aquelles cançons del Midwest que tant agradaven al pare mentre entro en algun tanatori, un altre, d’algun familiar o conegut per abraçar vídues i orfes en una successió continua de desfetes, de pèrdues. De tant en tant em demanen unes paraules per honorar el difunt i, com Brassens, sempre dic que els morts són tots collonuts.

Poques llàgrimes ja em queden. Un s’acostuma a la mort igual que a l’alcohol, que amb dosis altes atueixen.

I tot d’una, un s’adona que el pas prop dels cementiris atrau com una amant d’antany, i aquella remor de déjà vu ens crida alta i clara, des de nínxols mal orientats a punts cardinals o des de columbaris minúsculs on caguen els pardals, en un intent tant de sortir com de fer-nos entrar i és llavors, en aquests moments estranys i intensos, que un s’adona que ja tenim més gent dins que fora del camp sant, i això emprenya que t’hi cagues.

Rock me mama.