En David Sala Tubert, el meu amic, ha mort a tres mil metres, sota la neu d’Armènia, en una fatalitat en forma d’allau malparida que no li ha donat opcions i ha hagut de passar la primera nit de la seva mort sota els cels volcànics de l’Aragats, sol i fred fins el rescat.
La vida m’ha fet coincidir amb ell en unes quantes obres i reparacions de llauneria i electricitat on sempre el seu didactisme il·lustrat em donava seguretat en les reparacions i instal·lacions que em duia a terme.
El seu despatx era escassos vint metres del meu i sovint ens creuàvem, a peu, o em saludava apressat quan anava amb la furgoneta a atendre alguna urgència per la qual, de ben segur que n’havia abandonat una altra, i llavors em mirava amb aquella cara de culpa quan, en veure’m, devia recordar que m’havia dit que passaria per aquella aixeta que perdia, o per la caldera que no cremava bé, o per alguna altra collonada, ara irrellevant.
Però, si calia, venia de nit en les seves deshores, amable, i ho solucionava. Amb el temps ens havíem fet amics i ara recordo amb tristesa el divendres malparit que va acabar els darrers ajustos a la caldera acabada d’instal·lar i m’explicava content la seva propera excursió a Armènia. A les quatre de la tarda vam acordar que no l’empiparia amb el WhatsApp encara que les juntes perdessin, cal respectar les vacances dels complidors, i al vespre a l’hora de sopar el vaig veure anant a comprar, encara amb la roba de feina i parlant per telèfon, somrient i feliç.
Pocs dies després, algú em va fer arribar la primera notícia de l’accident, i immediatament li vaig enviar un WhatsApp amb l’esperança que em contestés que tot anava bé (sempre em contestava). Però van anar passant els minuts i el WhatsApp no marcava la maleïda ratlla de recepció. Després, ja tot es va precipitar fins que algú va confirmar que hi havia un mort i que era ell.
Als immaculats cels solitaris de l’Aragats reposa encara el meu WhatsApp no llegit, però ara amb un altre en què li deia que descansés en pau.
Ara, a casa, cada vegada que engegui la calefacció, o encengui els llums de la cuina, o quan vegi que un radiador em perd no podré evitar evocar la seva imatge de petit gran home, amb les seves ulleres de pasta llegint instruccions, enfilat sobre la seva caixa d’eines, en precari equilibri en alguna escala d’alumini explicant-me les connexions mentre treia algun giny estrany per soldar tubs de coure o per veure l’interior de canonades i cels rasos.
Com deia el poeta, quan un home mor, tot s’ho emporta, el seu primer petó, la primera nevada... també la darrera i no podem fer res per recuperar-lo.
Has mort, David, i ja no ens creuarem mai més enlloc, però a casa, almenys, em quedaran les restes de la teva feina ben feta, de la teva amabilitat que m’havies demostrat a qualsevol hora del dia, o de la nit, i pensaré en tu.
David, que els deus et siguis propicis.
Qué bonic.
ResponElimina