Els istius de la meva vida

Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés…

Soc fill de l’Erm i de Can Patana i, a casa, la mare sempre deia que a Manlleu hi havia sis mesos d’hivern i sis d’infern (és a dir, d’estiu). La frase la vam anar canviant a casa sense tenir en compte el suposat canvi climàtic amb què Al Gore es va cardar de peus a la galleda unes dècades més tard.

Quan un és un nen, els estius són alguna cosa meravellosa que es dilata en el temps com un horitzó de successos en un d’aquells forats negres massius que jauen inquiets al centre de les galàxies. Per a mi, els estius eren un temps sense escola, sense obligacions, un temps estrany en què un marxava de casa i no hi tornava per altra cosa que no fos la supervivència alimentària pura i simple. Recordo els dies previs als finals de curs, finestres obertes a les aules per on entrava la remor del riu i la calor que suposadament es volia combatre. Hi havia una eufòria estranya, dinàmica, contagiant. Estàvem contents per haver acabat els llibres de les assignatures i més encara per no haver acabat aquells que se’ns presentaven més feixucs. Calça curta, dies sense bata, una eternitat per endavant.

Llavors un s’organitzava amb els amics i veïns, per anar buscar la remor del riu i la frescor llefiscosa dels capgrossos a les mans, i mentre als cels els núvols confabulaven futurs incerts i zoològics de pressentiments, l’eternitat es condensava cada dia al matí, i després de dinar, i s’allargava fins que les veus de lluna i cel obert ens cridaven a sopar, amb els genolls pelats, la terra de mil batalles a les cames i alguna cuca de llum en un pot de vidre.

La manca de coneixement del canvi climàtic i la gran estratègia de les samarretes Imperio (com les que usaven els paletes enfilats a les bastides i els mecànics d’antany) eren totes les armes amb què afrontàvem els estius, la lluna de migdia i les tempestes de mitja tarda (precedides per la penetrant olor de pluja), quan es feia de nit a les cinc abans de les pedregades que ens feien buscar recer al magatzem de les bales del cotó de les Southern Plains, d’Alabama, de Georgia, de Mississipí, o de les fèrtils planúries del delta del Nil del mil·lenari Egipte enigmàtic, que la Preparación Textil de Ripoll atresorava en files de tres pisos en magatzems frescos i foscos per fer-ne fil en aquella indústria tèxtil ara ja desapareguda.

Un estiu de fa molts anys vaig aprendre l’equilibri dinàmic d’anar amb bicicleta, amb una calor similar a la d’un forn de metal·lúrgia modern. I m’ho vaig passar bé malgrat les caigudes, la pols i el cansament extrem a punt del desmai per cops de calor i falta de nutrients.

A l’estiu, el pare feia vacances de la fàbrica i la mare, que treballava a casa de sus labores, s’agafava les coses amb més calma, variava la dieta adaptant-la a la temporada, amanides, fruites i guisats poderosos, i a l’agost llogàvem algun apartament remot d’alguna platja litoral que ara tindria banderes vermelles. L’estiu es confonia amb les carreteres grises, polsoses, plenes de restes mecàniques que s’aferraven als pneumàtics com punyents paparres infernals. El coneixement de la mecànica era essencial per sobreviure a les planes calcinades d’aquella infantesa tan innocent solcada per carreteres nacionals, radials, llar tant d’automòbils de planxa pura com de cérvols, senglars i tota mena de fauna salvatge.

Els diumenges d’estiu, a les tardes, anàvem a veure parents a l’hora de berenar, costum que ara seria impensable sense mil whatsapps precursors de la cita, i els plataners de la carretera de la Gleva o La Miranda ombrejaven la tarda amb una remor de fulles cansades que encara perviu a les meves nits insomnes juntament amb la cançó regular del motor de combustió que ara volen prohibir.

Als estius, als revolts de les costes de Garraf hi vivia en Frank Sinatra cantant Somethin’ stupid mentre el pare negociava en tercera revolts i paelles com les de La Trona sota la lluna mediterrània sense anuncis de can pixa de velers i platges irreals amb tios i ties de ficció que cerquen la felicitat al cul d’ampolles de vidre amb noms suposadament suggeridors.

Abans de les febrades actuals de la TV3 explicant amb detall i mentides les preocupants temperatures rècord dels darrers cinc dies, ens importava un rave el temps que feia perquè el anticiclón de las Azores sempre ens ho acabava d’emmerdar tot. Vivíem feliços sense termòmetres i a casa quan al vespre miràvem la sèrie americana Ironside ens quedàvem amb calçotets i samarreta acarats als vents sintètics dels ventiladors de Soler & Palau o d’Electrolux.

Ara els estius són un amalgama d’amenaces climàtiques, de secades mal enteses i de turisme de reserva índia on els aborígens del Ripollès fem coses estranyes que els de Barcelona, que mai no han sabut enfilar-se als arbres, no entenen (i mai no entendran).

Rock me mama