Cada estiu ens fan
creure que sense vacances no som ningú, que ens calen tres (o quatre) setmanes
a Platja d’Aro, Lloret, Tossa de Mar, la costa Amalfitana o Bangkok per
sobreviure a la feina, com si l’ànima humana es recarregués amb gelats
llefiscosos, gandules de plàstic malparit, fideuàs passades de cocció o paelles
industrials d’un groc pujat i radioactiu. A Sant Joan de les Abadesses i a
Ripoll, la mateixa cançó de sempre, s’abaixen persianes, es tanquen negocis i
sembla que el món s’aturi fins a setembre. Si no tens destí anunciat, amics i
familiars et miren com si fossis un alien i t’apunyalen amb aquell “i tu,
aquest any, on vas?”, com si la dignitat humana es mesurés exclusivament per la
llargada del viatge i per les temperatures, com més altes millor, de qualsevol
lloc remot perdut en algun racó de l’enigmàtic mapa de Piri Reis.
Mentrestant, a
mig món no saben què són les vacances pagades. Els americans treballen com si no
hi hagués demà i ningú no els dóna cap medalla, ni cap paga extra (aquella que aquí
va instaurar aquell dictador el nom del qual no es pot ni esmentar...). A la
nostra nació, en canvi, hem convertit la mandra en dret laboral i l’empresa és
qui paga la festa. Collonut, l’únic moment de l’any en què la ganduleria es
paga com si fos productivitat. És clar que després estranya que els sous siguin
baixos i que es tanquin indústries. Potser si no haguéssim sacralitzat l’art
d’estar panxa enlaire, les empreses rendirien més i a final de mes ens sobraria
algun euro.
Però no, s’ha
decidit que descansar és sagrat. Les poques indústries que queden tanquen, les
oficines callen i els telèfons ja no responen. L’agost és com un estat
d’excepció nacional en què tothom està desconnectat en un fals nirvana sideral,
menys els cambrers de la Costa Brava, que aquests sí que treballen més hores
que un rellotge. Potser sense vacances viuríem millor, les empreses rendirien
més i, fins i tot, aprendríem que el paradís no és una cervesa calenta en una gandula
curada a mil estius en un xiringuito malparit a la mateixa temperatura que a
Bagdad.
Però, com que a
cada porc li arriba el seu Sant Martí, llavors arriba el retorn. El primer
dilluns de setembre és el drama més gran des del setge de Montjuïc, targetes
visa foses, cafeteres a ple rendiment, cares llargues i la depressió
postvacacional que ni Freud pretendria entendre. Tothom ensenya sis mil fotos repetides
de la platja, del gelat de tres boles i de la paella incomestible a mode
d’argamassa infernal. Les vacances són, al capdavall, l’autoengany col·lectiu
que ens fa creure que un mojito calent amb la menta pansida és el cim de
la felicitat. Va parir...
I no proveu de
dir-ho en veu alta en algun dels bars de la comarca on un va a fer teràpia de
grup a partir dels dijous, perquè us apuntaran amb la forquilla o el gintònic
de puto cogombre com si s’hagués faltat al respecte al Santíssim Misteri de
Sant Joan de les Abadesses o a la tomba de Guifré el Pelós, heroi de la pàtria
catalana en estat de descomposició. Perquè aquí, també creiem (o creiem que
creiem) que la rutina és tan feixuga que només la podem suportar somiant amb el
mes, legal per conveni, de no fer res de res, el dolce far niente italià. I, així, el país s’atura, tothom penja les
avorrides fotos a Instagram (amb peus en mal anglès, això sí) i ningú no vol
admetre que potser la vida seria igual de suportable, o més, si no calgués
escapar-ne cada agost, sí o sí, com idiotes patològics a la recerca del temps
perdut, sense magdalena.
Però cada estiu
ens tornen a vendre la moto de les vacances magnífiques, imprescindibles, en
escenaris d’aquell Kodachrome quan encara venien pel·lícula de 35 mm i
nosaltres la tornem a comprar i l’afegim al garatge dels mites intocables, al
costat del futbol irracional, de l’escudella medieval i de la penosa loteria de
la Grossa de Nadal. I així seguim, treballant fent veure que l’únic sentit de
tot plegat és passar tres setmanes o quatre en una platja atapeïda enmig de la
mateixa multitud de la qual ens volem escapar.
Rock me, mama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada