El pa i el canvi

No sé perquè però sempre que vaig a comprar pa al Condis de Ripoll, sigui a l’hora que sigui, ensopego amb alguna persona davant meu, generalment una dona, que compra pa... entre altres coses.

Em fascina la indecisió que solen demostrar. Segurament obeeix a una raó oculta que, com a home, no arribo ni arribaré a entendre mai del tot. Sigui com sigui, el subjecte comença per demanar una baguet, posem, i quan la té dins la bossa de paper on li ha posada l’amable dependenta carregada de paciència, posa cara de preocupació i diu alguna cosa com ara mira, saps què, posa-me’n dues (o tres, de baguets), o canvia d’opinió i ara no vol la baguet i vol una mega baguet, o una baguet vintage, una rústica, una xapata o qualsevol combinació d’aquestes.

Després de fer-se canviar la baguet sis vegades recorda que també volia un croissant d’aquells que ja no ens en queden reina, de xocolata, de Frankfurt o de formatge rar d’holanda mentre busca una alternativa amb cara de preocupació i força calma.

En aquestes altures, la dependenta ja està desesperada, com jo, i treu i posa bosses amb una certa mala folla que entenc perfectament.

Passa l’estona i la baguet inicial s’ha convertit en un pa rodó tallat a llesques, tres empanades gallegues, tres o quatre panets durs del migdia i alguna altra gormanderia de darrera hora. La cua ha crescut i tothom mira consternat els constants canvis d’opinió que finalment acaben amb la coneguda expressió què et dec maca?

Tinc una teoria, basada en l’observació de la manera amb què paguen les dones els articles que compren, per la qual el càlcul numèric els va decididament va per altres camins ben diferents als dels homes. No entenc com calculen el canvi que s’ha de tornar en funció de les monedes que creuen que tenen al portamonedes i que finalment no tenen.

Així, per pagar els vuit euros amb quaranta dos cèntims del pa i les altres andròmines improvisades que ha acabat comprant, li endinya a la soferta dependenta dos bitllets de deu, un de cinc, reina, i un munt de monedes de vint, deu, cinc, i dos cèntims d’Euro perquè tinguis canvi mentre li diu a la dependenta, que ja és a punt de plorar, et dono tot això i em tornes un bitllet de vint i llestos, o a voltes elabora un altre càlcul similar i totalment incomprensible per a mi.

Òbviament, després del curós recompte de bitllets i monedes la cosa no quadra i, entre els riures per part seva i els plors per bona part de la cua, torna a començar i acaba proposant una altra variant del càlcul amb una nova combinació de bitllets i monedes (algunes fins i tot fora de curs legal) que segurament tampoc no quadrarà en absolut.

Quan arribo a casa amb la baguet dels collons que volia comprar, normalment em diuen tanta estona per comprar una puta baguet?

Hi ha moments que un Martini & Rossi ben fred i adobat a parts iguals amb Vodka rus i Cointreau gal se’t posa de meravella.

Que els déus em siguin propicis